diumenge, de desembre 17, 2006

The MG Greatest Hits 2006 (1)

Nota: Per assistir a la sessió de flagel·lació d'avui diumenge es demana haver llegit el post anterior, 'Conceptes bàsics'
Com diu el programa que tots tenen a les mans, avui actua, en exclusiva per l'Estable, el Catedràtic Multidisciplinar Marçal Girbau, deixeble intel·lectual de...Marçal Girbau.
És fàcil que el coneguin per les sevs investigacions en àmbits tan diversos com la teoria econòmica avançada, la Gramàtica catalana, la Ñ, el Dret Constitucional o la insensibilitat congènita masculina i altres coses que no sabria ni anomenar. Les seves col·laboracions en prestigiosos mitjans digitals, com el blog de Marçal Girbau, són cèlebres també.
Avui ens parla d'un tema d'allò més interessant: Els mites de l'empresa pública.
Silenci, silenci, si us plau. Raül, guarda el tomàquet! Més tard, més tard, tot arribarà.
Les propostes de treball del senyor Girbau:
  • 1. Nacionalitzar els següents sectors: energia, construcció, transports, telefonia i banca.
  • 2. Nacionalitzar el sector ETC [etcètera], que pot voler dir, lògicament, qualsevol sector que decideixin aquests nois tan simpàtics de la JEV.
  • 3. Crear unes quantes empreses de cada sector, totes propietat de l'Estat (Ex: 4 empreses de telefonia, un parell de transport ferroviari, 8 del sector ETC i etc).
  • 4. Assignar un equip directiu a cadascuna amb l'objectiu de maximitzar els beneficis (de cada empresa).
  • 5. Remunerar els directius en funció dels beneficis de la seva empresa.
  • 6. Mitjançant Hisenda, expropiar tots els guanys d'aquests senyors que es considerin excessius.
  • 7. L'Estat, com a propietari únic, s'emporta tots els beneficis de cada empresa.
  • 8. 'El consum, tot sovint, va en funció de les capacitats adquisitives de cadascú'.
  • 9. El Marçal Girbau és un geni.

Resposta per no economistes i no estudiants d'economia.

Aclariments inicials:

Els punts 1 i 2 plantegen importants dubtes ètics, més enllà de l'aberració econòmica que suposen. Nacionalitzar-ho, si no ho entenc malament, deu voler dir prendre-ho als seus propietaris actuals. En el cas de les empreses que esmentes això vol dir centenars de milers de petits accionistes. Robar, en definitiva.

El punt 3. Bé, seria bo saber com sabrà l'Estat quina és la quantitat òptima d'empreses (en el sector bancari, per exemple, no deu ser cosa fàcil).

El punt 4. Aquests directius d'on sortirien? Els designaria el govern directament? O l'Estat designaria un Consell d'Aministració? Però aquests consells d'Administració serien una representació del Parlament o bé quan parles de l'Estat et refereixes només al Govern, al poder executiu?

Els punt 6 fa inútil el 5. Digues-li a un nen que si fa els deures li donaràs un carmel però que li tornaràs a prendre abans que se'l pugui menjar.

El punt 7. Si clar, si és l'únic propietari s'ha d'emportar tots els beneficis. Un impost de societats del 100 % vindria a ser el mateix [I igualment aberrant, no cal dir-ho].

El punt 8, genial deducció, em porta directament al punt 9.

Resposta per estudiants d'economia, seriosament:

A nivell teòric, la proposta del senyor MG és insostenible: consisteix simplement en establir un oligopoli amb una peculiaritat; totes les empreses tenen el mateix propietari, l'Estat. Cosa intuitivament més aviat absurda. Perquè?

En aquest situació, la maximització dels beneficis de cadascuna de les empreses és incompatible amb la maximització del benefici agregat, que deu interessar si resulta que el propietari de totes elles és una mateixa entitat, l'Estat en aquest cas, que pretén obtenir el màxim de recursos per les seves polítiques socials. La demostració formal completa us l'estalvio, per òbvia. En línies generals: els models de Cournot o de Bertrand, els més versemblants per explicar el funcionament de l'oligopoli que proposa el Marçal, donen, tots dos, equilibris de Nash. Per entendre'ns: maximitzen el benefici de cada empresa donades les decisions de les altres, però no maximitzen el benefici agregat de totes (en aquest cas, el benefici que s'emportaria l'Estat per les seves estimades polítiques socials). En aquestes condicions, doncs, què hauria de fer l'Estat amb la seves múltiples empreses si vol maximitzar els recursos que n'obtindrà? Fàcil: produir com si fos...un monopoli.

En resum, la proposta Girbau és essencialment el mateix que establir un monopoli públic. I això no és cap novetat: Renfe, Correos, Telefonica, Iberia, etc. Els resultats d'aquestes genialitats esquerrano-falangistes han estat patits i coneguts per tothom, durant molts anys.

Resposta per economistes: prometo no fer-vos perdre més el temps.

Ara sí: tot vostre.

15 comentaris:

Anonymous Anònim ha dit...

M'honoro d'inaugurar l'escarni flagelatori d'avui diumenge.

La teva exposició, Jordi, és (com no podia ser d'altra manera) impecable. Les propostes made in Girbachov obeeixen a la típica utopia esquerranosa que ignora el funcionament del mercat, que no és altre que el del comportament de les persones (o empreses) en relació a uns incentius.

Jo, per començar, llençaré un tomàquet amb gust de tomàquet a la cara d'aquest planificador polpotià.

Déu tingui pietat de llur ànima.

2:01 a. m.  
Anonymous Anònim ha dit...

A la foguera!

2:12 a. m.  
Anonymous Anònim ha dit...

Jordi no t passis am aket noi. No tots som tan inteligents com tu. A veure si u entens algun dia

2:12 a. m.  
Blogger Marçal Girbau ha dit...

Senyors meus, heu estat resposts -i mai millor dit, amb aquest "post"- al meu blog.

2:31 p. m.  
Anonymous Anònim ha dit...

aket noi diu una barbaritat rere l'altra. k has llegit de Friedman Marçal?

4:00 p. m.  
Anonymous Anònim ha dit...

Com m'agrada això de les humiliacions públiques. Quin honortable costum!

6:25 p. m.  
Anonymous Anònim ha dit...

Per què dieu que el Marçal no us ha respost??? Us ha trencat tots els vostres arguments! Llegiu-lo amb atenció!

6:42 p. m.  
Anonymous Anònim ha dit...

Senyor Director, no sigui trampós!! Un cop a la vida reconegui que l'han guanyat!!! I damunt, ha estat un tiu de lletres!!! JOJOJOJO!! Quina vergonya nacional!! Un xarnego de lletres s'ha rigut del Director!!! JOJOJO!!!! Au, a picar pedra!

6:43 p. m.  
Blogger El Director ha dit...

No cal que feu més el rídicul, de veritat.

6:48 p. m.  
Blogger Marçal Girbau ha dit...

Senyor Director espavilat:

Per què no es dedica a contrareplicar la meva resposta i es deixa de desqualificacions sense arguments??

Fixi's que li he desfet un munt de tòpics i falses suposicions: els diners no creixen, les empreses no creen riquesa, les empreses sí que ROBEN, el que jo proposo és viable, ...

De debò, distingidíssim Director, faci funcionar el cervell una micona més...

6:50 p. m.  
Blogger Ferran Caballero ha dit...

Marçal,
que algú que ha demostrat ser incapaç no ja d'argumentar sinó d'entendre el que l'argumentació vol dir, algú que no només és incapaç d'això sinó que no té ni la decència d'intentar respondre les crítiques que se li fan, que algú com tu vingui a donar lliçons als demés de com han de respondre'l o de com han de replicar els seus arguments és una obscenitat. No pots exigir als demés el que no tens collons d'exigir-te a tu mateix. Això és un mínim d'educació i d'honestedat intel·lectual.

7:02 p. m.  
Anonymous Anònim ha dit...

Marçel la teva argumentació sobre la riquesa com un joc de suma cero es falsa, confons la riquesa nominal amb la riquesa real, un exemple seria la fusta d´ un arbre, el valor nominal és la fusta, el valor real són les diferents utilitats que li pots donar a aquesta fusta. La riquesa nominal dóna lloc a un pastís idèntic, la riquesa real pot fer creixer el pastís a repartir, exemple si millora la productivitat de les màquines que fan taules a partir de la fusta, puc aconseguir més taules. D´aquesta manera aconsegueixo més output pel mateix input, més quantitat a partir del mateix. A economia s´anomenen rendiments creixent

7:26 p. m.  
Anonymous Anònim ha dit...

Esche, ets massa innocent, tu creus que en Marçal entén això dels imputs i els outputs?

7:38 p. m.  
Anonymous Anònim ha dit...

Com li expliques a un nen de 10 anys què és una integral?

7:52 p. m.  
Blogger Guillem Casas ha dit...

El nostre amic Raül em va ensenyar, fa temps, una onomatopeia molt adient per a l'ocasió:

Jojo!!

11:07 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Inici