diumenge, de desembre 31, 2006
2006 mes a mes
Dublín, 18 de febrer. Neix el Nucli Dur.
Els nostres diners, Brussel·les, 28 de Març.
Estrès a la universitat pública catalana, 15 d'Abril.
París, 17 de maig
El Bulli, 10 de juny
Londres, 21 de juliol. Un enamorat de BCN i un de Londres, d'esquerra a dreta.
El Tirsa, 3 d'Agost. White Christmas a ple estiu.
Berlín, el Mur, la victòria, la Laia, 20 de setembre.
Deixo de creure en aquest país.
30 de desembre. Preparo això.
Lectures destacades 2006
Incerta glòria, Joan Sales
El gen egoísta, Richard Dawkins
Road to Serfdom, F.A. Hayek
El fusell del meu pare, Hiner Salem
Vanity Fair, W. M. Thackeray
Amsterdam, Ian McEwan
Crim i càstig, F. Dostoievski
Retrato del artista en 1956, J. Gil de Biedma
Yo acuso, Ayaan Hirse Ali
El banquer anarquista, Fernando Pessoa
Artículos de costumbres, Mariano José de Larra
dissabte, de desembre 30, 2006
On holiday (2)
"Les coses funcionen al nostre país a pesar del govern, no gràcies a ell"
Will Rogers (1879-1935). Humorista nord-americà.
"El punt de vista del govern sobre l'economia es pot reduir a unes poques frases curtes: Si es mou, posa-li impostos. Si segueix movent-se, regula'l. I si para de moure's, subsidia'l "
"La diferència entre una democràcia i una democràcia popular és la mateixa que existeix entre una camisa i una camisa de força"
Ronald Reagan. 40º President dels Estats Unis (1981-1989).
divendres, de desembre 29, 2006
On holiday
"Sempre destrosses la part bonica de la vida"
S'accepten altres elogis, per acabar l'any!
dijous, de desembre 28, 2006
Sort en tenim
dimecres, de desembre 27, 2006
Relats de l'esquerra catalana
Marginalisme i futbol
dimarts, de desembre 26, 2006
Dietari: Tarda amb XSM
Amb gent més intel·ligent que jo m'hi sento incòmode, per norma general. No hi acostumo a dir gran cosa, per por al ridícul, i aquesta vegada no és una excepció. Tinc la sensació que qualsevol cosa que digui és per ell òbvia, un punt estúpida, redundant en el millor dels casos.
Per fer-ho més fàcil arribo uns minuts tard i he de començar disculpant-me. Vells trucs de l'escola De la Torre.
Al Xavier el vaig conèixer a l'estiu, anys d'admiració després d'haver-lo descobert. Al meu parer és un home enormement divertit, amb una creativitat exhorbitada. Per això és un dels millors economistes del món. Gràcia i creativitat. D'equacions paramètriques també te'n pot parlar qualsevol professor de l'Autònoma. La diferència del Xavier, crec jo, són les preguntes que s'inventa. Aquest és l'art que distingeix un economista genial de la resta. I aquí ell és l'artista world-class.
El dinar avança sobre dues certeses: l'amor a la llibertat i el foie amb ceps que encara queda quan arribo.
En concret: el dret a ensenyar els pits i el dret a no deixar que s'ensenyin al teu restaurant, per prenyada que estiguis; la naturalesa i causes de l'existència de José Montilla, el dret de la policia a identificar-te arbitràriament al mig del carrer, la puta vella comunista que en el fons tots portem a dins i surt de tant en tant per censurar els petits plaers de la vida, entrevistadors i entrevistats, Bin-Laden, pare Nöel, etc.
Acabat el dinar la tertúlia segueix a cop de gintònic al bar del Majestic. Tots menys el Salvador, que contra el que alguns pensen té feina a fer. Avui molta més que nosaltres.
I tot, és clar, sense oblidar en cap moment les misèries de la socialdemocràcia (jo sempre he dit que prefereixo un comunista convençut a un socialdemòcrata moderat, neutral, perdonavides). Ronda de rutina.
dilluns, de desembre 25, 2006
diumenge, de desembre 24, 2006
Nozick
'Gravar amb impostos els beneficis del treball és igual que el treball forçat. Apoderar-se dels resultats del treball d'algú és equivalent a apoderar-se de les seves hores i ordenar-li realitzar activitats diverses"
dissabte, de desembre 23, 2006
L'última vegada
divendres, de desembre 22, 2006
Cròniques provincianes (sumari):
- Fred messetari a peu de pista, a les 7 del matí. Sota zero. Fantàstic. Tornen els guants i la bufanda, llargament enyorats.
- Madrid, el poble del costat de la Terminal 4.
- Els tràmits del Visat posen a prova la meva devoció pels Estats Units. Hores d'espera en una espècie de sala hermètica amb tot de gent comportant-se d'acord amb la coneguda i estudiada psicologia de sala d'espera. No tinc res per llegir ni per escoltar. A l'Ambaixada no s'hi pot entrar res. Estic durant hores a mercè de qualsevol il·luminat que decideixi donar-me conversa. I es demostra del tot inútil la meva cara de mala hòstia. Aguanto, estoic, la història de tres noies no-guapes de Salamanca i els seus plans nord-americans. Desconeixia que es pogués arribar a ser tan aclaparadorament pesat. Intento fer comentaris avorrits, previsibles, obvis, però tampoc no funciona. No sé com treure-me-les de sobre i en l'ambient d'aquella sala la situació és una mica angoixant, de veritat.
- Al sortir se'n van Castellana avall. Jo Castellana amunt.
- Dinar reparador al buffet de Semon, Capitán Haya 23, a cos de rei sense 'certificats d'utilitat' entremig. La generositat en aquest país té nom i cognom: Salvador Sostres.
- Després de dinar, llarga caminata digestiva per Castellana i Recoletos. Abans de tornar a l'aeoroport em ventilo la millor xocolata desfeta de l'any (amb xurros): Chocolateria San Ginés, tocant a la Plaza Mayor, entre Coloreros i San Ginés. Precisament on Valle-Inclán situava la Buñolería Modernista de 'Luces de Bohemia'.
- A l'avió em toca, just al costat, un matrimoni amb 2 fills petits, molt graciosos, encantadors, carones angelicals.
- No deixen de marranejar en tot el vol. N'acabo fins als collons.
- A quarts de 10 sóc a casa.
dijous, de desembre 21, 2006
Història econòmica, versió weberiana
Un dels puntals de la Reforma Protestant era precisament la traducció del Llibre a les llengües vernacles per permetre a tothom accedir directament al contingut d'aquests textos i poder edificar la seva fe sobre una comprensió més sòlida i personal de les Escriptures.
Durant el segle XVI i XVII ja circulen pel món protestant (especialment Gran Bretanya) gran quantitat de Bíblies. Per llegir-les primer calia, lògicament, aprendre a llegir.
Es dispara l'alfabetització. Arriba la Revolució Industrial.
Avui
dimecres, de desembre 20, 2006
Curiós
No sóc l'únic
dimarts, de desembre 19, 2006
Examen de Teoria Econòmica
-'Que os creeis vosotros mu listos, vaya! Y no hay pa tanto'- Dirien altres autors.
dilluns, de desembre 18, 2006
Si Adam Smith aixequés el cap...
Veus aquesta línia que puja, puja i puja, Marçal? Representa l'evolució anual del Producte Mundial Brut entre els anys 1950 i 2004 valorada en dòlars del 2004. El PMB d'un any representa el valor de la riquesa creada al món només en aquell any. Com pots veure des de 1950 fins ara no només no hem parat de crear riquesa sinó que cada vegada n'hem creat més respecte l'any anterior (això últim amb l'excepció d'alguns períodes que anomenem recessions, però això ja ho entendràs un altre dia, no cal córrer). Et fa res explicar-me com s'ajusta això a la teva teoria segons la qual "la riquesa és la que és i no creix"?
TGV
Sort
Sempre seràs ben rebut a l'Estable, no cal dir-ho.
diumenge, de desembre 17, 2006
Conceptes bàsics
The MG Greatest Hits 2006 (1)
- 1. Nacionalitzar els següents sectors: energia, construcció, transports, telefonia i banca.
- 2. Nacionalitzar el sector ETC [etcètera], que pot voler dir, lògicament, qualsevol sector que decideixin aquests nois tan simpàtics de la JEV.
- 3. Crear unes quantes empreses de cada sector, totes propietat de l'Estat (Ex: 4 empreses de telefonia, un parell de transport ferroviari, 8 del sector ETC i etc).
- 4. Assignar un equip directiu a cadascuna amb l'objectiu de maximitzar els beneficis (de cada empresa).
- 5. Remunerar els directius en funció dels beneficis de la seva empresa.
- 6. Mitjançant Hisenda, expropiar tots els guanys d'aquests senyors que es considerin excessius.
- 7. L'Estat, com a propietari únic, s'emporta tots els beneficis de cada empresa.
- 8. 'El consum, tot sovint, va en funció de les capacitats adquisitives de cadascú'.
- 9. El Marçal Girbau és un geni.
Resposta per no economistes i no estudiants d'economia.
Aclariments inicials:
Els punts 1 i 2 plantegen importants dubtes ètics, més enllà de l'aberració econòmica que suposen. Nacionalitzar-ho, si no ho entenc malament, deu voler dir prendre-ho als seus propietaris actuals. En el cas de les empreses que esmentes això vol dir centenars de milers de petits accionistes. Robar, en definitiva.
El punt 3. Bé, seria bo saber com sabrà l'Estat quina és la quantitat òptima d'empreses (en el sector bancari, per exemple, no deu ser cosa fàcil).
El punt 4. Aquests directius d'on sortirien? Els designaria el govern directament? O l'Estat designaria un Consell d'Aministració? Però aquests consells d'Administració serien una representació del Parlament o bé quan parles de l'Estat et refereixes només al Govern, al poder executiu?
Els punt 6 fa inútil el 5. Digues-li a un nen que si fa els deures li donaràs un carmel però que li tornaràs a prendre abans que se'l pugui menjar.
El punt 7. Si clar, si és l'únic propietari s'ha d'emportar tots els beneficis. Un impost de societats del 100 % vindria a ser el mateix [I igualment aberrant, no cal dir-ho].
El punt 8, genial deducció, em porta directament al punt 9.
Resposta per estudiants d'economia, seriosament:
A nivell teòric, la proposta del senyor MG és insostenible: consisteix simplement en establir un oligopoli amb una peculiaritat; totes les empreses tenen el mateix propietari, l'Estat. Cosa intuitivament més aviat absurda. Perquè?
En aquest situació, la maximització dels beneficis de cadascuna de les empreses és incompatible amb la maximització del benefici agregat, que deu interessar si resulta que el propietari de totes elles és una mateixa entitat, l'Estat en aquest cas, que pretén obtenir el màxim de recursos per les seves polítiques socials. La demostració formal completa us l'estalvio, per òbvia. En línies generals: els models de Cournot o de Bertrand, els més versemblants per explicar el funcionament de l'oligopoli que proposa el Marçal, donen, tots dos, equilibris de Nash. Per entendre'ns: maximitzen el benefici de cada empresa donades les decisions de les altres, però no maximitzen el benefici agregat de totes (en aquest cas, el benefici que s'emportaria l'Estat per les seves estimades polítiques socials). En aquestes condicions, doncs, què hauria de fer l'Estat amb la seves múltiples empreses si vol maximitzar els recursos que n'obtindrà? Fàcil: produir com si fos...un monopoli.
En resum, la proposta Girbau és essencialment el mateix que establir un monopoli públic. I això no és cap novetat: Renfe, Correos, Telefonica, Iberia, etc. Els resultats d'aquestes genialitats esquerrano-falangistes han estat patits i coneguts per tothom, durant molts anys.
Resposta per economistes: prometo no fer-vos perdre més el temps.
Ara sí: tot vostre.
dissabte, de desembre 16, 2006
Air Madrid
Pinso de dissabte
Viatjar al passat és un niu de paradoxes: matar el teu avi abans que conegui la teva àvia.
O no, perquè si ho haguéssis fet no existiries, condició necessària per poder matar el teu avi.
És a dir, és impossible que algú viatgi al passat i mati un avantpassat directe perquè senzillament no pot existir aquest algú. Però si no pot existir és precisament perquè ell ho ha fet impossible, matant el seu avi. Com ho ha fet, si no existia?
Un bon merder per un dissabte gandul, també.
divendres, de desembre 15, 2006
La pista de gel
dijous, de desembre 14, 2006
Reformes al codi penal
dimecres, de desembre 13, 2006
Nova secció: 'Què pensa M.G. de...'
Dit això ens recomanava un article seu al respecte. Els dos referents intel·lectuals d'aquest simpàtic líder de l'Esquerra Verda semblen ser la dona de John Stuart Mill i...Marçal Girbau.
Parlant amb amics liberals, hem convingut que aquests articles són un exemple fantàstic del munt de bestieses que la gent acostuma a creure's quan no entén absolutament res del funcionament d'una economia de mercat.
Sis paraules
Dietari: dia d'examen
dimarts, de desembre 12, 2006
Salvador Allende, l'heroi
President elegit pel poble xilè el 1970 (36,5 % del vot popular). Perfectament legítim, res a dir en aquest sentit.
El seu programa proposava un 'Camí cap al socialisme'. Què volia dir? Efectivament, no cal ser gaire creatiu: nacionalització d'indústries bàsiques, entre elles la banca, intervenció de l'Estat, intervenció de l'Estat i més intervenció de l'Estat. El legislatiu xilè es veu que no ho veia clar i el nostre heroi, lluny de deixar-se vèncer per l'adversitat, decidí prescindir-ne. La martingala que li ho permeté eren una mena de decrets de nacionalització de dubtosa legalitat.
Altres èxits del C.A.S: control de preus, racionament, creixement estratosfèric del deute públic, hiperinflació de 3 dígits (va decidir augmentar els salaris per llei i imprimir moneda a tort i a dret. L'horror de qualsevol simple estudiant de primer d'economia). Durant el seu mandat les vagues de tot tipus paralitzaven el país cada dos per tres.
Al currículum d'Allende també hi figurava un profund i reconegut antisemitisme.
L'11 de Setembre de 1973 la resistència al cop militar es va concentrar, pràcticament en exclusiva, al Palau de la Moneda: concretament Allende i el seu equip.
Algú recorda quan els mateixos serbis van fer fora Slobodan Milosevic del poder?
Augusto Pinochet, el monstre
dilluns, de desembre 11, 2006
Correcció política
diumenge, de desembre 10, 2006
La famosa paradoxa de l'examen sorpresa
dissabte, de desembre 09, 2006
Resposta (fiscus iudaicus)
M'explico (per economistes)
Tenim un país amb 2 individus, un de ric i un de pobre. La renda del pobre és de 100 euros i la del ric és de 1.000 euros
divendres, de desembre 08, 2006
Dibuixos animats
Tots ho crèiem
dijous, de desembre 07, 2006
Fiscus iudaicus
dimecres, de desembre 06, 2006
Dilluns, més rutina
dimarts, de desembre 05, 2006
El meu govern
Vice-president: Dick Cheney, que sempre molesta als progres euroamericans.
Conseller de Finances, Governació i Administracions Públiques: Xavier Sala-i-Martín. Tipus màxim de l'IRPF al 3 % i 90% dels funcionaris al carrer. Sempre que l'enganxeu de bon humor.
Conseller d'Interior: Donald Rumsfeld (en substitució d'Ariel Sharon, que el tenim de baixa). Això dels okupes, ja m'entenen.
Conseller de Relacions Exteriors: José María Aznar. L'enyorada diplomàcia de les Açores: la defensa dels valors occidentals. Idees clares, aliats solvents.
Conseller d'afers religiosos: Benet XVI. En reconeixement al magnífic discurs de Ratisbona.
Conseller de Justícia: Raül Alcon, ara que fa Dret, pobre.
Conseller d'Economia: Gregory Mankiw, el mestre. Tota l'economia que sé és cosa seva.
Conseller dels Mitjans de Comunicació: Salvador Sostres. Res més a dir.
Consellera de Cultura: Laia Pemán. Una dona culta al govern, només pot ser ella.
Conseller d'Educació: El meu aví Lluís. Professor de l'escola tradicional. Disciplina, poques òsties i conceptes clars.
Consellera d'Acció Social i Ciutadania: Dona #2#. Tranquils que és de broma, aquesta conselleria. Despatxos de cartró, telèfons de joguina. Res a fer.
Conseller d'Alimentació, Agricultura, i Acció Rural: Ronald McDonald. I a les escoles tan Big Mac com es vulgui.
Conseller d'Universitats, Innovació, i Empresa: Larry Summers. Expresident de la universitat de Harvard, cessat per insinuar que diferències genètiques podien explicar la infrarrepresentació de la dona en la investigació científica.
Consellera de Relacions Institucionals i Participació: Dona #3#. Una altra conselleria de broma, no patiu.
Conseller d'Habitatge: Albert Royan. Tot edificable. Punt.
Conseller de Medi Ambient: Guillem Laporta. Les bicicletes a casa, facin el favor. Centrals nuclears, transvassaments fluvials i persecució pública dels productes ecològics i/o biodegradables.
Conseller de Política Territorial i Obres Públiques: Florentino Pérez, que almenys sap de què va, això de la construcció.
Conseller de Sanitat: Hank McKinell (CEO de Pfizer). Per gestionar la privatització del sistema, simplement.
dilluns, de desembre 04, 2006
Polèmica
diumenge, de desembre 03, 2006
Rutina
dissabte, de desembre 02, 2006
No estic sol
'The analogy even bears some straining: Economics and evolution are both driven by an 'invisible hand' of decentralized interactions between selfish agents, and both sciences are susceptible to interpretations that fall prey to the naturalistic fallacy: If it happens in the market, then it is good. If it happens in nature, then it is good. Neither inference holds, of course, and so we remain free to make normative statements about how best to regulate markets or how to lead a moral life.'
divendres, de desembre 01, 2006
Disseny intel·ligent
Heu provat mai d'explicar els rudiments de la teoria de l'evolució a un creacionista?
Els antiglobalització i altres pallassos equivalents acostumen a parlar d'una mena d'Intel·ligència Ordenadora (maligna en aquest cas), a la qual donen noms com "Capitalisme Internacional", "Transnacionals", "Poders Econòmics", "Interessos econòmics opacs", "Poders fàctics", etc.
Quan es reuneixen per esbatussar-se amb uns assalariats de classe mitjana-baixa (que anomenaré, per simplificar, policia), és fàcil sentir com atribueixen la responsabilitat de dissenyar el pervers funcionament del sistema econòmic global i les terribles desigualtats que semblen conviure-hi a aquests Genis Malignes de l'economia mundial, de naturalesa més aviat abstracte, si dic la veritat.
Heu provat mai d'explicar-los com funciona el mercat?