Dilluns, més rutina

A dos quarts de dotze, amb l'Albert i el Carles ens trobem a la Pompeu. Havíem quedat a les deu. L'Albert i jo arribem amb pocs minuts de diferència, cada dia afinem més les nostres corbes de reacció. La simplicitat, la bellesa dels equilibris parcials. Parcials perquè el Carles s'espera des de fa una bona estona, és clar. De moment esmorzem. El bar es presenta inexplicablement desert i decidim convertir-lo en el campament base dels nostres projectes d'estudi, que gaudeixen de poca credibilitat entre els companys, pel que sembla.

Aquesta vegada, de cara als exàmens, hem pensat un sistema que ens ha semblat d'allò més eficient: cadascú s'especialitza en una matèria, es fa responsable d'aconseguir tot el material necessari i el posa a disposició dels altres. Recopilats tots els apunts, exercicis, llibres i altres gadgets útils per demostrar la nostra suficiència, sessió de fotocòpies. També hem dividit els dies en assignatures i l'expert de torn ha de dirigir la sessió, guiar-nos i no deixar-nos perdre el temps amb estupideses. Conscients que això últim deixaria fora de la nostra atenció gran part del temari requerit, relaxem per consens l'aplicació d'aquest principi.

A les dues hem donat solució a la meitat del temari de probabilitat, modèstia a part. Orgull, excitació per la demostració d'una pila de fórmules.

La tarda la tenim lliure. Cadascú treballa a casa pel seu compte.

A les deu tenim taula a Da Greco, com cada dilluns. Avui també ve la Mercè, amb ingènua puntualitat. Està de sort, aquesta vegada: a quarts d'onze ja serveixen la degustació de pastes.

Més tard passem al fonament ontològic de tanta comèdia: Brownie.

Durant el sopar el consens és unànime en un punt: no anirem a Canàries de viatge d'equador. Es parla de Praga, Estambul, Budapest o Amsterdam.

Amb la il·lusió de sempre convencem a la Mercè per ensenyar-li el Tirsa, la nostra cocteleria de capçalera. Després d'una inesperada excursió Hospitalet enllà, el Manel, el Bàrman, ens rep amb l'encant de sempre.

Per primera vegada no ens quedem a la barra, passem al reservat. I la millora és considerable, francament. El reservat del Tirsa és una saleta molt acollidora, amb uns sofàs marrons que donen la comoditat necessaria sense recordar massa el llit on alguns preferien estar a determinades hores de la matinada. Les copes i les hores flueixen amb placidesa fins que el Manel dóna per acabada la vetllada, passades les tres. Tot i la vacil·lació inicial, marxo convençut que la nostra cocteleria segueix sense decebre ningú que hi va.

Trobaré a faltar aquestes nits, aviat.