Deixeu, els qui aquí entreu, tota esperança

Cada dia em costen més aquests silencis; dies sencers sense saber-ne res, de tu. Em cal més valor, molt més valor, ho sé. I moltes altres coses, és clar. M’aixeco amb la il·lusió que durant el dia que comença alguna cosa canviarà i m’adormo amb l’esperança que tot arribarà, finalment, l’endemà. I passa un dia i un altre i tot segueix igual, en aquesta absurda distància cada dia més insuportable. Fins que em trobi el dia, sinó ha arribat encara, quan finalment t’hauré perdut i seguiré encara amb aquesta estúpida cantarella, que mirant enrere no veuré més que la boira d’un dubte i una covardia que tot ho difuminen. Estaré sol, aquella dia. I per endavant un camí gris, desdibuixat, sense principi ni final, el de tots aquells que no han sabut lluitar per allò que volien, incapaços de perseguir els seus somnis, les seves il·lusions, els seus amors; i avancen ara sense destí esperant que tot s’acabi en un marge de la vida. El dia que m’oblidis entraré finalment allà on tota il·lusió és vana i tota esperança inútil i no serà fins aleshores que m’adonaré, de veritat, de tot allò que hauria d’haver fet i no vaig fer, del temps que vaig perdre i ja no podré recuperar.
La princesa que una nit d’estiu em va fer somiar no serà més que el record d’una felicitat insinuada, massa bonica per aquesta sòrdida existència de què no puc escapar.
Però és possible que et segueixi estimant, encara.