dimecres, de desembre 13, 2006

Dietari: dia d'examen

Quarts d'una del migdia. Sempre he estat partidari de dormir amb convenciment, sense mitges tintes, la nit abans d'un examen. Les altres nits també, ben mirat.
Cafè amb llet i tot de pastisseria hipercalòrica que la Mari, la minyona, ha pujat de bon matí.
Menjar greix s'ha convertit en tot un acte de reafirmació ideològica, últimament. De totes maneres no cal que avisi'n al psicoanalista, almenys per això.
Una de les meves il·lusions quotidianes és arribar al menjador i trobar-me l'escena d'una taula farcida de menges dolces i salades i en un racó tres diaris, per devorar juntament amb els aliments. És molt de la broma, ella, i avui també m'ha pujat 'El Periódico'. 'Ha mort el tirà', titula el degà de la premsa socialista barcelonina, valgui una vegada més la redundància. Avantatges d'aixecar-se tard, a part del descans extra: esmorzar pantagruèlic de calories i actualitat.
Abans de començar el tiberi, que servirà també de dinar, baixo a fer una mica d'exercici. Potser aviat ho hauré de deixar, això de l'esport; dependrà del Ministeri de Sanitat i la seva insistència contra la vida sedentària.
Esmorzar com un rei, dinar com un príncep i sopar com un esclau, diuen. És evident que la dita es va espatllant coma enllà.
La premsa del dia: Pinochet. Avui és d'aquells dies especials. Em sorprenen les "Engrunes" del Joan Oliver, a l''Avui'. No para de parlar de xampany. Es confessa tot un admirador de Salvador Allende, a qui, a part de ser víctima d'un cop militar, no se li coneix cap altre mèrit digne d'esment, almenys jo. Un Lluís Companys xilè, em sembla a mi. Assassinats que honoren una vida i una obra per altra banda més aviat miserables.
A les dues començo la ronda per les meves webs de capçalera: Sostres, Mankiw, Marginal Revolution, Freakonomics, Bostrom, etc. Fins l'hora de marxar. L'article més intel·ligent sobre la mort de Pinochet, sens dubte, el del Sostres.
A les tres i deu ja sóc a l'aula corresponent, 40.250. Tothom assegut i a punt. Retard mínim. És emprenyador pujar al segon pis, tot sigui dit.
L'ambient dels exàmens és molt interessant. Un d'aquells moments que il·lustren amb precisió els límits dels examinands, els nostres marges morals. Ball de personalitats menys definides del que ens pensem i més del que convindria, segons com. No caldria que ningú es llegís les respostes: amb una certa perspicàcia, una capacitat d'observació mínimament refinada del nostre comportament en aquests moments, n'hi hauria prou per avaluar-nos, em sembla. També és veritat que és més difícil.
És una de les poques ocasions per veure estudiants histèrics, noies sobretot.
Nervis, angoixa, gent amunt i avall amb paperassa a les mans (apunts, sembla ser), dubtes in extremis, respostes dels amics també in extremis. És una mica absurd tot plegat, però per alguns deu ser com un ritual, aquest estrés preexamen. I ho respecto, després d'enfotre-me'n en la justa mesura.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Inici