Biologia evolutiva: menysprear-se

Els que em coneixeu ja esteu al corrent de la meva passió per les explicacions evolutives, sempre tan elegants, tan mal vistes.

És prou evident: la biologia evolutiva és una branca de la microeconomia, o viceversa, encara no n'estic segur. Una cosa la tinc clara, una màxima si voleu: 'si no s'explica amb corbes d'oferta i demanda és que s'explica per la teoria de l'evolució'. Gràcies. En altres temps devia ser una de les ciències contrarrevolucionàries, com la lògica formal, m'imagino.

L'última aventura d'aquests científics agosarats (valgui la redundància) és l'intent d'explicar perquè tots tendim a menysprear-nos, relativament, a l'hora d'aparellar-nos. Sembla que té a veure amb la teoria de l'error-management (gestió de l'error). El cas és que tan homes com dones tendeixen a sobrevalorar l'atracció que els seus rivals, i aquí per rivals s'entén tot membre del mateix sexe, poden inspirar en possibles companys sexuals. La teoria diu que quan cometem un error d'apreciació caiem, intuitivament, en aquell que ens suposa un cost inferior. Una mena de coixí instintiu producte d'anys d'evolució. I és clar, no dubto que aquí, vist el panorama, més val no fiar-se de ningú. És aquella sensació permanent que el teu amic atreu a la teva nòvia o que aquell de la barra és més guapo que tu i no hi tens res a fer, amb la rossa de més enllà. No et preocupis, ells pensen el mateix. I ella també amb les altres, de fet. És un mecanisme similar al que ens permet despertar-nos quan sona el despertador: el cinturó de seguretat de l'espècie, podríem dir-li. Amb això vull dir que no cal que li trenquis la cara a l'amic, de moment. Espera't una mica.

El camp de les relacions amoroses i sexuals, temple per excel·lència de la informació assimètrica, és una autèntica mina per les explicacions d'aquest tipus.

Demà continuaré. Els posts massa llargs ningú no se'ls llegeix, per algun senzill principi de l'evolució de les espècies, m'imagino.

Angoixa, Escher, Gödel, etc

Ascending and descending, 1960

L'exasperació mental, l'angoixa que em provoca l'obra de M.C. Escher, és similar a la d'intentar comprendre alguna de les idees de Gödel, el seu teorema de la incomplitud, sobretot. Comences així i acabes, inexorable i absurdament, donant-li voltes a la paradoxa del mentider, a la del barber i confirmant la llei de Hofstadter. Aquesta és l'evolució:

Waterfall, 1961

Teorema de la incomplitud (per entendre'ns):

Si un sistema axiomàtic es pot demostrar que és consistent a partir de sí mateix, aleshores és inconsistent.

Paradoxa del mentider:

"Menteixo"

"La següent oració és certa. L'anterior oració és falsa"

Paradoxa del barber:

Un barber que afaita a totes les persones del poble que no s'afaiten a si mateixes: ¿s' afaita ell a ell mateix?

Llei de Hofstadter:

"Et portarà més temps del què et penses, encara que tinguis en compte la llei de Hofstadter"

Prou. Comences a donar voltes a paradoxes d'aquestes i arribes a posar-te realment nerviós d'una forma ben estúpida. I ja no me'n recordo si és Escher que m'ha fet pensar en Gödel i estudiar probabilitat o estudiant probabilitat he vist una cita de Gödel que m'ha portat a Escher.

Al final cabes perdent molt més temps del que pensaves, sobretot si tens en compte la llei de Hofstadter, és clar.

Respostes

M'ha sorprès l'èxit de convocatòria del post d'ahir. Destaco algunes respostes:

"L'activitat de l'Estat en la provisió de certs béns o serveis no és comparable amb l'activitat del mercat perquè el mercat retribueix als individus d'acord amb la seva capacitat de produir béns o serveis que altres estiguin disposats a pagar, mentre que l'Estat es relaciona amb els ciutadans considerats com subjectes de drets fonamentals (llibertat, igualtat de drets, dret a l'educació, a la sanitat, etc) que han de ser proveïts universalment amb independència de la capacitat econòmica." Alfred Font

Magistral. Es nota qui és el professor.

De totes maneres només volia apuntar el següent: no per deixar aquests serveis (als quals podem estar d'acord que tothom té dret independentment de la capacitat econòmica de cadascú) en mans de l'Estat, ens assegurem que aquests es proveiran adequadament; de fet és molt possible que no sigui així. La meva intenció no era demostrar que l'Estat no els ha de garantir sinó fer notar que és molt possible que fracassi en l'intent d'assumir directament la seva provisió (escoles i hospitals propietat de l'Estat, per exemple) com fracassaria si intentés satisfer directament la demanda de tomàquets, pastanagues o d'aliments en general (que també estarem d'acord que són imprescindibles). Es pot pensar en mecanismes que garanteixin l'accés de tothom a aquests serveis (aquest és l'objectiu) sense necessitat que sigui l'Estat mateix qui els ofereixi (xec escolar, sanitari). Potser l'analogia era una mica forçada, però la intenció era fer notar la dificultat que té l'Estat per prendre decisions adequades per satisfer les necessitats individuals.

L'Annalí, de primer d'economia, s'ha molestat a contestar i es nota que li interessa el tema, encara que de moment se li nota l'esquerranositat per totes bandes.

He de confessar que no estic massa familiaritzat amb els detalls de l'obra de Pearson (m'imagino que et deus referir a H.W. Pearson: "La economia sin excedente: crítica de una teoría del desarrollo").

Pel que fa a la prova formal de la superioritat general del mercat respecte l'Estat en la satisfacció de les necessitats i desitjos individuals en la majoria de supòsits, qualsevol manual d'introducció a l'economia és suficient (sempre, és clar, que acceptis els postulats fonamentals de la teoria econòmica neoclàssica). A mi m'agrada molt el del Gregory Mankiw ("Principles of Economics") que suposo que feu servir aquest any també.

De la resposta de l'amic Ferran hi ha coses que se m'escapen, la veritat. Què vol dir que el preu del tomàquet ha d'estar al servei del mercat? Filòsofs i [futurs] economistes, pel que sembla, entenem aquests conceptes de maneres molt diferents.

L'Albert com sempre brillant, aquella brillantor que tan molesta quan ens ataca el catalanisme.

Em queda, a mi, la impressió que sempre que es qüestiona la conveniència que l'Estat proveixi directament un servei (i això és simplement el que faig al post anterior) se'ns acusa d'afavorir guetos i discriminació. No, no: el que jo dic és que anem amb compte, perquè l'Estat no són més que persones amb les limitacions habituals que tenim tots (i no oblidem que també es mouen per incentius, com tu i com jo).

No estic en contra de l'accés universal a l'educació primària i secundària o a la Sanitat, però em preocupa que es malbaratin recursos (de tothom, i que a sobre hem de cedir coactivament) per mala gestió, cosa extremadament probable quan és l'Estat qui se n'encarrega directament. Per acabar tenint una educació de les pitjors del món occidental, al cap i a la fi.

Coherència

Us semblaria correcte que un estudiant de segon de medecina, incapaç de receptar simples antibiòtics per falta dels coneixements necessaris, ocupés el lloc de cirurjà principal en un transplantament de cor?

Si estem d'acord que l'Estat no ha de tenir, per exemple, restaurants ni supermercats, vist que no és capaç de superar els resultats del mercat en la provisió dels béns que s'hi ofereixen, com és, aleshores, que permetem que tingui escoles i hospitals? Què ens fa pensar que serà capaç de proveir adequadament béns de tantíssima importància com l'educació i la sanitat quan no el considerem ni tant sols apte per satisfer amb més èxit que el mercat la demanda de patates i pastanagues?

Idees benvingudes.

Crònica d'una investidura

Avui he passat el dia al Parlament, desobeint el meu propi consell de no perdre el temps amb el debat d'investidura. He de reconèixer que la possibilitat de veure-ho des de dins hi afegia un interès que la meva curiositat no ha pogut ignorar. Un cert masoquisme tampoc no descarto que hi ajudés.
Sobre les 10 entràvem a l'edifici, just començada l'exposició del Mas. No se li pot negar que avui ha fet un paper esplèndid: discurs coherent, posada en escena magistral, silencis ben administrats i girs àgils, marcant amb claredat una jerarquia conceptual sòlidament definida. Retòrica persuassiva sense concessions al victimisme fàcil ni a la banalitat típica d'aquest tipus d'intervencions. Coincidim: Mas convenç, en l'ètica i en l'estètica. És absurd que no sigui ell el proper president, francament. Les rèpliques de Montilla? Magnífica ocasió per repassar la premsa del dia.
Després del guanyador de les eleccions li toca el torn a l'exconseller en cap i sembla que futur vicepresident: Josep Lluís Carod-Rovira. És cert que té un discurs brillant en les formes i pobre en el fons. De fet, és complicat discutir-li res. Generalitats i declaracions d'intencions que qualsevol podria subscriure, presentat tot amb una tècnica discursiva molt seductora. En una de les rèpliques aprofitem per esmorzar al mateix bar del Parlament, on la cua interminable senyala que els preus són excessivament baixos, com a la Universitat. L'avantatge és l'oportunitat de passar una estona entre els protagonistes de la jornada: polítics i periodistes. A aquestes alçades tothom sap que les converses més interessants són les del bar i els passadissos; a l'hemicicle tot és pur teatre.
Parlem amb diputats de CiU, membres del partit i amb algun periodista intel·ligent. Molts no es veuen amb cor d'assistir a la sessió de la tarda i presenciar com es perpetra la investidura de Montilla. No hi ha gaires ànims, lògicament. Les perspectives són dures.

Després arriba el torn de Piqué: brillant com sempre. Pausa per dinar i reflexionar. A la tarda insistim en les pràctiques massoquistes: collonades de Joan Saura amb la casualitat de tenir Anna Hernández (esposa de Pepe Montilla) a la cadira del costat; limitació servera de les mostres explícites de menyspreu que en altres circumstàncies hauríem alliberat rere cada comentari del candidat del PSOE. Estalviem. A la dreta hi seu Joan Herrera i per tant m'he de limitar a mirar endavant i endarrere, per pura higiene. A la tribuna de convidats només hi trobes socialistes, socialistes, més lladres i altres delinqüents comuns: Celestino Corbacho, Joan Rangel, Carme Chacón, Anna Terrón (eurodiputada socialista que sempre m'ha inspirat una especial repulsió d'origen intestinal, per ser franc), l'expresidiari Josep Maria Sala (ara responsable de formació del PSC), 'Don' Pepe Zaragoza amb un somriure d'orella a orella, tan sinistre com sempre, Anna Pagans (alcaldessa de Girona), etc. La nostra expedició de tres integrants evoca un llogarret gal de l'època de Juli Cèsar, sense poció per això.

Després de les bajanades ecocomunistes del futur responsable de la seguretat interior és el torn del nou: Albert Rivera, Ciutadans-etc. Es permet una breu salutació en català i segueix tot el discurs en castellà. Se li ha de reconèixer el mèrit d'una intervenció molt arregladeta, donada la inexperiència. La meva sensació és que aquests Ciutadans són un sac de socialistes rebotats, admiradors tots del jacobinisme francès més igualitari. Pel que diuen els classificaria a l'esquerra de l'espectre polític. El més divertit del torn dels nous és la rèplica demencial del candidat Montilla: com que l'home és incapaç de preparar-se una rèplica sobre la marxa, se la devia (l'Iceta devia, per ser més exactes) haver preparat el dia abans sense saber exactament què dirien però amb la idea general o amb algun esbós sobre la taula. El resultat és que ha contestat coses que Albert Rivera ni havia esmentat. Un tast del saber fer del futur president de la Generalitat.

Pallassada final de la Manuela lloant al Pepe i votació. Sí de Montilla, Sí de Carod i Sí de Saura. No de Mas, de Piqué i de Rivera. Multiplicat pel nombre d'escons del grup parlamentari que cadascun d'ells dirigeix i ja tenim el resultat. Visca el vot de consciència i dos dies de discursos adreçats, en teoria, als diputats per convence'ls. No deixo mai de somiar amb el dia que un diputat socialista digui No a una investidura com la d'avui i un de convergent Sí (encara que en aquest cas s'equivoqués, vès).

A les 7 de la tarda el senyor José Montilla queda investit president de la Generalitat. El que tinc clar és que si hagués entrat aquest matí sense saber res de res ni de Catalunya ni dels polítics i hagués escoltat cadascun dels líders, sense cap mena de dubte m'hauria semblat que el pitjor de tots, el més mediocre, el més gris, el menys preparat era un tal José Montilla. Doncs aquest precisament és qui avui el nostre Parlament ha elegit com a President de la Generalitat. Absurd, dimiteixo de tot intent racional (ingenu, perquè sinó ja ens entenem) d'aproximació a aquesta realitat esquizofrènica.

Sortim del Parlament al cap de cinc minuts i el primer que faig és enviar un certificat acadèmic a Boston via fax. El tenia pendent de feia dies i en un moment així veig ben clar la sort que és poder marxar.

La temptació del fair-play era desitjar sort a José Montilla davant la nova responsabilitat que assumeix. Doncs no: Catalans, que hi hagi sort, molta sort.

Discurs

"Suele creer el hombre cuando solo oye palabras,
que deberían, sin embargo, tener algún sentido."

J. W. Goethe, Fausto

A tots els qui avui hauran d'interpretar el discurs d'investidura de José Montilla.

Avui

Debat d'investidura. No perdeu el temps, francament.

Escenes quotidianes

Devíem tenir uns catorze o quinze anys, tercer d'Eso. No feia gaire que podíem sortir de l'escola al descans matinal. L'hora de pati la podíem passar al carrer. Per pur atzar de seguida es va imposar una ruta, si no recordo malament: baixar Pau Clarís fins a Gran Via, tombar a la dreta i fins al Banc. De setembre a juny, de la màniga curta a l'anorak, la bufanda, el gorro i altra vegada a la samarreta. Tenir una rutina establerta facilita moltes coses, és cert. Tots ens apretàvem com podíem en un banc de fusta urbà, brut i lleig. Amb el temps es va convertir en el suport físic insubstituible dels nostres esbarjos adolescents. Encara el recordem sovint, el Banc, escenari quotidià de barbaritats d'infinita crueltat i de moments de tendresa inesperada. La jerarquia que ens imposàvem no era difícil de descriure: la definia la posició que cadascú hi ocupava. Alguns no tenien dret ni a seure, és clar. Altres se'l guanyaven o el perdien. Allò era una societat implacable, competitiva fins al límit, sense pietat ni compassió. Més endavant ens parlarien del món de l'empresa, de la competència i d'altres històries. A cap empresa he arribat a intuir mai ni de lluny la bestialitat d'aquells estudiants de secundària o d'altres que he trobat després. Les humiliacions entre companys eren el pa de cada dia: no era estrany veure com alguns es llençaven sobre un altre fins que els crits de dolor es feien insuportables i tocava retirar-se, per prudència elemental. En altres ocasions les pràctiques eren més sedentàries i amb una agressió verbal intensa i prolongada n'hi havia prou. L'enginy adolescent, d'això no en tinc cap dubte, no té fronteres quan es tracta de furgar en la debilitat aliena. Només el supera l'enginy infantil, em sembla.

A pocs metres hi ha, avui també, un quisoc i un parell de contenidors. Dos contenidors que durant les primeres setmanes ens passaven, lògicament, desaparcebuts. No per gaire temps. Aviat algú va començar a endevinar el potencial d'aquell parell de contenidors de cara a innovar, a experimentar amb noves tècniques en l'art de la humiliació.

Un bon dia, després de xiuxiuejar-ho a les orelles de tots els presents per separat (com és lògic la víctima va ser informada d'una imminent agressió fictícia a algú altre) ens vam abraonar tots sobre M i entre empentes i patades va quedar reduit i immobilitzat en un moment. Tots sabíem què tocava: algú s'havia anticipat i mantenia la tapadora del contenidor oberta. M va oposar una mínima resistència, és veritat. El cas és que en qüestió de segons compartia el fons d'un contenidor de deixalles orgàniques amb un munt de bosses d'escombraries de procedència diversa. Entre explícites mostres d'obscena satisfacció vam tancar de nou i tota la tribu es posà a sacsejar violentament el recipient mentre escoltàvem amb fruïció gens dissimulada M i les bosses movent-se harmònicament al ritme dels nostres impactes i de la cruel cantarella: cada cosa al seu lloc! cada cosa al seu lloc!

Alguns van seguir burlant-se'n durant llarga estona, altres no vam ser capaços de mirar-lo a la cara durant encara més temps. Tan culpables com els primers.

En les llàgrimes mal dissimulades de M quan finalment va aconseguir treure el cap del contenidor s'hi llegia més que en molts dels manuals de psicologia que ens feien estudiar aquell curs.

Deixeu, els qui aquí entreu, tota esperança

Cada dia em costen més aquests silencis; dies sencers sense saber-ne res, de tu. Em cal més valor, molt més valor, ho sé. I moltes altres coses, és clar. M’aixeco amb la il·lusió que durant el dia que comença alguna cosa canviarà i m’adormo amb l’esperança que tot arribarà, finalment, l’endemà. I passa un dia i un altre i tot segueix igual, en aquesta absurda distància cada dia més insuportable. Fins que em trobi el dia, sinó ha arribat encara, quan finalment t’hauré perdut i seguiré encara amb aquesta estúpida cantarella, que mirant enrere no veuré més que la boira d’un dubte i una covardia que tot ho difuminen. Estaré sol, aquella dia. I per endavant un camí gris, desdibuixat, sense principi ni final, el de tots aquells que no han sabut lluitar per allò que volien, incapaços de perseguir els seus somnis, les seves il·lusions, els seus amors; i avancen ara sense destí esperant que tot s’acabi en un marge de la vida. El dia que m’oblidis entraré finalment allà on tota il·lusió és vana i tota esperança inútil i no serà fins aleshores que m’adonaré, de veritat, de tot allò que hauria d’haver fet i no vaig fer, del temps que vaig perdre i ja no podré recuperar.
La princesa que una nit d’estiu em va fer somiar no serà més que el record d’una felicitat insinuada, massa bonica per aquesta sòrdida existència de què no puc escapar.
Però és possible que et segueixi estimant, encara.

Informatius

Bush assisteix a la cimera Àsia-Pacífic, que aquest any toca celebrar al Vietnam. TV3 informa dels suposats fracassos diplomàtics del president nord-americà i acte seguit ens col·loquen 2 minuts d'informació sobre els efectes del gas taronja (utilitzat per l'exèrcit dels Estats Units durant la guerra del Vietnam de fa 30 anys) sobre la població vietnamita. Hi abunden detalls gràfics morbosos, imatges de nens amb malformacions i una veu en off que va cantant dades sobre els mals del gas i com els nord-americans n'abusaven per cremar hectàrees senceres de selva i deixar el camí lliure per l'avanç de l'infanteria i els bombardeigs de l'aviació.

La notícia era, em pensava jo, que a la cimera Àsia-Pacífic (on, entre molts d'altres, hi assistia el president dels Estats Units) no s'havia arribat a un acord per abordar d'una manera o d'una altra el problema nuclear de Corea del Nord ni, de fet, s'havia arribat a cap acord substancial, com tampoc és massa estrany que succeixi en aquest tipus de trobades de màxim nivell.

Doncs resulta que la televisió de Catalunya dedica més temps a parlar dels efectes d'aquest gas en una guerra de fa 30 anys que als resultats de la cimera. Però a què ve això del gas taronja ara? Quina és la notícia, exactament? Que a principis dels 70 l'exèrcit nord-americà va utilitzar un gas (cosa que no nega ningú i se sap des de sempre) altament tòxic a la guerra contra el Vietnam del Nord? Això és una notícia per posar en portada del telenotícies del dia 19 de novembre de 2006?

Cada vegada que el president del govern Espanyol visiti un país llatinoamericà dedicaran 2 minuts, acte seguit, a parlar del genocidi dels indígenes americans? Cada vegada que un primer ministre britànic visiti Berlín dedicaran un reportage als 300.000 morts del bombardeig aliat de Dresde? Sempre que la cancellera Merkel viatgi a Madrid ens parlaran del bombardeig de Gernika?

A mi francament em sembla repugnant que cada vegada que un president dels Estats Units viatja al Vietnam o al Japó, els senyors de tv3 hagin d'acompanyar la notícia amb un reportatge del gas taronja o la bomba d'Hiroshima. Notícies, senyors, notícies, no lliçons de pseudohistòria demagògica cada dos per tres.

XXL

La ministra de Sanitat, una tal Helena Salgado (sospito que de les que ZP va buscar a corre-cuita per complir amb la quota) exigeix a l'empresa Burger King que retiri la publicitat d'una de les seves hamburgueses, la XXL. Es veu que l'hamburguesa en disputa és massa gran i porta massa greix (330 g de carn, dels quals 25 de greix saturat i 971 calories) pels estàndars alimentaris que el ministeri de Sanitat considera desitjables per nosaltres. Sortosament Burger King no n'ha fet ni cas, és clar.

Recordo aquell eslògan que el govern es va inventar quan la cosa anava de perseguir els fumadors: en el fondo sabes que es bueno para ti [deixar de fumar arran de les noves limitacions, s'entén]. Quina por. De tant en tant també s'inventen campanyes de promoció de l'exercici físic, contra l'alcohol, a favor de la dieta mediterrània i similars bajanades. Els anglosaxons en diuen Nanny State (Estat mainadera) d'aquest Estat paternalista que es creu amb el dret i fins i tot el deure de vetllar pels nostres hàbits alimentaris i de salut en general. Van començar amb la prohibició de la publicitat del tabac, després van porquejar el tema de l'alcohol i com alguns ens temíem ara toca furgar en el tema de l'alimentació greixosa. Si aquest és el camí no sembla que estiguem gaire lluny d'un Estat que imposi l'hora d'anar a dormir (podrien fer-ho amb timbres indicatius de l'hora correcta, tallant la llum o d'altres maneres més creatives) o que exigeixi a tothom sortir a córrer 20 minuts cada matí. I és clar, algú hauria de controlar-ho tot això, encara que en el fondo sabemos que es bueno para nosotros.

Sempre que veig coses d'aquestes penso en aquells càstigs que ens posaven a primària, aquells càstigs que ens semblaven tan estúpids però que els mestres i els pares no es cansaven de repetir que en el fons ho feien per nosaltres, pel nostre bé. I quan m'impedien que acabés amb les exitències de xocolata de la casa perquè em faria mal la panxa. Segurament era veritat, en la majoria de casos. Com també és veritat que aleshores teníem 6 anys i ara no. I donat que no se'ns considerava capaços, per la nostra curta edat, de decidir per nosaltres mateixos què ens convenia i què no, se'n responsabilitzaven els pares i en alguns casos l'Estat. No podíem votar, ni firmar, ni treure diners del banc, ni decidir què volíem menjar i què no. Se'ns podria qualificar de minusciutadans.

Deu ser així com ens veu la ministra de Sanitat. La següent mesura, per pura i simple coherència, hauria de ser la revocació del dret a vot. Com es pot pretendre que algú incapaç de decidir per ell mateix què li convé menjar participi en l'elecció de la línia política del país? Alguns consideren que la publicitat de la XXL porta la gent a menjar productes indesitjabes. Bé, a mi em sembla que la publicitat electoral del Partit Comunista (aquest que ara es fa dir Iniciativa-etc) porta la gent a votar partits indesitjables. N'exigim la retirada, també?

Per cert, algú ha llegit 1984?

Proposta de treball de camp: comparativa Un món feliç d'Aldoux Huxley i Boletín Oficial del Estado del govern Zapatero.

Més Milton

Periodista: Els taxistes russos diuen que es viu millor allà que aquí.
Milton Friedman: Perquè no tornen?
P: Ummmmm...
MF: M'ho imaginava.

Milton Friedman

Milton Friedman va morir ahir a San Francisco.

Una mostra de tot el que ens ha deixat:

Estic a favor d’abaixar impostos sota qualsevol circumstància, per qualsevol excusa, per qualsevol motiu.

La responsabilitat social de les empreses és maximitzar beneficis.

La inflació és sempre i en tot lloc un fenomen monetari en el sentit que només es pot donar per un increment més ràpid de la quantitat de diner que de producció.

La inflació és l’única forma impositiva que no necessita una llei.


Hi ha quatre maneres de gastar els diners: gastar els teus diners en tu mateix. Quan ho fas, realment vigiles què fas i mires de treure’n el màxim profit. També pots gastar els teus diners en algú altre, per exemple, fent un regal. Bé, aleshores potser no et preocupes tan pel contingut del regal, però mires molt el cost. Una altra opció és gastar els diners d’algú altre en tu mateix. En aquest cas segur que sopes bé. Finalment, pots gastar els diners d’algú en algú altre. Què passa? No t’importa ni quant gastes ni què en treus. Ni són teus ni te’ls gastes per tu. Això és el govern. I així es gestiona el 40 % de la nostra renda. [ell parla dels Estats Units, en el nostre cas és encara pitjor]

Una de les principals fonts d’objeccions a l’economia del lliure mercat és precisament que dóna a la gent allò que volen enlloc d’allò que un grup particular de gent decideix que han de voler. Rere la majoria d’arguments contra el lliure mercat s’hi troba una manca de fe en la llibertat mateixa.

Els governs mai no aprenen, només les persones aprenen.

Un dels més grans errors és jutjar les polítiques i els programes per les seves intencions i no pels seus resultats.

És cert, no tenim una necessitat desesperada de créixer. Tenim un desig desesperat de créixer.

Allò que no està prohibit a Suècia, és obligatori.

Sucidis

Titular del 'Vivir' de 'La Vanguardia':

Un suicidio por semana.

La principal causa de muerte entre los barceloneses de 15 a 44 años es quitarse la vida.

Es veu que l'Agència de Salut Pública de Barcelona ha presentat el seu informe anual sobre l'estat de salut dels barcelonins corresponent al 2005 i algú n'havia de fer un resum pel diari. Generalment és una mala idea barrejar estadística i periodistes:

Tot l'article, de dues planes, enfoca l'assumpte com si ens trobéssim davant d'una tragèdia de magnituds encara indeterminades. El panorama que dibuixa el relat és francament desolador.

La veritat és que no entenc res. Què ha passat, exactament? Doncs resulta que s'ha reduit notablement el nombre de morts per altres causes (accidents i Sida, sobretot) i com és lògic passa a tenir més pes relatiu allò contra el qual ni la medicina ni el tiet Hereu poden fer-hi gran cosa: la decisió d'un individu d'acabar amb la seva vida, pels motius que sigui.

Després d'anys de progrés científic i de mesures de tota classe per allargar-nos la vida, més aviat considero un senyal d'èxit que la principal causa de mort prematura sigui producte no de les lleis inexorables de la biologia, de l'atzar d'un accident de trànsit o de la imprudència sexual, sinó d'allò que al cap i a la fi ens fa humans, la nostra voluntat. Una victòria més sobre la natura. Pot semblar una mica cínic dir-ho així, ho entenc.

Però no és això el que estem buscant des de fa segles, poder decidir cada dia més parcel·les del nostre futur? I què més important que la pròpia mort?

Foragitar tan com sigui possible la fatalitat natural de les nostres vides, no és per això que exiteix la ciència (també per la pulsió humana per conèixer, per l'atracció de la veritat, etc, etc, sí, ja ens entenem). Perquè hi ha metges, físics, químics, matemàtics, biòlegs i economistes fins i tot?

L'any 1928 es va descobrir la penicilina. Evidentment molts dels morts que aleshores es produien per infeccions de tot tipus van deixar de produir-se. El canvi en la importància relativa de les diverses causes de mortalitat va ser espectacular. Algun periodista preocupat? Algun de molt estúpid, en tot cas.

Perquè estarem d'acord, suposo, que alguna o altra ha de ser la primera causa de mortalitat (com alguna o altra ha de ser la segona i així fins a l'última). Seria millor notícia que fos el càncer de testicles i no el suicidi, aquesta primera? Home per mi no, ja ho avanço. Que sigui precisament el sucidi és signe inequívoc de l'elevadíssim grau de desenvolupament de què gaudim. Mireu sinó de què mor la gent jove a Sierra Leone o a Guinea-Equatorial. Altra cosa, certa, és que aquesta situació és la més difícil de millorar. Justament perquè és la millor, potser.

Subtil barroeria

'Vegeu: el senyor Lebesiàtnikov, que està al corrent de totes les noves idees, explicava no fa gaire que, en els nostres temps, la compassió està prohibida fins i tot per la ciència, i que així es fa a Anglaterra, on hi ha, com és sabut, l'economia política.'

M'ha fet gràcia aquesta subtil punyalada a la ciència econòmica. Barroeria conceptual enfundada dins una exquisita subtilesa formal que fins i tot a mi m'arrenca un somriure còmplice. No oblidem que el traductor de Crim i Càstig del rus al català és ni més ni menys que el cèlebre trotskista Andreu Nin. M'imagino amb quina alegria devia traduir passatges com aquest.

Evidentment ignorava encara el final que li preparaven els seus correligionaris marxistes, d'altres tendències, això sí.

Crim i càstig

Encetava ahir Crim i càstig de Dostoievski amb el cofoisme que acompanya tot inici de lectura d'un gran clàssic de la literatura universal. Convençut que sóc a temps de combatre l'angoixa per tot allò que em queda per llegir, avanço amb la màxima concentració, conscient de la importància del moment.

Una estona més tard, cansat, decideixo consultar què en diu el mestre Pla, honest conseller en assumptes literaris, del novel·lista rus. M'aixeco amb les dificultats lògiques derivades del sobrepès cultural que de ben segur porto des que m'he embarcat en un projecte tan ambiciós i agafo del prestatge el 'Diccionari Pla de literatura' , una compilació alfabètica a càrrec de Valentí Puig de les valoracions literàries que Josep Pla va deixar escrites:

'DOSTOIEVSKI, FIÒDOR MIKHÀILOVITX (Moscou, 1821- St. Petersburg, 1881)

Per favor, no llegeixin mai Dostoievski. Mai, mai. '

Pornografia i violació

L'accés a la pornografia per Internet comporta més violacions? Per molts guardians morals de dretes i esquerres la resposta sembla ser que sí. Per això pretenen posar traves a determinades pàgines porno, limitar-ne l'accés, acusar-ne els responsables d'humiliar la dona, etc, etc. En definitiva, fidels a la més elemental llei de l'economia, pujar-ne el preu (no en el sentit estrictament monetari, s'entén) per reduir-ne la demanda. Són gent molt pesada.

Tot i no ser-ne del tot conscients, actuen com si consum de pornografia i violació fossin dos béns complementaris. La lògica que segueixen és la següent: pugem el preu de la pornografia, per tant en reduim la demanda i necessàriament aconseguim reduir la quantitat demandada del bé complementari (violació), l'objectiu final en teoria.

Malament. El professor Todd Kendall, de la Universitat de Clemson, ha comprovat empíricament que pornografia i violació responen més aviat al model de béns substitutius.

Concretament la seva hipotesi és que l'accés a Internet redueix el nombre de violacions perquè Internet facilita l'accés a la pornografia. La correlació entre accés a Internet i disminució del nombre de violacions és molt clara: "A 10 percent increase in Net access yields about a 7.3 percent decrease in reported rapes" diu l'estudi.

Aquesta correlació no es troba en cap altre tipus de delicte. Una altra dada interessant reforça encara més la hipotesi de la substituibilitat pornografia/violació:

La correlació és molt més forta en el grup d'edat dels 15 als 19 anys. No cal ser massa perspicaç per veure que aquest grup d'edat és el que depèn més d'Internet per accedir a la pornografia.

Vaja, que és molt més fàcil clicar la creueta de l'extrem superior dret de la pantalla quan entren els pares a casa que no guardar a cuita-corrents un grapat de revistes porno en un calaix de l'habitació.

Aquests pesats de dreta i esquerra que vetllen pel nostre benestar limitant-nos l'accés a webs porno o vetant el festival de cine eròtic farien bé de quedar-se a casa surcant l'oceà cibernètic. Sempre poden recalar en cèlebres illes de la repressió com www.alcatrazhistory.com. Potser hi ha sort i resulta que consumir webs sobre repressió serveix com a substitutiu de la voluntat de repressió del vici dels altres. I no emprenyin més, home.

Dissabte gandul

Com disfruten

Ho anunciaven amb indissimulada satisfacció periodistes catalans i espanyols de totes les cadenes i diaris, amb aquell somriure per sota el nas que reserven per les grans ocasions: a les eleccions parcials que celebraven ahir als Estats Units el Partit Republicà ha perdut 6 senadors en favor de candidats del Partit Demòcrata. Tres coses a comentar:

- A Europa tots els analistes hi veuen un vot massiu de càstig al president Bush per la seva política exterior. No sóc un expert en analisi electoral, a Déu gràcies, però tinc la impressió que en les conclusions que treuen aquests savis hi pesa més allò que aquí, a Europa, serviria per justificar un vot contra els Republicans que no pas el que efectivament ha portat els electors d'Ohio, per exemple, a votar un senador demòcrata. Dic això perquè si bé aquí és pura comèdia que parlem d'eleccions legislatives, quan ningú no sap ni per casualitat el nom dels diputats de la seva circumscripció sinó que votem a un líder i punt, als Estats Units sí que elegeixen dos senyors, que coneixen perfectament, perquè siguin el Senadors que representaran el seu Estat al Senat de Washington D.C. I aquests Senadors han de respondre davant dels seus electors i no davant d'uns caps de partit d'una importància infinitament inferior de la que gaudeixen a les partitocràcies europees. Generalment, segons m'explica gent que ho coneix més d'aprop, a les eleccions al Senat o a la Cambra de Representants, no es mira tan de quin partit és cada senador sinó què diu i quin historial personal té cadascun dels candidats. Com ha de ser, al meu parer. Vaja, que no veig tan clar que sigui culpa del president Bush això.

- La guerra de l'Irak. Més concretament es parla de la guerra de l'Irak com la causa determinant del revés electoral dels republicans. De fet la majoria de demòcrates van donar el seu suport a la intervenció al golf Pèrsic quan el Senat va autoritzar-la per una amplíssima majoria. El mateix senador Kerry va votar-hi a favor en un primer moment, encara que després, suposo que per interessos electorals, en va renegar. Més aviat veig que les propostes estrella dels nous demòcrates, amb la flamant Speaker Nancy Pelosi al capdavant, són de perfil econòmic (i la gran majoria autèntiques aberracions que posarien els pèls de punta a qualsevol estudiant de primer d'economia): pujar salaris mínims, més proteccionisme comercial, desconfiar de la globalització, recelar de la Xina perquè inunda els EUA de productes barats, recelar de la India perquè les empreses nord-americanes hi practiquen el temut offshoring, més subvencions, més serveis públics, eliminar les reduccions d'impostos del president Bush, etc.

- Independència dels senadors i divisió de poders. Entenc que a molts europeus us deu sonar estrany, però existeix una cosa que es diu divisó de poders i un país on hi funciona admirablement bé, els Estats Units. Amb això vull dir que s'han de relativitzar les conseqüències del canvi de majoria al Congrés nord-americà. Tan si la majoria és demòcrata com republicana, el president no mana sobre els legisladors del seu partit. A Espanya el president del govern aixeca el dit des del seu escó i tots els seus diputats voten com un sol home. Als Estats Units el president no té ni escó i si vol que votin alguna de les seves propostes els n'ha de convèncer, siguin del parti que siguin. Recordem com alguns senadors demòcrates van votar a favor de l'impeachment de Bill Clinton mentre alguns republicans hi votaven en contra. És cert que sempre és més fàcil convèncer els del teu mateix partit, amb qui en prinpici mantens unes mínimes afinitats, que els de l'altre, però no és tan autòmatic, ni molt menys, com podem pensar des d'Europa.

I ho deixo aquí per no aigualir la festa als progres europeus, que encara es deuen pensar que els Demòcrates vindran a Brussel·les a demanar-nos permís cada vegada que vulguin prendre una decisió important.

Ciutadans

Avui tenia 11 mails exactament iguals a la bústia d'entrada. Assumpte: Ciutadans.

El correu bàsicament consta d'una llista d'improperis contra els dirigents d'aquest partit i en especial contra el senyor Ivan Tubau, a qui acusen ni més ni menys que d'assetjador sexual. Desconec exactament els detalls de la carrera de Tubau com a professor de la UAB, però el que sé del cert és que no ha estat mai condemnat per cap tribunal per res que s'assembli a l'assetjament sexual, de fet per res en absolut. Simplement, segons diuen, se li va obrir un expedient intern que es va acabar arxivant sense cap conseqüència per l'expedientat per la inconsistència de les acusacions d'una alumna. Tot plegat m'ha semblat repugnant, francament. Això d'enviar mails a tort i a dret propagant rumors absolutament ridículs contra un senyor amb l'únic objectiu d'humiliar-lo i desacreditar-lo a ell i al seu partit és una tàctica que diu molt poc a favor de qui la practica. Si la gran crítica a Ciutadans és que un dels fundadors va mirar un dia el cul d'una alumna o va fer un comentari sobre la seva boca a la classe més val que ho deixem córrer. És d'una misèria moral absoluta.

No puc amagar una certa simpatia per aquest nou partit i més veient el tracte que rep i previsiblement rebrà per part de l'establishment polític i mediatic català. Que jo sàpiga aquests senyors l'únic pecat que han comès és el de tenir unes idees determinades, constituir-se en partit polític i concórrer a unes eleccions amb un èxit notable per algú de fora del sistema polític establert. A molts us sembla vergonyós tenir diputats al Parlament de Catalunya obertament espanyolistes (segons ells simplement antinacionalistes). Molt bé, a mi també em sembla vergonyós tenir no només diputats sinó membres del govern comunistes confessos i no per això envio mails titllant-los d'assetjadors sexuals ni coses per l'estil. Amb aquest estil tan barroer potser haurem de començar a pensar que tenen una certa raó quan parlen de la situació política asfixiant que tenim aquí. De fet, em sembla molt positiu que entri aire nou a l'enrarit ambient del palau de la Ciutadella, tot i que les meves preferència anaven per un altre tipus de renovació. Quedi clar que detesto profundament les pretensions dels Ciutadans d'acabar amb la immersió lingüística en català a l'ensenyament o de fomentar això que ells anomenen bilingüísme, que acostuma a voler dir parlar en castellà. Els puc considerar deshonestos intel·lectualment per algunes coses que defensen o simplement adversaris polítics, però de cap manera puc anar proclamant alegrement que són assetjadors sexuals. No fem més el ridícul, per l'amor de Déu.

Cites cèlebres

Amb motiu de la reedició del pacte socialcomunista per ocupar la Generalitat, a l'Estable recuperarem la tradició de penjar regularment una cita cèlebre d'algun il·lustre liberal que tingui a veure amb les últimes barbaritats d'aquest govern partidari de la moderna negació de la llibertat humana, la socialdemocràcia.

Walter Williams sobre la justícia, per començar:

"Allò que és just s'ha debatut durant segles, però permeti'm ara que li ofereixi la meva definició de justícia social:

Jo em quedo el que jo guanyo i vostè es queda el que vostè guanya. ¿No hi està d' acord? Bé, aleshores digui'm quina part del que jo guanyo li 'pertany' a vostè - i per què."

Entrevista

Aquest matí Josep Cuní entrevistava Pepe Montilla a Els Matins de tv3.

Els lectors amb problemes d'insomni poden clicar aquí directament. És curiós no ser capaç de pronunciar ni una sola essa sonora en mitja hora d'entrevista. Jo, quan parlo en castellà i se m'escapen aquelles esses i ces tant ridícules he d'aguantar somriures burletes i comentaris despectius sobre el meu castellà. És el mínim.

Una mostra de la brillantor del nostre futur president:

Josep Cuní: És veritat que Esquerra Republicana controlarà TV3?

Pepe Montilla: bé miri jo no em puc...eee...aaa... aquesta... jo no sé d'on surt...eee...mm..aquesta afirmació, no? yo no [atenció amb els pronoms:] se la he escoltat a ningú d'Esquerra Republicana. Lo que le puc dir és que...eeehh..mm...aquesta cassa està controlat [està fort amb els gèneres també] per el Parlament... com al propi govern no? com...eehh..mmm... el Parlament controla el govern...eee...mm..perquè és el depossitari de la soberania, de la soberania i per tant...per tant... aquesta és la seva funció.

José Montilla, exalcalde de Cornellà de Llobregat, expresident de la Diputació de Barcelona, exministre d'Indústria, primer secretari del PSC, membre de l'executiva federal del PSOE i futur president de la Generalitat de Catalunya. Tot això expressant-se així.

Cada dia veig més clar que Catalunya és el país de les oportunitats.

Louis Menand

Amb tot l'enrenou electoral aquí i als Estats Units, val la pena recordar el memorable article de Louis Menand a The New Yorker de fa un parell d'anys. Destrossa amb una clarividència sorprenent el mite del votant racional.

Una explicació brillant i polèmica (valgui la redundància) de què és allò que decanta la gent cap a una opció o l'altra.

"From the point of view of democratic theory, American political history is just a random walk through a series of electoral options. Some years, things turn up red; some years, they turn up blue."

"Democracies are really oligarchies with a populist face"

Bones notícies

Puja el preu del taxis a la nit.
Fa mesos que me'n queixava jo de l'escassetat de taxis lliures. Més que pel problema en si, que ja se sap que aquestes coses poden passar a qualsevol lloc, per la impotència de saber que la solució era tan summament senzilla i tot i així seguíem esperant fins a mitja hora per trobar un taxi buit. Finalment algú amb una mínima noció d'economia es deu haver adonat que amb un simple augment del preu l'assumpte quedava liquidat.
Segurament a molts us sembli una barbaritat solucionar-ho així i lamento tenir jo la dura missió de donar-vos la benvinguda al planeta Terra. Us ho plantejaré amb quatre números i ho entendreu de seguida:
Són les 3 de la matinada d'un dissabte: 10 persones volen anar de la Plaça Catalunya a cinc punts diferents de Barcelona en taxi i estan totes disposades a pagar el preu que es demana avui. Hi ha 5 taxis. No cal ser gaire espavilat per veure que t'hi posis com t'hi posis hi haurà cinc persones que pujaran a un taxi i cinc persones que no podran, repteixo, no podran de cap manera. S'hauran de quedar esperant que obrin el metro, canviar de lloc, anar caminant, agafar el Nit Bus, etc. Què seria l'ideal? Suposo que estem d'acord: que hi hagi més taxis i tothom que vulgui pugui fer-lo servir. I com es fa això? Hi ha dues opcions:
L'opció comunista: agafar cinc tios que tenen ja tenen la seva feina o cinc aturats i obligar-los a comprar-se un taxi i a fer carreres o a Can Brians.
L'opció liberal: no fer res.
Per solucionar la situació d'abans els preus pujarien de tal manera que només cinc persones estiguessin disposades a pagar-los. D'entrada cinc persones seguirien quedant-se sense viatjar, però el resultat seguiria sent netament superior: els taxistes hi guanyen més. A més, però, a l'augmentar el preu del servei de taxi és de suposar que més persones decidiran lliurement dedicar-se a fer de taxista, perquè hi guanyaran més diners dels que puguin guanyar ara fent una altra feina. La nova entrada de taxis al mercat pressionarà els preus a la baixa una altra vegada i la situació final, a mitjà termini, serà que de les 10 persones 7 o 8 podran agafar taxi. Tot gràcies a la lliure fluctuació dels preus i el govern no cal que mogui un dit ni obligui ningú a res.
La màgia del mercat, una vegada més.

Dubtes

Si només he de parlar quan allò que diré és millor que el silenci, puc pensar també que només he d'escoltar quan allò que em diuen és millor que el silenci?
Per coherència, no per mala educació.

Voltaire i Rousseau

'Després de llegir el seu llibre m'han entrat desitjos irresistibles de posar-me a caminar de quatre potes'.
Això deia Voltaire de l'obra de Rousseau Discurs sobre l'origen i fonament de la desigualtat entre els homes.

A Europa, o almenys entre els polítics europeus, cada dia està més clar que J.J. Rousseau és el filòsof de capçalera. A mi no m'ha agradat mai, a Voltaire tampoc, salvant les comparacions, és clar.

A París estan enterrats un davant de l'altre al Panteó. Humor francès. Política europea.

El meu pacte (era per dilluns)

Diumenge a la tarda, mentre preparava aquest article, em va trucar en Guillem Gené per donar-me la notícia: el tripartit està fet. No vaig continuar i aquest paràgraf és tot el que tenia del meu al·legat a favor del pacte nacional:

'Tal com han anat les coses, l'única sortida que permet conservar una mínima dignitat al país és un pacte dels partits catalans, un govern de CiU i ERC. Els patriotes units i avançant cap a la llibertat. D'acord que seria només la llibertat nacional, perquè amb Esquerra al govern poc podem parlar de llibertat individual, però aquest és el país que tenim, no ens enganyem.'

La resta és història.

Laia

Felicitats.

Nos lo han vuelto a hacer (versió pels votants d'ERC)

Debéis de estar contentos, votantes de la Izquierda Republicana. Con vuestro voto el señor José Montilla, un cordobés afincado en Sant Just Desvern, castellanohablante sin ambigüedades, ocupará el cargo que dignificaron en su día hombres como Francisco Macià, Luís Companys (aunque sea sólo por su muerte) y Jorge Pujol. Sois vosotros, y sólo vosotros, los responsables que a partir de ahora en el despacho de la plaza de San Jaime la lengua de trabajo no sea el catalán y que nuestro presidente sea un completo inútil, prácticamente analfabeto e incapaz de resistir sin insultar una entrevista incómoda. 30 años después de la muerte de Franco nos despertamos del sueño catalanista, el castellano volverá a ocupar las más altas esferas de la política del noreste peninsular, para utilizar la nomenclatura de los nuevos tiempos políticos, que vosotros, que osáis llamaros independentistas, habéis hecho posibles.
No tenéis ya excusa, ahora no vale escudarse en la pretendida equidistancia. El día 1 votasteis unos diputados que sabíais perfectamente que servirían para investir a Pepe Montilla presidente de la Generalidad. La elección fue vuestra: Mas o Montilla, Cataluña o España. No habéis dudado ni un instante: el coche oficial antes que la libertad de vuestra tierra. Una advertencia a todos los nuevos votantes del tal Montilla (vía ERC): no volváis a hablarme de independencia, nunca más, no volváis a qüestionar el compromiso nacional de Convergencia, no oséis volver a mencionar el acuerdo CiU-PP de 1996. Acabáis de entregar la más alta magistratura de Cataluña a un destacado dirigente del PSOE. Si yo hubiera votado ERC, Dios me libre, no podría volver a mirarme al espejo durante una larga temporada.
Teníamos, seguramente por última vez, la posibilidad de un acuerdo catalanista, los dos partidos catalanes juntos y avanzando hacia la libertad de Cataluña. Sumábamos 69 diputados, 69 diputados que creían en una idea de nación, que amaban un país y estaban dispuestos a defenderlo.
Habéis dicho no. Buenos días a todos, pues. El sueño de una Cataluña libre se desvanece y en la oscura y helada madrugada que ve nacer el nuevo tripartito es José Montilla quién nos prepara el café, el café para todos, antes de salir a coger el metro hacia el trabajo, sumidos en la más gris de las miserias, la miseria de un país que no cree en sí mismo i no sabe mas que ir tirando. Llegará un día en que miraremos atrás y no sabremos ni quiénes somos ni de dónde venimos, un día en qué el bon dia dará paso al buenos días. Un día, tarde o temprano, en que finalmente dejaremos de existir.
Muchas gracias, votantes de ERC. Vosotros lo habéis hecho posible.

Nota: De hoy en adelante siempre me dirigiré a vosotros, votantes de Izquierda Republicana de Cataluña, en lengua castellana, a fin y efecto de facilitar vuestra adaptación al presidente de Cataluña que habéis elegido.

Ens ho han tornat a fer (versió per votants de CiU)

Deveu estar contents, votants de l'Esquerra republicana. Amb el vostre vot el senyor José Montilla, un cordobès afincat a Sant Just Desvern, castellanoparlant sense ambigüitats, ocuparà el càrrec que van dignificar homes com Francesc Macià, Lluís Companys (encara que sigui per la seva tràgica mort) i Jordi Pujol. Sou vosaltres, i només vosaltres, els responsables que a partir d'ara al despatx de la plaça Sant Jaume la llengua de treball no sigui el català i que el nostre president sigui un complet incompetent, pràcticament analfabet i incapaç d'aguantar sense insultar una entrevista incòmoda. 30 anys després de la mort de Franco ens despertem del somni catalanista, el castellà tornarà a ocupar les més altes esferes de la política del nordest penínsular, per utilitzar la nomenclatura dels nous temps polítics, que vosaltres, que us dieu independentistes, heu fet possibles.

No teniu excusa, ara ja no s'hi val escudar-se en la pretesa equidistància. El dia 1 vau votar uns diputats que sabíeu perfectament que encabat servirien per investir Pepe Montilla president de la Generalitat. L'elecció és vostra, Mas o Montilla, Catalunya o Espanya. No heu dubtat ni un moment: el cotxe oficial i el despatx abans que la llibertat de la vostra terra. Una advertència a tots els votants de Montilla (via ERC) que conec: no em torneu a parlar d'independència, mai més, no torneu a qüestionar el compromís nacional de Convergència, no goseu tornar a mencionar l'acord CiU-PP del 1996. Acabeu d'entregar la més alta magistratura de Catalunya a un dirigent del PSOE. Si jo hagués votat ERC, Déu me'n guard, no podria tornar a mirar-me al mirall durant una bona temporada.

Teníem, segurament per última vegada, la possibilitat d'un acord catalanista, els dos partits catalans junts i avançant cap a la llibertat de Catalunya. Sumàvem 69 diputats, 69 diputats que creien en una idea de nació, que estimaven un país i estaven disposats a defensar-lo.

Heu dit que no. Bon dia a tots, doncs. El somni d'una Catalunya lliure s'ha esvait i en la fosca i gèlida matinada que veu néixer el nou tripartit és José Montilla qui ens prepara el cafè, el cafè per tothom, abans de sortir per agafar el metro i cap a la feina una altra vegada, sumits en la més gris de les misèries, la misèria d'un país que no creu en ell mateix i no sap fer res més que anar tirant. Qui dia passa any empeny, però arribarà un dia que mirarem enrere i ja no sabrem ni qui som ni d'on venim, un dia en què el bon dia deixarà pas al buenos días. Un dia, tard o d'hora, on finalment deixarem d'existir.

Última hora

Em diuen que el tripartit ja està llest. A les 20:30 Esquerra ha convocat una roda de premsa. Veurem què passa. Per si els pitjors presagis es confirmen, alguns links d'interès:

www.cheaptickets.com

www.britishairways.com

www.terminala.com

www.lastminute.com

Bon viatge, catalans.

Prou comèdia

Per acabar amb els resultats electorals: admeto que la meva reacció ha deixat intuir una visceralitat excessiva, que sincerament no es correspon amb la realitat. Com a liberal, ultraliberal si voleu, no crec gens en el paper que la nostra societat dóna als polítics. Per mi l'elecció del dimecres era simplement entre diferents tendències dins del socialisme. PSC, CiU o PP, socialdemòcrates de pedra picada tant uns com els altres. ERC i ICV, comunistes directament i Ciutadans l'esquerra jacobina hereva de Robespierre i altres criminals. És cert que ha guanyat l'opció que més fàstic em feia (el tripartit) m'imagino que en gran part pel candidat del principal partit, però de totes maneres al meu entendre el problema no és que guanyi aquest senyor o un altre. El problema que tenim aquí, o que tinc jo potser, és la concepció de l'Estat i el paper dels polítics en general. Si sóc sincer la meva opció natural en unes eleccions així és l'abstenció. Quan una pilota surt fora no l'has de tornar i elegir entre les opcions que se'ns presentaven era, d'acord amb les meves idees, tornar una pilota que de llarg ha anat fora. No ens enganyem, Artur Mas no en té res de liberal. Parlava d'educació i de sanitat públiques, de pisos finançats per tothom i d'altres estafes socials per l'estil, anomenades també polítiques socials. Com els altres. D'acord, el necessitàvem per evitar que Montilla irrompés a la Generalitat flanquejat per un comunista i un incompetent que pren cafè amb assassins a la Catalunya Nord, però no es pot dir que m'emocioni el seu discurs i molt menys que m'hi reconegui. Ha tingut el meu suport i francament el considero un home molt capaç i de ben segur que hauria estat un gran president de la Generalitat, però no puc pretendre una indignació que no existeix. Si dic la veritat, allò que més em feia confiar en Mas eren els discursos del Saura i el Puigcercós, que l'acusaven de neoliberal, neocon i altres elogis similars.

Constato una vegada més que l'espectre polític català va del centre-esquerra a l'extrema esquerra. Sí, considero el PP un partit de centreesquerra, ho heu entès bé. Sinó mireu el seu programa sense fixar-vos de qui és i compareu-lo amb el d'algun [altre] partit socialdemòcrata clàssic. És un exercici interessant i tremendament depriment pels qui ens definim com a liberals. No he sentit ni una sola proposta genuïnament liberal en tota la campanya. En gairebé 30 anys de democràcia hem edificat un aparell burocràtic mastodòntic amb un sistema de partits que pensen essencialment el mateix, amb petites diferències marginals, generalment sobre qüestions metodològiques més que substancials o d'objectius. Tots sense excepció creuen en això de l'Estat Social, en l'Estat del Benestar, en el paper del govern com a agent econòmic de primer ordre i que els polítics són responsables de gairebé tot allò que passa al país, des del preu dels pisos fins a la violència de gènere.

El quadre és absolutament desolador. Ha arribat l'hora de treure'ns de sobre els complexos que ens mantenen en la marginalitat política des de fa anys, de proclamar sense por què pensem i què volem. Prou eufemismes, prou maquillatge ridícul, prou demanar perdó per no ser d'esquerres. Vull una dreta liberal que se'n digui obertament, que no tingui por de defensar la privatització de l'educació, la sanitat i els serveis públics. Que deixi clar que el preu dels pisos o de la gasolina no forma part de les responsabilitat dels govern. Una dreta liberal que digui al ciutadà que és ell el responsable de la seva pròpia vida i no una colla de buròcrates del govern. Una dreta liberal que no vulgui semblar d'esquerres i que al final acabi comportant-se com si ho fos.

Si no reaccionem, ja avanço que aquestes hauran estat les últimes eleccions on m'hauré molestat a votar. Tanta comèdia acaba cansant.

Experts

Llegir la premsa aquests dies és força pesat. A cada pàgina s'hi amaga algun expert que pretén explicar el perquè de l'abstenció. Acostumen a ser sociòlegs o politòlegs, ciències les de tots dos de reconegut rigor i fiabilitat contrastada, i se serveixen sempre d'un parell o tres de tòpics, absolutament vulgars, reformulats amb més o menys subtilesa per passar per principis científics o brillants conclusions fruit d'una persipicàcia a l'abast de molt pocs.

Resulta que dos milions de persones no exerceixen el seu dret a vot. Molt bé. Decisió lliure de cadascun d'aquests individus, dic jo.

Si aquests experts són realment capaços d'explicar quin és el motiu que porta tots aquests ciutadans a prendre aquesta decisió no sé què cony hi fan perdent el temps aquí. Haurien de ser tots bilionaris i els resultats els contemplarien des de la distància d'un àtic a Manhattan. Quina empresa no els voldria fitxar? Tantes hores perdudes fent estudis de mercat, analitzant casos i més casos de productes d'èxit i de fracassos i ara resulta que un professor de sociologia de la UB et pot explicar en quatre ratlles què és exactament el que mobilitza o desmobilitza la gent.

De veritat et penses que pots explicar perquè dos milions de persones decideixen comprar un producte o no comprar-lo? S'entén que aquí el producte és anar a votar (i el cost és el temps d'anar-hi mentre podries fer altres coses, lògicament).

Un dels grans clàssics que utilitzen aquests genis desaprofitats és el següent, que de tant estúpid crec que mereix un comentari explícit:

La distància entre les preocupacions dels polítics i les de la gent: home, és clar, si pretens que el president del govern estigui patint perquè t'ha deixat la nòvia o perquè la Maria no et fa cas, cosa que de ben segur a tu et deu preocupar en gran manera, molt més que la situació a l'Irak o l'últim indicador de conjuntura macroeconòmica si ets honest, potser sí que ho tens una mica cru. Evidentment que les nostres preocupacions estan sovint allunyades del debat polític, però em sembla una solemne estupidesa pretendre que això expliqui l'abstenció. Elegim els polítics perquè facin una feina determinada, perquè es preocupin precisament d'uns assumptes concrets de què no podem estar pedents nosaltres permanentment. Deleguem, si voleu. Exactament com quan contractem personal per l'empresa o una dona de fer feines a casa. Se me'n refot si li preocupen els meus maldecaps sentimentals o professionals. Que fregui i que calli.

Conclusió: I jo què sé perquè hi ha gent que no va a votar! Tampoc no sé perquè uns compren Coca-cola i altres Pepsi o perquè uns decideixen anar a les Canàries i altres a París. Són gustos, són preferències, a vegades sòlidament motivades, a vegades fruit de l'atzar, de l'arbitrarietat o de qualsevol altra cosa que et pugui passar pel cap. I ben legítim, tot.

Com heu pogut?

Reflexions sobre el resultat electoral per ordre d'impacte personal:

Reflexió 1:

Tripartit: 1.485.308 vots.

Gairebé un milió i mig de catalans han tornat a donar suport als responsables d'aquests tres anys de vergonya.

Arriba un moment que un comença a estar fart d'aguantar determinades coses, la paciència s'acaba i la il·lusió de poder donar a Catalunya un govern solvent, que cregui en Catalunya, es transforma en una profunda ràbia cap a uns conciutadans que es demostren una vegada rere l'altra indignes dels esforços i energies de gent valenta i preparada com els que integraven el projecte de l'Artur Mas.

Reflexió 2: ERC

És lamentable que prop de mig milió de persones tornin a votar els tios de l'Esquerra Republicana, una banda d'inútils contrastats capaços d'entregar la presidència de la Generalitat a un senyor d'Iznájar, Córdoba, dirigent a més del Partido Socialista Obrero Español (valgui la redundància). Vergonya els hauria de fer dir-se catalanistes o pitjor encara independentistes. La cara de satisfacció del Puigcercós i el Carod ahir són un exemple de la misèria d'aquests tios. Fins ahir van estar enganyant-nos amb la conya de l'equidistància i encara estàvem a mig recompte que ja van començar a celebrar que podrien tornar a clavar-nos un tripartit. I veure el Vendrell, l'extorquidor Vendrell, l'ex-conseller Vendrell, amb aquella mirada de sicari sicilià versió inútil, fregant-se les mans amb la idea de tornar als despatxos de Palau, als restaurants de luxe i al cotxe oficial pagat per tothom. Repugnant.

Mentre els veia a la televisió em venia salivera a la boca, aquella salivera que anticipa el vòmit.

Reflexió 3: Montilla i els sociates

És evident que aquests se l'han fotuda. El cava del 80 una vegada més. S'han quedat amb uns ridículs 37 diputats i han perdut fins i tot a la ciutat de Barcelona. 140.000 vots i 11 diputats de diferència. A la meva terra d'això se'n diu pallissa monumental. A la seva no ho sé, senyor Montilla.

De totes maneres al congrés d'expresidiaris (Sala) i altres delinqüents comuns encara sense processar (Serra, Zaragoza, Ferran, Corbacho, etc) que ahir celebraven a la seu de Nicaragua no semblava que s'hi respirés la lògica decepció que els pertocaria. Aquests mafiosos ja saben que poden tornar-hi amb el tripartit, podran seguir humiliant Catalunya i desenvolupant el seu projecte d'eliminació del fet diferencial català. Senzillament pretenen dissoldre Catalunya i convertir-la en una comunitat autònoma més, on la gent parla de gestió i en castellà. Podran fer-ho però no ho tindran fàcil. Esquerra i els estalinistes d'Iniciativa tindran més pes relatiu (i absolut en el cas dels últims) en el nou tripartit. De fet entre els dos igualen pràcticament el nombre de diputats del PSOE de Montilla. El desgast que hauria de suportar ZP a Espanya seria molt gran i això encara permet una mínima esperança.

Reflexió 4: CiU

Sí, a Convergència hi ha decepció. Però una decepció més aviat pel país que pel partit, al meu parer. Alguns ens preguntem què passa amb el país, amb un país que vota massivament a uns individus com Joan Saura, Carod-Rovira o Pepe Montilla. El 2003 tothom veia Convergència com la gran víctima de la situació política. Tres anys han demostrat que la gran víctima no ha estat Convergència sinó Catalunya. De totes maneres, alguna cosa no hem fet bé si després d'aquests tres anys només hem estat capaços de guanyar dos diputats.

Quedi clar, però, que la sociovergència m'inspira un fàstic indescriptible sense caure una vegada més en l'obscenitat.

Reflexió 5: Govern i pactes

No en tinc ni idea.

Reflexió 6:

Al gener marxo als Estats Units. No es pot fer altra cosa.

Pre

Amb el país que tenim encara Déu n'hi do treure'ls 11 diputats als sociates.

Crònica d'un matí electoral a la Trinitat

- A ver si ponemos a Montilla ahí - lladrava un interventor sociata a les 9 d'aquest matí.
Els interventors socialistes no necessiten la corretja vermella que els penja del coll per ser identificats, almenys els del barri on m'ha tocat fer avui d'interventor. Són éssers d'un socialisme higiènicament evident. El prototip és un home d'uns 55 anys, que a les 8 del matí fa guàrdia a la porta del col·legi amb el noble objectiu esmentat al principi. Aquí s'hi juguen les garrofes, el seguir vivint a costa dels altres. No s'hi val a badar. Cabell blanc, cara vermella de traginar sacs amunt i avall i d'inflar-se cada dia a base carajillos a qualsevol dels molts bars sòrdids de la zona i panxa de dimensions desorbitades. La factura d'anys d'aperitius i alcohol barat. D'ofici paleta o transportista, generalment amb furgoneta pròpia. Evidentment tots parlen castellà i tenen serioses dificultats per entendre'm quan em veig obligat a dirigir-m'hi, en la meva llengua per descomptat. És evident que la riquesa que suposa el bilingüisme està molt mal repartida: només en gaudeixen els catalanoparlants. Aquests sociates haurien de fer-hi alguna cosa potser.
A mig matí irromp a la sala Ernest Maragall, acompanyat de la regidora del Districte i un ajudant que ha de dissimular amb el coll de la camisa el penjoll que porta amb les lletres socialistes.org. Reparteixen caramels per les taules i el tete aprofita per acabar d'entabanar un parell de matrimonis jubilats. Tot molt subtil i edificant.
De tant en tant sents sons familiars, sintaxi civilitzada, català. No falla, ens voten. Això sí la victòria de l'encarregat de Cornellà serà espectacular a la zona. Com a mostra de la solidesa de les conviccions dels electors sociates, una breu anècdota: Yo quiero votà[r] [a] Felipe Gonzále[z], chico. Busqui, senyora, busqui.
Una altra votant del gestor de Córdoba ens interroga sobre la conveniència de posar la publicitat electoral dins el sobre (evidentment en altres termes). Un atac d'honradesa liberal m'obliga a indicar-li que només hi ha de posar la papereta. L'afluència de borratxos i deficients no és gens menyspreable, tampoc.
Un senyor d'una certa importància, força curtit en l'art del govern i les eleccions, va dir un dia: 'el millor argument contra la democràcia és una conversa de 5 minuts amb el votant mitjà'. Un jornada electoral a la Trinitat de Barcelona tampoc és un argument menyspreable, he de dir. I coincidir amb Winston Churchill sempre és gratificant.

Avui ens la juguem

Estimats lectors de l'Estable,

Avui tenim l'oportunitat de decidir qui serà el president de Catalunya en els propers 4 anys, legalismes a banda.
El model d'elecció ens obliga a decidir simultàniament (tots els votants alhora) qui preferim i és inevitable tenir en compte una estimació de què esperem que facin els nostres convotants. Alguns diran que això és un cercle viciós, un peix que es mossega la cua i perpetua l'hegemonia de determinats partits. És cert, però lamentablement no es pot evitar per la mateixa naturalesa del comportament humà. En tota evaluació racional d'una situació els resultats de la qual depenen de les decisions d'altres agents és impossible, repeteixo impossible, no tenir en compte allò que esperem que facin aquests. Si no ja no és racional. De l'estudi d'aquests fenòmens se'n diu teoria de jocs i a la facultat d'economia és una de les assignatures més divertides. És a dir que per molt que reneguis del vot útil, quan decideixes votar ERC saps, per molt que no t'agradi, que estàs escollint José Montilla per presidir Catalunya, o bé ho incorpores en el procés decisori i tot i així tires endavant o bé ets un imbècil incapaç d'analitzar racionalment el teu entorn. Una de dues.
Vist això, tot votant s'ha de plantejar, d'entrada, la següent pregunta:
Qui vull que presideixi la Generalitat en els propers quatre anys?
Per respondre és respectable no seguir un anàlisi racional i manifestar que la teva preferència és Joan Saura o Albert Rivera. Bé, molt elegant, però lamentablement el vot dels altres sí que influeix en el resultat i en canvi el teu vot NO influeix en el vot dels altres. Sabem que els altres, aquest grup de gent entestada en decidir el resultat electoral, votaran majoritàriament per Artur Mas o José Montilla. I com que aquesta gent seguirà fent el mateix decidixi el que decideixi jo, és raonable prendre-s'ho com un factor exogen, que ens ve donat d'entrada i no depèn de la nostra decisió. Molt bé. La pregunta queda formulada molt sintèticament així:
Mas o Montilla? Si no tens clar això no pots avançar.
Aquesta pregunta té 3 possibles respostes:

1. Prefereixo que Catalunya tingui el senyor José Montilla de president. Molt bé, tu sabràs. Si això és cert tens tres possibilitats de vot:
- pots votar directament als sociates per afavorir el pes relatiu dins del nou govern d'il·lustres i honrats personatges com José Zaragoza o Miquel Iceta
- pots votar al Xoan Saura i el seu partit Comunista repintat de verd
- o pots votar als nois de l'Esquerra Republicana i seure al sofà a esperar el proper sarau que organitzen amb la seva solvència constrastada.

2. Sóc indiferent, estricament indiferent, em són absolutament igual l'un o l'altre. Però t'ho has de creure de veritat, si no no val. Vota qui et dóni la gana. Hauràs de tenir en compte altres criteris. Però ja és prou fort dir-li al Mas que t'és igual que sigui ell o l'entrevistat ofès Montilla qui presideixi Catalunya.

3. Prefereixo l'Artur Mas per liderar el govern de Catalunya que haurà de pilotar el desplegament de l'Estatut (i amb una mica de sort a veure si arreglem això dels drets i deures, que Kim Jong Il ja té prou feina a Corea per venir a dissenyar-nos el menú de cada dia). Només tens una opció: votar CIU.
Que quedi clar: si realment prefereixes el president Mas al presidente Montilla, de veritat, no pots fer altra cosa que votar CiU. Però t'ho has de creure també.

Aclarit això, lectors, només queda resar perquè tot surti bé i aviat la Primavera torni al Pati dels Tarongers i José Montilla a Madrid.

Gràcies.

El Director.