Clos

Fa temps que el PSC volia treure's de sobre l'alcalde Joan Clos, que ja fa temps que era més aviat una llosa pel partit i la seva imatge. Pel que sembla l'home no es donava per al·ludit i seguia amb la intenció de presentar-se a la reelecció, tossut. L'execució política de Maragall, però, sembla que ha donat la oportunitat al sempre hàbil i maquiavèlic Zapatero d'acabar també i d'un sol cop amb la nosa barcelonina del tal Clos. Al Pepe Montilla l'envien a veure si pesca la Generalitat i deixa vacant el ministeri d'indústria. Esclata la crisi de l'aeroport i el que fins aleshores semblava el candidat més sòlid pel relleu ministerial, el ruc del Rangel, que no ordena el desallotjament forçós de les pistes per la presència de querosè, queda desacreditat públicament pel càrrec. L'estrateg ZP de seguida devia veure l'ocasió i el final de Clos ja tenia dia i hora. Al pobre infeliç l'envien a un despatx de Madrid, on s'allotjarà fins al final de legislatura i després moltes gràcies i a reveure. Dubto molt que li permetin tocar res seriós al ministeri, però almenys han aconseguit treure'l de l'Ajuntament amb una certa dignitat, alguns dirien que per la porta gran fins i tot.
La notícia la rebo amb divisó interna: per una banda ens traiem de sobre un alcalde d'incompetència contrastada i per l'altra tindrem durant un any i mig un ministre d'indústria i turisme que ja podem vigilar que no passi res seriós que requerís la seva intervenció. Aparentment sembla un ascens, però no és més que acabar de pujar el penyasegat des d'on serà llançat al buit de l'oblit més profund.
De totes maneres he de dir que és molt fàcil fotre-li canya a l'alcalde Clos i això sempre em fa sospitar. És socialista, d'acord, una certa maldat ja li ve de fàbrica, però mai m'ha semblat que tingués gaire mala llet l'home, potser perquè no n'és capaç. Té pinta més aviat de tonto útil que fa la feina bruta als capos del partit. Per això sempre he estat més aviat reticent a atacar-lo explícitament. És un inútil, cap discussió al respecte, però almenys no sembla un fill de puta com la majoria de líders socialistes.
Bon viatge, alcalde, i sort a la cort de ZP, que la necessitarà.

L'estafa dels segells i la socialdemocràcia

Faula 1: L'estafa dels segells

Un ciutadà qualsevol, amb l'habitual i legítim afany de guanyar diners sense fotre brot, decideix fer cas de les magnífiques condicions que ofereix Fórum Filatélico per invertir especulativament en segells. La idea és que tu compres uns segells ara i es van revaloritzant cada any. Al cap del temps podràs cobrar, en termes reals, molt més del que hi havies invertit. No es passa d'original, tampoc. Aquest sistema, però, descansa en dues premisses de dubtosa validesa: la primera és que efectivament aquests segells es revaloritzin sostingudament durant els propers anys. La segona és que els senyors de Fórum Filatélico no siguin uns xoriços que s'embutxaquin els diners i passin de gestionar eficaçment cap fons filatèlic. La primera és possible que falli però la segona ja és segur que va resultar ser falsa.
Evidentment, però, si de seguida s'hagués vist que els inversors no cobraven un duro l'alarma s'hauria escampat i l'estafa hauria durat ben poc. Aquí entra en joc el procediment mil·lenari que permet cobrir de moment el que és un robatori en tota regla: pagar suposats rendiments a clients de fa temps amb part dels diners que inverteixen els clients de nova captació. Aquí no es ven ni un segell. Simplement uns senyors (els de FF) van cobrant diners i una part els destinen a pagar a uns ciutadans convençuts que disposen d'un sucós pla d'inversió que els va proporcionant rendiments notables sense gaire esforç. Amb els diners que et van deixant ara pagues el que devies abans. Això pot funcionar durant anys, depenent bàsicament de l'èxit en la captació de clients. D'aquí que cada vegada s'oferissin condicions més excepcionals i l'engany era més gran. Si no entraven noves inversions s'acabava la broma. Un cop comences a enganyar ja no ve d'un pam.

Faula 2: L'estafa dels segells (cas pràctic)

El ciutadà anterior, amb l'habitual i legítim cabreix per haver de regalar diners que s'ha guanyat amb la seva suor, decideix, per esquivar la presó, pagar la seva contribució a la seguretat social en un estat d'aquests socials europeus. La idea és que tu pagues una part proporcional (i porgressiva en funció de la renda) del què guanyes i en un futur incert tindràs dret a prestacions com l'atur o les pensions aquestes ridícules. Aquest sistema descansa, però, en dues fal·làcies antològiques, perquè dir-ne premisses és perdre el temps: la primera és que l'Estat gestiona eficientment els recursos i la segona que això encara funcionarà quan siguis tu a qui li toqui cobrar i no pagar. La primera és falsa ja per la pròpia definició dels termes Estat i eficiència i la segona per imperatiu aritmètic.
Si en el cas anterior ens trobàvem amb un cas comparable a deixar la porta oberta perquè t'entrin a robar, aquí ja et roben directament esbotzant la porta i tant és si ets a dins follant amb la secretària o resant un rosari. Els diners te'ls foten i ja pots dir missa. Almenys els senyors del Fórum tenien la gentilesa de deixar-te escollir si volies que t'estafessin o no.
El que fa l'Estat per cobrir aquest assalt als comptes de la gent sense contraprestació immediata és, i suposo que a tots els sonarà, pagar les pensions d'ara amb els diners que paguem els contribuents d'avui. L'estructura és exactament la de l'estafa dels segells, em sembla. Aquí ningú no gestiona res ni inverteix res i el que pagues es gasta immediatament. El normal seria que cadascú tingués el seu pla de pensions i invertís els diners com li semblés oportú o ho posés en mans de professionals, però no, aquí tot es ventila ipso facto per pagar les obligacions presents i l'alternativa és el vestit de ratlles en una cel·la de Can Brians.
L'única diferència és que el senyor Briones, president del Fórum, és a la presó amb els comptes embargats i el president del govern, en canvi, viu al Palau de la Moncloa a sou de tots nosaltres.

Conclusió

Lladres.

Tornem

Divendres celebro inesperadament que no sóc l'únic que acaba vacances: tornada a l'Isidre. Per ser francs, fins fa 4 dies no hi havia anat mai i no podia pas dir, per tant, que el trobés a faltar a l'estiu. És curiosa, per això, la capacitat que tenim per adaptar-nos ràpidament a determinades coses. Així deu ser com ha evolucionat l'espècie, suposo. L'adaptació a les coses bones i el rebuig de les dolentes amb la màxima rapidesa possible: trobar a faltar els sopars a l'Isidre encara que només hi vagis des de fa 4 mesos.
Ens trobem amb el Salvador i el Joan Foguet a les deu a l'Ideal, el bar de guàrdia en absència del mestre Tirvió. A dos quarts d'onze ja tenim taula a l'Isidre i quan ho sé accelero sospitosament el ritme de consum del gintònic amb qui estic negociant des que he arribat.
La benvinguda ens la donen tres gotets de sopa, freda i calenta: de verdures, de gazpacho i un tercer que no recordo. Tot sigui per incomodar els veïns de taula, que només n'han tingut un.
Després d'unes indiscrecions amb l'esqueixada de bacallà l'expert agafa el timó: de primer els ceps i deixa't de tonteries, que sembla mentida, home. Sublim. Dels millors que recordo. I els trossets de foie que saludes de tant en tant també fan molta il·lusió i et recorden que no pots perdre el temps: ja cal que comencis a guanyar diners per pagar-ho, tot això.
Continuem amb un estofat Isidre 100%. Respon exactament a la idea que tinc associada a la paraula estofat. I no és que aquí facin estofat sinó que estofat és el que fan a l'Isidre, és ben clar.
Les postres són, com sempre, responsabilitat de la Núria i el seu soufflé de xocolata. Aquest final ja justifica el deplaçament per si sol. El millor Isidre que he fet mai. Visca, doncs, i fins la pròxima.

Vacances

Admeto que he estat una setmana de vacances i com que no sé com dir aquestes coses vaig optar per no avisar i ja s'ho trobaran. Lamentable suposo. Una cara més d'aquesta incapacitat meva per dir que no.

Taxi home (el retrat d'avui)

N'hi ha que encara creiem en coses com l'ordre, els plans i les previsions. Nits com la passada ens posen les coses molt difícils, però. Un dia surts tenint l'absurda idea de sopar, fer com a molt una copa i abans de les 2 ser a casa dormint i arribes a les 5 del matí i enlloc d'un taxista qui condueix el cotxe que et deixa és Xavier Sala-i-Martín. Ingenus.
Després de sopar a la Venta baixem al Drolma, on hem quedat amb l'economista. El ressopó que ens espera supera, a primer cop d'ull, la capacitat d'uns estómacs, en molts casos, sòlida i freqüentment sobrealimentats. El president del Barça no pot passar amb menys, evidentment.
Arribem abans que ell i l'espera és nerviosa i impedeix gaudir amb la intensitat que tocaria d'un moment com aquest. Ser aquí aquesta nit costa de pair, encara.
Minuts més tard entra l'home, acabat d'arribar de l'horror de la llotja de Montjuic, somrient i anunciant la seva condició de president imbatut. És divertit ell, això es veu de seguida. Saluda a tothom i s'asseu ràpidament. Els pernils, formatges i tots els delicisos plats que han preparat comencen a complir la seva funció i són engolits amb admirable rapidesa pels qui minuts abans s'exclamaven de l'excessiva generositat dels encarregats del Majestic. Hipocresia, home. Agafa el següent tall.
Acompanyen la vetllada uns gintònics i una ampolla de xampany que també s'han de sentir realitzats ben aviat.
Els nervis i l'estupefacció de seure en un sofà del Drolma amb ell al costat dificulten notablement l'articulació de sentències amb el mínim significat per esquivar el ridícul, però bé, fas el que pots i intentes simular una certa tranquil·litat, fer bona cara i que no et tremolin les cames. Després d'anys llegint-lo i comentant-lo amb els amics, de voler seguir els seus passos estudiant economia, l'home seu a 2 pams explicant anècdotes divertides i absolutament apassionants sense cansar-se. És capaç d'alternar magistralment afirmacions de profunditat, transcendentals, principis seriosos i d'un nivell i una sofisticació elevadíssims, tot i que sempre perfectament comprensibles, amb anècdotes delicioses rebudes amb sincera hilaritat per tothom. Té una gran capacitat de comunicació, això és un fet, i també l'habilitat de fer passar amb lleugeresa idees subtils, que requereixen una certa reflexió. Les passa amb una gràcia natural que el fa difícil de contradir, com bé aprèn el gran maître del Drolma en poca estona. Un dels millors economistes del món, el meu referent intel·lectual, pràcticament l'únic, del liberalisme a Catalunya, un gegant en tota regla. La seva presència, però, no té res d'inaccessible i de seguida crea un ambient relaxat per on la conversa avança amb tota fluidesa i sense parar-hi gaire atenció. Xavier Sala és un home de tracte sorprenentment agradable, si tenim en compte de qui estem parlant: tot un Catedràtic de Columbia amb sòlides aspiracions al premi Nobel d'Economia.
Tota l'estona és el centre de la conversa i poca cosa pots fer més que escoltar, a ell i en general a la tertúlia que s'organitza amb el Salvador i el Ramon. Quan exposa les seves teories i idees diverses sobre la societat i la llibertat i citant Salvador Sostres: és la veritat que parla en boca seva.
És d'una coherència esfereïdora, pràcticament cap llicència a la demagògia ni a la hipèrbole grollera, sempre rigorós i a la vegada tan summament divertit d'escoltar. Sovint acaba una frase i t'has de reprimir les ganes d'aplaudir perquè el sentit del ridícul segueix de guàrdia. Es fan les 4 i la tensió és exactament la mateixa que al principi i entre confidència, anècdota i la plàcida tertúlia arriba l'hora de marxar, com bé s'encarreguen de fer-nos notar els de l'hotel. Ens podríem quedar dies sencers i encara no acabaríem, però bé, tots tenim límits. L'home és de Cabrera i per primera vegada alguna cosa positiva sembla associar-se a tenir residència a Sant Andreu: no és altre que ell mateix el condemnat a acostar-me a casa.
Ahir arribava a casa en taxi, avui el cotxe el condueix el futur premi Nobel Xavier Sala-i-Martín, no es pot dir que no anem cada dia millor. I ja té collons fer-lo desviar del camí i endinsar-se en la barbarie del suburbi per deixar-te prop de casa. Gràcies, de totes maneres.

Lost in translation

Actor americà, 50-60 anys, de cinisme massa forçat, cara de pomes agres que ja es veu que no va amb ell. Jove americana acabada de sortir de Yale, d'elevades pretensions intel·lectuals i estat depressiu una mica massa postís, també. Hotel de 5 estrelles. Els dos es creuen, o es volen creure, sols al món (Tokyo a la pel·lícula).
La història vista, llegida i escoltada mil vegades: acaben estimant-se per falta d'opcions, què han de fer sinó?
Recordo un viatge a Rússia, fa 1 any i mig, amb la meva àvia i la meva cosina petita. Grup de turistes habitual, tots passant la seixantena. De sobte una cara jove entre tanta senilitat, una altra néta que acompanya els avis. Et trobes perquè no es pot evitar, simules una certa contrarietat per la situació quan en realitat estàs passant uns dies gens menyspreables en hotels de luxe. L'obra avança a mesura que passen els dies i la incògnita és la mateixa de L in t: hi haurà polvo o no? Un dia et fas l'intel·lectual esquerp i l'altre et queixes del pla del dia, etc. El límit és el dia de tornar i cada nit esperes novetats. Tot revestit, sempre, d'una simulada espontaneitat, aquella que només es dóna quan tot està pensat i ben repensat, quan res del que dius ni fas és perquè si. Ni l'un ni l'altre, però.
Què volen que facin l'actor cansat de la dona i la noia farta de l'imbècil del marit, tots dos americans, una setmana tancats en un hotel de luxe al bell mig de Tokyo? Doncs qualsevol cosa, però junts, evidentment. Cap novetat?
Menció a part mereixen les bromes de japonesos. No és per la mariconada del racisme ni res d'això, que prou que m'agraden a mi les bromes políticament incorrectes, amb tota la mala llet que vulguin. Però home, només demano que tinguin gràcia, que no siguin un tòpic rere l'altra, indignes d'una directora com Sofia Coppola. Que si les rs dites ls, que si la reduida alçada dels nipons, que si la gràcia de sentir parlar japonès i no entendre res. No podrien haver tret alguna cosa una mica més brillant? Perquè per acudits d'asiàtics d'aquest nivell, el bar de Torredembarra no el guanyen fàcilment. Massa brometa fàcil.
Mentre la veus, bé, és una pel·lícula que no puc menysprear, però un cop vista no es pot dir que en quedi res tampoc. Pretensions, alguns moments solvents, una línia arregladeta, final de nivell, per sobre de la mediocritat general, però lluny, llunyíssim, de cap espurna de transcendència. Sobrevalorada.
Scarlett Johansson, això sí.

Majestic

A les 11 entro per la porta giratòria de l'hotel, a Passeig de Gràcia amb València. El luxe és evident d'entrada, no cal buscar massa. Vaig sol i una mica insegur, per allò de saber que no em correspon, ni de bon tros, ser allà dins pel meu nivell de renda i que sempre se'n podrien adonar i incomodar-me amb preguntes destinades a treure la conclusió que és precís que abandoni l'establiment d'immediat. Un intrús, de fet, és com en el fons em sento. Ningú no em diu res, però. Un gir a la dreta i de seguida sóc al bar principal. Me'l miro una mica i el contrast crida l'atenció. La lluminositat i claror de la planta baixa de l'hotel i de cop les tenebres, la cova: un bar. La moqueta fosca ja contrasta vivament amb el marbre claríssim del terra i la sensació és d'entrar en un cau tenebrós, fúnebre. Sembla massa un decorat, cartró posat al bell mig de la planta baixa. De seguida en surto i m'assec en una butaca de davant: sobre un prestatge hi tenen la permsa diària, tot i que amb mancances imperdonables i habituals en llocs així, es veu. Trobo la Vanguardia, l'ABC i el Pais, res més. Descartat el Pais (avui és festa) i la Vanguardia (vull seguir despert), fullejo l'ABC, sempre amb l'esperança de trobar-hi algun article de Valentí Puig. No hi ha hagut sort aquesta vegada. Deu minuts més tard ja arriba el Salvador, acabat d'aterrar de Londres, i puc deixar de fer veure que llegeixo articles que en general no m'interessen més que per passar l'estona morta sense aixecar sospites.
Ascensor fins a la planta 10, l'última, i Barcelona als peus. La terrassa del Majestic em sembla a primer cop d'ull un lloc fantàstic per passar-hi una vetllada d'agost com la d'avui. Les alternatives són escasses, també és cert, però aquí dalt s'hi està molt bé. Passa una fresqueta deliciosa mentre escures gintònics que sort que te'ls fan aquí dalt, perquè a baix no sé si te'ls prendries. A la terrasseta hi ha una piscina molt educada, de tamany just per no molestar i suficient per moure-t'hi amb la mínima gràcia per no quedar-se en banyera grossa. I s'hi lliga, es veu. Amb la torre Agbar de teló de fons, marcant el camí, en les formes, del que tot just vindrà.
A quarts de dues tanquen i cap a Luz de Gas una estona, més gintònics i música que s'agrairia que fos de fons, però s'entossudeix a sortir a superfície, pel que sembla. A les 4 s'acaba la nit, taxi i cap a casa a dormir. Una nit menys per la reobertura del temple. I no ha anat tan malament tampoc.

Fresqueta

Callen, els molt putes. Sí, sí, ja fa un temps que me'ls miro amb una certa llàstima, pobrets. Tanta propaganda, tanta festa, un juliol tant esplèndid que havien passat, martellejant-nos nit i dia amb les seves absurdes idees sobre el canvi climàtic plenament confirmat per les temperatures absolutament impresentables que ens atormentaven i pam, arriba l'agost i el silenci més sepulcral és tot el que en sento. La festa se'ls acaba. Parlo dels ecologistes, per descomptat. Aquest matí sortia de casa a primera hora i el termòmetre marcava uns irrisòris 19 graus. Fresqueta. És curiós com no se'ls sent bordar darrerament, doncs. Cada any vinga a insistir: récords amunt, récords avall, cada dia més calor, cada any més calor i ara ens arriba l'agost més fresquet dels últims anys i ni una paraula. Un nen entremaliat que després de fer-la ben grossa i de molestar els grans tant com ha pogut, s'adona de les bestieses que ha fet i calla, el molt traïdor, a veure si li carreguen el mort a un altre. Què diueu ara, ecosocialistes dels collons? M'imagino que deveu estar tots amb l'aire acondicionat a tot drap i fotent quilòmetres amunt i avall, a veure si aconseguiu fer pujar la temperatura. Encara que això seria suposar que us creieu les vostres pròpies teories, que ja és molt suposar. Ingenu com sóc, ni als ecologistes us feia tant rucs.
L'avantatge que tenen, però, és el propi de tot dogmatisme. És un virus que va mutant sempre que sigui necessari per adaptar-se a les variacions de la realitat. Mai perd, però, la seva condició de certesa. L'argument vindria a ser una cosa així: Si fa molta calor és per l'efecte hivernacle conseqüència de l'increment d'emissions de Co2 dels últims anys.
Si fa molt fred és per l'efecte hivernacle conseqüencia de l'increment d'emissions de Co2 dels últims anys, que fon el gel polar i frena el corrent del Golf, que escalfa les aigües de l'hemisferi nord.
Si som a l'agost i la temperatura és més o menys agradable és conseqüència, com no podia ser d'altra manera, de les dites emissions, que alteren l'ordre climàtic natural i fan que a l'agost no faci la calor que hauria de fer.
Passi el que passi, doncs, és una prova irrefutable que per culpa del nostre estil de vida malgastador d'energia el món és al límit de l'apocalipsi. Bravo.
Els escèptics com nosaltres, però, celebrem amb joia la relativa caloreta de febrer prenent unes braves amb màniga curta al costat de la Universitat o posant-nos un jerseiet un plàcid vespre d'agost. Si fa fred en parlem amb la calefacció, que d'aquests temes en sap més que ningú i de la calor el col·lega acondicionat sempre se n'ha encarregat sense queixar-se. I d'energia, tanta com en faci falta, que per alguna cosa la paguem.
En el cas que en fes falta més, una potent central nuclear al casc urbà de Cornellà seria la resposta que s'imposaria, per simple lògica.

www.jordidelatorre.com

La direcció d'aquesta pàgina ha decidit fer un pas més de cara a permetre-hi un accés ràpid i segur.
Des d'ara mateix per accedir a aquest blog n'hi ha prou teclejant: www.jordidelatorre.com

Nono

L'han obert aquest mateix any: restaurant Nono. Passeig de Gràcia entre Diputació i Consell de Cent. L'altre dia hi sopàrem amb un amic i la principal conclusió és que sempre sap greu llençar diners, sobretot si no te'n sobren.
Se li noten les pretensions, això si. Volen ser originals i el local admeto que pot cridar l'atenció: molt verd per tot arreu i molts angles rectes. Però és clar, figura que és un restaurant, no ho oblidem, i no estaria de més que el menjar aportés alguna coseta, per petita que fos. Sap greu que amb la fantàstica situació que té hagis de menjar-hi tant malament. Hamburguesa amb una espècie de patates ratllades i aglomerades a sota, ben resseques i insípides amb una cerveseta petita i ja són 14 els euros que t'acaben de fotre. L'hamburguesa pròpiament dita no difereix massa d'aquella que a can McDonald's et preparen per 1 €, tot just a l'altra banda del carrer. És d'aquells restaurants que ja t'anuncien a tort i a dret: cuina original, cuina divertida, cuina cosmopolita, etc, etc. I amb cuina de qualitat no passaríem? Hi ha un problema: per fer broma, per ser original, per donar la volta a les coses, cal dominar-les a la perfecció, cal ser-ne un autèntic expert. Ferran Adrià pot ser original, Woody Allen pot ser original tot i que no cal ser tampoc un geni de nivell mundial, és clar. Però home saber una mica de què parles i què fas si que estaria bé, em sembla.
Si sumes malament no pretenguis acabar de descobrir un nou principi fonamental de les ciències exactes. Si ets gandul o pretens forrar-te donant menjar d'una mediocritat exasperant aprofitant-te tant sols del lloc on tens el restaurant, d'acord, però a casa les coses les diem pel seu nom. Estafa.

Moments Torredembarra

Es diu Eduard i ara li diuen Mati. Un company seu es deia Matias. A l'escola li deien Mati però un dia va marxar de la ciutat i ja no hi va tornar. A algú li havien de seguir dient així i li va tocar a ell. Des d'aleshores, no li diuen d'altra manera.
Sense més explicació, això és un moment Torredembarra. En tindrem més notícies.

Alberto Modrego

El noi és de la generació del 87, també. Viu a cavall entre Hospitalet i Torredembarra i aquesta doble circumstància, de la qual ningú encara no n'ha sortit il·lès, li dóna uns trets molt peculiars, de difícil comprensió per qui no forma part d'aquest món.
La primera vegada que en vaig sentir parlar fou el 1995. Dos veïns meus, del meu mateix bloc, parlaven, pocs temps després de comprar-se l'apartament, d'un xaval absolutament desequilibrat, un pertorbat en tota regla, que ocupava un pis al bloc del costat: l'Alberto.
Me'l van presentar un dia de juliol d'aquell mateix any, sempre amb una certa reticència per part meva. Esperàvem a la planta baixa i un gran terravastall escales avall serví als meus amics per comunicar-me la imminent arribada del cèlebre veí.
La seva fama com a destructor de tota quanta cosa se li posa davant ha estat sempre molt útil a tothom. Si alguna cosa es trencava, des de la taula de ping-pong fins als bancs de la piscina, del culpable n'hi havia pocs dubtes, tant si hi era com si no: això l'Alberto, per descomptat.
Al seu historial hi consta trencar taules amb periodicitat pràcticament setmanal, tot i que amb l'edat la seva producció anihiladora ha anat disminuint. Més endavant, aquesta fama ha servit també per bastir-li tota una mitologia al voltant, francament divertida, sobre la seva omnipresent culpabilitat.
Darrera un esbojarrament desmesurat en els primers anys d'infantesa s'hi anà vestint una profunda timidesa, que amb el pas del temps ha anat aflorant fins a presentar-li serioses dificultats en diferents ordres. No lliga, per exemple.
Amb les noies hi té una relació curiosa, però res més. Les fa riure, perquè el seu sentit de l'humor mereix també un capítol a part, però la cosa no va més enllà. Tossuderia de la genètica, la condemna inapel·lable de la biologia evolutiva. No és guapo i anys de copiosa alimentació han anat deixant el seu sediment, en forma de pectorals dignes de l'inspector Torrente i abdominals ben resguardats d'inclemències diverses per una generosa capa més aviat amorfa i de tacte, segons diu l'amic Hector, flonjo i mal·leable.
El seu sentit de l'humor té moments de brillantor desarmant, tot i que limita, massa vegades, amb una excessiva vulgaritat. No se li pot negar, això és cert, la paternitat d'algunes frases memorables. La seva és una mirada escèptica, d'apassionament difícil. Té una certa facilitat per identificar paradoxes i treure'n punta, envasar-les i oferir-les en forma de comentari d'acidesa considerable als presents, que les devoren amb sincera hilaritat. Dels seus comentaris ningú no se'n salva, amb la sola excepció, probablement, del seu admiradíssim avi Andrés. La fascinació que li té és d'una desmesura que ratlla perillosament el ridícul.
La seva altra obsessió, més que passió, és l'aviació comercial. De fa anys vol ser pilot i si d'alguna cosa pot parlar amb coneixement de causa és d'avions. El somni de pilotar, però, sembla que el deixa per més endavant, no ha tingut el valor per intentar perseguir-lo ja des d'ara. Al setembre comença enginyeria industrial, fent cas omís dels nostres consells.
Als 15 anys fou amb ell i l'Hector que vam agafar l'avió tots sols i cap a París. Hi ha coses que no poden esperar. Gran viatger. Cada any fem un parell o 3 de sortides per Europa i mai perd la il·lusió de tornar a agafar l'avió i recordar aquella primera vegada, quan amb més il·lusió que diners i més ganes que experiència preteníem dominar la ciutat que amb el temps hem anat descobrint que mai no ens acabarem del tot.
El que és un fet, però, és que els nostres estius a Torredembarra haurien estat del tot diferents sense la seva inoblidable empremta.
D'Alberto Modrego, per sort o per desgràcia, al món només n'hi ha un. I que duri.

Platja

Avui al tarda han aconseguit arrossegar-me fins a la platja. D'entrada malament. Calor, sol, sorra per tot arreu. Horror. Més tard m'he arrossegat fins a l'aigua i he pres un bany ràpid. L'entrada ha estat bastant penosa. L'aigua segueix tenint la mania de ser freda, tot i l'època de l'any. Moviments penosos conseqüència de la impressió tèrmica. Més horror.
De tornada al campament, a les tovalloles, observem amb alegria la presència d'unes noies companyes de generació. Joves i guapes, vaja. Amb aquells bikinis absolutament sarcàstics però amb el punt just de roba per no caure en l'obscenitat i conservar una mica l'excitació de la suggestió i el misteri.
Un amic segueix l'estratègia habitual de simular coneixer-ne una. De seguida s'informa sobre què hi fan aquí. Són de Lleida, bé, catalanes. Passen 15 dies aquí. Molt bé, hi ha temps. Aquesta nit havíem de sopar a l'Aglà, al centre del poble. Serem 4 més. El deure d'ensenyar el que val la pena als forans el tenim molt clar. I acabar la nit després d'una llarga sessió de copes a la piscina de l'apartament no és una mala idea per escurar un divendres que no prometia res de bo.
Sort, doncs.

Comencem

Vols el Pepe Montilla de president? No, bé, doncs vota Mas.
Encara queden uns mesos per les eleccions però ja toca començar a estudiar la lliçó. No ho deixéssim tot per l'últim moment i acabéssim tenint problemes.
No és qüestió de sofisticats arguments polítics, és simplement educació, bon gust. Artur Mas és millor que José Montilla, estem d'acord? Doncs no t'ho pensis més, cony.
Hi ha gent tremendament pesada que pretén llegir-se els programes de tots els partits que es presenten a les eleccions, que volen sospesar pros i contres de cada opció i en definitiva perdre quantitats industrials de temps que podrien aprofitar per fer qualsevol altra cosa més interessant i útil. Què hi farem. En aquestes eleccions que ens toca lluitar ara les coses són molt clares. Bàsicament hi ha 3 candidatures, per ordre d'estricta preferència:
Mas/llibertat i per tant Catalunya
Piqué/llibertat però Espanya
Montilla/Socialisme i per tant Cornellà
Tinguem clares, i això pot servir de lliçó 1, un parell de coses: votar ERC és votar Montilla de president, votar Saura és votar Montilla de president i a sobre que ens tanquin l'aeoroport pels ànecs de la Foixarda i ens tallin la llum per no molestar.
Sent com són les coses i amb tot el que ens hi juguem, d'aquí fins a l'1 de novembre ens hi haurem de posar forts i jo, des d'aquí, hauré de fer més articles sobre el tema dels que teníem previstos.
Vota al Mas, home de Déu, i no diguis tonteries!

Bourg-Madame

A Catalunya em molesta bastant sortir de Barcelona capital i més si és per anar a la muntanya. Hi ha una excepció, però: la Cerdanya. Cada any hi acostumo a pujar uns dies al voltant d'aquestes dates, per compromisos familars. Abans sempre passo per Andorra, de manera que l'entrada a la comarca la faig des de França. Passar pel país veï sempre hi posa la necessària dosi de màgia, la màgia de viatjar, i el desplaçament transcedeix la mera sortida a la muntanya. Bourg-Madame és el primer poble francès, enganxat a Puigcerdà. Els primers records que en tinc daten de principis dels noranta, quan hi pujàvem amb els pares i recorríem la Cerdanya francesa amb el tren groc. És dels records més vius que conservo d'aquella època: baixar a l'estació de Mont-Louis a jugar-hi una estona. Respirar l'aire del pirineu i descobrir amb curiositat l'existència d'altres països, de llocs on la gent diu paraules mai sentides abans.
Passes la frontera de Puigcerdà i de seguida veus que Bourg-Madame és França, segurament té més en comú amb qualsevol poble de l'Alsàcia, a 800 km, que amb el mateix Puigcerdà, a pocs metres. Estem d'acord, tot és Catalunya, però la veritat és que la diferència se't menja en un moment les heroiques idees pancatalanistes.
Els edificis són de colors més foscos, negres i grisos més marcats i l'harmonia en la construcció la notes a cada cantonada. La sensació és de molta més solidesa. A Puigcerdà hi ha una disparitat tant de colors com de formes molt més gran i no deixa d'importunar-te una curiosa sensació de provisionalitat. Deu ser per l'afició a l'obra vista mal feta o pels terrats mal girbats, que s'oposen a les teulades ben acabades i enpissarrades del costat nord de la frontera.
Tot i la decadència de França, la plaça de l'Ajuntament de Bourg-Madame, amb les inicials R.F. de République Française presidint des del balcó de l'edifici principal tota l'extensió urbana, sempre tindrà molta més presència que la plaça de la vil·la de qualsevol poble de la Catalunya Sud, amb les seves antenes mal posades, les totxanes amb pegots de ciment a la vista i bars sòrdids i bruts omplint la plaça que passa per ser la principal.
No es pot sortir de Barcelona.

Andorra

Andorra sembla, aquests dies, un congrés internacional de minyones. Passejant pel carrer principal, el de les botigues, és angoixant la quantitat d'espanyols i francesos amb xandall i bambes o shorts i xancletes que et creues. Sovint viatgen en família: pare, mare i 2 o 3 fills. Per molts és la primera vegada que visiten l'estranger i ho proclamen amb orgull: Yo, pa lo unico que salgo de Epaña, é pa ir a Andorra, a comprá! Bravo. Aprofiten els pocs dies de descans que els donen les empreses on actuen com a assalariats per escapar-se un parell de dies al curiós país pirinenc i gastar allà els 4 € de la paga d'estiu. Tenen preferència per les colònies, en el cas de les dones i les filles, l'alcohol, en el cas dels homes, i l'electrònica, en el cas dels fills. És tot un ritual. Baixar per l'Avinguda de Meritxell, des de la plaça dels Co-prínceps de les Escaldes fins als grans magatzems Pyrenées, a Andorra la Vella. Els viatgers van entrant a cadascuna de les botigues i en molts casos és fàcil creuar-te un mateix exemplar diverses vegades al llarg del dia. Espavilats com són, l'estratègia que segueixen consisteix en fer el recorregut sencer un parell o tres de vegades, no fos cas que se'ls escapés algun detall. La felicitat els arriba, de cop i sense avisar, quan descobreixen un article en una botiga 1 € més barat que a la botiga anterior. Grans mostres sonores de joia anuncien als companys de viatge l'èxit de l'aventura compradora. La vida sembla cobrar sentit immediatament. Orgullosos de la gesta, no poden despitar-se i amb gran astúcia decideixen no comprar, encara. Una reunió d'emergència i la decisió està presa: seguiran a l'aguait, un euro menys podria esperar-los a la següent cantonada. No s'hi val a badar. El dinar el fan ràpid, a qualsevol Pans & Company. El temps és or. A la tarda, ja més relaxats, segueixen escrutant cada racó del masegat carrer andorrà en busca de l'oferta màgica. En el fons sospito que esperen que se'ls pagui alguna cosa per adquirir un article.
A les 8, absolutament rebentats de tot un dia aplicant compulsivament la teoria de l'elecció del consumidor, però no en elegants models matemàtics sinó fotent quilòmetres amunt i avall, el comitè central del viatge decideix finalment que és l'hora de les adquisicions. Els viatgers, doncs, han de córrer cap a la botiga on recorden el preu més baix, passant, pel camí, infinitat de botigues careras amb preus de fins a 2 € més elevats que a la botiga escollida. Un escàndol, certament. A les 8, però, descobreixen amb estupefacció que a Andorra els horaris comercials també emprenyen. Bona nit, doncs.

Mal vestir

Poques coses denoten més prepotència que vestir-se malament. Anar tirat i malgirbat, molts ho consideren encara signe d'humilitat. Mentida. Elogien cofois que Bill Gates porti un jersei senzill i mig descordat. Ignoren que ell precisament ho fa perquè s'ho pot permetre, per l'èxit que ha aconseguit, pel gran bé que ha fet a la humanitat. No necessita respectar formalismes en la indumentària perquè és tanta la importància d'ell mateix que poc importa què es posi. Si alguna cosa simbolitza aquest jersei mal posat és l'èxit incontestable i inigualable d'una persona que ha canviat el món. Si ets Bill Gates vesteix-te com et doni la gana, per descomptat. Si ets un pobre imbècil que estudia 1er de carrera incapaç de posar-se altra cosa que banyador, xancletes i samarretes de promoció no em vinguis a dir que és per humilitat i per principis. El que passa és que et creus molt més del que ets, que no necessites seguir cap norma en el vestir perquè tu ja vals molt més i ho compenses tot. Bé, potser és veritat, però aquí d'humilitat res. Qui és realment humil és qui es posa la camisa i els pantalons llargs quan toca i no pretén estar per sobre de tota convenció que li passa per davant. Coi d'hipòcrites.

Pobresa

Mica en mica descobreixes la teva pobresa, la teva infinita i absolutament obscena pobresa. És en descobrir gent rica i veure com es mouen i què fan que un va edificant amb un pèl més de realisme la idea sobre què és això que som realment: poca cosa. Ni una humil croqueta, com diuen alguns.
Parlo dels rics de veritat, d'aquella riquesa generosa tan d'agrair. Són gent que no miren preus, fan allò que volen. Punt. Mentre uns escrutem exhaustivament la xarxa buscant afamats la darrera oferta de Ryanair per escapar-nos dos dies a Londres, altres ja fa estona que n'han tornat i amb primera classe.
Que marxar a Manhattan sigui com pujar al poble el cap de setmana i menjar als millors restaurants del món la més insulsa de les rutines, aquí és on sabrem que hem fet tot el que havíem de fer.
Per norma general els rics em cauen bé, molt millor que els pobres, que no tenen altra preocupació que els diners. Tenen una dimensió espiritual generalment més extensa i més capacitat per l'abstracció. Flueixen molt més agradablement, suposo que per l'absència de la sempre encotilladora limitació monetària. Si sopant al xinès de 7 € el menú hi ha qui dedica 20 minuts a repartir entre els començals el cost absolutament irrisori del sopar, a cals rics això no es dóna i és per tant molt més el temps dedicat a parlar de coses interessants.
Sospito que hi ha una clara relació inversa entre volum de renda i volum converses sobre el tema. Què hi ha més vulgar que una persona incapaç de veure res més enllà dels euros que s'estalviarà fent una cosa i no una altra?
Tenen, a més, una curiosa i suau hipocresia, molt distreta d'observar i lluny de la barroeria i l'obscenitat pròpies de la majoria de discussions a cal ratolí pobre. Així com els pobres s'acostumen a vanagloriar de la seva misèria i hi fan constants referències, tals que un podria pensar ben bé que n'estan orgullosos, els rics no acostumen a dir-se'n massa sovint i una espècie de constricció d'arrel cristiana els impedeix fer referències constants a la seva folgada situació financera. Algú diria que fins se'n volen amagar, molts. I no hi ha cosa més estúpida que la primera, evidentment, fora de la segona.
Però també és veritat que un país de rics desacomplexats perdria molta màgia i ells mateixos se'n ressentirien.
Llarga vida a tot allò que no ens podem pagar! Sempre que ens convidin, és clar.

Arguments econòmics

La racionalitat econòmica està molt mal vista , on sigui i quan sigui, amb la sola excepció dels economistes, i encara entre aquests, només de determinats corrents.
Utilitzar arguments econòmics per justificar o per explicar decisions o situacions que afecten la societat és molt perillós i fàcil ser acusat ràpidament de feixista, neocon, ultraliberal salvatge o assassí en serie. Provin d'explicar la teoria de l'avantatge comparativa als treballadors d'una fàbrica que tanca perquè a partir d'ara produiran a la Xina. I realment és aquesta l'explicació, no n'hi ha una altra. Poden pensar que és la maldat dels empresaris, és clar, sempre disposats a mortificar els soferts treballadors i com a poder també poden pensar que la terra és plana, si volen. Si s'utilitza un argument físic per justificar la caiguda d'un objecte al ser llançat per una finestra ningú no ho discuteix: la llei de la gravetat.
Si l'empresa ha de maximitzar beneficis, i si no ho fa els accionistes, que són qui ha arriscat els seus diners, hi perden (respecte el que podrien guanyar) i té l'oportunitat de produir a un altre lloc per un preu molt més baix, no té altre remei que fer-ho si vol sobreviure i els directius volen conservar la feina. Què indica aquesta situació? Que els treballadors d'aquí estan fent una feina que podrien fer uns altres més eficientment, per tant deixin a aquests altres que la facin i busquin allò en què són ells més eficients. Al final hi guanya tothom i la situació final és objectivament superior. Les coses són així, agradin o no.
Això seria fruit de l'aplicació d'una racionalitat econòmica, tan odiada per tothom. Es considera quelcom obscè, brut, insensible, fins i tot cruel parlar d'aquesta manera.
Però ben mirat, la contradicció és flagrant: no resultarà que molts odien tan aquest tipus d'arguments perquè són precisament arguments com aquests els que un dia poden acabar justificant que els baixin el sou o que els despedixin?
I què és això sinó un argument econòmic? I de manual.

Criticar la utilització de la racionalitat econòmica des d'una estrictíssima i individualíssima racionalitat econòmica, no està mal com a paradoxa.

Perquè no sembla que es critiqui aquest tipus d'argumentació en defensa d'una veritat superior i universal, ni per cap consideració ètica ni estètica: és per la pura i simple butxaca, que amb aquestes coses no s'hi juga, es veu. Economicisites dels collons! I un poc hipòcrites, també.

Ja tocava

Després de les tonteries que hem arribat a sentir sobre el tema de l'aeroport: que si la culpa és d'Ibèria, que si els treballadors tenen raó, llegeixo amb satisfacció, a la pàgina 18 de l'Avui, la notícia de la presentació de la primera querella criminal contra els senyors que van envair il·legalment les pistes d'un aeroport internacional i van comprometre el trànsit aeri a tota l'Europa del Sud durant un dia sencer.
Si senyors, una querella criminal és el que mereixen aquests individus. Ni negociacions ni sancions administratives: han de ser jutjats com el que són, una colla de xoriços. Punt.
Si jo, després de creure'm injustament tractat per la noia que crec que és de justícia que em tiri, decideixo interrompre el trànsit aeri de qualsevol aeroport del món plantificant-me al mig de la pista, la policia em desallotjaria d'immediat i de ben segur em posarien a disposició judicial per una pila de delictes contra la seguretat aèria, el dret a la circulació, etc, etc. I bé que farien.
Com que aquests senyors gaudeixen de la feliç condició de ser treballadors, una espècie de passaport a la irresponsabilitat penal i fins i tot moral, el que es fa és asseure-s'hi a negociar i oferir-los, a sobre, garanties de continuitat. M'ataca, sincerament, la salivera prèvia al vòmit, en pensar-hi. Repugnant.
L'associació que presenta la demanda exigeix que els treballadors de handling que van ocupar les pistes paguin de la seva butxaca tots els costos del seu comportament i si fos necessàri demanen recórrer a l'embargament dels seus béns personals, presents o futurs, fins que hagin complert. Més justícia em sembla impossible demanar-la. Si cal, que treballin la resta de la seva vida només per pagar les indemnitzacions multimilionàries que seran necessàries i si s'han de vendre la casa que se la venguin. Això sempre i quan no es decideixi que han d'ingressar a presó, que seria el més lògic i si fóssim en un país més civilitzat no crec que triguéssim gaire, a veure'ls entre reixes.
I no cal que sentim més tonteries, la culpa no és d'Iberia ni d'Aena. Aquí l'única responsabilitat és dels empleats que van ocupar les pistes, per acció, i del govern espanyol, per omissió. Perquè també és fort que la policia trigui hores i hores en presentar-se a les pistes i fer fora als esmentats xoriços a cops de porra i pilotes de goma. Ja que ens foten cada any aquest dineral en impostos, almenys que tinguem les porres i els furgons a punt quan se'ls necessita, cony, que tenim pressa.

Harrod's

Londres, 25 de juliol. Un matí passejant per la ciutat i es fa l'hora d'atendre la cita inajornable amb la biologia, que si saps triar bé també ha de ser-ho amb l'art: el dinar.
Provarem, per recomanació explícita, el restaurant de Harrod's, a Knightsbridge.
Sala espaiosa, taules amb molta separació i un buffet que comença amb victòria inapelable sobre la vista.
Entrants amb tot tipus d'amanides, pastes fresques, salmó fumat, arrossos, assortiment de formatges, etc. Passant als assumptes seriosos: la carn. Una filera de cuiners, de procedència incerta, això si, s'encarreguen de preparar-te i servir-te la carn que demanes mentre encara es va coent. Gall d'indi, roast beef, xai rostit, bou, vedella, colomí, pollastre, etc. Un homenatge a tots aquells que creiem en la dimensió omnívora de l'home i celebrem poder constatar que som a Londres amb un bon tall de roast beef amb salsa i bolets sobre la taula. El xai rostit també és una festa i per tancar, l'entrecot: grumolls de sal dispersos per la superfície ben cuita, que en practicar incisions amb el ganivet rellisquen fins a l'interior, tot ben roig.
S'hi ha d'anar després d'haver-se perdut per la secció d'alimentació dels grans magatzems. El restaurant serà la compensació a la impotència de veure tantes coses fantàstiques i no poder-te-les emportar, saciarà momentàniament l'apetit consumista que s'hi desferma amb tant sols una fugaç passada. I quedes ben tip.
Menges en companyia d'old ladies londinenques, que prenen un lleuger dinar en companyia d'amigues, o soles, després de passar-se el dia gaudint de la màgia de perdre's en la immensitat i el luxe de Harrod's.
De totes maneres, a pesar de les intencions de la sala, el pas del londres victorià a l'elisabetià no es pot dissimular observant els començals, i jo mateix en sóc la prova. Unes taules enllà dues parelles: ells amb shorts i càmeres penjades al coll, elles amb tirants i faldilla texana. Una sala tant victoriana, uns començals directament republicans. La paradoxa visual tan típica de l'època. Tot i així no arribem als extrems obscens dels entrepans de pernil i mantega als jardins de Versailles, que tan m'impactà la setmana passada.
I és que aquest és un lloc on per 30 lliures hi pots menjar amb gràcia, però també és aquest el preu que paguem perquè la vulgaritat ocupi cada dia esferes més àmplies del nostre món.
Si no jo no seria aquí, també teniu raó.

Ressaca

De nit no hi penses, no tens temps entre gintònic i gintònic. Quan baixes del taxi davant de casa i tens feina per seguir el camí més fàcil cap a la porta, el recte, ja intueixes que aquelles dues últimes copes potser no han estat tan bona idea, al final. Treva nocturna i amb el sol surt la factura, l'altra factura d'una nit al Tirsa. La primera la paga el tiet, d'acord, no ens queixem. Ara bé, la segona arriba tan bon punt t'aixeques i déu n'hi do el recàrrec que porta. I aquesta si que ja te la descompten directament. El cervell sembla que suri a la deriva, incapaç d'agafar-se a res sòlid. No és ben bé mal de cap, que ja hem après que el gintònic no n'acostuma a incloure. És un mareig de molt mala educació, una falta de respecte del teu cos a tu que exigeix arrepenjar el cap sense treva. Retardes tan com pots el lamentable moment d'aixecar-te del llit amb el cap fent voltes per asseure't immediatament a la cadira del costat. El viatge fins al lavabo no és directe en aquestes condicions. Aviat el sopar fa el camí invers i és acollit bastant a contracor per una tassa de vàter poc acostumada a aquests banquets. És més de conformar-se amb el que sobra, ella.
Un absurd intent d'esmorzar i ja veus que el dia es perd, t'arrossegues fins l'hora de dinar i aconsegueixes com pots escriure l'article, però cada cop veus més clara una cosa: tot té un preu i tots l'hem de pagar.

Compte

Ahir Josep Pla parlava de mi:

“Mentre no hi hagi més que una literatura de diumenge a la tarda, escanyolida i precària, una literatura fet a estones perdudes - les estones que deixen lliure les altres feines-, el perill d’aquestes romàntiques deliqüescències serà permanent. Com menys vocació hi hagi per l’esperit, més emfàtic i hiperbòlic serà. Una de les coses millor d’Ors ha estat crear un professionalisme modest però autèntic”

Escriure a les estones lliures que deixen les altres feines? Ara, ves.
Em temo que amb això de les romàntiques deliqüescències es deu referir a les metàfores que acostumo a fer, aquelles que utilitzo parli de què parli. Volen ser molt profundes i ni jo mateix sé ben bé què volen dir.
Quan he llegit el paràgraf em pensava que acabaria amb un coma Jordi. Però sempre està bé que Pla et dediqui unes línies, encara que siguin aquestes, és clar. I que siguin escrites fa 90 anys.
Es veu que això d’escriure vol temps i treball i no n’hi ha prou amb escriure de tant en tant el que et ve de gust. Tant fàcil que semblava tot fins ara.
Tot això ve arran de Quadern Gris, el primer volum de l’obra completa del mestre Pla. És ingent la quantitat d’esforç i de temps que hi devia abocar als seus 21 anys. La feina que s’amaga darrera cada descripció en aparença insignificant fa pensar molt seriosament en la veritable petitesa d’això que pretenem escriure cada dia. I em sembla entendre, de les paraules de Pla, que és la vida el que hi has de dedicar si vols fer-ho bé i ho estimes i no les estones lliures que et deixen les altres feines.
Hi ha moltes coses que ens hem de replantejar si no volem fer el ridícul, aquí i ara.