dijous, d’agost 30, 2007

John Galt, cansat

Avui tenia previst compartir amb vostès quatre reflexions sobre la pobresa, que no dubto que m'haurien valgut una bona pila d'insults (totes dins del marc de la teoria econòmica neoclàssica més ortodoxa, per això no dubto dels insults). Abans d'escriure-ho, abans de dedicar tres quarts d'hora del meu temps a pensar com ordenar de la millor manera que sé les meves idees per fer-les tan digeribles com pugués, he llegit l'article que em dedica l'Àstrid i m'ha fet pensar una mica. El seu article és un model de pensament feble difícilment superable. Però tampoc no tinc ganes d'entrar ara a exposar el munt d'inconsistències tan internes com externes que conté.
Mira Àstrid, si de veritat cregués que el més important a la vida és guanyar 'la meva partida i que als altres els donin pel cul', com dius tu, et puc assegurar que no perdria ni un sol segon del meu temps escrivint un blog i molt menys encara discutint amb el teu amic veterinari, amb el professor de català de Sant Just o amb l'islamista de l'Hospitalet. De fet, molts (gent bastant més intel·ligent que els teus amics, t'ho asseguro) no entenen perquè segueixo intentant exposar enmig d'aquest galliner de comunistes i altres ignorants les idees que ells només discuteixen entre manuals de teoria econòmica i adversaris que saben que la pobresa del món no té res a veure amb una conspiració de les multinacionals i que el millor que pot fer un jove de vint anys al respecte no és plorar amb mocs, com també dius tu. Però sóc un putu sentimental de merda, un romàntic que enlloc de preparar-se sense distreure's per entrar a la universitat de Chicago tan aviat com pugui i deixar de perdre el temps amb nul·litats intel·lectuals com alguns dels que col·laboren aquí es dedica a explicar tan bé com sap i tan aviat com pot tot allò que aprèn dels manuals i que, honestament, està convençut del bé que suposa per a tothom accedir-hi. No sóc liberal per fer emprenyar ningú i cada vegada estic més fart de rebre, a canvi de les meves hores i la meva energia mental, insults i més insults, mentre d'altres, com el teu amic veterinari, s'emporten 500 € al mes. M'has fet pensar, sí senyora, que ja en tinc prou de regalar-vos lliçons gratuïtes d'economia, de regalar-vos les meves idees, el meu temps, les meves reflexions, el fruit del meu treball, del meu esforç. No crec que hagis llegit mai Ayn Rand, però no podia acabar d'altra manera: Who is John Galt?

diumenge, d’agost 26, 2007

Fanatics

Nit a Cala Canyadell, entre Torredembarra i Altafulla. Intensitat apocal·líptica, obscena. Suor, aigua salada i les onades, que molesten de tant en tant. És comunista, de les que s'ho creuen, fanàtica (gairebé com jo), convençuda, equivocada. Feia unes hores m'explicava com havia votat Iniciativa, així, tan fàcil, tan bèstia. Faldilla negra, curta, retallada. Fa temps que només acostumo a parlar amb cínics i em fa gràcia, de tant en tant, veure una noia sense un gram de cinisme, amb franquesa, un punt d'excessiva transcendència (que no li hauria tolerat sense la intermediació providencial dels pits sota la samarreta cenyida), explicar-me perquè ens odia a mi i al Salvador. A quatre grapes. Ens decidim per un polvo ecumènic, entre fanàtics impenitents, tot queda a casa.
S'acaben les vacances, no suporto als moderats, no hi vull perdre més el temps.

dissabte, d’agost 25, 2007

Més pena de mort

Algun lector m'envia un mail decebut per la meva oposició a la pena de mort. Em comparen amb els progres europeus que posen el crit al cel cada vegada que a una presó texana enverinen algú per ordre de l'Estat. Encara estic de vacances i no tinc ganes d'explicar en profunditat tota la meva posició respecte la pena de mort. Aviat ho faré, no en dubtin.
De moment, però, i per respondre a l'insult que suposa la comparació amb els progres (i a sobre europeus, amb l'hipocresia extra que suposa aquesta combinació), no em puc estalviar una reflexió:
Em sembla a mi que l'oposició de la majoria d'europeus a la pena de mort té més a veure amb la necessitat de tenir opinió (en el sentit d'inevitabilitat de què parlava el Ferran l'altre dia) que amb una reflexió profunda i rigorosa que la justifiqui. En aquest sentit, és possible que el suport de què la pena de mort gaudeix, per exemple, a Texas, passés amb més èxit un test de fonamentació que no pas l'oposició primitiva i generalment irreflexiva de tots aquests europeus que des de la seva superioritat moral s'enfoten dels bestiotes ianquis que executen assassins. Diguéssim que l'encerten per casualitat. Recorda aquell que, a l'escola, fa totes les operacions malament i acaba, de tant en tant, amb el resultat correcte. Pur atzar.

divendres, d’agost 24, 2007

Pena de mort

Uns funcionaris de l'Estat de Texas han assassinat fa unes hores al ciutadà John Ray Connor. No s'espera que els funcionaris hagin de respondre pel crim comès. El motiu no és precisament que no se'n conegui la identitat, o que se n'ignori el mòbil, ni tampoc que no s'hagi trobat l'arma del crim (es parla de tres injeccions). No és, tampoc, que no hi hagués testimonis; de fet, una pila de diaris els identifiquen amb noms i cognoms. La diferència entre aquest assassinat i, per exemple, els que va cometre el ciutadà John Ray Connor en un supermercat de Houston el 1998 és que en Connor matava en el seu nom i aquests senyors mataven en nom de... l'Estat. El mateix que ens roba cada dia una part del nostre treball, del nostre esforç, del nostre temps. El mateix que ens posa multes si no ens cordem el cinturó de seguretat, si no ens posem el casc o si no li entreguem la part que vol de les nostres collites i que ens diu què hem d'estudiar i què no a l'escola i a la Universitat. Aquest monstre que roba, saqueja, extorqueix i, com avui, assassina a sang freda, s'ha cobrat aquest matí una nova víctima, en John Ray Connor. Tu i jo també som víctimes de l'Estat, no ho oblidis.

dimarts, d’agost 21, 2007

Interessant

Lectures interessants d'aquest matí:

Bryan Caplan sobre la quantitat de recursos que destinem (especialment als Estats Units) a la lluita antiterrorista. Segons ell és evident que no guarda cap proporció aquesta quantitat amb l'amenaça efectiva que suposa el terrorisme (ie gastem massa).


Niall Ferguson sobre els mites del Pla Marshall.

Especialment:

'If there had been no Marshall Plan, would American industry have enjoyed less access to European markets? Again, no: European recovery did not especially benefit American manufacturers, for whom domestic markets were vastly more important. In 1953, Britain still accounted for only 5.2 per cent of U.S. exports and Germany for just 2.3 per cent. As a whole, exports represented a modest share of U.S. G.D.P.—about three per cent even at the end of the nineteen-fifties, compared with roughly seven per cent today.'

dilluns, d’agost 20, 2007

Evidència i absència

L'Eliezer Yudkowsky explicava fa poc l'absurd de la creença segons la qual l'absència d'evidència no és evidència d'absència:
But in probability theory, absence of evidence is always evidence of absence. If E is a binary event and P(H|E) > P(H), "seeing E increases the probability of H"; then P(H|~E) < P(H), "failure to observe E decreases the probability of H". P(H) is a weighted mix of P(H|E) and P(H|~E), and necessarily lies between the two. <>
I això precisament he pensat quan he vist l'última atrocitat dels socialistes catalans.
No, de fet és broma. Però l'Eliezer té raó, reflexionin. Res més, continuo de vacances.

dimarts, d’agost 14, 2007

Com va el món

Barbaritats que m'han arribat aquests dies de vacances (que continuen):
1. A un amic meu els Mossos d'Esquadra li retiren 6 punts del carnet de conduir, li posen una multa de 400 € i proposen retirada del carnet durant un mes per circular a 130 km/h per l'autopista (amb antiguitat de carnet inferior a un any). No cal dir que té tot el meu suport. Els límits de velocitat a les carreteres catalanes són ridículament baixos pel potencial tècnic dels cotxes moderns. I no oblidin mai que les lleis, com tota la realitat insitucional, només existeixen (o més ben dit, només gaudeixen del poder que tenen) en tant que així es desprengui d'una intencionalitat col·lectiva en aquest sentit. En altres paraules: un Mosso d'Esquadra, o el president del govern, només té l'autoritat que té perquè nosaltres ens creiem aquesta autoritat, sinó només estem davant d'un individu vestit de color blau o d'una versió subnormal del Mr. Bean, respectivament. Canya a l'Estat. Em sento més anarquista que mai.
2. Salivera prevòmit quan veig al TN migdia de TV3 uns Mossos explicant el fotimé de multes que posen a ciutadans que no porten cordat el cinturó de seguretat. Nanny-State. Repugnant.
3. Una altra vegada el TN migdia de TV3: parlen de la dimissió imminent de Karl Rove, l'assessor polític del president Bush. La crònica és de manual de com NO ha de ser una crònica periodística. Arribo a sentir aquesta frase, just abans de canviar de canal: '...però la realitat era només una nosa per a l'Administració' (referint-se a la guerra de l'Irak). No cal dir que estic en contra de la guerra, com a programa governamental fracassat (valgui la redundància) que és. No cal dir que el president Bush em sembla un socialista per omissió, que no ha acabat amb cap dels programes col·lectivistes que tenen als EUA (Medicare, Medicaid, subsidis d'atur, educació pública, etc), però que la televisió pública catalana doni per fet als seus telenotícies que el govern dels Estats Units és una banda de mentiders, manipuladors, corruptes, etc. em sembla del tot fora de lloc. Això no vol dir que jo no ho pugui pensar (de la dels EUA i de les de tot el món) i escriure a l'Estable. Cal privatitzar TV3 ahir mateix.
4. Un empresari de la construcció de Barcelona (d'origen xinès) ha de pagar una multa de 85.000 € perquè els seus treballadors no portaven cordat un arnès obligatori (de què disposaven!). Vomitiu.
5. Recomano als meus amics liberals (i anarquistes) enfrontar-se cada matí a la dosi informativa diaria en dejú, per evitar trasvalsos intestinals com els que m'han afectat aquests dies.

dissabte, d’agost 11, 2007

Vacances

Durant les properes setmanes publicaré amb escassa freqüència. Me'n vaig de vacances i ja sé que podria seguir publicant perfectament però precisament tinc ganes de descansar d'aquesta ocupació. I mira, si encara cobrés alguna cosa per tot plegat potser m'ho miraria diferent, però francament, deixar de regalar les meves idees durant uns dies no em sembla cap pecat. Comptin que tornaré amb la freqüència de sempre al voltant de l'11 de setembre.
Per al temps lliure que els deixo els proposo algunes recomanacions de lectura:
1. 'Freedom and Neurobiology', del filòsof nord-americà John Searle.
2. 'El Perfecto idiota latinoamericano', d'Álvaro (fill de Mario) Vargas Llosa i altres. No facin cas de l'adjectiu 'latinoamericano', serveix també per retratar la mentalitat dels progres europeus.
3. 'The myth of the rational voter', de Bryan Caplan.
4. Només per l'Enric Vila, el Miquel Colomer i l'Otger Miralles: 'Principles of Economics' del Gregory Mankiw. La norma per agafar-lo del dret és que mirant el llibre per la portada on hi ha la il·lustració d'un mercat pogueu llegir el títol com llegiu qualsevol altra cosa. Si no us en sortiu em podeu enviar un mail i us passaré informació més detallada.

divendres, d’agost 10, 2007

Ferran

Celebro que el 'jefe' corregeixi la tendència dels últims fitxatges de la seva web i cedeixi des d'avui un espai a l'amic Ferran Caballero. No cal que els ho digui jo perquè de seguida ho veuran vostès mateixos quan el llegeixin, però el que diferencia el Ferran d'alguns dels nostres col·legues (suposo que no cal que torni a explicar aquest tema) és que sap pensar, pensa amb un rigor, una solvència, una coherència impressionants. Tenim estils notablement diferents, també ho veuran de seguida, però em sembla que ens assemblem, com a mínim, en una cosa, encara que no sé si ell (ni alguns de vostès) hi estarà ben bé d'acord: els dos som uns romàntics, enamorats perdudament de la veritat per lletja que sigui... És una sort per aquesta web que hi col·labori, la veritat és que em sento una mica més acompanyat. El meu consell: llegir-lo sempre que puguin.

dimarts, d’agost 07, 2007

Sóc un imbècil

Si la lectura de l'últim best-seller del professor Vila els deixa algun estona disponible, no es perdin l' article que ell mateix em dedica avui. Ràpidament (i sense compassió): sóc un imbècil. El motiu és el següent: veig comunistes a tort i a dret després d'haver passat quatre nits amb el Sostres, haver llegit quatre llibres d'economia i haver-los donat una interpretació sostriana. No deixa de ser graciós l'exercici mental d'imaginar-se com hauria sortit qualsevol dels seus llibres (perdonin si no els en sé citar cap títol) si el rigor emprat pel professor en escriure'ls fos el mateix que el que li permet exposar amb aquesta lucidesa el perquè de les meves opinions. Entenc que vostè, professor (d'entrada sempre tracto de vostè als professors, per inútils que siguin, i pocs casos he conegut que generin més consens al voltant de la inutilitat d'un professor com el del doctor Vila i el seus alumnes. En alguna cosa destaca, no es desanimi) no hagi llegit en sa vida un llibre d'economia (i ho entenc, tindria dificultats severes per agafar-lo del dret), però en qualsevol cas, i vulnerant per enèssima vegada el meu compromís de no discutir amb socalistes si no és cobrant, quatre reflexions:
1. La gran majoria de llibres d'economia que he llegit els he llegit abans de conèixer al Sostres.
2. El Sostres, en aquest aspecte, em sembla bastant moderat i ni molt menys un model a seguir ni una inspiració pel meu ultraliberalisme salvatge. Els puc assegurar que no és precisament per influència del Salvador (ell no n'és) que sóc un ultraliberal salvatge i sense compassió. Ja ho era abans, molt abans, i si alguna vegada en parlem amb el Salvador més aviat és perquè em digui que sóc massa bèstia.
3. Interpretació sostriana? La interpretació sostriana de tot això és precisament que a la web hi escriguin vostè i tots els seus correligionaris, per comunistes que siguin (perquè com bé diu quan ell parla de comunistes hi ha tot això de la intenció poètica, etc, en canvi quan jo parlo de comunistes vull dir, ras i curt, imbècils. Veu la diferència?) La meva interpretació, ja que em demana, professor, que pensi per mi mateix, és que en aquesta web hi sobra molta gent. Això és el que jo penso, no sé si és el que el Sostres pensa o no (espero que sí, però és massa amant de les maneres i d'evitar dolors, etc. per fer-hi res).
4. Bona nit.

diumenge, d’agost 05, 2007

Evasió

L'evasió d'impostos, per norma general, em sembla un imperatiu moral de la mateixa categoria que l'objecció de consciència a l'hora de fer el servei militar. Si pogués montaria una fundació dedicada a donar suport legal de primer nivell a tot ciutadà acusat d'evadir impostos. Una bona manera d'incentivar-ne la pràctica, de socialitzar-ne l'accés. Perquè m'entenguin: que les despeses en advocats no siguin un obstacle per mirar d'evadir tants impostos com es pugui. Una manera prou ràpida d'acabar amb el tinglado de l'Estat del Benestar és potenciar la insubmissió fiscal generalitzada de les classes mitjanes-altes, que són qui al cap i a la fi aguanten sobre les seves espatlles tot aquest robatori institucionalitzat, amb la suor del seu treball diari, amb anys de sacrificis, formant-se, aprenent, lluitant sense descans per ser algun dia més productius, perquè encabat vingui el Leviatan i els confisqui el fruit del seu treball i si protesten i miren d'evitar-ho: a la presó, presó que no cal dir que han fer possible ells mateixos. Aquesta és la veritable injustícia del món d'avui. D'aquí hauria de venir la veritable revolució, d'aquells que paguen cada any desenes o centenars de milers d'euros al monstre col·lectivista tant si volen com si no.
Dit això, una reflexió: no hi ha ésser més repugnant i miserable al món que un socialdemòcrata que evadeix impostos. Si algun d'aquests ciutadans acusat d'evasió resulta que simultàniament a les pràctiques evasives ha defensat, directa o indirectament, res que tingui a veure amb la socialdemocràcia o la redistribució coactiva de la riquesa, no descansaria fins que l'Estat li hagués confiscat fins a l'últim calçotet de l'armari i s'hagués d'arrossegar pels passadissos de Can Brians vestit de color taronja. Fill de puta.

dissabte, d’agost 04, 2007

Sobre l'altra web

Avui tinc ganes de fer emprenyar: la web del Salvador cada dia s'assembla més al butlletí del Partit Comunista Francès. Quan dic comunistes, bromes a banda, no em refereixo a militants o simpatitzants de partits comunistes, ni tant sols suggereixo que defensin activament la col·lectivització de l'economia; el comunisme, tal com l'entenc i els en parlo avui, és simplement una estratègia de pensament, una actitud davant del món que passa, essencialment i simplificant cruelment, per enfrontar-se a la complexitat que presenta la realitat econòmica i social (perdó) sense entendre l'origen de la riquesa. Una bona manera d'identificar-ne uns quants és aquesta: tots aquells que diuen que són d'esquerres, sense excepció, pensen com a comunistes. El 90% dels diputats que seuen al Parlament de Catalunya (amb l'excepció d'algun diputat del PP i un parell o tres, tirant llarg, de convergents), són comunistes. Defensin o no explícitament les atrocitats inherents al comunisme, és igual; analitzen el món exactament igual que els comunistes de pura raça. Cinc dels col·laboradors d'aquesta web són comunistes (un, a més, té l'afegit de ser islamista). Qui ho havia de dir, fa cosa d'un any i mig.
Primer va començar el professor Vila. He de confessar que no l'he llegit pràcticament mai perquè fa articles, que no dubto que tenen moltes virtuts, excessivament llargs per la meva mandra patològica. Tres o quatre que li he llegit (els de Londres, on parlava del capitalisme salvatge, són bons exemples), alguna conversa esporàdica i els ho puc assegurar: pensa com un comunista. És del club dels que em diuen fanàtic, arrogant, etc. Amb aquest post, estil McCarthy, no ho tindrà difícil.
El següent comunista a unir-se a la tropa fou el professor Colomer, repetidament elogiat pel 'jefe'. Vaig començar llegint-lo amb freqüència raonable (un parell o tres de cops per setmana, de mitjana) i la veritat és que si no fa cap, repeteixo, és important: cap ni una, referència a res que tingui cap relació remota amb l'economia, em sembla un articulista molt sòlid, el més preparat d'aquesta pàgina per parlar de literatura. Llegir-lo m'ha anat molt bé per suplir llacunes inconfessables (acumulades durant el meu pas per la LOGSE). Ara bé, pensa com un autèntic comunista i també és membre del club de l'arrogància, com ja van comprovar no fa gaire. A la Marga, la tercera comunista a unir-se al club, no l'he llegida ni hi he parlat prou (gens, de fet) com per explicar-los-en res, però si diu que és d'esquerres és que pensa com una comunista. No hi ha més. Condició suficient. That simple.
Després la cosa ja es complica. Ve l'Otger. Per compassió ultraliberal salvatge i instint de conservació (amb aquests islamistes més val vigilar), miraré de ser una mica més amable del que tocaria. També és membre fundador del club de la meva arrogància i, en ocasions, estupidesa. Deu estar al corrent que jo, com a ultraliberal salvatge, defenso la legalització total i absoluta de les drogues. M'ha semblat que podria interessar-li. Com alguns dels altres col·legues, hauria de repassar el tema de la divisió del treball. És a dir, i per no allargar-me, que pinti.
L'Àstrid és l'última comunista (fins al moment) que s'ha incorporat al col·lectiu (excuses per la paraula). Pel que li vaig llegir el primer dia, quan la vaig googlejar, també es declara d'esquerres (afegeix que si s'ha de fer rica no passa res). És a dir, comunista. Al principi semblava que tenia més o menys clar el tema de la divisió del treball i es dedicava a parlar de polles. Em va semblar molt savi. Però segueix sent comunista.
En fi, m'agradarà conèixer l'opinió dels lectors, sense censura.

divendres, d’agost 03, 2007

Notícia

El nivell de la premsa catalana és, si em permeten utilitzar una expressió del 'jefe', de saldo i cantonada. Ja fa molt temps que vaig deixar de llegir notícies a cap diari en català, tot i que de moment encara em miro algun columnista o opinionista (Sostres, Oliver, Quintà, Roig). Aquest matí gaudia de l'habitual lectura del Wall Street Journal a l'oficina, moment que aprofitem amb els col·legues per comentar les últimes iniciatives col·lectivistes del Congrés dels EUA (cal dir que el dia que aquests nois s'interessin pel que aprova regularment el Parlament espanyol és possible que s'adonin d'una vegada de l'error que va suposar bombardejar i envair l'Irak existint al món casos molt més urgents) i bé, he tingut ganes de llegir les Engrunes de l'Oliver a l'Avui. I de reüll m'ha cridat l'atenció aquesta notícia. Parla de la pensió vitalícia que percebrà Rodrigo Rato quan deixi la direcció del FMI. El titular: 'Rato rebrà a partir d'octubre una pensió vitalícia de 58.400€ anuals del FMI'. Llegint la notícia resulta ser que de fet cobrarà 80.000 dòlars, i això, a partir de l'Octubre, ningú no sap quan serà en euros, però deixem-ho estar. El que m'ha fet més gràcia és aquest paràgraf al bell mig de la notícia:
'Els generosos termes de la seva jubilació contrasten amb les freqüents recomanacions del FMI als governs europeus que reformin els seus sistemes de pensions per a respondre a l'envelliment de la població.'
1. Què els semblaria això: 'La generosa dieta del doctor Pérez (ahir mateix es va fotre un pastís de xocolata immens) contrasta amb les freqüents recomanacions als seus pacients diabètics que s'abstinguin de prendre xocolata.' Exigiran també que els oncòlegs se sotmetin a la quimioteràpia, per evitar contrastos? En fi. El meu consell: http://www.wsj.com/
2. Tu què saps si són generosos o no aquests termes? A mi em sembla que 80.000 dòlars són una misèria si tenim en compte de quin càrrec estem parlant. Qualsevol directiu de qualsevol empresa mitjaneta del món pot arribar perfectament a aquesta quantitat quan es retiri. És la típica escandalera per les xifres monetàries d'un autèntic ignorant de les quantitats que es mouen a aquests nivells (i ser director general del FMI no es un càrrec qualsevol, encara que un altre dia ja parlarem de si realment serveix d'alguna cosa tot aquest tinglado). Només una anècdota: el president de la fundació on treballo s'embutxaca cada any 400.000 dòlars i no té més de 20 empleats, amb un pla (privat) de pensions raonable, els seus ingressos quan es retiri seran notablement superiors als d'en Rato (per aquesta via). Parlar de termes generosos pel que fa a la jubilació d'un Director Gerent del Fons Monetari Internacional quan amb prou feines s'embutxacarà 80.000 dòlars anuals (i a sobre subjecte als seus ingressos futurs) és senzillament fer el ridícul com a periodista. No cal dir que no hi ha cap diari seriós (WSJ, FT, NYT, etc) que hagi mencionat l'anècdota. Només, sorpresa, l'Avui i El Periódico.
Repeteixo, http://www.wsj.com/. No perdin més el temps.

dijous, d’agost 02, 2007

Ignorància

Un amic meu, a punt d'acabar el seu bachelor in physics (aproximadament, llicenciatura en física) a Stanford, també passa l'estiu a DC (jo tampoc no entenc perquè) i se'm queixa de la ignorància de la gent pel que fa als conceptes físics més elementals. Algunes conseqüències són, per exemple, pel·lícules i llibres que fan ridículs espantosos. O programes educatius (dissenyats per polítics científicament analfabets) que no donen la importància que ell creu que li correspon a la seva estimada ciència. És possible que l'Steve tingui raó, que molts surtin (sortim) del sistema educatiu amb un domini molt pobre d'una ciència raonablement exitosa a l'hora d'explicar una pila de fenòmens. D'acord, però tinc la intuició que encara és molt més severa la ignorància que presenta el ciutadà mitjà pel que fa a l'economia. Ell se'n riu, però després de llegir el magnífic llibre del professor Caplan sobre el votant irracional (essencialment en temes econòmics), i vista la magnitud de la incomprensió de les més elementals lleis de l'economia que exhibeix sense pudor el ciutadà mitjà...tinc la sensació que si els nivells d'ignorància en un i altre camp fossin, com a mínim, similars, hauria de ser d'allò més habitual sentir coses com que durant el dia no veiem les estrelles perquè la Terra gira i són a l'altre costat.