Crònica d'una investidura

Avui he passat el dia al Parlament, desobeint el meu propi consell de no perdre el temps amb el debat d'investidura. He de reconèixer que la possibilitat de veure-ho des de dins hi afegia un interès que la meva curiositat no ha pogut ignorar. Un cert masoquisme tampoc no descarto que hi ajudés.
Sobre les 10 entràvem a l'edifici, just començada l'exposició del Mas. No se li pot negar que avui ha fet un paper esplèndid: discurs coherent, posada en escena magistral, silencis ben administrats i girs àgils, marcant amb claredat una jerarquia conceptual sòlidament definida. Retòrica persuassiva sense concessions al victimisme fàcil ni a la banalitat típica d'aquest tipus d'intervencions. Coincidim: Mas convenç, en l'ètica i en l'estètica. És absurd que no sigui ell el proper president, francament. Les rèpliques de Montilla? Magnífica ocasió per repassar la premsa del dia.
Després del guanyador de les eleccions li toca el torn a l'exconseller en cap i sembla que futur vicepresident: Josep Lluís Carod-Rovira. És cert que té un discurs brillant en les formes i pobre en el fons. De fet, és complicat discutir-li res. Generalitats i declaracions d'intencions que qualsevol podria subscriure, presentat tot amb una tècnica discursiva molt seductora. En una de les rèpliques aprofitem per esmorzar al mateix bar del Parlament, on la cua interminable senyala que els preus són excessivament baixos, com a la Universitat. L'avantatge és l'oportunitat de passar una estona entre els protagonistes de la jornada: polítics i periodistes. A aquestes alçades tothom sap que les converses més interessants són les del bar i els passadissos; a l'hemicicle tot és pur teatre.
Parlem amb diputats de CiU, membres del partit i amb algun periodista intel·ligent. Molts no es veuen amb cor d'assistir a la sessió de la tarda i presenciar com es perpetra la investidura de Montilla. No hi ha gaires ànims, lògicament. Les perspectives són dures.

Després arriba el torn de Piqué: brillant com sempre. Pausa per dinar i reflexionar. A la tarda insistim en les pràctiques massoquistes: collonades de Joan Saura amb la casualitat de tenir Anna Hernández (esposa de Pepe Montilla) a la cadira del costat; limitació servera de les mostres explícites de menyspreu que en altres circumstàncies hauríem alliberat rere cada comentari del candidat del PSOE. Estalviem. A la dreta hi seu Joan Herrera i per tant m'he de limitar a mirar endavant i endarrere, per pura higiene. A la tribuna de convidats només hi trobes socialistes, socialistes, més lladres i altres delinqüents comuns: Celestino Corbacho, Joan Rangel, Carme Chacón, Anna Terrón (eurodiputada socialista que sempre m'ha inspirat una especial repulsió d'origen intestinal, per ser franc), l'expresidiari Josep Maria Sala (ara responsable de formació del PSC), 'Don' Pepe Zaragoza amb un somriure d'orella a orella, tan sinistre com sempre, Anna Pagans (alcaldessa de Girona), etc. La nostra expedició de tres integrants evoca un llogarret gal de l'època de Juli Cèsar, sense poció per això.

Després de les bajanades ecocomunistes del futur responsable de la seguretat interior és el torn del nou: Albert Rivera, Ciutadans-etc. Es permet una breu salutació en català i segueix tot el discurs en castellà. Se li ha de reconèixer el mèrit d'una intervenció molt arregladeta, donada la inexperiència. La meva sensació és que aquests Ciutadans són un sac de socialistes rebotats, admiradors tots del jacobinisme francès més igualitari. Pel que diuen els classificaria a l'esquerra de l'espectre polític. El més divertit del torn dels nous és la rèplica demencial del candidat Montilla: com que l'home és incapaç de preparar-se una rèplica sobre la marxa, se la devia (l'Iceta devia, per ser més exactes) haver preparat el dia abans sense saber exactament què dirien però amb la idea general o amb algun esbós sobre la taula. El resultat és que ha contestat coses que Albert Rivera ni havia esmentat. Un tast del saber fer del futur president de la Generalitat.

Pallassada final de la Manuela lloant al Pepe i votació. Sí de Montilla, Sí de Carod i Sí de Saura. No de Mas, de Piqué i de Rivera. Multiplicat pel nombre d'escons del grup parlamentari que cadascun d'ells dirigeix i ja tenim el resultat. Visca el vot de consciència i dos dies de discursos adreçats, en teoria, als diputats per convence'ls. No deixo mai de somiar amb el dia que un diputat socialista digui No a una investidura com la d'avui i un de convergent Sí (encara que en aquest cas s'equivoqués, vès).

A les 7 de la tarda el senyor José Montilla queda investit president de la Generalitat. El que tinc clar és que si hagués entrat aquest matí sense saber res de res ni de Catalunya ni dels polítics i hagués escoltat cadascun dels líders, sense cap mena de dubte m'hauria semblat que el pitjor de tots, el més mediocre, el més gris, el menys preparat era un tal José Montilla. Doncs aquest precisament és qui avui el nostre Parlament ha elegit com a President de la Generalitat. Absurd, dimiteixo de tot intent racional (ingenu, perquè sinó ja ens entenem) d'aproximació a aquesta realitat esquizofrènica.

Sortim del Parlament al cap de cinc minuts i el primer que faig és enviar un certificat acadèmic a Boston via fax. El tenia pendent de feia dies i en un moment així veig ben clar la sort que és poder marxar.

La temptació del fair-play era desitjar sort a José Montilla davant la nova responsabilitat que assumeix. Doncs no: Catalans, que hi hagi sort, molta sort.