Comentaris de divendres (2)

Llegint el diari també m'ha fet gràcia aquest viatger ecosocialista que milita a CiU, el tal Guardans, que avui es permet censurar el comportament de l'Esperanza Aguirre a Bombay de marxar cames ajudeu-me amb el primer avió de tornada cap a la civilització. A mi els eurodiputats (excepte alguns polonesos, que miren de rebentar tot el que poden) em fan molt mala espina: treballen per un organisme que jo suprimiria tan depressa que no tindrien ni temps de portar-me les factures de l'últim sopar a càrrec del contribuent. Passejant entre els edificis de la burocràcia comunitària a Brussel·les sempre em pregunto quants apartaments podríem fer si els enderroquéssim tots i subastéssim els solars.

Comentaris de divendres

El socialista José Bono, exretirat de la política perquè a la vida hi ha coses més importants i actual president del Congrés dels Diputats, torna a dir que ja està, que després d'aquest càrrec se'n va, que es retira de la política definitivament.

Bé, suposo que això serà sempre que no tingui alguna oferta més llaminera per seguir passejant-se pel país sent algú, però el que m'ha fet pensar de les seves declaracions és aquest comentari que il·lustra tan bé la misèria de la partitocràcia espanyola:

'Bono, por otro lado, ha asegurado no arrepentirse de no haber aceptado la propuesta inicial de Zapatero de presentarse a las elecciones municipales como candidato a la Alcaldía de Madrid."Cuando me habló del asunto le dije que le agradecía el honor", ha explicado, aunque posteriormente rechazó el ofrecimiento argumentando que sería "imperdonable" ser candidato a la Alcaldía de una ciudad en la que no había nacido y en la que ni siquiera vive.'

Als Estats Units, per exemple, a ningú no li passa pel cap que el president o un líder d'un partit es dediqui a escollir candidats a alcaldies i que algú encara s'ho prengui com un honor, això de ser assenyalat pel dit recompensador. A Espanya les coses funcionen així: l'únic que compta és l'obediència al partit. I quin és el resultat? Doncs que ens trobem amb persones d'un talent intel·lectual tan escàs com Zapatero o Montilla ocupant els càrrecs més importants de l'Estat. Ja sé que és molt evident, però mira, em molesta tant que no me'n puc estar.

La càrrega de la prova

En dret es parla sovint de la càrrega de la prova i de la presumció d'innocència. La idea és la següent: davant d'un delicte, l'acusació és qui ha de demostrar que l'acusat n'és efectivament el responsable i no a la inversa. Per entendre'ns: si algú t'acusa d'haver matat al teu veí, per esquivar la presó no cal que tu demostris que no ho has fet, n'hi ha prou amb que el fiscal, o qui sigui l'acusació, no pugui demostrar que ho has fet. És un matís crucial, suposo que es veu de seguida. A mi em sembla un mecanisme molt encertat i suposo que el consens és ampli: imposar mesures tan dures com tancar algú durant anys en una gàbia necessita, per gaudir d'una certa legitimitat, l'utilització d'un mecanisme que minimitzi el risc d'imposició sobre innocents.

Doncs una impotència semblant a la de l'acusat a qui se li viola la presumpció d'innocència deu ser la que sentim els liberals quan ens veiem obligats a lluitar contra la prohibició d'obrir la teva botiga a l'hora que et doni la gana, contra la prohibició de drogar-se, contra les traves a la prostitució, a l'eutanàsia o al lliure comerç.

Són mesures que s'adopten generalment per satisfer els interessos d'alguna minoria i en canvi, a qui suggereix suprimir-les, se li demanen de seguida les mil i una proves de que la seva supressió no "desertitzarà els centres de les ciutats", "acabarà amb l'agricultura europea", o "arruinarà la salut de la població".

Què volen que els digui, a mi em semblaria més raonable que fossin els partidaris del toc de queda comercial, per exemple, els responsables de demostrar, amb dades fiables i hipòtesis contrastades, que el cataclisme seria de la magnitud que diuen i que no estem davant dels interessos gremials de tota la vida.

A la mínima expressió

Els mags de les idees que treballen pel refundador Zapatero li han preparat un document sobre la crisi abans que marxés a fer el ridícul a Washington que diu coses com aquesta:

"La progresiva globalización económica y de los flujos financieros se fue gestando en ese contexto ideológico neoliberal que abogaba por la desregulación total de los mercados y la reducción del Estado a su mínima expresión."

Quan ho he vist de seguida he buscat algunes dades històriques que capturin aquest procés de "reducció de l'Estat a la seva mínima expressió" i m'he pres la llibertat de construir aquest gràfic, que mostra la despesa del govern sobre el Producte Interior Brut als Estats Units des de l'any 1960 fins avui:

Noti's que mentre l'any 1960 la despesa pública sobre el PIB era una mica inferior al 29%, a finals d'aquest any ratlla el 37%. És curiós que d'un augment, repeteixo: augment, de gairebé 10 punts percentuals (sobre una quantitat, a més, molt més gran) se'n digui ara "reducció a la mínima expressió". Si s'hi fixen veuran també que els dos únics anys on la despesa pública ha superat el 37% del PIB són sota la presidència de Bush pare i sota la presidència de... Ronald Reagan!
La línia negra mostra la línia de tendència: ja veuen que apunta més aviat amunt...

Noti'n, també, que la caiguda més espectacular de la despesa pública es produeix precisament sota la presidència de...Bill Clinton! Un altre neocon, suposo.

I què passa amb els augments més espectaculars? Doncs que corresponen a les presidències de Gerald Ford, Bush pare i Bush fill...

Ja m'imagino que molts diran que aquest augment sostingut de la despesa pública als EUA des de 1960 és culpa de la despesa militar. Lamento aixafar-los la guitarra, però és mentida. Vegin el següent gràfic (despesa militar sobre el PIB) i especialment la línia negra, la de tendència.

Perdonin la mala qualitat dels gràfics, però no m'hi he pogut entretenir més. Les dades es poden consultar a http://www.usgovernmentspending.com/

The Economist

Ira de la progressia catalana contra la revista britànica de centreesquerra The Economist. Jo no hi he tingut mai gaire fe: la setmana passada, sense anar més lluny, demanaven el vot per Barack Obama.

Fumar

"Those who argue that smoking should be restricted because of the costs to the National Health Service are on even thinner ice. If I offered to pay for your private medical insurance out of the goodness of my heart, you would be unimpressed, and rightly so, if I then turned round and claimed that your smoking was now costing me money and so I had the right to hide your cigarettes. Similarly, the UK’s decision to fund healthcare from tax revenues does not thereby give the government the right to restrict our freedom to take personal risks."

Tim Harford, fa molt de temps.

Lògica

Escriu José Antich a La Vanguardia que "la lógica se ha acabado imponiendo y tras muchos vericuetos España estará en la cumbre de Washington convocada por el presidente Bush". Desconec què entén el senyor Antich per lògica, però si pretén decidir qui ha d'anar a la cimera fent servir el criteri "d'allò que sigui lògic" i les premisses són les que són, és a dir, la cimera ha de reunir els membres del G8 i del G20 i Espanya no pertany a cap dels dos grups, suposo que no cal cap expert per entendre que la lògica, almenys la que a mi m'han ensenyat, diu que Espanya no hi ha de ser, a la cimera aquesta. Una altra cosa és que l'Antich entengui lògica com el mètode per deduir, d'uns premisses donades, "allò que millor s'ajusta als desitjos del president del govern de torn". Però una reformulació tan bèstia dels mecansimes del pensament humà em sembla una mica per sobre de les possibilitats del director de La Vanguardia.

Resultats

Eufòria entre la progressia europea per la victòria d'Obama. A mi em costa il·lusionar-me amb cap polític, gairebé per definició, però la veritat és que aquest home té pinta de ser bastant intel·ligent i preparat. Tota comparació amb els polítics de la península és, evidentment, desoladora per tots aquells que encara no tenim passaport nord-americà.

Dit això, a mi no em sembla que el resultat d'ahir sigui la revolució, el terratrèmol social ni la ruptura radical amb cap tradició política (el reaganisme, he sentit que diuen alguns) que proclamen els opinadors catalans. Bàsicament, l'Obama ha guanyat al Nord-Est (Nova Anglaterra, Nova York), als Grans Llacs i a la costa del Pacífic. És a dir, on sempre guanyen els demòcrates. Estaran d'acord amb mi que una victòria en aquestes coordenades no té res d'històric per un demòcrata. És cert que també ha guanyat alguns estats no tan típicament demòcrates: Ohio, Indiana o Virgínia, per exemple. I què passa, sobretot, a Ohio i a Indiana? Doncs que hi ha molts obrers que han perdut la feina o tenen por de perdre-la aviat perquè les fàbriques es traslladen a països amb mà d'obra més barata. I què ofereix l'Obama? Proteccionisme, no signar tractats de lliure comerç si els socis no imposen regulacions laborals semblants a les americanes i traves a les empreses que se'n vulguin anar a l'estranger a produir. A mi això no em sona a cap "revolució de l'esperança", més aviat em sona al vell populisme econòmic disfressat amb la carota tan suada de la "nova manera de fer política que arriba a Washington". El McCain, tot i no ser cap exemple de liberalisme, és significativament menys partidari de posar traves a la llibertat de comerciar.

Obama també ha guanyat Nou Mèxic, que acostuma a votar republicà. I què passa a Nou Mèxic? Que està ple de mexicans il·legals. Així que suposo que no els sorprendrà si els dic que el senador Obama ha manifestat moltes menys ganes de legalitzar immigrants que no pas el senador McCain o el president Bush, molt més favorables a l'arribada d'estrangers. I no cal dir que els il·legals no voten, però els seus veïns atemorits per l'amenaça chicana sí. Una prova més del corrent d'esperança, de la il·lusió del "Yes, we can"?

I després tenim Florida, que a les dues últimes eleccions va votar republicà per marges més aviat estrets (especialment al 2000, com recordaran) i ara s'ha inclinat per l'Obama amb un marge també bastant estret.

Bé, suposo que la gran onada d'esperança que recórre Amèrica i sacseja les "estructures de poder establertes" no consisteix en el canvi d'opinió d'uns quants jubilats a Florida, d'uns obrers del Midwest que volen salvar el cul com tothom i d'uns quants cowboys espantats per la immigració, no?

Perquè fora d'això, Amèrica segueix amb les idees tan clares com sempre: pot creuar els Estats Units de dalt a baix des de Houston, Texas, fins a Bismarck, Dakota del Nord, sense passar per un sol comptat que s'hagi inclinat per Obama. I el mateix des de Savanah, Georgia, fins a Billings, Montana. Ja veuran que hi ha un bon tros...

No vull dir que la victòria de l'Obama no sigui rotunda, és evident que ha guanyat sobradament i també és evident que a molta gent li fa molta il·lusió que un home com Obama arribi a la Casa Blanca. D'acord. Però sense exagerar, que prou excitats estan els progres europeus!