La Milagros i la prostitució

Fa dies que els volia parlar d'aquesta perla que oferia la Milagros Pérez Oliva a El País sobre la prostitució:

"La prostitución siempre se ha nutrido de la pobreza [sí, com la construcció, el servei dels restaurants o el futbol professional], pero esta nueva esclavitud [nova, Milagros? Mira que n’he arribat a sentir, de tonteries sobre el tema, però que és un fenomen nou és la primera vegada. Potser hauria de llegir més El País] está ahora en manos de poderosas mafias internacionales, cada vez más violentas [això té alguna base empírica o és només la vella tradició oral del periodisme, que tot és cada vegada més greu i terrible?] que trafican con mujeres, con armas y con drogas. ¿Qué garantía tiene el diario de que esas atractivas chicas que se ofrecen en sus páginas no son esclavas sexuales de esas mafias? [Home, jo tampoc no tinc cap garantia que tu no siguis una esclava d’aquestes màfies, però si el que et preocupa és l’esclavitud, tinc entès que ja està prohibida i perseguida severament, almenys aquí, així que si el teu diari té alguna sospita que algun dels seus anunciants té dones en règim d’esclavatge, que el denunciï de seguida; no acabo de veure clar que la solució sigui simplement deixar de publicar-los els anuncis.] El que la prostitución no esté prohibida no significa que los medios no tengamos responsabilidad [responsabilitat de què, Milagros? d'assegurar-vos que es prohibeixi aviat per satisfer els vostres deliris progres però sense perdre-hi diners respecte la competència?]. Y aquí entra en juego un nuevo factor a considerar. Conforme la realidad se vuelve más cruda y más cruel [sí, abans tothom viva molt millor, ja ho sabem, especialment les putes. Quins temps!] también aumenta la sensibilidad social [De totes maneres, en honor a la veritat, cal dir que potser sí que hi ha alguna relació causal entre aquest augment de la sensibilitat social que dius i la cruesa de les condicions de les putes. El que no tinc tan clar és el sentit de la causalitat. Al cap i a la fi, sempre que la prostitució ha estat tolerada i acceptada per la societat, com a la Grècia clàssica i a l’Holanda d’avui, les seves condicions de feina i de vida, pel que expliquen, han estat sensiblement millors. A l’Iran d’avui, en canvi, conegut per la seva ultrasensibilitat social amb el tema (per motius religiosos) tenen el costum de matar-les a cops de roc]. Cada vez es más difícil mirar hacia otro lado. Y la misma sensibilidad [estupidesa, en dic jo, però vaja] que lleva a muchas personas a dejar de comprar zapatillas deportivas fabricadas por manos infantiles [sí, gran èxit, els nens passen precisament a prostituir-se] o consumir perca del Nilo por la forma en que se pesca puede considerar intolerable que haya discrepancia entre lo que un diario proclama y lo que hace. Si muchas entidades financieras, empresas y grandes multinacionales se han visto obligadas a acuñar términos como banca ética, comercio justo o responsabilidad social de la empresa [sí, acuñar términos i ja està, perquè la realitat que pretenen descriure aquests términos és més aviat difusa…afortunadament], es porque cada vez hay más ciudadanos a los que no les da igual cómo se consiguen los beneficios.
Ése es el signo de los tiempos que vienen, y ésa es la sensibilidad que predomina entre los lectores que estos días me han llamado. ¿Son estos lectores un reducto de fundamentalistas de lo políticamente correcto? Valorarlo así podría ser un error [sí, i també podria no ser-ho].
No quiero, queridos lectores, que por tratar de ser ponderada en mis argumentaciones, crean que soy ambigua [no pateixis, Milagros, que no ho hem cregut ni un moment, et coneixem prou bé]. Esta Defensora considera que esos anuncios no deberían publicarse en este diario. Sé que se trata de una muy vieja polémica y que los tiempos de crisis que vivimos no son los más propicios para tomar una decisión de esta naturaleza. Pero teniendo en cuenta que la vicepresidenta del Gobierno se ha mostrado dispuesta a intervenir [gràcies a Déu, ja estic molt més tranquil] para que la prensa deje de publicar anuncios de contactos [prohibir-ho, vols dir?], tal vez fuera buena idea acelerar el debate [sí, accelerar-lo tant que amb prou feines si el veiem, no? Ja me’ls conec els debats dels progres]. Mejor dar ejemplo, como hemos hecho otras veces, que actuar obligados [home, sí, però sempre que valgui la pena actuar, i és això el que discutim precisament]."

Fitxatges

La compra de l'actiu 'Cristiano Ronaldo' per part del Real Madrid és una magnífica ocasió per calibrar de forma neta, precisa, el nivell d'estupidesa dels periodistes i polítics peninsulars. Primer hi ha tota la currua de radiofonistes, normalment de la classe hooligan, d'aquests que criden com esperitats quan marca el Barça i que tot el dia fan metàfores absurdes entre el Barça i Catalunya. Però d'aquests mira, ja m'ho esperava, perquè si tens aquesta patologia és normal que siguis incapaç de reaccionar com una persona educada a l'Europa de l'era post-dòlmens quan el Madrid paga molts diners per un jugador. El fonamentalisme religiós ja les té, aquestes coses, i no vull dir que no ens n'haguem de preocupar, però és un problema que ja tenim classificat. El que més m'amoïna és la reacció que apel·la a les propietats ètiques del fitxatge, al fet que no és adequat que algú gasti tants diners en això mentre hi ha gent que en guanya tan pocs o no té feina. I no només són opinadors professionals que d'alguna manera han d'omplir pàgines de diari (i que fan molt mal), ara també s'hi apunten els nostres diputats. Es veu que els comunistes d'ICV volen que el Congrés limiti els diners que es gasten els clubs en fitxatges i sous de jugadors. I de seguida s'han apuntat a la festa (encara que sense ser partidaris d'aprovar res, només per quedar bé amb la massa indignada, suposo) els portaveus de CiU i PNB. Vegin les declaracions, inquietants, terribles del tal Josu Erkoreka:

"sería bueno adoptar medidas tanto internas como en el ámbito internacional para poner coto a una carrera de gasto que no es productiva y no está en la buena línea de la economía, que constituye un elemento perturbador para el desarrollo económico armónico y que no tiene beneficios sociales evidentes ".


Al món més enllà de la jurisdicció dels diputats espanyols, mentrestant, la companyia aèria de low cost Air Asia ha anunciat fa una estona, a la Fira Aeronàutica de París, que compra 10 avions Airbus A350 per 2.400 milions de dòlars, és a dir, 240 milions cadascun. Indignant, suposo.

Han tornat a guanyar

Si les eleccions d'ahir haguessin servit per escollir els 135 diputats del Parlament de Catalunya, la cosa hauria anat de la següent manera:

Tripartit: PSC 53, ERC 13 i IC-V 7. Total: 73. Recordin que la xifra màgica que els mantindria oberta la porta dels Audis i de la llotja del Camp Nou és de 68.

Socialdemòcrates fora del Tripartit: CiU 36, PP 26.

Menys atur?

La Leire Pajín i altres dirigents sociates celebren aquests dies la primera baixada de l'atur en 14 mesos (cal dir que per baixada de l'atur ells entenen la disminució del nombre d'aturats, no una retallada del subsidi d'atur, baixada que jo sí que celebraria gustosament). Com que amb el temps he après a desconfiar sempre de l'eufòria d'un sociata (i encara més d'una sociata), m'he pres la molèstia de visitar la web de l'INE i mirar la xifra d'aturats del mes de maig, l'última que ha sortit. Una primera idea que cal tenir clara per entendre la grolleria del discurs sociata és la de la naturalesa cíclica de l'atur. Pensin en la temperatura: les fluctuacions de la temperatura en un lloc determinat tenen tres components principals: l'hora del dia (al migdia fa més calor que a la nit, sigui hivern, estiu o primavera), el dia de l'any (a l'estiu fa més calor que a l'hivern, a qualsevol hora donada) i una tendència a llarg termini que segons diuen alguns últimament va cap amunt (a totes hores i dies de l'any), el que es coneix com "escalfament global". Molt bé. Ara provin d'imaginar-se un científic que vol demostrar que aquesta tendència, la de llarg termini, que ens diuen que va cap amunt, va en realitat cap avall. Què els semblaria si els digués que per demostrar-ho agafa la temperatura mitjana del mes de gener del 2009 i la compara amb la del mes de... juliol del 1999? Doncs una cosa semblant fa la Leire quan relaciona una disminució purament estacional de l'atur amb la recuperació econòmica. Afortunadament els funcionaris de l'INE publiquen dues series, una en brut, on compten sense més el nombre d'aturats registrats a l'INEM, i una de transformada per eliminar precisament aquest efecte estacional. Al gràfic de sota hi he posat les dues sèries per tots els mesos del 2009 fins al maig. No cal que els digui quina és cadascuna de les línies, suposo.

Imagine

Hi he anat a parar llegint The God Delusion, l'últim llibre de Richard Dawkins. M'ha semblat prou divertit.

Jo també tinc algunes propostes...si algú en té més, endavant.

Imagine No Socialdemocrats:

Imagine No Hypocrites:

Imagine No DGT:

Imagine No UPF PAS [Personal d'Administració i Serveis]:

Imagine No US Army:

Imagine No Irak War:

Imagine No Afghanistan War:

Imagine No European Islamists:

[Theo Van Gogh]