diumenge, d’agost 31, 2008

Preparats?

Molts s'enfoten de la Sarah Palin, l'escollida per John McCain per acompanyar-lo al ticket presidencial republicà. Diuen que no té cap experiència, que no sap res de política internacional, que no és ningú, etc, etc.
I deu ser cert que no compta amb una experiència gaire extensa per ocupar un càrrec de tanta responsabilitat. El que és evident, però, és que no seria l'únic cas de polític exitós amb una carrera autènticament meteòrica, vegin sinó el cas següent, que els resultarà prou familiar...

Diputat ras al Congrés dels Diputats per la província de Léon, el 1986.
Secretari General de la Federació Socialista de León, 1988.
Secretari General del PSOE, 2000.
President del Govern d'Espanya, 2004.


Per cert, algú em pot trobar això sobre Zapatero?

divendres, d’agost 29, 2008

Eleccions

Dues coses a comentar: el discurs d'acceptació de l'Obama i la candidata republicana a la vicepresidència, Sarah Palin.
Del discurs suposo que no queda gran cosa a dir. Com cada quatre anys, des dels temps de George Washington, un nou il·luminat predica que ara sí, que ara la situació és tan dramàtica pel país que no n'hi ha prou amb un canvi d'administració convencional, és el moment de fer les coses d'una altra manera, restaurar el somni americà, retornar l'esperança i la confiança en aquest país, acabar amb les pràctiques endogàmiques de Washington DC, etc, etc. Si miren el discurs del candidat George Bush el 2000 veuran que no diuen coses gaire diferents. A mi em molesta bastant tot aquest ambient de canvi d'era en què els candidats pretenen instal·lar-se a cada elecció. I em fa encara més rabia que els periodistes els segueixin la corrent.
Extractes del discurs:
"I get it. I realize that I am not the likeliest candidate for this office. I don't fit the typical pedigree, and I haven't spent my career in the halls of Washington".
"You have shown what history teaches us - that at defining moments like this one [i com el 1960, 64, 68...2000, 2004, no?] the change we need doesn't come from Washington. Change comes to Washington."
Vaja, xerrameca típica de candidat presidencial. El discurs té algun moment emocionant, quan parla de la seva àvia, per exemple. A mi, però, m'ha deixat una mica preocupat per una cosa: l'absència absoluta d'humor. Me l'he llegit i escoltat de dalt a baix i no hi he trobat ni un sol comentari d'autoparòdia, ni un sol acudit, res de res. Em preocupa. Em temo que Barack Obama no sigui un d'aquests il·luminats que es prenen massa seriosament, que no són capaços de riure's una mica d'ells mateixos i de la gran comèdia que interpreten com a candidats presidencials. Als discursos de George Bush sempre hi ha aquest gest de complicitat, algun comentari irònic, autoburlesc. La setmana que ve veurem què fa McCain, tot i que em temo que també és dels que es pensen de veritat que redimiran Amèrica i el món dels seus pecats. Mala tria, aquesta vegada.
I sobre la Sarah Palin, bé, em sembla que el McCain l'ha encertat molt més que l'Obama, amb això del vicepresident. I anunciar-ho ara és una manera brillant de robar-li protagonisme després del discurs. I el que diu tothom: atraurà vots de la Hillary, és jove, ve d'Alaska (es veu que com més lluny de Washington millor) i la veritat és que no en sé gran cosa més. Es veu que va estudiar periodisme. Això si fos a Espanya em preocuparia, però afortunadament als Estats Units un no s'especialitza com aquí des de primer de carrera, així que deu saber alguna cosa més (de fet té un minor en political science, també).

dimecres, d’agost 27, 2008

Drames

El Néstor Ortiz, un mexicà de les rodalies de la capital, fa 10 anys que viu a Califòrnia amb els seus dos fills. Un il·legal, que en diuen. Fa un parell de setmanes, en un control rutinari de trànsit, una patrulla el va detenir perquè no portava carnet de conduir. De fet no en portava perquè no en tenia. Els sense papers no en poden tenir. Després de 10 anys als Estats Units, una família, dos fills, una casa als afores d'una ciutat californiana i un Chevy Suburban al seu nom, el Néstor s'esperava ahir davant la porta de ferro negra per on cada dia els oficials d'immigració nord-americans empenyen a uns 700 mexicans, entre San Diego i Tijuana. Un deportat més. Algú ha pintat amb lletres ben grans "The End" a la paret, al costat de la porta.
És la tercera vegada en 10 dies que el Néstor passa per aquí. Primer va intentar tornar pel desert d'Arizona, després de pagar 3000$ a un "guia" i l'últim intent el va fer escalant una reixa rovellada de 7 metres entre San Ysidro i Tijuana. Encara va amb crosses i els metges que l'examinen quan arriba a Mèxic diuen que pot perdre un peu a causa de les ferides que arrossega.
Un cop a Tijuana, per tercera vegada, truca a la seva família, a Califòrnia. Els diu que amb prou feines pot caminar del dolor i que no ho pot tornar a intentar. És una conversa dura, el Néstor plora quan es despedeix del seu fill de 17 anys. Després parla amb el seu fill més gran, de 23 anys. Li demana que tingui cura del petit i li recomana que posi el cotxe al seu nom.
Doncs ara pensin que cada dia hi ha 700 mexicans, amb històries semblants, moltes segur que encara més dramàtiques, que travessen aquesta porta infame. I aquest només és un dels punts de deportació cap a Mèxic.
I saben quin acostuma a ser l'argument que permet a tants nord-americans i europeus dormir ben tranquils mentre els seus governs cometen aquestes salvatjades? No ho endevinen?
L'Estat del Benestar.
És per això que sempre dic que els tinglados occidentals que reben aquest nom són doblement immorals: primer perquè descansen sobre el principi d'expropiar a uns el seu treball perquè en gaudeixin uns altres i segon perquè serveix a molts il·luminats per legimitar el règim d'apartheid nacional on estem instal·lats.

dilluns, d’agost 25, 2008

Eleccions als EUA

S'acosten eleccions als Estats Units i suposo que la massa progressista europea té intenció, com és habitual, de desitjar (perquè afortunadament és l'únic que poden fer) que guanyi el candidat demòcrata. A mi, si volen que els ho digui, em satisfà que ho tinguin tan clar, especialment perquè faria molt més dolça la victòria republicana. Recordo amb especial tendresa la victòria històrica de Bush el 2004, davant del multimilionari francòfil John Kerry: alguns amics americans de seguida es van enfundar samarretes amb la llegenda "Take this liberal, 4 more years!". Jo, per la meva banda, sempre vaig preferir l'eslògan, menys agressiu i molt més informatiu, "Bush is a socialist".
En fi, ja em perdonaran que no pugui evitar posar-me una mica sentimental quan recordo que a vegades les coses no surten com els progres voldrien.
He de dir, de totes maneres, que a mi els republicans no em fan gaire el pes; al cap i a la fi, des de 1981 hem tingut 20 anys de presidents republicans i encara no ens hem desempallegat del Medicare, el Medicaid ni altres projectes col·lectivistes per l'estil. Tampoc no han acabat amb les subvencions a l'agricultura, no han abolit els aranzels comercials i la frontera mexicana (i aviat la canadenca) és cada dia més inexpugnable, així que de liberals res de res. A més hi ha el tema de les traves a la investigació amb cèl·lules mare, als matrimonis homosexuals, al consum d'alcohol i drogues (gairebé la meitat dels presos als EUA ho són per culpa de l'absurda lluita governamental contra les drogues), la guerra de l'Irak i l'aberració de Guantanamo. És veritat que si Hillary Clinton s'hagués sortit amb la seva durant el mandat del seu marit ara els Estats Units viurien sota la llosa de la medicina socialitzada que tan bé coneixem els europeus. I és veritat també que els pitjors presidents nord-americans del segle XX, F.D.Roosevelt i Jimmy Carter, són tots dos demòcrates de pedra picada. Del primer encara en paguen la factura ara i al segon el van despatxar abans que pogués fer gaire mal (anava a dir el mateix de Kennedy, però m'ha semblat massa cruel). Però el que també és evident, comptat i debatut, és que els republicans no són un exemple de liberalisme gaire notable.
Dit això, ara comença la convenció demòcrata i em sembla interessant fer una ullada cínicoliberal al ticket d'aquest partit. Començaré per Joe Biden, el futur aspirant a la vicepresidència.
Com que no sóc, a Déu gràcies, cap analista polític, seré molt breu:
"I mean, you got the first mainstream african-american who is articulate and bright and clean and a nice looking guy. I mean, that's a storybook, man!"
Joe Biden sobre Barack Obama, 31 de gener de 2007.
"You cannot go into a Seven-Eleven or Dunkin Donuts unless you have a slightly indian accent"
Joe Biden sobre els indis a Delaware.
Ja en seguirem parlant més endavant.

diumenge, d’agost 24, 2008

Inaudit

El que escriu la tal Mar Jiménez avui a l'Avui és tan repugnant que ha aconseguit pertorbar el meu exili quebequès i enviar-me al despatx de l'Estable amb urgència inaudita.
La veritat és que tot l'article, un comentari d'un editorial del New York Times, és un munt de porqueria tan densa, tan tupida, que es fa difícil escollir per on començar, però ho intentaré: aprèn anglès.
Perquè a veure, Mar, si havies obert alguna vegada el New York Times (i havies entès alguna cosa) no se m'acut com podries haver escrit això:
"el gran diari mundial exigint que les immenses corporacions que operen als Estats Units paguin l'impost de societats per tal de corregir els números vermells. No parlen de reduir la despesa pública. Exigeixen el pagament d'impostos! I a les grans corporacions! Inaudit."
Inaudit, Mar, seria que algun dia el New York Times no fes un editorial culpant de tots els mals del món a les grans corporacions americanes i a les retallades d'impostos del Bush!
Però vegin quina és la lògica: com que el NYT és un diari nord-americà...alehop: el "pensament" preprogramat que permet als progres moure's per un món ple de perills amb la mínima despesa energètica els el fa identificar automàticament com a partidari de tot allò que detesten. I si algun dia, amb molt d'esforç, se sobreposen a la mandra mental inherent a l'esquerra i llegeixen directament un article del NYT, es queden meravellats de veure que és encara més progre que ells! I amb un mal de cap horrible, m'imagino.
Quan ja havia digerit aquest primer munt d'excrements periodístics, em trobo això, encara més alarmant:
"¿Passarà algun dia per aquestes terres que un diari estatal exigeixi al govern o al candidat(a) de torn que s'apugin els impostos als més rics i que s'acabi amb l'enginyeria financera de les superbeneficiades corporacions?"
Perquè mira, no entendre l'anglès encara, però ni el català ni el castellà? Has obert alguna vegada El País, El Periódico, El Público o l'Avui? Si de veritat coneixes algun diari espanyol que no sigui partidari d'espoliar els "rics", fes-m'ho saber de seguida.
Després hi ha la subtil manipulació del que diu l'article:
"una recent investigació de la Government Accountability Office ha mostrat que almenys dos terços de les empreses nord-americanes no paguen impostos. Grans empreses amb més de 250 milions de dòlars en actius i més de 50 milions de dòlars en vendes s'estalvien retre comptes a l'Oncle Sam amb afinades estratègies financeres." Mar Jiménez.
"An investigation by the Government Accountability Office found that almost two-thirds of companies in the United States usually pay no corporate income taxes. Big companies, those with more than $50 million in sales or $250 million in assets, are less likely to avoid Uncle Sam altogether. Still, about a quarter of them report no tax liability either."
Ja veuen que, sense dir cap mentida, la Mar no transmet exactament l'esperit del paràgraf...
En fi, el que sempre els dic: www.wsj.com

diumenge, d’agost 03, 2008

La llei seca

Me'n recordo que no fa massa, per ridiculitzar la legislació paternalista que prohibeix als individus fer coses com drogar-se, conduir sense cinturó de seguretat o sense casc, fèiem servir el contraexemple, aleshores absurd, de la imposició per llei d'una dieta sana. Era graciós, suposo que per inversemblant. Doncs mirin com van les coses que la setmana passada, a Califòrnia, el governador Schwarzenegger (una mena d'ecosocialista afiliat al Partit Republicà, qui ho havia de dir!), va signar una llei que prohibeix als restaurants utilitzar greixos trans perquè es veu que ens fan posar massa grassos. Sembla ser que la Nanny no creu que els californians siguin capaços de no menjar-ne si no volen estar grassos (perquè fins ara m'imagino que ja devia ser il·legal irrompre a casa d'algú amb una galleda de greixos trans i ficar-li gola avall amb un embut).
Però el tobogan orwellià no s'acaba aquí: llegeixo a Slate que l'Ajuntament de Los Angeles acaba d'aprovar una ordenança prohibint l'obertura de nous restaurants de Fast-Food en un barri pobre de la ciutat perquè els buròcrates locals estan preocupats per la incidència de l'obesitat entre els individus de rendes baixes. Estem parlant de ciutadans adults, sí.
En fi, no sé quin devia ser l'ambient quan es va aprovar la 18a esmena (la Llei Seca), però sospito que no gaire diferent. Ja no costa tant d'imaginar-se McDonald's clandestins on tots aquells poc preocupats per l'obesitat es reuneixen per atipar-se d'hamburgueses i McNuggets. Haurem de buscar nous contraexemples absurds; espero que aquesta vegada durin més.