dimecres, de novembre 22, 2006

Escenes quotidianes

Devíem tenir uns catorze o quinze anys, tercer d'Eso. No feia gaire que podíem sortir de l'escola al descans matinal. L'hora de pati la podíem passar al carrer. Per pur atzar de seguida es va imposar una ruta, si no recordo malament: baixar Pau Clarís fins a Gran Via, tombar a la dreta i fins al Banc. De setembre a juny, de la màniga curta a l'anorak, la bufanda, el gorro i altra vegada a la samarreta. Tenir una rutina establerta facilita moltes coses, és cert. Tots ens apretàvem com podíem en un banc de fusta urbà, brut i lleig. Amb el temps es va convertir en el suport físic insubstituible dels nostres esbarjos adolescents. Encara el recordem sovint, el Banc, escenari quotidià de barbaritats d'infinita crueltat i de moments de tendresa inesperada. La jerarquia que ens imposàvem no era difícil de descriure: la definia la posició que cadascú hi ocupava. Alguns no tenien dret ni a seure, és clar. Altres se'l guanyaven o el perdien. Allò era una societat implacable, competitiva fins al límit, sense pietat ni compassió. Més endavant ens parlarien del món de l'empresa, de la competència i d'altres històries. A cap empresa he arribat a intuir mai ni de lluny la bestialitat d'aquells estudiants de secundària o d'altres que he trobat després. Les humiliacions entre companys eren el pa de cada dia: no era estrany veure com alguns es llençaven sobre un altre fins que els crits de dolor es feien insuportables i tocava retirar-se, per prudència elemental. En altres ocasions les pràctiques eren més sedentàries i amb una agressió verbal intensa i prolongada n'hi havia prou. L'enginy adolescent, d'això no en tinc cap dubte, no té fronteres quan es tracta de furgar en la debilitat aliena. Només el supera l'enginy infantil, em sembla.
A pocs metres hi ha, avui també, un quisoc i un parell de contenidors. Dos contenidors que durant les primeres setmanes ens passaven, lògicament, desaparcebuts. No per gaire temps. Aviat algú va començar a endevinar el potencial d'aquell parell de contenidors de cara a innovar, a experimentar amb noves tècniques en l'art de la humiliació.
Un bon dia, després de xiuxiuejar-ho a les orelles de tots els presents per separat (com és lògic la víctima va ser informada d'una imminent agressió fictícia a algú altre) ens vam abraonar tots sobre M i entre empentes i patades va quedar reduit i immobilitzat en un moment. Tots sabíem què tocava: algú s'havia anticipat i mantenia la tapadora del contenidor oberta. M va oposar una mínima resistència, és veritat. El cas és que en qüestió de segons compartia el fons d'un contenidor de deixalles orgàniques amb un munt de bosses d'escombraries de procedència diversa. Entre explícites mostres d'obscena satisfacció vam tancar de nou i tota la tribu es posà a sacsejar violentament el recipient mentre escoltàvem amb fruïció gens dissimulada M i les bosses movent-se harmònicament al ritme dels nostres impactes i de la cruel cantarella: cada cosa al seu lloc! cada cosa al seu lloc!
Alguns van seguir burlant-se'n durant llarga estona, altres no vam ser capaços de mirar-lo a la cara durant encara més temps. Tan culpables com els primers.
En les llàgrimes mal dissimulades de M quan finalment va aconseguir treure el cap del contenidor s'hi llegia més que en molts dels manuals de psicologia que ens feien estudiar aquell curs.

3 comentaris:

Blogger El Director de Les Lleixes ha dit...

Una mica cruel, però tan habitual...

Per cert, Jordi, sembla que tinguis 60 anys, company!

3:33 a. m.  
Anonymous Anònim ha dit...

pel post anterior: jajajajaja, no mestranya q t'hagin deixat!!

8:32 p. m.  
Anonymous Jaume ha dit...

Això no es crueltat adolescent, això es ser un fill de puta, i que vols que et digui... Manche menschen ändern sich nie.

10:19 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

Enllaços a aquest missatge:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici