Birmània

L'estat birmà, com han fet en algun moment o altre tots els estats del món, amb més o menys intensitat, assassina individus del territori que administra. Gràcies a internet els estats tenen ara més difícil la seva missió consubstancial de reprimir tan com puguin la nostra llibertat individual; vegin aquest blog d'un jove birmà, en Ko Htike.

Mites

Bryan Caplan explica l'esquelet del seu llibre, sobradament conegut pels lectors de l'Estable.

Zapatero

Quan Bryan Caplan parla del votant irracional i de les seves conseqüències, instintivament sempre penso en José Luis Rodríguez Zapatero.

Ara que ZP manté reunions del màxim nivell a Nova York amb els líders de Bolívia, Mauritània i Turquía i rep un (confio que burlesc) "Qué tal amigo?" del president Bush, em sembla bona idea recordar un dels punts àlgids del currículum del José Luis abans de guanyar les eleccions, quan encara feia mèrits (vegi's fotografia) per apelar al cor del votant irracional de què parla Caplan.

Aquest estiu, a Washington, no vaig perdre cap oportunitat per ensenyar la fotografia a tothom que mostrés algun interès en la política espanyola. Cal fer pedagogia, cadascú a la seva escala, i contribuir al desprestigi internacional, en la nostra humil mesura, de l'individu que tenim per president del govern.

Mercats en tot

Un diumenge d'agost passejava per Richmond, capital de Virgínia. El centre semblava abandonat, amb l'única presència, dispersa, de homeless que miraven de protegir-se de la calor atroç entre capses de cartró i quatre parracs bruts al damunt. Viuen en la misèria més absoluta, sí, però el fet és que disposen d'un actiu pel qual milions de persones al món pagarien fortunes: un passaport dels Estats Units d'Amèrica, la valuosíssima nacionalitat nord-americana. Una aproximació empírica informal (la meva passejada) sembla indicar que aquests senyors no saben, no poden, treure el millor rendiment d'aquest actiu. Altres persones, dels drets que inclou posseir aquesta nacionalitat, serien capaces de treure'n molt més profit. En aquests casos el mercat ofereix una solució ràpida, neta i senzilla: la compra-venda.

De la mateixa manera que vostè es pot vendre la casa i comprar-se'n una de més barata no veig perquè no ha de poder fer el mateix amb la nacionalitat, vendre-se-la i... comprar-se'n una de més barata! El mercat mundial de passaports, en versió legal. A la llarga, tothom acabaria amb la seva nacionalitat òptima.

A més, l'existència d'aquest mercat permetria calibrar, amb una ullada als preus del dia, les perspectives generals de cada país i les seves fluctuacions al llarg del temps.

M'agadarà saber l'opinió dels lectors i d'altres col·laboradors.

Teories fallides

Fa uns mesos tenia aquest post per publicar i per circumstàncies que desconec no va sortir. Ara que comencem a sentir molts experts oferint lliçons d'economia arran de la crisi hipotecària, etc. aprofito per penjar-lo.

No sé ben bé qui és el senyor Pere Torres; vaig entrar al seu blog fa temps perquè un diputat socialista del grup parlamentari de CiU, en Carles Campuzano, en parlava molt bé. N'esperava qualsevol barbaritat i no em va decebre. Em va fer molta gràcia, especialment, aquest comentari que posava sobre el president del Banc Central Europeu:

"Ell solet –bé, amb els seus experts ben remunerats– decideix quan l'economia s'escalfa i cal refredar-la perquè no s'espatlli. I ho executa amb un aplom que fa feredat, sobretot si has llegit una mica d'història econòmica i t'adones que no és altra cosa que una successió de teories fallides."

He d'entendre que el senyor Torres no agafa avions? Perquè no cal que li recordi, si ha llegit una mica d'història de la ciència, que la física, com l'economia, no és altra cosa que una 'successió de teories fallides'.

Rawls i justícia

Fa uns dies vaig començar A theory of justice de John Rawls. Al capítol 1, Justice as fairness, Rawls exposa sintéticament la idea del 'vel de la ignorància' com a mecanisme hipotètic per determinar el principis de justícia que han de configurar l'estructura bàsica d'una societat. M'agrada la idea. Després fa un pas més i aventura quins serien a grans trets els principis als quals s'arribaria en aquesta situació hipotètica, instrumental:

'The persons in the initial situation would choose two rather different principles: the first requires equality in the assignement of basic rights and duties, while the second holds that social and economic inequalities, (...), are just only if they result in compensating benefits for everyone, and in particular for the least advantaged members of society'.

També m'agrada el primer principi. El segon no. Vegin com el justifica Rawls:

'The intuitive idea is that since everyone's well-being depends upon a scheme of cooperation without which no one could have a satisfactory life, the division of advantages should be such as to draw forth the willing cooperation of everyone taking part in it, including those less well situated'

No m'agrada el principi i no em convenç la justificació que ofereix el filòsof si de què es tracta, estrictament, és de definir uns principis de justícia. La justificació que ofereix em sembla de pura eficiència: cal donar a tothom alguna cosa i no permetre que uns progressin si tothom no millora també la seva situació... perquè no ens tirin enlaire l'invent! Potser sí, però això què té a veure amb la justícia?

Una qüestió tangencial: els sembla que la transició espanyola a la democràcia va ser un procés just? Repeteixo: just. No m'interessa que m'expliquin si s'havia de fer així perquè no hi havia altra manera, etc. Consideracions de justícia, res més.

Drets universals

A molts els costa entendre perquè dic que els Estats del Benestar occidentals són inconsistents amb els principis que els seus propis defensors utilitzen per a justificar-los.

Els polítics socialdemòcrates (en el cas europeu, els polítics a seques) edifiquen la seva defensa de l'Estat redistribuidor sobre l'existència d'uns drets positius universals, per exemple: l'accés a la sanitat, l'educació i, en general, a uns recursos econòmics suficients per tirar, més o menys, endavant. Si ho volen saber, jo no crec que pel sol fet d'existir ningú tingui dret a que un altre persona li pagui l'educació, el metge i els volquers del nen. O vist des de l'altre costat: no crec que ningú tingui el deure de pagar el metge d'un altre si no li dóna la gana. Però això ara és igual, seguim amb els socialdemòcrates i les seves inconsistències: el cas és que transferir recursos per garantir aquests drets universals dins de les fronteres d'un Estat occidental com Espanya no és altra cosa, a escala mundial, que transferir recursos de gent molt i molt rica a gent que, pels estàndars mundials, ja és notablement rica. Per exemple: un mileurista, que rep transferències milionàries (en pessetes) en forma d'educació 'gratuïta' pels seus fills, metge 'gratuït', etcs gratuïts, forma part, aproximadament, del 15 % més ric de la població mundial. Per entendre'ns, hi ha milers de milions de persones que no poden ni somniar en tenir uns ingressos així i no cal dir que no tenen, ni de lluny, els recursos econòmics suficients per tirar endavant, però el cas és que tot i la cantarella esquerranosa no reben ni un sol euro d'aquests tinglados socialdemòcrates que tenen com a finalitat garantir uns drets...universals? Volen garantir drets universals de veritat? Suprimeixin avui mateix la sanitat pública, les prestacions d'atur, els subsidis agrícoles, les pensions no contributives, els ajuts per naixements, etc. i assegurint-se que a l'Àfrica menja tothom. O els africans no gaudeixen d'aquests drets universals que fan servir vostès per fotre'm el 30 % del que cobro? També poden fer una cosa, per solucionar la inconsistència: deixar de parlar d'una vegada de drets universals i admetre que en el fons tant se'ls en fot això de l'univers i el que volen és guanyar les eleccions a Carabanchel i al Baix Llobregat.

11 de setembre

Som als volts de l'11 de setembre i com és tradició els polítics locals aprofiten per fer-nos sentir tot el que han generat sobre això del catalanisme, la nació, etc. Hauran notat que és un tema que no m'apassiona gaire, de fet no en parlo pràcticament mai. També hauran advertit que no sóc gaire donat a l'exaltació dels sentiments de pertinença a entitats col·lectives. En principi jo no crec que tingui cap deure postitiu (per exemple, el de pagar-li l'educació) amb un ciutadà de Matadepera que no tingui també amb un ciutadà de Somàlia. L'Estat del Benestar, si fa alguna cosa, és precisament limitar l'esforç redistributiu al conjunt d'habitants d'una àrea geogràfica limitada per unes fronteres administratives, perquè estaran d'acord amb mi que els diners per 'redistribuir' són finits, escassos, i un euro transferit a Extremadura o al Baix Llobregat és un euro no transferit a un altre lloc, com podria ser Somàlia. A mi tota la cantarella del dèficit fiscal català em sembla absurda. El dèficit fiscal és precisament l'essència de l'Estat redistribuidor que tan agrada als nostres polítics (catalans i espanyols). I un cop robats, a mi m'és igual que els meus diners se'ls gastin a Viella o a Valdemoro. Jo el que vull és que no me'ls prenguin, així de senzill. Veure els polítics de l'esquerra catalana (PSC, CiU, ERC, ICV, per ordre creixent d'esquerranor) queixant-se del dèficit català és un espectacle més aviat patètic. Em pregunto perquè un ciutadà individual pot tenir dèficit fiscal i el conjunt de Catalunya (en definitiva, la suma de ciutadans de catalunya), no. Volen acabar amb els dèficits? Jo també: menys estat i més mercat.
Algú m'ho ha preguntat alguna vegada, ho repeteixo: sóc partidari de suprimir avui mateix tot aquest tinglado post-franquista de les Autonomies, començant per la Generalitat i l'Estatut comunista que ens van fer empassar fa poc i que espero que el Tribunal Constitucional deixi en no res. I sí, també sóc partidari de la independència de Catalunya. Tot el que sigui fragmentar, esberlar, fissurar el poder de l'Estat em sembla un avenç.

Abstenció

Poc a afegir a l'article d'ahir d'en Xavier Roig a l'Avui. A les properes eleccions intentaré ser fora del país per no tenir temptacions de legimitar aquest sistema putrefacte amb la meva participació. Encara que és veritat que ara dic això i després, durant la campanya, és fàcil que els sociates em convencin per anar a votar. Només cal que insisteixin suficientment amb el perill d'avenç de 'la dreta' que suposa votar CiU o al PP. I si CiU respon amb la seva lletania típica per intentar convèncer l'elector de la seva condició de partit socialdemòcrata (sobretot, de dretes no!), al final només em quedarà votar als hereus del millor president que ha tingut Espanya des que la conec.

Reflexió

És fàcil sentir que ens interessa més el futur que el present, que traiem més satisfacció de l'espera per allò que desitgem que no pas de la possessió efectiva, del consum immediat, etc. Bé, el fet és que si tot això fos, en general, cert, els tipus d'interès serien negatius.