diumenge, de desembre 17, 2006

Conceptes bàsics

Milton Friedman: 'l'única responsabilitat social de l'empresa és maximitzar beneficis'.
Existeix un prejudici molt generalitzat sobre la naturalesa del benefici empresarial: entendre'l com una mena de robatori a la societat. En virtut d'aquesta extravagant teoria, la societat disposa d'una dotació de riquesa, fixa, immutable i distribuida amb creixent injustícia (cada vegada més riquesa s'acumula en mans de menys gent, creuen alguns). Se segueix, per tant, que tothom que n'augmenta la seva ració necessariament l'està prenent a algú altre, és clar. I quan resulta que aquesta ració ja era superior a la de la majoria, l'enriquiment encara sembla més repugnant. D'aquí ve també la disculpa moral, més o menys dissimulada, als lladres de mansions de milionaris. Al cap i a la fi només desfan una injustícia prèvia.
T'has preguntat mai seriosament perquè Coca-Cola o Google guanyen els diners que guanyen?
Per respondre cal entendre que la frase de Friedman no era només per encabritar l'alta progressia occidental; lloable propòsit, d'altra banda.
A Coca-Cola què li interessa? Oprimir nens famolencs? Incrementar les desigualtats al planeta?En principi no veig perquè. Què en treuen els seus propietaris? Em decantaria més aviat per l'opció de guanyar tants diners com sigui possible.
I qui li pot donar els diners a Coca-Cola? Tu i jo. Però no li donarem perquè sí, almenys jo. Ens ha d'oferir alguna cosa que ens satisfaci, és a dir, hem d'estar disposats a canviar alguna cosa que posseim (una quantitat de diners és el més habitual) per allò que ells ofereixen. I si acceptem aquest canvi és fàcil deduir que ens agrada més allò que Coca-Cola ens dóna que no pas allò que hem donat a canvi. Seríem estúpids, d'altra manera. Per tant en cada transacció d'aquestes augmenta la nostra satisfacció (utilitat, en diuen els economistes), sinó no es produiria. Si Coca-Cola ven mil milions de llaunes cada any, aquest augment de satisfacció l'està proporcionant mil milions de vegades, a tantes persones com en comprin, que poden ser centenars de milions. No és poca cosa, si ho sumes. I bé, a un dòlar la llauna, ja estem parlant d'uns ingressos de mil milions de dòlars.
Lògicament els senyors de Coca-Cola, com tu i com jo, no canviaran una cosa per una altra de menor valor per ells. Per tant hi guanyen també en cada transacció, sinó no la farien. És aquest el crim? El gran crim és repartir satisfacció (felicitat, utilitat o com li volgueu dir) a milions de persones si tu també hi guanyes? Explica-m'ho la propera vegada que busquis informació al Google o engeguis un PC amb Windows. Si Microsoft o Google guanyen el dineral que guanyen és precisament perquè són capaços de satisfers els desitjos de milions de persones al món.
I satisfent de la millor manera possible aquests desitjos és com maximitzen els seus beneficis, no hi ha altra opció. Això volia dir el gran Friedman.

4 comentaris:

Anonymous Sr Laporta ha dit...

Molt bé Jordi.

Permet-me que afegeixi un parell de coses a la teva argumentació:

1) Quan Friedman diu "l'unica funció social de l'empresa és maximitzar beneficis" també està aplicant a un cert criteri de justícia. El que ens vol dir és que no és just que el consell d'administració d'una empresa decideixi construir un hospital fent gala de la seva Responsabilitat Social Corporativa (RSC), quan els accionistes d'aquesta empresa hi han invertit els seus diners per obtenir-ne els màxims rèdits i no per aixecar campaments de refugiats.

2) No obstant, a mi m'agrada veure la RSC com una manera de poder maximitzar beneficis. Poso un exemple. Imaginem dues cadires iguals, amb el mateix preu. Una està fabricada a Alemanya, l'altra manufacturada a, posem, el Txad. Si l'empresa que fabrica les cadires al Txad promociona entre els seus clients que dóna llocs de treball als pobres amb excel·lents condicions i que inverteix en educació en aquest país africà, llavors és possible que els consumidors se sentin persuadits i acabin comprant la cadira en qüestió en detriment de l'alemanya.

2:25 a. m.  
Anonymous Sr Laporta ha dit...

...seria una manera de diferenciar el producte respecte del de la competència...

2:30 a. m.  
Blogger Nausicaa ha dit...

El capitalisme em sembla cada vegada el millor sistema econòmic, veritable promotor de la iniciativa, la llibertat i la realització personal. Si fem una visió marxista de la història, al llarg d'aquesta han predominat les economies que beneficiaven només aquells que naixien en posicions privilegiades. Actualment, una persona pot aspirar a una millor posició econòmica depenent únicament de les seves qualitats i els seus mèrits propis. Cada vegada llegim més en les biografies de gent il·lustre allò de "provinent d'una família humil".

12:11 p. m.  
Blogger El Regidor ha dit...

Tot i que els meus arguments no disten pas dels teus (és obvi que una empresa fa el que el client mana i que, maximitzar beneficis, inlou aquest concepte) disto de tu en un punt que per a mí és clau en el teu article.

De fet, corregeixo la frase que he dit: Una empresa fa el que el client mana i, maximitzar beneficis, inclou FORÇA aquest concepte.

T'has preguntat mai si el nen famolenc que menciones ha comprat mai una Coca-Cola amb aquest famós dòlar que encara dubto si té? Em falten dades. Quins son els països on més Coca-Cola es consumeix? Dubto que el Txad que menciona en Guillem estigui en els primers llocs.

A més a més, realment hem de veure la RSC com una manera de fer més diners? És a dir, he de fabricar al Txad per "fer veure" que soc solidari i que així a la gent se li entendreixi el cor i compri la meva cadira?

Fer caritat per interès o per llàtsima em sembla força repugnant, val més no fer-ho. Si, per contra, l'objectiu d'aquesta empresa no és persuadir al consumidor sinó senzillament realitzar aquesta activitat perquè així ho vol, em sembla perfecte. Ara bé, el client´dificilment sabrà mai si la empresa actua de manera hipòcrita o no, així que tampoc em centraré en el tema.

La història de que, maximitzar beneficis, implica tenir contents als clients i que, per tant, aixó ja implica que l'empresa tingui una imatge neta... no em cuadra. El cas Nike de fa uns anys, n'és un exemple.

Per mí, tot depen del sector al que vens. El tipus de clientela. Et creus que cada vegada que algú es veu una Coca-Cola es para a pensar en el nen famolenc? Jo no. I és senzillament per aixó que a Coca-Cola li pot bufar (que no dic que necessàriament li bufi) el nen famolenc. Repeteixo que si la clientela no te en compte aquest factor, Coca-Cola tampoc i, així, el nen famolenc queda famolenc i punt.

Als clients de Nike no els hi interessava pensar en els nens treballadors i per això, a Nike, tampoc. Però el cas es fa públic i, llavors sí, la gent comença a plorar. Què fa Nike? Es posa a plorar també i a baixar-se els pantalons.

Jo, el món de la empresa i dels seus beneficis el veig més com aixó. Com una relació client-empresa on l'empresa s'abaixa els pantalons quan el client ho mana.

Així doncs, que els nens passin o no gana, no depen pas de la maximització de benefici sinó de la conscienciació social.

12:01 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

Enllaços a aquest missatge:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici