divendres, de novembre 10, 2006

Com disfruten

Ho anunciaven amb indissimulada satisfacció periodistes catalans i espanyols de totes les cadenes i diaris, amb aquell somriure per sota el nas que reserven per les grans ocasions: a les eleccions parcials que celebraven ahir als Estats Units el Partit Republicà ha perdut 6 senadors en favor de candidats del Partit Demòcrata. Tres coses a comentar:
- A Europa tots els analistes hi veuen un vot massiu de càstig al president Bush per la seva política exterior. No sóc un expert en analisi electoral, a Déu gràcies, però tinc la impressió que en les conclusions que treuen aquests savis hi pesa més allò que aquí, a Europa, serviria per justificar un vot contra els Republicans que no pas el que efectivament ha portat els electors d'Ohio, per exemple, a votar un senador demòcrata. Dic això perquè si bé aquí és pura comèdia que parlem d'eleccions legislatives, quan ningú no sap ni per casualitat el nom dels diputats de la seva circumscripció sinó que votem a un líder i punt, als Estats Units sí que elegeixen dos senyors, que coneixen perfectament, perquè siguin el Senadors que representaran el seu Estat al Senat de Washington D.C. I aquests Senadors han de respondre davant dels seus electors i no davant d'uns caps de partit d'una importància infinitament inferior de la que gaudeixen a les partitocràcies europees. Generalment, segons m'explica gent que ho coneix més d'aprop, a les eleccions al Senat o a la Cambra de Representants, no es mira tan de quin partit és cada senador sinó què diu i quin historial personal té cadascun dels candidats. Com ha de ser, al meu parer. Vaja, que no veig tan clar que sigui culpa del president Bush això.
- La guerra de l'Irak. Més concretament es parla de la guerra de l'Irak com la causa determinant del revés electoral dels republicans. De fet la majoria de demòcrates van donar el seu suport a la intervenció al golf Pèrsic quan el Senat va autoritzar-la per una amplíssima majoria. El mateix senador Kerry va votar-hi a favor en un primer moment, encara que després, suposo que per interessos electorals, en va renegar. Més aviat veig que les propostes estrella dels nous demòcrates, amb la flamant Speaker Nancy Pelosi al capdavant, són de perfil econòmic (i la gran majoria autèntiques aberracions que posarien els pèls de punta a qualsevol estudiant de primer d'economia): pujar salaris mínims, més proteccionisme comercial, desconfiar de la globalització, recelar de la Xina perquè inunda els EUA de productes barats, recelar de la India perquè les empreses nord-americanes hi practiquen el temut offshoring, més subvencions, més serveis públics, eliminar les reduccions d'impostos del president Bush, etc.
- Independència dels senadors i divisió de poders. Entenc que a molts europeus us deu sonar estrany, però existeix una cosa que es diu divisó de poders i un país on hi funciona admirablement bé, els Estats Units. Amb això vull dir que s'han de relativitzar les conseqüències del canvi de majoria al Congrés nord-americà. Tan si la majoria és demòcrata com republicana, el president no mana sobre els legisladors del seu partit. A Espanya el president del govern aixeca el dit des del seu escó i tots els seus diputats voten com un sol home. Als Estats Units el president no té ni escó i si vol que votin alguna de les seves propostes els n'ha de convèncer, siguin del parti que siguin. Recordem com alguns senadors demòcrates van votar a favor de l'impeachment de Bill Clinton mentre alguns republicans hi votaven en contra. És cert que sempre és més fàcil convèncer els del teu mateix partit, amb qui en prinpici mantens unes mínimes afinitats, que els de l'altre, però no és tan autòmatic, ni molt menys, com podem pensar des d'Europa.
I ho deixo aquí per no aigualir la festa als progres europeus, que encara es deuen pensar que els Demòcrates vindran a Brussel·les a demanar-nos permís cada vegada que vulguin prendre una decisió important.

3 comentaris:

Blogger El Regidor ha dit...

Jeje! Has trigat i tot a penjar aquest article!

A veure, això que comentes de que Kerry va votar a favor de la Guerra i que després va canviar d'opinió per interes... Ves... que no es fa tot per ineteressos en política? Bush ha reconegut, després de la derrota, que lo d'Iraq va malament i que ARA s'accepten propostes. Jo diria que la Guerra si que hi ha tingut un paper important, Jordi, i el mateix Bush ho està veient. També es mou per interes ell ara, creu-me.

El meu contacte amb els EEUU és Bruce Springsteen que, com bé saps, no només es dedica a cantar sinó que també parla del seu país.

El mateix Bruce, que va fer la famosa gira Vote for Change amb altres cantants per demanar el vot pel Senador Kerry, va dir que no era el candidat ideal. Però, com molt bé ens dius tu en la teva explicació sobre el sistema electoral americà, allà només tenen dues opcions i sovint s'ha de triar la que és menys dolenta. (Òbviament tu i jo tenim perspectuves diferents del què és bo i del què és dolent, en això ja no hi entraré).

La divisó de poder, que dius que als europeus ens ha de sonar extranya (si em permets t'has oblidat la paraula que tan t'agrada: "progres") a mi em sembla més que genial. És més, ho trobo necessari en un sistema democràtic i crec que en això, els EEUU, ens donen mil voltes.

Recelar de la Xina no deu ser pas un crim quan es comença a veure que hi ha una dependència massa gran per part de tots dos paísos. Però bé, jo ho veig més com una alerta a tenir en compte que no pas com un aspecte negatiu. És llei de mercat i Xina, ara per ara, ven molt barat.

I les altres propostes, és normal que tu les vegis amb recel, jo les veig molt bé. És qüestió d'idees això.

Vaja, que jo em quedo amb el fet de que els Republicans comencen a perdre pistonada. Busca-hi el motiu que vulguis.

Deu Siauuu!!

12:43 p. m.  
Blogger Grup de pressió ha dit...

També hi han coses que no diuen només els progres europeus:

http://grupdepressio.blogspot.com/

2:36 p. m.  
Blogger xtomasbl ha dit...

Afegeixo a les teves reflexions, la possibilitat d'obstruccionisme que puguin fer els demòcrates, tant a la House com al Senate.

Més enllà de que el seu partit estigui profundament dividit, i que el futur Majority Whip tingui molta feina, la seva majoria a les comissions (clau) del Congrés poden bloquejar substancials projectes legislatius de l'agenda republicana, típic recurs electoral per tal de mobilitzar l'electorat més conservador.

Mobilització que per cert, per primer cop en 14 anys mostra símptomes de fatiga, amb un cert desencís de la Unió Cristiana, un dels motors del partit.

7:32 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

Enllaços a aquest missatge:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici