dimarts, de desembre 26, 2006

Dietari: Tarda amb XSM

Dia 24. A les tres a Semon. El d'avui és un dinar d'aquells que em tenen tot el matí nerviós: El Sostres em convida a dinar amb el seu amic Sala-i-Martín. Més tard vindrà el Jordi Graupera.
Amb gent més intel·ligent que jo m'hi sento incòmode, per norma general. No hi acostumo a dir gran cosa, per por al ridícul, i aquesta vegada no és una excepció. Tinc la sensació que qualsevol cosa que digui és per ell òbvia, un punt estúpida, redundant en el millor dels casos.
Per fer-ho més fàcil arribo uns minuts tard i he de començar disculpant-me. Vells trucs de l'escola De la Torre.
Al Xavier el vaig conèixer a l'estiu, anys d'admiració després d'haver-lo descobert. Al meu parer és un home enormement divertit, amb una creativitat exhorbitada. Per això és un dels millors economistes del món. Gràcia i creativitat. D'equacions paramètriques també te'n pot parlar qualsevol professor de l'Autònoma. La diferència del Xavier, crec jo, són les preguntes que s'inventa. Aquest és l'art que distingeix un economista genial de la resta. I aquí ell és l'artista world-class.

El dinar avança sobre dues certeses: l'amor a la llibertat i el foie amb ceps que encara queda quan arribo.
En concret: el dret a ensenyar els pits i el dret a no deixar que s'ensenyin al teu restaurant, per prenyada que estiguis; la naturalesa i causes de l'existència de José Montilla, el dret de la policia a identificar-te arbitràriament al mig del carrer, la puta vella comunista que en el fons tots portem a dins i surt de tant en tant per censurar els petits plaers de la vida, entrevistadors i entrevistats, Bin-Laden, pare Nöel, etc.
Acabat el dinar la tertúlia segueix a cop de gintònic al bar del Majestic. Tots menys el Salvador, que contra el que alguns pensen té feina a fer. Avui molta més que nosaltres.
El Jordi i el Xavier repassen una actualitat que francament sembla tenir una gràcia del tot inesperada vista pel nostre economista. Surten les famoses entrevistes, qualsevol anècdota és benvinguda. Trobo un punt de desproporció en sentir el Xavier parlar del Montilla: el cordobès no està a l'alçada de les atencions (més o menys despectives) del Catedràtic.
També m'explica la història de l'admiradíssim Greg Mankiw: amb 30 anys firma el primer contracte milionari (en dòlars) per un llibre de text, l'imprescindible Principles of Economics, que el va portar a donar l'assignatura d'introducció a l'economia (Econ-10) de Harvard, ara cèlebre.
I tot, és clar, sense oblidar en cap moment les misèries de la socialdemocràcia (jo sempre he dit que prefereixo un comunista convençut a un socialdemòcrata moderat, neutral, perdonavides). Ronda de rutina.
Sortim de l'hotel a quarts de nou del vespre, vaig directament a la festa de Nadal que celebrem cada any a casa de les meves cosines.
Algú em diu una manera millor per passar la tarda de la vigília de Nadal?

3 comentaris:

Anonymous Nexus 6 ha dit...

Jo conec una forma millor de pasar la tarda de nadal: al tekila escoltant jevi metal amb dues amigues! no es tan familiar, però si més bizarro, qüestió de gustos suposo.
Volia fer-te una pregunta: perquè aquesta obsesió amb els socialdemòcrates dels (neo)liberals? No crec que ara mateix sigui el vostre principal enemic o la única alternativa al que vosaltres proposeu.
Bones vacances (no dic festes, no ho són per mi)!!!!

5:45 p. m.  
Anonymous Sr laporta ha dit...

Què bons deurien estar, aquests gintònics.

5:49 p. m.  
Anonymous Anònim ha dit...

Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

2:09 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

Enllaços a aquest missatge:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici