Barack Obama

Una amiga em convenç perquè assisteixi a la primera reunió dels 'Students for Barack Obama', un grup d'estudiants del BC que es comença a moure per donar suport a la candidatura del senador d'Illinois a la presidència dels Estats Units. Hi vaig sobretot per curiositat, per veure com funciona aquí la política de base. Com ja es poden imaginar sóc més aviat partidari dels Republicans, en part per la memòria del gran Ronald Reagan, però més que res per emprenyar als progres europeus. De totes maneres, si pogués votar a les properes presidencials no tinc cap dubte que votaria al Libertarian Party, un altre dia els en parlaré.

Acostuma a passar, quan assisteixes a un míting de qualsevol partit, que acabes desenvolupant una certa simpatia pel seu candidat. I la veritat és que veient la il·lusió dels estudiants que avui parlaven sobre en Barack costava no deixar-se seduir. El que m'ha cridat l'atenció, de totes maneres, és el poc compromís partidista dels meus companys. S'imaginen un sociata de carnet fent campanya pel Mas a les últimes catalanes perquè honestament considerés que era millor candidat? A la inversa encara costa més d'imaginar, en el cas concret dels dos candidats que ens ocupen, però poden fer un esforç. Aquí és habitual. Al comitè dels estudiants per l'Obama hi ha Demòcrates i Republicans; diguéssim que el pensament polític no és patrimoni de la maquinària dels partits com és el cas a Catalunya. Diguéssim, si volen, que el pensament polític existeix.

A més hi ha això de les primàries, que no és cap tràmit. De fet ara la campanya dels candidats se centra exclusivament en obtenir la nominació dels seus respectius partits. Perquè també és veritat que tot i la llibertat de pensament, és impossible arribar a la presidència si no lideres la candidatura d'un dels dos grans partits. És interessant veure com s'esbatussen entre ells els la Hillary i el Barack, com intenten convèncer les seves pròpies bases que són el candidat ideal. No vull ni saber com es devia decidir la candidatura de José Montilla, però sabent com funciona la mafia socialista catalana accepto qualsevol hipotesi per ordre d'immoralitat. Ara els candidats es passaran un any sencer recorrent els Estats Units, estat per estat, lluitant com a bèsties per aconseguir que els seus militants i simpatitzants (i en alguns estats qualsevol votant) decideixin donar-los la confiança de liderar una de les dues grans candidatures. I després un altre any per convèncer els americans que són la millor opció per ocupar la presidència dels Estats Units. No sé qui guanyarà, però el que sí que sé és que aquesta gent em fa molta enveja.

Immigració

Ja saben què en penso de la immigració: lliure circulació prèvia eliminació de l'Estat de Benestar. Punt.

De totes maneres admeto que existeix un argument prou interessant per justificar-ne la restricció tot i haver eliminat l'Estat del Benestar, que té a veure amb tota la teoria dels béns públics.

Ràpidament: considerem l'Estat de Dret (Rule of law) i la Democràcia liberal com a béns públics. Per entendre'ns:

1. Adquirir per un país donat un Estat de Dret que funcioni i una Democràcia liberal és car, molt car. No en termes estrictament pecuniaris, s'entén. Però és cert que són molts anys de sacrificis, revolucions, reformes difícils, compromisos multipartits, etc. Als EUA, per exemple, per dotar-se d'aquest sistema envejable van pagar el preu que els historiadors anomenen 'Guerra d'Independència' o 'Revolució Americana'. A França tampoc no es queden curts, van abonar el que es coneix com a 'Revolució Francesa' i sembla que els ha sortit un pèl defectuós tot plegat. A Espanya diria que hem estat pagant a terminis durant tot el segle XX i finalment sembla que ja ens podem considerar més o menys propietaris. Alguns països han pagat preus més alts que d'altres i n'hi ha que encara és hora que es decideixin a comprar aquesta tecnologia, que segons tots els estudis és d'allò més rendible. Sovint passa que es pretén regalar la tecnologia a tercers països i apareix el famós problema de la ineficiència dels regals. En aquest sentit vegi's la guerra de l'Irak i l'Afganistan.

2. Un cop adquirit el bé 'Rule of law+democràcia liberal', ens trobem davant d'allò que els economistes anomenen bé públic: un bé no rival i no excloent. No rival perquè el fet que jo utilitzi aquest 'Estat de Dret', me'n beneficiï, no impedeix que vostè també ho faci, a diferència, per exemple, de què passaria si em cruspís una patata, que un cop digerida per mi deixa d'estar disponible pel seu consum. No excloent perquè un cop una persona és a Espanya no se la pot excloure de l'ús d'aquest bé i de tots els beneficis que comporta en termes d'estabilitat, ordre i benestar en general. Pensin, per posar un exemple molt concret, que si decideix delinquir no podrem impedir que el jutge Garzón porti el cas, com tots els casos que s'obren a Espanya cada dia. Més seriosament: sovint no ho valorem, però ser en un país on funciona l'Estat de Dret és un autèntic luxe que algú ha hagut de pagar en algun moment.

3. Un immigrant que arriba de Guinea Bissau amb una mà al davant i l'altra al darrera només posar al peu a Espanya ja es pot beneficiar (recordin: bé no rival i no excloent) del bé públic que tants esforços ha costat a generacions i generacions de ciutadans: l'Estat de Dret. Un free-rider, vindria a ser. Seria com si els meus companys i jo decidíssim no comprar una tele al pis que compartim i en canvi entréssim a casa dels veïns a mirar el proper partit de la NBA. I algú dirà que aleshores nosaltres, els fills dels qui de fet han pagat tot el tinglado, també som uns free-riders. No ho descarto, però jo ho veig més aviat com una herència que ens deixa la generació dels nostres pares i avis, com la casa de l'Empordà o el pis a Gràcia. I no oblidin que el fet que nosaltres, els fills i néts, en poguéssim gaudir algun dia pot haver inspirat, incentivat si volen, molts dels qui s'han sacrificat (en sentit ampli) per la democràcia i l'Estat de Dret. Ja saben allò de 'deixar una societat més justa pels nostres fills i néts.'

En aquest sentit no veig malament la idea del govern britànic de cobrar una entrance fee als nous immigrants, per mirar de solucionar el problema de free-riding que suposa la immigració lliure pels països que sí que han decidit comprar una cosa tan cara com un Estat de Dret.

Quiz

"I will win back the worker's rights from the bosses. These are the rights that the Medef [patronal francesa] and the Cac40 [principal índex borsari francès] want to deprive workers of, helped by the complicity of Royal, Sarkozy and Bayrou.

(...)

I call on the seven million poor people in France to wake up to the global tragedy caused by planetary financial capitalism led by a few predators whose only target is double-digit profit in a nation called Money".

Endevinen de qui és aquest discurs, originalment en francès i destacat avui pel Financial Times? El primer que l'encerti té premi.

Sowell i els préstecs

Es parla als Estats Units d'intervenir per limitar els préstecs a curt termini amb interessos estratosfèrics. Els usuaris d'aquest tipus de préstecs acostumen a ser persones molt endeutades que necessiten diners per pagar altres deutes i lògicament qui els en deixa els demana interessos molts alts. Una de les idees dels Demòcrates és establir un interès màxim per aquest tipus de préstecs, per lluitar contra el que consideren usura. Anava a explicar el problema però he trobat un fantastic article del brillant economista Thomas Sowell que ho explica amb insuperable claredat:

'The underlying reality that politicians do not want to face is that here, too, prices convey a reality that is not subject to political control: that reality is that it is far riskier to lend to some people than to others. But politics is not about facts. It is about what politicians can get people to believe.'

He suggerit enviar una còpia de 'Principles of Economics' del Mankiw a cadascun dels senadors Demòcrates, per què el comencin quan acabin 'El Príncep'.

Consell

Greg Mankiw m'aconsella:

'Avoid activities that will distract you from research. Whatever you do, do not start a blog. That will only establish your lack of seriousness as a scholar.'

Carlos

Els primers dies a Houston, després de creuar la frontera, són els pitjor que recorda, els moments més complicats d'una vida fins aleshores dedicada a passejar-se amb samarreta de tirants pels carrers polsosos de Puerto Cortés, a la costa atlàntica d'Hondures. Un tiet llunyà el va acollir a casa fins que va decidir agafar un autobús i provar sort més al nord: Boston, Massachusetts, hivern 2003.
El primer mes explica que amb prou feines va sortir del pis que compartia amb 6 hispanos més. Tenia 16 anys i enyorava la calor, els amics i els dies sencers al carrer de la seva ciutat natal. Amb els deu graus sota zero i el vent polar de Nova Anglaterra no sabia ni per on començar. Al principi feia tantes hores com calgués i cobrava tant poc com li oferissin. No dormia més de 4 hores al dia: als matins escoltava el que podia a una High School finançada per no sé quina congregació religiosa, a les tardes treballava de cadena en cadena de fast-food i a les nits estudiava i feia deures. Estava disposat al que fos per entrar un dia a la Universitat.

Han passat quatre anys, ara en té 20 i un bon dia va entrar al restaurant on treballa com a supervisor un estudiant europeu que acabava d'arribar a Boston i buscava un lloc per sopar i algú amb qui parlar. Des d'aleshores hi sopo pràcticament cada dia i amb el Carlos ens hem fet molt amics. És un apassionat de la història, en sap infinitament més que la majoria dels meus companys del Boston College. Li encanta xerrar tranquil·lament mentre tanca el restaurant a les 11 de la nit, abans d'agafar el tren cap a Dorchester, a dues hores i mitja de Boston. Aquest abril espera poder passar els SAT's i l'any que ve començar el curs a l'anhelada universitat. És l'orgull de la família.

El Carlos no es pot queixar amb el que ha aconseguit a Amèrica, i no ho fa, però no en té prou: em comenta que estalvia el 30 % del sou per disposar del capital necessari per muntar un negoci al seu país, quan hi torni d'aquí tres o quatre anys. Li brillen els ulls quan ho explica: una empresa d'importació i exportació de no sé quin gra que tenen a Hondures. Em costa entendre'l, al cap i a la fi sóc un estudiant d'economia europeu, incapaç de concebre i encara menys crear res que s'assembli a una empresa.

L'espectre polític

Arran d'un comentari que em va posar un anònim fa uns dies vaig visitar el blog del diputat Campuzano, de CiU. He de confessar la meva estupefacció després de llegir un post rere l'altre que podria subscriure perfectament en Rafael Ribó. Allò em va excitar la curiositat i he passat uns dies inspeccionant la blogosfera convergent (ja sé això del cost d'oportunitat, no pateixin) i com m'havia d'haver imaginat les idees del jove diputat vilanoví no són precisament l'excepció al partit. Deixant de banda la gran majoria de blogs, del tot impracticables tenint en compte la competència lingüística pre-EGB del responsable, la resta són una riuada desbocada de pensament políticament correcte, farragós i exasperantment ecologista. No-pensament, n'acostumo a dir. Si m'ho pregunten, ens trobem davant d'un partit essencialment socialdemòcrata, obertament progressista ('crec en la política com a instrument de millora de la societat', Campuzano dixit) i que l'únic que tem de veritat és que l'etiquetin de dreta, amb la qual cosa no paren d'empènyer cap a l'esquerra. I encara que no m'ho preguntin ja els dic que m'he quedat profundament decebut. És trist constatar com no hi ha absolutament cap partit liberal a Catalunya. Ni un de sol. És aquest desert ideològic el que impregna de mediocritat les institucions del país.

Tot són diferents sensibilitats dins de l'esquerra: el centre-esquerra catalanista (CiU), el centre-esquerra espanyolista (PP), l'esquerra espanyolista (PSC), l'esquerra catalanista (ERC), els comunistes (ICV) i l'esquerra jacobina de Ciutadans.

Només se m'acut aquesta solució, de moment.

Pel·lícula

Convé que no es perdin Das Leben der Anderen (The lives of others, Les vides d'altres, etc). Magnífica feina del director alemany Florian Henckel von Donnersmarck.

Berlín Est, 1984. Suposo que un any poc casual. Un empleat eficient de la Stasi s'encarrega d'espiar un escriptor* oficialment amic del règim. Interessant l'evolució de l'espia, un home al cap i a la fi.

*Hi ha una certa semblança facial entre Sebastian Koch i Steven Seagal, res més.

Soufflé

No saben com trobo a faltar el soufflé de xocolata de Ca l'Isidre, em poden creure. Avui m'hi ha fet pensar el meu amic Raül.

Rics o egoistes

M'emprenya adonar-me que sóc massa egoista per fer-me ric. Als més espavilats els sobrarà la resta de l'article, poden passar directament a l'última frase.

Perquè ens entenguem: per guanyar diners has de trobar alguna cosa que sigui útil als altres. La idea és que no et pagaran perquè t'estiguis al sofà de casa llegint les obres completes de Proust; no fas cap favor a ningú més que a tu mateix. Egoisme, n'havíem dit fins ara. Pots fer dues coses: quedar-te al sofà llegint l'esmentat Proust o dedicar el teu temps a pensar què necessita el veí per fer la seva vida més fàcil, que és essencialment el que vol dir 'crear una empresa'. Això últim és més aviat pesat, implica dedicar-te a pensar i satisfer necessitats de gent que sovint és grollera, maleducada i moltes vegades limitadeta. S'entén que prefereixis la companyia dels grans mestres de la literatura universal, a mi em passa el mateix. És veritat que sempre et queda l'opció de no preocupar-te de què necessita el veí i dedicar-te a llegir i llegir més o escriure poesia mediocre, però no t'enganyis... ets molt més egoísta que el banquer d'inversions que es passa la vida escrutant dades insulses o que el senyor Amancio Ortega, una juventud sencera buscant la manera de satisfer els gustos de la massa grollera mentre d'altres gaudien d'experiències místiques al París dels anys 60.
Fer el que més t'agrada a tu o el que més agrada als altres: és la diferència entre l'egoísta i el ric. Una altra cosa és que siguis un geni, però d'això ja en parlarem un altre dia.

Vull dir que, genis a banda, cal pensar molt en els altres per arribar a comptar els euros per milions algun dia.

Brindem

Avui m'he despertat amb bones notícies des d'Europa: Romano Prodi dimiteix.

S'enfonsa una vegada més la coalició verdcomunista italiana...perquè ha de ser tan estable la democràcia espanyola? Fa 25 anys que no dimiteix un primer ministre, uns esmorzars ben avorrits, en aquest sentit.

Desolador

Aquest és el perfil dels lectors de l'Estable segons es desprèn de l'última enquesta* que heu contestat:

*L'Estable reconeix la paternitat de la idea de les enquestes a Planta 102, del meu amic Guillem.

Déu els cria i ells s'ajunten

El FT informa de l'última genialitat de l'alcalde comunista de Londres, en Ken Livingstone (Ken the Red, li diuen), en estreta col·laboració amb el president Hugo Chávez.

Es veu que el president veneçolà va signar ahir un acord per subministrar petroli amb un 20 % de descompte als transports metropolitans de Londres, que segons l'alcalde antisemita (recorden que va ser suspès de feina i sou fa uns mesos pels seus comentaris contra els jueus?) es traduirà en bitllets a meitat de preu pels 250.000 londoners dels barris més pobres.

Fins aquí poca cosa a dir, els busos aniran com llaunes de sardines però en fi, tampoc els deu importar massa.

Però segons explica el FT la contrapartida és que Londres haurà d'enviar els seus experts en transports públics a Veneçuela perquè ensenyin als seus homòlegs de Caracas els secrets del funcionament d'un sistema de transports eficaç. Molt bé, i qui ho paga això? El contribuent britànic. I a partir d'aquí el que emprenya és la propaganda que l'alcalde saddam husseinista (recorden quan va insinuar que George Bush era pitjor que Saddam Hussein?) aprofita per fer. Ahir va gosar dir que la mesura, sorgida a instàncies d'Hugo Chávez, s'emmarcava en la 'feina que el president veneçolà està fent per combatre la pobresa arreu del món.' [Glopegin aigua després de vomitar]

No senyor, aquí qui pagarà els bitllets pels pobres de Londres no serà el senyor Chávez i el seu petroli sinó el sofert contribuent britànic, encara que sigui indirectament finançant els cursos (i se sospita que ajuda d'altres tipus) als senyors del metro de Caracas.

La Convergència ecologista

Vergonyosa carta del Guardans avui a la Vanguardia, que llegeixo gràcies a un comentari igualment lamentable del Campuzano al seu blog (on ve a qualificar de ridícul l'article de XSM sobre el canvi climàtic). La història de sempre: aquesta Convergència socialdemòcrata i ecologista, la preferida per tots els socialistes que no cal dir que no els votaran mai. Cada dia tinc més ganes de quedar-me als Estats Units.

La capacitat argumentativa del senyor Guardans (ara entenc perquè és eurodiputat) em recorda aquells debats d'institut de fa uns anys, quan havíem de suplir coneixements amb fórmules buides, ridícules, pedants. O aquells professors, també a l'Institut, que pretenien passar per col·legues, allò de sóc un més, i acabaven que tothom se n'enfotia, incapaços de tirar la classe endavant.

Als EUA tenen un nom pels Republicans que tot el dia juguen al progre simpàtic. En diuen RINO, Republican In Name Only.

S'accepten propostes per batejar aquests simpàtics ecoconvergents.

S & P

On yesterday's debate in 'S & P' regarding individual abilitities, the role of government and The Republic:

Quoting Jane Galt, via Greg Mankiw:

'My take is a little subtler than that:

1) People are often stupid

2) Bureaucrats are the same stupid people, with bad incentives.'

Comunicat

He 'fitxat' per la web del Salvador Sostres. Que essencialment vol dir que aquests posts es podran llegir allà també. Avui començo.

Canvi climàtic: duros a 4 pessetes

El deixo triar: un milió d'euros avui o 25 milions d'aquí 50 anys. O més en general: quants milions li hauria de prometre per d'aquí 50 anys perquè renunciés a un milió avui? I si li dic que de fet només potser li regalo els 25 o els que siguin, que també poden ser menys o, segons com, més, en funció d'una pila de factors que encara ni jo mateix entenc del tot? Deixant de banda aquesta última pregunta, més per físics i climatòlegs en el cas que ens ocupa, la clau per respondre les dues primeres és determinar la manera de valorar quantitats a través del temps: un mètode que permeti establir una equivalència entre quantitats futures i presents, per allò de no comparar peres i pomes, ja m'entenen. Estem d'acord que vostè preferirà, si li pregunto avui, un duro que no pas quatre pessetes i m'atreveixo a dir que també es quedarà abans amb un milió ara que no amb la promesa d'un milió d'aquí 50 anys; en aquest cas, per prendre la decisió, implícitament està utilitzant el que s'anomena taxa de descompte per poder comparar les dues quantitats (iguals en termes nominals).

I aquesta és la clau de la política a seguir davant del 'canvi climàtic'. Alguns pretenen que renunciem avui, ara i aquí a part de la nostra riquesa o capacitat de crear-ne (el 'milió avui' de què parlàvem) perquè d'aquí 100 o 150 anys ens diuen que hi sortirem guanyant. L'informe Stern, per exemple. Però com sabem si hi sortirem guanyant al cap i a la fi? Un exemple amb quatre números:

Suposem que el cost del canvi climàtic (pol·lució, canvis en el nivell del mar, temperatura, etc) pels habitants de la terra d'aquí 50 anys s'estima en dos bilions d'euros (s'entén que utilitzo euros, o qualsevol altra moneda, perquè és una magnitud que permet fer càlculs, però sempre estem parlant de benestar, no de diners estrictament). Doncs bé, aplicant una taxa de descompte del 3% anual (xifra raonable, suggerida per economistes com Gary Becker o Tyler Cowen) els dos bilions futurs equivaldrien a mig bilió d'avui. Què vol dir això? Senzillament que tota decisió per combatre el canvi climàtic el cost de la qual superi avui aquesta magnitud és el que vulgarment es diu vendre un duro a quatre pessetes. Un desafiament a la saviesa popular.

I perquè diu l'informe Stern que ens surt a compte pagar un dineral ara o d'aquí poc per estalviar-nos els costos a llarg termini del canvi climàtic? Ja s'ho deuen imaginar: utilitza una taxa de descompte pràcticament negligible.

S'imaginen també que el senyor Stern em soluciona el problema del pis? Només m'ha de deixar diners aplicant la seva taxa de descompte.

American Parties

Un europeu fent les amèriques...

Schelling

A l'edició d'aquest cap de setmana del WSJ el premi Nobel Michael Spence entrevista al també premi Nobel Thomas Schelling. Cada dia em quedo més parat del nivell d'aquest diari, un autèntic banquet intel·lectual per 70 $ l'any.

La conversa, més que entrevista, gira essencialment al voltant de la proliferació nuclear, seguretat internacional, etc. des d'un punt de vista estratègic. Thomas Schelling és un dels principals experts en estratègia nuclear i és conegut per l'aplicació de la teoria de jocs a les negociacions internacionals, seguretat, etc.

Resumeix Spence:

'One is struck, once again, by the counterintuitive nature of the strategic issues related to these weapons -- one has, to a large extent, a powerful strategic interest in the sophistication of one's enemies.'

D'aquí la por que ens fan els terroristes musulmans.

Gràcies

Article que em dedica el Salvador a la seva web. Molt generós.

Confesso que no vaig entendre mai res de Salvador Sostres fins que no el vaig conèixer, i els asseguro que ho havia llegit pràcticament tot quan el vam anar a trobar aquell dissabte al Tirsa.

Ser amic del Salvador no vol dir tenir un número més al mòbil: és un estil de vida.

Tot això em recorda el que costa llegir columnistes en català que s'elevin per sobre de la mediocritat que et fa comprar el Financial Times. A part del Salvador, en salvo tres: el Joan Oliver, el Jordi Graupera i l'Alfons Quintà. Primer nivell. Un cop llegits obrin el FT i no perdin més el temps.

CafePress

He descobert una nova botiga, aquesta de merchansing libertarian:

You're not that smart

Article interessant a WSJ:

'What the scientists found was that kids who had been praised for their effort recovered from that failure by the third test to achieve scores 30% higher than on their first test. Meanwhile, the students who were praised for their intelligence had scores that were 20% lower.

You should praise children for qualities they can control, like effort. Those praised for their innate brainpower might develop the sense that hard work isn’t necessary.'

Sona plausible.

Obama el cínic

Un altre il·luminat que em fa més por que una pedregada és el Senador Barack Obama, el que pretén ser el primer negre que presideix els Estats Units:

Del WSJ d'ahir

'Illinois Sen. Barack Obama formally opened what he calls his "improbable quest" for the presidency, styling his campaign as a crusade in which Americans' biggest enemy is cynicism -"the belief that we can't change things anymore".'

'His own challenge is battling cynicism that he has the experience and ideas to make such change.'

Aquest home vol redimir Amèrica, es pren molt seriosament. No m'agrada això de la campanya contra el cinisme, característica que sempre m'ha semblat una virtut fonamental del bon polític. No descarto, de totes maneres, que precisament aquesta 'campanya contra el cinisme' sigui la prova del cinisme refinat del Senador d'Illinois. Si és així encara podria votar-lo.

Camarada Ségolene

Ségolene Royal promet:

• Pagar el 90 % del salari durant un any a qui perdi la feina
• Apujar les pensions un 5 %
• Construir 120.000 pisos de protecció oficial
• Oferir crèdits de 10.000 euros als joves per finançar projectes empresarials.

A veure si ho entenc: tenim un Estat, el Francès, que no és capaç d'impedir que els musulmans de la Banlieue cremin cotxes quan s'encabriten amb la policia i aquesta senyora pretén convertir-lo en:

• Companyia d'assegurances. Amb la particularitat que les contribucions no tindran a veure amb el risc de perdre la feina sinó amb la renda. En altres paraules: tu em pagaràs el sou si jo perdo la feina. Em pregunto si aquesta dona ha sentit a parlar mai dels incentius. I no cal dir de la justícia, és clar.
• Germaneta de la caritat amb la gent gran. Amb la peculiaritat que la caritat en aquest cas és en la seva accepció més robinhoodiana, per allò de robar abans de donar, no sé si m'entenen... (sinó ja m'entendran quan facin la declaració de la renda).
• Promotor Immobiliari. No s'està de res.
• Banc Comercial. M'agradarà saber què passarà quan aquests joves encantadors comencin a no tornar els crèdits i papa-Estat es vegi en l'obligació d'embargar-los el negoci. El pitjor és que segurament no ho farà i quan comenci a no fer-ho tothom deixarà de tornar els crèdits. I perquè hauria de passar això? Molt senzill: els bancs no deixen diners per amargar-te la vida sinó per fer-hi negoci i el negoci precisament el fan si pots pagar. Creguin-me que no tenen cap interès en embargar-te res. Ells fan els seus càlculs i seleccionen a qui poden deixar diners i a qui no pel risc excessiu d'insolvència. Si el programa segolenià serveix d'alguna cosa hem d'entendre que serà perquè posarà diners a les mans d'aquells a qui els bancs no els en donarien, precisament perquè és molt probable que després no ho puguin pagar. No sé si m'explico: no és per casualitat que no els donen crèdit. Així que això de crèdits és un eufemisme per 'regal pagat per tothom', suposo que amb la idea de convèncer algun liberal incaut (i ruc).

Encara ens queda una esperança: Nicolas Sarkozy.

Tot és a la Bíblia

Samuel va comunicar al poble, que li demanava un rei, totes les paraules de Jahvè, i els va dir:

«Els drets del rei que regnarà sobre vosaltres seran aquests: prendrà els vostres fills per al servei de la seva carrossa i de la seva cavalleria, i perquè corrin davant la seva carrossa, escortant-la. Se'n farà oficials de mil, de cent i de cinquanta soldats, els farà llaurar els seus camps i segar els seus sembrats, fabricar les seves armes de guerra i els ormeigs dels seus carros. Prendrà les vostres filles com a perfumistes, cuineres i forneres. S'apoderarà dels vostres millors camps, vinyes i oliverars, i els donarà als seus oficials. Delmarà els vostres sembrats i les vostres vinyes per donar-ho als seus eunucs i als seus cortesans. Prendrà els millors dels vostres criats i criades, dels vostres bous i ases, per ocupar-los en el seu treball. Prendrà el delme dels vostres ramats, i us convertireu en esclaus d'ell. El dia que això passi, us queixareu del rei que vosaltres mateixos us haureu imposat, però Jahvè no us escoltarà pas».

Es veu que el poble no l'escoltà i l'Estat caigué sobre la terra.

Més Patriot Shop

Aquestes les van preparar específicament per l'època de les manifestacions contra la guerra de l'Irak; permetien camuflar-se entre els ramats occidentals pro-Saddam Hussein sense deixar de defensar el que creies que valia la pena.

Excessos

'Nader's leadership of that reform era, in which public interest legislation restrained the excesses of capitalism, lasted barely a decade.

Els excessos del capitalisme? El que hi ha són individus, individus egoístes, si em permeten el judici merament analític; individus amb mala llet, molta mala llet. Això que diré ara millor que no ho llegeixi la canalla ni els pacifistes: hi ha gent dolenta. Però no ho diguin a ningú. És possible que tots ho siguem més del que ens pensem i confessem, però per mandra o per por la majoria no exercim com a fills de puta a temps complet.

S'imaginen que després d'un accident d'avió (posem un aparell que s'estavella víctima de les condicions meteorològiques i, és clar, la gravetat) s'impulsa nova legislació d'interès públic per fer els avions més segurs i contenir així els excessos de la física? O pensar en la regulació sanitària com una contenció contra els excessos de la biologia? Cap diàri seriós (i El País tampoc) no gosaria titular així, fora del 28 de desembre.

Si una empresa ven productes que posen en perill la vida del consumidor sense advertir-lo, com era el cas d'alguns vehicles de la General Motors als seixanta (i d'aquí la història del tal Ralph Nader) és trampa dir que estem davant dels excessos del capitalisme.... el que estem davant és d'una colla de fills de puta; encara que, en abstracte, és possible que no gaire més que tu i jo. I sinó ja m'ho explicaràs quan enlloc de resoldre llistes de problemes setmanals dirigeixis la General Motors.

Com ho veuen

Arriba a les llibreries nord-americanes 'Ghosts of Spain', un retrat de l'Espanya contemporània vista pel corresponsal de The Guardian a Madrid des de fa 20 anys, Giles Tremlett.

Francis Rocca en fa la crítica a The Wall Street Journal i la titula: 'Among the Basques, Barcelonians and Turistas'.

Em crida l'atenció que digui Barcelonians i no Catalans quan en canvi sí que fa servir Basques; però en fi, sempre fa gràcia llegir com veuen els estrangers els nostres problemes nacionals, a priori sense la contaminació ideològica de la premsa i les converses locals. I el resultat és que no vull ni pensar què ens deuen colar cada dia sobre la resta de països del món les seccions d'internacional dels nostres diaris. Rocca destaca:

'Returning to his favorite Spanish city, Barcelona, Mr. Tremlett is taken aback by the growing use of Catalan, a trend that he suggests might leave this most cosmopolitan corner of Spain increasingly isolated from the rest of the world.' Molt bé. Però per sortir amb aquest tòpic de taxista calia estar-se 20 anys estudiant Espanya?

Només un consell: compte amb els llibres d'en Robert Fisk o l'Esteve Soler, experts tots dos en l'Orient Mitjà.

Schröeder treballa

Es comenta per Brussel·les que l'excanceller alemany, el sociata ecopacifista Gerhard Schröeder, freqüenta la ciutat més sovint que mentre ocupava el càrrec. Oblidada la nefasta gestió al capdavant del govern de Berlín, molts potser el recordaran per la seva ferotge oposició a la intervenció internacional per rellevar Saddam Hussein del poder; guerra de l'Irak si volen. Un altre que també marranejava molt aquell 2003 era Vladímir Putin, conegut també pel seu activisme pacifista.

El cas és que els dos activistes per la pau, el medi ambient i els bons costums globals van signar, el setembre del 2005, la creació del projecte Nord Stream (Corrent del Nord). La infraestrctura és una joint-venture germanorussa, liderada per la gasista kremliniana Gazprom, per fer circular gas rus cap a Europa pel mar del Nord. La firma va venir un mes escàs abans que la nova cancellera Merkel prengués possessió.

El cas és que l'excanceller, pocs dies després d'abandonar el càrrec, va fitxar com a Chair of the Shareholder's Commitee de...Nord Stream, i és clar, ara es passeja per la capital comunitària en qualitat de lobbyist en favor de la seva nova empresa davant els antics col·legues, coneguts i saludats.

Un alt funcionari comunitari comentava: "How nice of him to come to Brussels. Isn't he an employee of Mr Putin these days?". És que ha canviat alguna cosa?

Pigou Club

Fa temps que es debat als Estats Units (Europa també borda i remena la cua sovint amb el tema) sobre la conveniència de reduir el consum de combustibles fòssils i de passada la dependència Occidental respecte el petroli de l'Orient Mitjà. Hi ha propostes diverses, que generalment passen per augmentar la regulació mediambiental, obligar els fabricants de vehicles a utilitzar energies alternatives, bla, bla. Un exemple en aquest sentit és el discurs de l'Estat de la Unió del president Bush, fa un parell de setmanes.

Hi ha una manera molt més senzilla, la que proposen la majoria d'economistes consultats aquesta setmana per The Wall Street Journal: un nou impost sobre la gasolina.

'Forty of 47 economists who answered the question said the government should help champion alternative fuels. But most say the best way to do that isn't in President Bush's energy proposals: a new tax on fossil fuels.'

La meva intuició inicial és de rebuig, seguint el procés lògic, impecable, que tot bon liberal du a terme quotidianament:

1. Els impostos són dolents.

2. L'impost sobre la gasolina és un impost.

------------------------------------------

3. L'impost sobre la gasolina és dolent.

Però també estem d'acord que sempre és preferible un impost sobre el consum (que tothom paga igual) que no l'expoli selectiu que suposa l'impost progressiu sobre la renda. Com que la despesa de l'Estat no ha de créixer, l'establiment d'aquest nou impost obre la porta a una reducció de l'atracament mencionat.

A més, com se sap, un impost el paguen de forma compartida productors i consumidors, de manera que part de la factura la pagarien els xeics de l'Orient Mitjà. I demano excuses pel populisme d'aquest argument.

De la mateixa manera que es grava el tabac i l'alcohol per fer recaure sobre el consumidor els veritables costos de la seva activitat (tot i que sempre he estat escèptic sobre el concepte, més aviat perillós, de veritables costos), el mateix es pot fer amb el consum de combustibles fòssils, si és que de veritat creiem que cal reduir-ne el consum, és clar; però aquest és un altre debat.

What Edwards calls a 'post'

De cara a les presidencials de l'any que ve ja es comença a porquejar l'etern tema de la cobertura sanitària (Health Insurance). Kevin Drum explicava la proposta del precandidat John Edwards (Demòcrata) a The Washington Monthly.

Tyler Cowen se'n feia ressò ahir al seu blog i un comentarista ha penjat això, que m'ha fet molta gràcia:

(...)Private insurance would be available through a mechanism Edwards calls "Health Markets.

Did anyone else crack up at reading this? Let me guess:

"Patients and insurers will reward health care providers with what Edwards calls 'Money.' Americans will monitor their health through what Edwards calls 'Doctor Visits.' They will secure access to this money through a mechanism Edwards calls 'Having a Job.' Decision to provide or purchase various medical service will be determined by what Edwards calls 'Supply and Demand.' People will arrive at health care providers in what Edwards calls 'Vehicles.' "

Enganxines

He descobert la Patriot Shop. Molt original tot, sobretot les enganxines. N'aniré penjant sovint, n'hi ha de brillants.Tanta xerrameca amb el dia dels cèrvols, el dia de la dona maltractada o el dia de les foques antàrtiques, s'agraeix que algú tingui la idea de commemorar una cosa amb cara i ulls.

Enveja

Des que m'he subscrit a The Wall Street Journal que no faig altra cosa que navegar per l'excepcional web a disposició dels subscriptors; possiblement per això actualitzo amb menys freqüència l'Estable. Aquest matí he mirat la línia editorial del diari, Our Philosophy en diuen. Un extracte que fa posar la pell de gallina:

'They are united by the mantra "free markets and free people," the principles, if you will, marked in the watershed year of 1776 by Thomas Jefferson's Declaration of Independence and Adam Smith's "Wealth of Nations." So over the past century and into the next, the Journal stands for free trade and sound money; against confiscatory taxation and the ukases of kings and other collectivists; and for individual autonomy against dictators, bullies and even the tempers of momentary majorities. If these principles sound unexceptionable in theory, applying them to current issues is often unfashionable and controversial.'

Poden comparar-ho amb qualsevol mitjà català, espanyol o europeu fins i tot (en el benentès que el Regne Unit és tant Europeu com l'Estat de Missouri). A vegades un desitja que només fos l'Atlàntic el que ens separa...i facin el favor de no llegir més premsa europea.

Sóc conscient que cada dia m'assemblo més a l'Alfons Quintà. I encara no he començat amb França.

Blogging

Article a The Wall Street Journal sobre els bloggers. Veient el que cobren potser seria una bona idea passar-se a l'anglès...

Forecasts

'Rather crude expectations of uniformity are liable to be misleading. The man who has fed the chicken every day throughout its life at last wrings its neck instead, showing that more refined views as to the uniformity of nature would have been useful to the chicken.'

Bertrand Russell, The Problems of Philosophy (1912)

I així quants graus hem quedat que ha de pujar la temperatura durant el proper segle?

Quan penso en els plans que devia tenir el pollastre inductivista de cara a la segura catàstrofe climàtica...

Hooligans i incentius

Els New England Patriots, l'equip de fútbol americà de Boston, van perdre les semifinals de la NFL fa deu dies, precisament contra els Indianapolis Colts, que acaben de guanyar la Superbowl fa un quart d'hora.

Vaig veure l'últim partit dels Patriots amb els companys de pis: tota una experiència a base de buffalo wings, Budweiser i crits desesperats.

Ahir em confessaven que no eren capaços de decidir-se entre els Colts i els Bears (Chicago), indiferència que em va fer preveure un vespre tranquil, avorrit fins i tot, sense la cridòria, l'excitació del partit de fa deu dies. Anava errat per una senzilla raó: www.sportsbook.com .

Els companys havien invertit aquest matí centenars de dòlars, distribuïts en múltiples i curioses apostes relacionades amb el partit d'aquesta nit. Els crits, insults i xiscles diversos del Chris a cinc minuts del final, final d'un partit sobre el resultat del qual fa 24 hores es declarava del tot indiferent, m'han semblat un retrat d'allò més acurat d'aquestes coses, com la passió per uns colors, que és costum dir que no tenen preu. 200 dòlars, gràcies.

Bwin

Els coeficients pel partit Osasuna-Barça a Betandwin (amb les assumpcions habituals d'equilibri de mercat, etc) donarien les següents probabilitats:

Osasuna: 18%

Empat: 23%

Barça: 37%

Sí, sumen menys de 100 (78 %). Això vol dir el següent: si els coeficients reflecteixen (relativament) les probabilitats de cadascun dels esdeveniments, l'esperança a la llarga és acabar amb 78 cèntims per cada euro apostat. Betandwin es queda 22 cèntims per cada euro que apostes i tu només 78 cèntims. Mal negoci. Provin la borsa.

Aquesta setmana miraré les probabilitats que donen les dades històriques, encara no està tot perdut. Però hauria de ser molt bèstia el desequilibri entre la probabilitat que dóna el mercat i la derivada directament de les dades per poder guanyar amb certa consistència. Si algú té un model més acurat i és prou burro per compartir-lo endavant, els comentaris seran molt benvinguts.

Crim i càstig

Com varia la quantitat de crim davant un increment de preu (enduriment de penes)?

La teoria econòmica suggereix una relació inversa entre duresa de la condemna i criminalitat, com suggeria ahir que els lletjos estudien més. Són molts els defensors de la pena de mort que freqüenten l'argument de la dissuasió, per exemple.

Dos economistes, un de Columbia i un de Michigan, han intentat veure què diuen les dades d'aquesta hipotesi i la conclusió que treuen és precisament que la demanda de crim és extraordinariament inelàstica, és a dir, la delinqüència no disminueix perceptiblement davant un augment significatiu del preu.

Per estudiar-ho s'han fixat en què passa amb les taxes de criminalitat a Florida entre 1989 i 2002 al voltant del moment en què tots experimentem un fortíssim augment en el preu que se'ns demana per delinquir: el nostre 18è aniversari.

Es veu que la probabilitat d'acabar a la presó per cometre un delicte passa del 3% al 17% en l'instant entre les 23:59 de la vigília de l'aniversari i les 00:00 h del dia en què se't comença a aplicar el codi penal estandard, un regal poc apreciat per la majoria. I què passa amb els arrestos en les setmanes anteriors i posteriors? En paraules dels autors:

'there is no sizeable decrease in the arrest rate that corresponds to the bump up to an adult penalty in the weeks before and after people turn 18. To an economist, this is odd. At the grocery store, in weeks that Coke is on sale and Pepsi is not, consumers respond immediately. Coke sells out while Pepsi languishes on the shelf.'

En un acte més aviat irracional com el crim sembla que la dissuasió per mitjà del preu no és massa efectiva.

Això no vol dir, lògicament, que penes més dures no redueixin efectivament la taxa de criminalitat. Però no per la dissuasió sinó perquè la majoria de criminals són reincidents i tenir-los tancats més anys redueix la probabilitat que tornin a delinquir en un futur proper, almenys mentre són entre reixes.

En aquest sentit, no hi ha cap diferència entre la pena de mort i la cadena perpètua pel que fa a criminalitat: les dues treuen de circulació el potencial assassí reincident, res més.