Com disfruten

Ho anunciaven amb indissimulada satisfacció periodistes catalans i espanyols de totes les cadenes i diaris, amb aquell somriure per sota el nas que reserven per les grans ocasions: a les eleccions parcials que celebraven ahir als Estats Units el Partit Republicà ha perdut 6 senadors en favor de candidats del Partit Demòcrata. Tres coses a comentar:

- A Europa tots els analistes hi veuen un vot massiu de càstig al president Bush per la seva política exterior. No sóc un expert en analisi electoral, a Déu gràcies, però tinc la impressió que en les conclusions que treuen aquests savis hi pesa més allò que aquí, a Europa, serviria per justificar un vot contra els Republicans que no pas el que efectivament ha portat els electors d'Ohio, per exemple, a votar un senador demòcrata. Dic això perquè si bé aquí és pura comèdia que parlem d'eleccions legislatives, quan ningú no sap ni per casualitat el nom dels diputats de la seva circumscripció sinó que votem a un líder i punt, als Estats Units sí que elegeixen dos senyors, que coneixen perfectament, perquè siguin el Senadors que representaran el seu Estat al Senat de Washington D.C. I aquests Senadors han de respondre davant dels seus electors i no davant d'uns caps de partit d'una importància infinitament inferior de la que gaudeixen a les partitocràcies europees. Generalment, segons m'explica gent que ho coneix més d'aprop, a les eleccions al Senat o a la Cambra de Representants, no es mira tan de quin partit és cada senador sinó què diu i quin historial personal té cadascun dels candidats. Com ha de ser, al meu parer. Vaja, que no veig tan clar que sigui culpa del president Bush això.

- La guerra de l'Irak. Més concretament es parla de la guerra de l'Irak com la causa determinant del revés electoral dels republicans. De fet la majoria de demòcrates van donar el seu suport a la intervenció al golf Pèrsic quan el Senat va autoritzar-la per una amplíssima majoria. El mateix senador Kerry va votar-hi a favor en un primer moment, encara que després, suposo que per interessos electorals, en va renegar. Més aviat veig que les propostes estrella dels nous demòcrates, amb la flamant Speaker Nancy Pelosi al capdavant, són de perfil econòmic (i la gran majoria autèntiques aberracions que posarien els pèls de punta a qualsevol estudiant de primer d'economia): pujar salaris mínims, més proteccionisme comercial, desconfiar de la globalització, recelar de la Xina perquè inunda els EUA de productes barats, recelar de la India perquè les empreses nord-americanes hi practiquen el temut offshoring, més subvencions, més serveis públics, eliminar les reduccions d'impostos del president Bush, etc.

- Independència dels senadors i divisió de poders. Entenc que a molts europeus us deu sonar estrany, però existeix una cosa que es diu divisó de poders i un país on hi funciona admirablement bé, els Estats Units. Amb això vull dir que s'han de relativitzar les conseqüències del canvi de majoria al Congrés nord-americà. Tan si la majoria és demòcrata com republicana, el president no mana sobre els legisladors del seu partit. A Espanya el president del govern aixeca el dit des del seu escó i tots els seus diputats voten com un sol home. Als Estats Units el president no té ni escó i si vol que votin alguna de les seves propostes els n'ha de convèncer, siguin del parti que siguin. Recordem com alguns senadors demòcrates van votar a favor de l'impeachment de Bill Clinton mentre alguns republicans hi votaven en contra. És cert que sempre és més fàcil convèncer els del teu mateix partit, amb qui en prinpici mantens unes mínimes afinitats, que els de l'altre, però no és tan autòmatic, ni molt menys, com podem pensar des d'Europa.

I ho deixo aquí per no aigualir la festa als progres europeus, que encara es deuen pensar que els Demòcrates vindran a Brussel·les a demanar-nos permís cada vegada que vulguin prendre una decisió important.