Prou comèdia

Per acabar amb els resultats electorals: admeto que la meva reacció ha deixat intuir una visceralitat excessiva, que sincerament no es correspon amb la realitat. Com a liberal, ultraliberal si voleu, no crec gens en el paper que la nostra societat dóna als polítics. Per mi l'elecció del dimecres era simplement entre diferents tendències dins del socialisme. PSC, CiU o PP, socialdemòcrates de pedra picada tant uns com els altres. ERC i ICV, comunistes directament i Ciutadans l'esquerra jacobina hereva de Robespierre i altres criminals. És cert que ha guanyat l'opció que més fàstic em feia (el tripartit) m'imagino que en gran part pel candidat del principal partit, però de totes maneres al meu entendre el problema no és que guanyi aquest senyor o un altre. El problema que tenim aquí, o que tinc jo potser, és la concepció de l'Estat i el paper dels polítics en general. Si sóc sincer la meva opció natural en unes eleccions així és l'abstenció. Quan una pilota surt fora no l'has de tornar i elegir entre les opcions que se'ns presentaven era, d'acord amb les meves idees, tornar una pilota que de llarg ha anat fora. No ens enganyem, Artur Mas no en té res de liberal. Parlava d'educació i de sanitat públiques, de pisos finançats per tothom i d'altres estafes socials per l'estil, anomenades també polítiques socials. Com els altres. D'acord, el necessitàvem per evitar que Montilla irrompés a la Generalitat flanquejat per un comunista i un incompetent que pren cafè amb assassins a la Catalunya Nord, però no es pot dir que m'emocioni el seu discurs i molt menys que m'hi reconegui. Ha tingut el meu suport i francament el considero un home molt capaç i de ben segur que hauria estat un gran president de la Generalitat, però no puc pretendre una indignació que no existeix. Si dic la veritat, allò que més em feia confiar en Mas eren els discursos del Saura i el Puigcercós, que l'acusaven de neoliberal, neocon i altres elogis similars.

Constato una vegada més que l'espectre polític català va del centre-esquerra a l'extrema esquerra. Sí, considero el PP un partit de centreesquerra, ho heu entès bé. Sinó mireu el seu programa sense fixar-vos de qui és i compareu-lo amb el d'algun [altre] partit socialdemòcrata clàssic. És un exercici interessant i tremendament depriment pels qui ens definim com a liberals. No he sentit ni una sola proposta genuïnament liberal en tota la campanya. En gairebé 30 anys de democràcia hem edificat un aparell burocràtic mastodòntic amb un sistema de partits que pensen essencialment el mateix, amb petites diferències marginals, generalment sobre qüestions metodològiques més que substancials o d'objectius. Tots sense excepció creuen en això de l'Estat Social, en l'Estat del Benestar, en el paper del govern com a agent econòmic de primer ordre i que els polítics són responsables de gairebé tot allò que passa al país, des del preu dels pisos fins a la violència de gènere.

El quadre és absolutament desolador. Ha arribat l'hora de treure'ns de sobre els complexos que ens mantenen en la marginalitat política des de fa anys, de proclamar sense por què pensem i què volem. Prou eufemismes, prou maquillatge ridícul, prou demanar perdó per no ser d'esquerres. Vull una dreta liberal que se'n digui obertament, que no tingui por de defensar la privatització de l'educació, la sanitat i els serveis públics. Que deixi clar que el preu dels pisos o de la gasolina no forma part de les responsabilitat dels govern. Una dreta liberal que digui al ciutadà que és ell el responsable de la seva pròpia vida i no una colla de buròcrates del govern. Una dreta liberal que no vulgui semblar d'esquerres i que al final acabi comportant-se com si ho fos.

Si no reaccionem, ja avanço que aquestes hauran estat les últimes eleccions on m'hauré molestat a votar. Tanta comèdia acaba cansant.