Sentit de l'humor

M'he vist obligat a treure els comentaris del post anterior. És evident que molts lectors no tenen sentit de l'humor i s'enfaden i m'insulten a discreció perquè faig algun comentari irònic sobre el blog de la Bianca. No sé qui escriu aquell blog, però m'és igual, jo només dic que em va fer gràcia. I més gràcia em fa veure com s'encabriten alguns lectors, però ja entendran que no puc permetre que es diguin segons quines coses de mi i la meva família al meu blog. Si volen en comencen un i es dediquen a insultar-me a temps complet. Però a casa meva no.

Bianca

Una de les coses que més m'agraden d'Internet és la capacitat que té per posar-nos cara a cara amb la nostra naturalesa. Es veu que un dels blogs personals amb més visites d'Internet (sobre les 15.000 diàries i creixent cada dia) és el d'una noia espanyola que es diu Bianca. És puta. Avui me l'he mirat i m'he quedat impressionat, és interessantíssim.

En tu blog confiesas que eres puta.

"Claro. Todas las mujeres somos unas putas. Todas nos hemos acostado alguna vez por dinero o por interés. Pero la vida te enseña que, si eres inteligente, tienes que ser puta. Además, ser puta es una de las profesiones más fáciles y placenteras del mundo. Desde aquí quiero recomendar a todas las jóvenes españolas que se hagan putas. Ganas pasta. Eso de ser mil eurista y esclavo para los hombres, que son subnormales"

Magistral. És evident que a aquesta noia no li cal anar a la facultat d'economia per aprendre el concepte d'avantatge comparatiu i a moltes noies (els nois ho tenim més complicat, hi ha menys demanda) els aniria tot molt millor a la vida si entenguessin aquest concepte i tinguessin menys prejudicis.

Però la seva genialitat com a microeconomista aplicada (no és broma!) no s'acaba aquí: en un altre post il·lustra meravellosament el concepte, tan estudiat per la microeconomia, de la senyalització (com a possible resposta a un problema d'informació assimètrica). Vegin, vegin:

"Por la noche, cuando salgo de marcha, siempre la armo. Si voy con un grupo de chicos provoco jaleos y peleas. El que me defienda, el que se parta la cara por mi, a ese me lo follo. Este video es de una vez, que robé una señal de tráfico. Realmente se trata de un proceso de selección. Me sirve para identificar al que realmente le gusto y al más hombre de todos".

Si mai escric un llibre de microeconomia aquesta serà la cita introductòria al capítol de senyalització.

No es perdin el blog d'aquesta noia, un exemple magnífic de clarividència i pensament lliure.

Conferència, errors

Conferència del Mas. Avorriment mortal i al final res. L'únic que podia salvar (encara que només sigui de l'avorriment) la lectura de tot aquell munt de tòpics era una aposta per la independència, però ens vam quedar amb aquestes idees mediocres de sempre de la Catalunya plena, oberta, etc. i de decidir les infraestuctures. A més no m'agrada aquesta concepció del catalanisme com una idea política global, com si existís una visió catalanista de què cal fer amb tot, des de l'atenció a la gent gran fins al canvi climàtic. Per mi el catalanisme polític que s'ocupi de lluitar perquè poguem decidir amb qui volem compartir un Estat i encabat ja veurem com ens ho fem per acabar amb l'Estat del Benestar o per enfortir-lo i acabar d'enfonsar el país, però això que no m'ho barregin amb el catalanisme. Em sembla un error gravíssim voler enxufar-li al catalanisme un dossier sencer de posicionaments polítics sobre tots els assumptes susceptibles d'actuació col·lectiva. Si es tracta de fer un front comú amb comunistes i ultraliberals salvatges (per parlar dels dos extrems que exciten tant a alguns col·legues, s'entén que incloent-hi tots els matisos intermedis) més val reduir al mínim el contingut programàtic del projecte per maximitzar la magnitud del consens. És elemental. Si ser catalanista vol dir acceptar tot el 'plec de condicions' en política social, ambiental, educativa, etc. que presentava el Mas a mi que no m'hi busquin. Ara, si es tracta de defensar únicament la independència per després, un cop tinguem l'Estat propi, tenir els debats que tot país ha de tenir sobre com s'organitza internament, fantàstic, i no em sabrà greu defensar-ho al costat del Carod, del Puigcercós, del Mas o de qualsevol altre socialdemòcrata.

Ahir el Mas va presentar un projecte polític sencer per Catalunya, que inclou moltes coses que em repugnen i d'altres que puc acceptar però que no té res a veure amb la demanda que em sembla que ha de satisfer el catalanisme: articular políticament el camí cap a la llibertat nacional.

Bolonya

Algun amic comunista de la Universitat (suficientment fanàtic per ser amic meu, ja saben que jo no perdo el temps amb moderats) ahir es veu que feia vaga. Sempre m'ha semblat prou absurd que un estudiant no vagi a classe i en digui fer 'vaga', però en fi, és igual ara. El cas és que s'ha escampat el rumor que el pla Bolonya (el motiu de la vaga) és un 'procés de progressiva privatització de l’ensenyament superior' com deia ahir mateix l'assalariat del Departament d'Educació Miquel Colomer. Aquí hi ha un parell de comentaris rellevants a fer:

1. Quin problema hi ha amb la privatització de la Universitat? Si la crítica al pla Bolonya és que s'avança en la privatització de les universitats, deu ser que és dolent que les universitats siguin privades. M'agradaria que algú m'expliqués perquè. No sé si deu ser rellevant pel seu anàlisi el fet que segons el rànking de qualitat universitària que fa la Universitat de Xiao Tong cada any (repetidament citat per la premsa mundial), 7 de les 10 millor universitats del món són...privades. De les 3 que són oficialment de titularitat pública dues són Cambridge i Oxford, em temo que no precisament l'exemple d'universitat pública que deuen somiar els experts locals i l'altra és la University of California, Berkeley. A mi em sembla que el problema que té Europa (a banda del Regne Unit) és aquesta visió de la Universitat com un dret universal. No, mirin, una cosa és l'educació primària i si molt m'apuren la secundària. Es tracta de garantir que tothom arribi als 18 anys amb una educació que els permeti decidir el seu pla de vida tenint en compte les seves habilitats i preferències. Però a partir d'aquí et busques la vida i si creus que vals per estudiar enginyeria de telecomunicacions demana un crèdit, una beca, ajuda als amics, a la família, etc i si ningú no t'ho vol pagar comença a pensar que potser no vals tant...és un exercici necessari a vegades. Els meus companys de pis a Boston tots tenien crèdits amb el Bank of America per pagar els 50.000 dòlars que costava la matrícula cada any i enlloc de fer vaga es dedicaven a estudiar per encabat tornar el crèdit. La idea és que no cal que tothom vagi a la universitat, a veure si ho entenen d'una vegada.

2. No sé què té a veure el pla Bolonya amb la privatització. En cap dels documents del procés he vist ni una sola referència a la idea diabòlica. I justament per això jo no en sóc gaire partidari. El meu lema, si anés a alguna manifestació, vindria a ser: No al Pla Bolonya! Per una Universitat privada i de qualitat!

Setmana

Escric poc, últimament. No cobro per escriure, així que alguna cosa hi té a veure això. Com que no sembla que em pugui guanyar la vida (i sóc massa pobre per no haver-me'n de preocupar) produint posts en un blog d'Internet, entendran que dediqui el meu temps a d'altres activitats amb més potencial de generació d'ingressos presents i futurs. Cost d'oportunitat, Economia 101.

De totes maneres no em puc estar de fer quatre comentaris sobre l'última setmana:

Matança a l'escola de Finlàndia, país on l'Associació Nacional del Rifle i el Partit Republicà dels Estats Units gaudeixen d'escassa influència. He vist alguns experts amb expressió desconcertada: aquestes coses només passen als Estats Units, com s'explica això? Aquest migdia la televisió governamental catalana ha resolt l'enigma: en Pekka estava en contacte via internet amb un noi nord-americà (sí, ja poden respirar tranquils) que té un fotimé d'armes a casa i que sembla ser que preparava una matança a Filadèlfia. Imatges d'armes, referències a Columbine, etc. Tot quadra, torna la calma progressista.

Rebombori per això del Rei i el Chavez. Sempre és distret veure el backstage de les reunions aquestes, més enllà dels discursos preparats que adormirien fins a un moderat partidari del capitalisme amb compassió i del diàleg constructiu. Jo ja saben que suprimiria tota conferència internacional, organisme, comitè, reunió, cimera, etc. No són més que oportunitats perquè els caps dels diferents leviatans col·ludeixin i hi sortim perdent tots. El meu projecte per l'ONU ja deuen saber que passa per enderrocar l'edifici de Manhattan, subastar-ne el solar i destinar la pasta a indemnitzar totes les víctimes dels Estats, començant per tu i per mi.

Lectura de les "Converses amb Xavier Sala i Martín", del Jordi Graupera. El dijous van presentar-lo al Majestic. Excel·lent. Me'l ventilo sencer volant cap a Brussel·les.

Bèlgica es pot partir en qualsevol moment. Inquietud per l'exemple que donaria per casos com el català. L'argument segons el qual un procés d'independència no té lloc a la Unió Europea del segle XXI, que sempre ha estat un absurd lògic, ara perdria la força empírica.

Compro i començo "Les Bienveillantes", del Jonathan Littell (nord-americà que escriu en francès i fins i tot guanya el Premi Goncourt). Prenc alguna nota del primer capítol, bona senyal. De moment pinta bé.

Segueixo decebut amb la universitat. Aquest trimestre només m'interessa la Micro I. A veure què passa el gener.

Sobre la carrera

Després d'un parell d'anys a la UPF tinc la sensació que el pla d'estudis és ple de porqueria per omplir i que el material essencial el podríem liquidar en un parell de cursos tirant llarg. No sé què passa amb les altres carreres, però tinc la sospita que el mal és generalitzat al sistema universitari espanyol. Alguns comentaris, que continuaré durant els propers dies:

A primer d'economia ens passem l'any fent Matemàtiques I, II i III. El professor que jo vaig tenir a les primeres, l'Àngel Gil, és molt bo, res a dir en aquest sentit, però a mi em sembla que aquestes assignatures haurien de ser optatives, qui porti una base de mates prou sòlida no necessita perdre el temps (temps que pot dedicar a fer altres assignatures utilitzant les mates que ja sap) i qui no que les agafi i ja està. No cal que tothom faci exactament el mateix durant dos anys. Per seguir Teoria Econòmica necessites les mates, és igual on les hagis après (com si ho fas pel teu compte, que és el que acostumo a fer jo). En general no crec que a la Universitat s'hagin de cursar (almenys com a obligatòries) matèries instrumentals (matemàtiques, llengües), tret, és clar, de les carreres que estudien pròpiament la naturalesa d'aquests llenguatges (matemàtiques, filologia). Això s'ha de fer al Batxillerat i suposo que aquí hi ha, en bona part, el problema. Amb una base prou sòlida ningú no tindrà cap problema per aprendre sobre la marxa una o altra tècnica matemàtica que s'utilitzi en economia o per comprendre una o altra teoria qualitativa llegint els manuals corresponents. Si volen, que les ofereixin com a optatives per qui les necessiti, però que no facin perdre el temps a tothom indistintament.

Continuarà.

Ceuta i Melilla

Fantàstica la visita dels Reis d'Espanya a Ceuta i Melilla. No suporto les mitges tintes, la hipocresia de no portar fins a les últimes conseqüències qualsevol idea que es defensi; la majoria de compromisos perquè l'un o l'altre no s'enfadi em fan venir ganes de vomitar, com en general tot el que té a veure amb la moderació. Ceuta i Melilla són Espanya, punt. Exactament igual que Valladolid, Cáceres o l'illot de Perejil (sort en vam tenir de l'Aznar, i no és conya). Només faltaria que el cap de l'Estat hagués de demanar permís als veïns del sud per visitar un territori administrat per l'Estat que encapçala. No es pot defensar, com fan alguns moderats, l'espanyolitat de Ceuta i Melilla i simultàniament qüestionar l'encert de la visita dels monarques. Si allò és Espanya el Rei ho ha de visitar com visita qualsevol altre lloc del país i si no és Espanya que ho diguin, que diguin que són partidaris de reconeixer la sobirania marroquina sobre les dues ciutats. O una cosa o l'altra. El que no es pot defensar és que sí, que és Espanya, però saps què? més val que no hi vagin els Reis que ara no convé que s'emprenyin el Mohamed VI i altres delinqüents amics seus. I si la Reina Elisabet visita Gibraltar també em semblarà fantàstic, no cal dir-ho. És una qüestió de coherència.

També és veritat que em fa gràcia veure com s'enfaden els veïns i acostumo a defensar poques idees que no em facin gràcia.

Escenas i Cardús

Terrible l'article del Salvador Cardús a l'Avui. L'home posa el crit al cel perquè es veu que la gent a Catalunya mira Escenas de Matrimonio, producte que ell anomena 'repulsiva brossa televisiva'. Diu, per exemple, que 'és una evidència que les parelles que protagonitzen Escenas de matrimonios voten PP'. El que és una evidència és que vostè no deu haver vist ni un sol capítol de la sèrie, senyor Cardús. En fi, el sociòleg continua parlant de 'la banalització del masclisme'. Tres coses: 1. Quina collonada. 2. Escenas no és un llibre de text de primària ni un tractat d'ètica: és una sèrie televisiva, un producte cultural, que com qualsevol pel·lícula, novela, poesia, etc. no té l'objectiu d'educar a ningú ni de donar exemple de res. 3. Estaria bé que una sèrie s'atrevís a trencar la camisa de força de la correcció política, condició imprescindible per tenir algun interès artístic, però no és el cas, almenys pel que fa a l'assumpte del masclisme, d'Escenas de matrimonio. Més enllà d'una lleu caricatura de la dona presumida, si algú surt mal parat de la ploma dels guionistes són més aviat els mascles, que acostumen a aparèixer com uns ganduls, tirant a bruts i més aviat primitius que no és extrany que rebin alguna bufetada de les dones respectives. Però per entendre això cal haver vist la sèrie, ni que sigui una vegada.

Deixant la sèrie, la posició del sociòleg resulta encara més còmica quan parla de la sorpresa que li provoca que precisament a Catalunya tingui tant o més èxit que a Espanya. És d'aquests nacionalistes que es pensen que els catalans, per alguna raó que se m'escapa i que potser ell com a sociòleg hauria d'explicar millor, som més refinats i tenim més bon gust que els altres pobles de la península (i jo no crec que mirar Escenas sigui signe de grolleria, però aquesta concepció és la que es desprèn de l'article del professor de l'Autònoma). Estem parlant d'una mena de poble escollit, suposo. Segona collonada. Jo sóc independentista, però em sembla que Catalunya és un país tan cutre com qualsevol altre; i els catalans tan mesquins i amb tan mal gust com el que més.

Decebut, resignat, el professor admet: 'veig més a prop la independència de Catalunya que no pas la seva emancipació moral'. No, jo tampoc no sé què vol dir.

El final és molt original: la decadència moral d'Occident. -'La generalització i extensió de l'educació no ha fet persones més sensibles i crítiques; com a civilització reculem'. Sentència definitiva, dramàtica i... collonada tres. Això que l'educació fa persones, què vol que li digui, jo crec que com a molt pot aspirar a ensenyar-los alguna cosa i gràcies. Si vol un consell, aquesta nit provi de mirar Escenas, assumeixo per per primera vegada; si li fa gràcia rigui tranquil i sinó canvii de canal i vagi a un altre lloc a buscar les causes del 'final de la civilització', que no ha colat.