Ens ho han tornat a fer (versió per votants de CiU)

Deveu estar contents, votants de l'Esquerra republicana. Amb el vostre vot el senyor José Montilla, un cordobès afincat a Sant Just Desvern, castellanoparlant sense ambigüitats, ocuparà el càrrec que van dignificar homes com Francesc Macià, Lluís Companys (encara que sigui per la seva tràgica mort) i Jordi Pujol. Sou vosaltres, i només vosaltres, els responsables que a partir d'ara al despatx de la plaça Sant Jaume la llengua de treball no sigui el català i que el nostre president sigui un complet incompetent, pràcticament analfabet i incapaç d'aguantar sense insultar una entrevista incòmoda. 30 anys després de la mort de Franco ens despertem del somni catalanista, el castellà tornarà a ocupar les més altes esferes de la política del nordest penínsular, per utilitzar la nomenclatura dels nous temps polítics, que vosaltres, que us dieu independentistes, heu fet possibles.

No teniu excusa, ara ja no s'hi val escudar-se en la pretesa equidistància. El dia 1 vau votar uns diputats que sabíeu perfectament que encabat servirien per investir Pepe Montilla president de la Generalitat. L'elecció és vostra, Mas o Montilla, Catalunya o Espanya. No heu dubtat ni un moment: el cotxe oficial i el despatx abans que la llibertat de la vostra terra. Una advertència a tots els votants de Montilla (via ERC) que conec: no em torneu a parlar d'independència, mai més, no torneu a qüestionar el compromís nacional de Convergència, no goseu tornar a mencionar l'acord CiU-PP del 1996. Acabeu d'entregar la més alta magistratura de Catalunya a un dirigent del PSOE. Si jo hagués votat ERC, Déu me'n guard, no podria tornar a mirar-me al mirall durant una bona temporada.

Teníem, segurament per última vegada, la possibilitat d'un acord catalanista, els dos partits catalans junts i avançant cap a la llibertat de Catalunya. Sumàvem 69 diputats, 69 diputats que creien en una idea de nació, que estimaven un país i estaven disposats a defensar-lo.

Heu dit que no. Bon dia a tots, doncs. El somni d'una Catalunya lliure s'ha esvait i en la fosca i gèlida matinada que veu néixer el nou tripartit és José Montilla qui ens prepara el cafè, el cafè per tothom, abans de sortir per agafar el metro i cap a la feina una altra vegada, sumits en la més gris de les misèries, la misèria d'un país que no creu en ell mateix i no sap fer res més que anar tirant. Qui dia passa any empeny, però arribarà un dia que mirarem enrere i ja no sabrem ni qui som ni d'on venim, un dia en què el bon dia deixarà pas al buenos días. Un dia, tard o d'hora, on finalment deixarem d'existir.