Com heu pogut?

Reflexions sobre el resultat electoral per ordre d'impacte personal:

Reflexió 1:

Tripartit: 1.485.308 vots.

Gairebé un milió i mig de catalans han tornat a donar suport als responsables d'aquests tres anys de vergonya.

Arriba un moment que un comença a estar fart d'aguantar determinades coses, la paciència s'acaba i la il·lusió de poder donar a Catalunya un govern solvent, que cregui en Catalunya, es transforma en una profunda ràbia cap a uns conciutadans que es demostren una vegada rere l'altra indignes dels esforços i energies de gent valenta i preparada com els que integraven el projecte de l'Artur Mas.

Reflexió 2: ERC

És lamentable que prop de mig milió de persones tornin a votar els tios de l'Esquerra Republicana, una banda d'inútils contrastats capaços d'entregar la presidència de la Generalitat a un senyor d'Iznájar, Córdoba, dirigent a més del Partido Socialista Obrero Español (valgui la redundància). Vergonya els hauria de fer dir-se catalanistes o pitjor encara independentistes. La cara de satisfacció del Puigcercós i el Carod ahir són un exemple de la misèria d'aquests tios. Fins ahir van estar enganyant-nos amb la conya de l'equidistància i encara estàvem a mig recompte que ja van començar a celebrar que podrien tornar a clavar-nos un tripartit. I veure el Vendrell, l'extorquidor Vendrell, l'ex-conseller Vendrell, amb aquella mirada de sicari sicilià versió inútil, fregant-se les mans amb la idea de tornar als despatxos de Palau, als restaurants de luxe i al cotxe oficial pagat per tothom. Repugnant.

Mentre els veia a la televisió em venia salivera a la boca, aquella salivera que anticipa el vòmit.

Reflexió 3: Montilla i els sociates

És evident que aquests se l'han fotuda. El cava del 80 una vegada més. S'han quedat amb uns ridículs 37 diputats i han perdut fins i tot a la ciutat de Barcelona. 140.000 vots i 11 diputats de diferència. A la meva terra d'això se'n diu pallissa monumental. A la seva no ho sé, senyor Montilla.

De totes maneres al congrés d'expresidiaris (Sala) i altres delinqüents comuns encara sense processar (Serra, Zaragoza, Ferran, Corbacho, etc) que ahir celebraven a la seu de Nicaragua no semblava que s'hi respirés la lògica decepció que els pertocaria. Aquests mafiosos ja saben que poden tornar-hi amb el tripartit, podran seguir humiliant Catalunya i desenvolupant el seu projecte d'eliminació del fet diferencial català. Senzillament pretenen dissoldre Catalunya i convertir-la en una comunitat autònoma més, on la gent parla de gestió i en castellà. Podran fer-ho però no ho tindran fàcil. Esquerra i els estalinistes d'Iniciativa tindran més pes relatiu (i absolut en el cas dels últims) en el nou tripartit. De fet entre els dos igualen pràcticament el nombre de diputats del PSOE de Montilla. El desgast que hauria de suportar ZP a Espanya seria molt gran i això encara permet una mínima esperança.

Reflexió 4: CiU

Sí, a Convergència hi ha decepció. Però una decepció més aviat pel país que pel partit, al meu parer. Alguns ens preguntem què passa amb el país, amb un país que vota massivament a uns individus com Joan Saura, Carod-Rovira o Pepe Montilla. El 2003 tothom veia Convergència com la gran víctima de la situació política. Tres anys han demostrat que la gran víctima no ha estat Convergència sinó Catalunya. De totes maneres, alguna cosa no hem fet bé si després d'aquests tres anys només hem estat capaços de guanyar dos diputats.

Quedi clar, però, que la sociovergència m'inspira un fàstic indescriptible sense caure una vegada més en l'obscenitat.

Reflexió 5: Govern i pactes

No en tinc ni idea.

Reflexió 6:

Al gener marxo als Estats Units. No es pot fer altra cosa.