La immigració

D'entrada, com a liberal, em sembla molt bé la lliure circulació de persones (com la de tot). Sempre que no només sigui en això que som liberals, és clar. Dit en altres paraules: papers per a tothom però abans suprimim l'Estat del Benestar. És a dir, que vingui o marxi qui vulgui, fantàstic, ara bé jo no li pagaré un trasplantament de fetge de 300.000 euros al primer que posi el peu al meu país ni tinc perquè pagar-li, si no ho vull, l'escola dels fills. Ni a un immigrant ni a ningú, s'entén.
Feta aquesta puntualització conceptual, continuo.
Durant les últimes setmanes han tornat a sortir aquells estudis que van sortint periòdicament amb la intenció de demostrar que sense els immigrants que cada dia arriben al nostre país ja seríem tots morts i enterrats. Vergonya els hauria de fer a determinats a economistes prestar-se a exercicis tan repugnants de manipulació i falta de rigor científic, firmant estudis propagandístics pretesament objectius amb l'única intenció de calmar els ànims (mentint descaradament) d'una població raonablement preocupada per l'allau migratòria dels últims anys.
El titular que més agrada als responsables d'aquests pamflets i a la majoria de periodistes, que de seguida els eleven a la categoria de portada, és el següent: ELS IMMIGRANTS ENS PAGUEN L'ESTAT DEL BENESTAR. Au, fot-li que és sorda.
Conclusions d'aquestes van com anell al dit en tertúlies de tot tipus per defensar polítiques de control migratori poc estrictes. Deixant de banda un moment el fet que la conclusió és senzillament una burda mentida (i dic mentida, no error), deú n'hi do la cara que cal per defensar que uns ciutadans africans es juguin cada dia la vida a l'Atlàntic per venir a pagar-nos les pensions. Subtileses de l'esquerra que se'm deuen escapar.
L'argumentació progressista, que res ha d'envejar als més refinats dels sofistes grecs, funciona així: arriben immigrants en edat de treballar, que com tothom, contribueixen a la Seguretat Social. Això fa pujar la proporció de contribuents als serveis públics respecte la població total. Fins aquí, tot cert. Unes persones arriben, treballen i contribueixen, en funció de la seva renda, a la Seguretat Social. Alehop! Sense saber com ni d'on un grapat d'estudiosos progressistes acaben de treure una conclusió fins ara insospitada: més gent pagant a la SS vol dir que aquesta gaudirà d'una millor situació financera. Brillantíssim. Si aquests individus portessin aquesta comptabilitat revolucionària a qualsevol empresa privada (i per alguna cosa deu ser que s'allotgen tots a la universitat pública) les fallides que presenciarem mereixerien entrar al llibre Guinness en poc temps. Ara resulta que prescindim de les despeses. Només interessen els ingressos.
Imagini el lector el cas d'una prostituta (no sé perquè em deu haver vingut al cap, pensant en aquests economistes progressistes dels estudis esmentats). La noia, molt maca ella, acostuma a tenir un client per nit, que paga 1.000 euros per passar tota una nit amb tarifa plana. L'edat del client i altres circumstàncies acostumen a deixar el tema enllestit en 2 envestides. Bé, un client, dues putades i 1.000 euros cobrats. Un bon dia, però, arriben del barri del costat un grapat de clients pobres. Parlen amb el macarró (de sòlides tendències socialdemòcrates) i de seguida arriben a un acord: pagaran 1 euro cadascun i tindran dret a un polvo cadascun. El respectable empresari li presenta així a la seva empleada: -Mira què t'he aconseguit, la solució als nostres problemes financers, 5 clients nous! S'ha acabat cobrar 1.000 euros per nit, ara cobraràs 5 euros més, tal com ho sents: 5 euros!- La prostituta de qui parlàvem, estupefacta, replica - Home, honrat empresari del negoci sexual, 5 euros més sí, però 5 polvos més amb homes greixosos i suats també, m'imagino, no? - Xenòfoba, racista, nazi, Aznar, insolidària, insensible! - replica el negociant, roig d'ira, mentre agafa de sobre la taula la part proporcional que li correspon dels ingressos de la nit anterior.
Tornem al cas dels immigrants: segons els manuals progressistes, l'Estat del Benestar basa el seu funcionament, precisament, en el fet que aquells que formen part del segment més ric de població paguin molt més del que en rebran a canvi mentre els pobres paguen molt menys i tenen exactament les mateixes cobertures. És a dir, l'important aquí no és el nombre de gent que paga sinó quant paguen. És fàcil pensar que els immigrants que arriben amb una mà al davant i l'altra al darrera no formaran part d'aquest segment de població més ric i per tant tindràn una relació de superàvit amb l'Estat, és a dir, en trauran més que no pagaran.
Mentida és, per tant, que aquests senyors ens hagin de salvar de cap cataclisme financer. Més aviat seran una càrrega per les castigades arques dels estats del benestar europeus. Més gent amb dret a l'atenció sanitària i a l'eduació. 5 euros més, d'acord. Però a canvi de què, senyors?Que li preguntin a l'honrada treballadora de l'exemple anterior, sinó.
Algun periodista recorda allò que es feia abans, tan reaccionari, de sumar i restar?
I que quedi molt clar que no estic en contra de la immigració. Ara, mentides tampoc no cal que ens les fotin d'aquesta manera, que no tenim 6 anyets ja.

El Bar

Avui a les 11, acabades les classes del dia, amb uns companys hem tingut la brillant idea de prendre un cafè al bar de la UPF, a l'edifici Roger de Llúria. Abans d'obrir la porta, però, la teoria econòmica, l'aplicació inexorable de la qual tan molesta determinada gent, ens ho ha impedit. A través dels vidres s'anava perfilant una desmesurada filera caòtica d'estudiants, des del taulell fins a la paret del fons, pràcticament. Tots amb la intenció de consumir alguna de les menges que s'hi ofereixen. Arribar a assaborir el nostre cafè amb llet ens hauria costat, ben bé, 20 minuts d'espera. I aquest és el punt important. Essent el món com és, hi ha una cosa contra la qual no s'hi pot lluitar: els preus d'equilibri. Gràcies a la incansable lluita dels companys que ens han precedit, els preus de tots els serveis que s'ofereixen al recinte universitàri no són lliures. Està tot fixat i estipulat. Normes per aquí i subvencions per allà, l'empresa que subministra el servei de bar a la universitat té les mans totalment lligades per adaptar-se, com fan totes, a les fluctuacions de l'oferta i la demanda. Estem parlant de la universitat pública, no ho oblidem. El cas és que els preus que hem de pagar per qualsevol cosa al bar de la Pompeu són ridículament baixos, molt per sota dels d'equilibri. Amb la qual cosa, si a fora has de pagar 1 euro per un dònut, aquí te'l donen per 50 cèntims. I la conclusió és òbvia: jo mateix prenc sovint coses que fora no prendria, vist que pràcticament me les regalen. Excés de demanda sense possibilitat de reacció. La idea rere aquesta manera de funcionar no dubto que sigui lloable: permetre als estudiants, normalment de baix nivell adquisitiu, passar l'estona a la universitat amb una mínima comoditat i benestar sense arruinar-se. Com deia abans, però, contra el preu d'equilibri no s'hi pot anar, per definició. Si no pagues d'una manera ho pagues d'una altra perquè el problema d'escassetat que soluciona el sistema de preus lliures no desapareix pel fet que decidim prescindir de la solució de mercat. Simplement s'haurà de solventar d'una altra manera. Si abans només menjàvem donuts qui estàvem disposats a pagar més d'1 euro, ara només se'l menja qui estigui disposat a esperar-se més de 20 minuts. Depèn de com valoris el teu temps, pot acabar sortint molt més cara aquesta segona opció, evidentment. Jo cobro 12 € l'hora, assumeixo que valoro el meu temps aproximadament en aquesta quantitat: esperar-me 20 minuts té per mi un valor, lògicament, d'uns 4 euros, que comparat amb l'euro que em costaria el dònut al bar de la cantonada, és evident que em surt molt més car. I així molta més gent i que cobra molt més que jo, només faltaria. Imagineu la barbaritat econòmica que és tenir el professor Sala-i-Martín esperant-se 20 minuts en una cua per un dònut, amb el valor que té el seu temps, per exemple.
Igual que no tothom es pot permetre el luxe de pagar 5 euros per un dònut, no tothom es pot permetre el gran luxe d'esperar-se 20 minuts o mitja hora per esmorzar. Acabem, doncs, amb la mateixa situació que abans, però l'habitual il·lusió monetària (no sé si es diu així exactament, vull dir la il·lusió de pensar-se que perquè no fas efectiu cap pagament monetàri no t'està costant res, sense tenir en compte el temps, el cost d'oportunitat, etc.) fa que això sembli molt més acceptable i els nostres companys d'esquerres ho utilitzin per elogiar el rector socialista Moreso i la seva política igualitària.
Que ja és prou gros que l'únic que es pugui dir en favor d'una universitat sigui que els dònuts són molt barats, però bé, coses de la dèria perquè tot sigui públic, què hi farem.

Lectures de diumenge

El magazine de la Vanguardia treu en portada "els joves" de Catalunya. Els tòpics desfilen un rere l'altre, com m'esperava: mileuristes, precarietat laboral, explotació, preu de l'habitatge, ganduls, ganduls, ganduls, etc. El que més m'ha cridat l'atenció és el lladruc següent: per primera vegada els pares veuen com els seus fills tindran un nivell de vida inferior al seu.
La barra que cal per articular aquesta frase fa que cada dia em sorprengui de les noves fronteres del cinisme juvenil, que semblen eixamplar-se indefinidament.
Alguns deuen pretendre acabar la carrera d'Economia i trucar al senyor Fornesa per comunicar-li que pot despedir, ara sí, el director general de "la Caixa", que el senyoret ha acabat la carrera i està en disposició d'ocupar el seu lloc. Si aquestes són les expectatives admeto que un cert marge per la frustració hi pot haver, entre la joventut catalana.
Després venen les tendres històries dels joves amb vocació científica que pretenen cobrar 10.000 euros mensuals per fer classes de pràctiques a estudiants de llicenciatura. I sinó és que s'ofega l'esperit investigador! És la lletania dels becaris a perpetuitat, etc, etc. Gent que es dedica a la carrera acadèmica i només per aquest simple fet ja es revesteixen d'una espècie de superioritat moral inexplicable respecte els seus companys bruts i miserables que se'n van a l'empresa privada, a produir coses que la gent demana, els molt malvats. Si vol investigar la influència del materialisme diàlectic en la literatura hongaresa de la primera dècada del segle XX em sembla fantàstic, i si ho fa deu ser que li agrada, però entengui que la demanda per aquest bé o servei, o com li vulgui dir, és més aviat limitada i per tant lògic i inevitable que la retribució sigui més aviat minsa, d'acord amb la utilitat social que comporta. O busqui algú disposat a pagar-li una milionada pels seus estudis i deixi'ns en pau. D'aquesta lògica no se n'escapa ningú i cada feina té els seus avantatges i inconvenients. Si investiga segur que se sentirà molt realitzat, però cobrarà poc. És un fet. Sempre pot descobrir alguna cosa revolucionària i fer-se ric, aquest és el joc i les regles les hem posat tots, des que l'home és home i no vol fer altra cosa que aprofitar-se dels seus congèneres.

Universitat

Avui torna a començar la Universitat. En altres èpoques temple del saber i avui en dia congrés local de joves ignorants i prepotents mantinguts pel castigat contribuent. El problema és que a l'acabar la carrera ni una cosa ni l'altra no han fet sinó augmentar. Amb les excepcions de rigor, com sempre. No faré ara el típic comentari romàntic que abunda tan aquestes dies, allò de les ganes de tornar a veure els companys que fa temps que no veus, etc, etc. A veure, els que he volgut veure durant l'estiu ja els he vist: hem sopat, hem sortit, hem anat de viatge, ens hem trucat, etc. i els que no, evidentment, per alguna cosa és. No tinc cap ganes de veure'ls ni de malgastar un minut del meu temps amb la seva estèril companyia, ja ho aviso.
Un dia vaig dir això a escola i va aixecar gran rebombori entre alguns companys i professors, quan precisament es tractava de redactar quelcom sobre la tornada, l'alegria de retrobar-me amb la gent i mariconades diverses. Una cara més de la filosofia de la camamilla i la gasa esterilitzada que regeix l'ensenyament al nostre país.
Agafi el bisturí i no molesti, per l'amor de Déu.

Comentaris

" Definitivament crec que aquest noi, que intenta fer d'articulista, es un imbecil consagrat, felicitats, ho has aconseguit. Una persona que es creu intel·ligent unicament perque porta la contraria (sense cap rao, i sense cap agrument vertaderament justificable) a la gent no es pot considerar com a tal, una cosa bona es que pensa per si mateix, encara que no estigui del tot encertat. Crec que l'autor porta un socialista dintre seu, tant que presumeix de ser proamerica i antisocialista,un cosell, no fer cas de la persona que sigui lectora d'un unic llibre, com es el cas d'en jordi, perque te el risc de que s'et tanqui la ment i no veure mes enlla del teu nas. "

Un usuari anònim penjava ahir aquest comentari aquí. He pensat que la millor manera de contestar era exposar-lo al ridícul públic a la pàgina central del blog, seguint l'admirable tradició medieval d'exposar aquells que havien comès determinats delictes a l'escarni públic, immobilitzats i traient només el cap per un forat a la fusta de manera que tothom pogués propinar-los insults i escopinades a discreció. Feia dies que no llegia un text tant summament mal escrit i m'ha fet fins i tot gràcia que des d'aquesta absoluta incompetència se'm qüestioni res. Llegint-lo entre rialla i rialla se m'ha acudit la idea de donar premis al cap de l'any als comentaris publicats a l'Estable. Hi inclouré diferents categories, per descomptat: el més ben escrit, el més intel·ligent, el més pilota, el més graciós, el més llarg, el més curt, el més avorrit i finalment, com a categoria d'honor i fora de concurs, aquell que permeti saber amb tota seguretat i fora de tot dubte raonable que qui l'ha escrit és un complet analfabet incapaç de posar les comes al seu lloc o de mantenir una mínima coherència en un text de 4 ratlles. És a dir, a tu.
Els premis encara s'estan negociant, però per aquest últim ja avanço que li cediré un dia l'espai del meu blog perquè hi escrigui un article sencer, tamany Din A4, sobre allò que li sembli. Si amb 4 ratlles ha estat capaç de perpetrat tal atrocitat, no vull imaginar-me què passarà amb tota una pàgina. Pot ser molt divertit.
Només espero, per acabar, que no tinguis més de 12 anys, nano, perquè la meva cosina petita et podria fer classes particulars de redacció. Si no tingués res millor a fer, és clar.

Gran Aznar

Cada dia veig més clar que José María Aznar és el millor president del govern que ha tingut l'Espanya democràtica (i possiblement, tot i no poder-ho dir per falta d'informació, d'Espanya a seques). Comprenc que molta gent, fins i tot de contrastada solvència intel·lectual, es neguin a acceptar-ho pels tradicionals recels que des de Catalunya sempre s'ha tingut cap al seu partit i cap a ell personalment, ja des que era cap de l'oposició a la màfia socialista de finals dels vuitanta i principis dels noranta, encapçalada per Felipe González. Amb la densitat d'imbècils de què disposa Espanya, patria de l'antiamericanisme i d'altres experiements esquerranosos igualment nefastos, amb la incapacitat genètica per fer res de bo de cara al món, em sembla d'una sort indescriptible i un gran luxe que durant 8 anys tinguéssim un president del govern de la talla del líder popular. I no és ironia.
No crec que sigui exagerat comparar-lo amb líders de la talla de Margaret Tatcher o Ronald Reagan. El que els diferencia no és la seva categoria política sinó la del país que els va tocar servir. Malhauradament Espanya no és Gran Bretanya i molts menys Estats Units.
L'última prova de la seva talla política i intel·lectual és la conferència que va impartir l'altre dia a Washington, a la seu del think tank "The Hudson Institute" (www.hudsoninstitute.org). És pràcticament impossible trobar un líder europeu amb la valentia necessària per dir tot el que Aznar va dir sobre l'Islam i Occident. Per sintetitzar-ho en una frase, que em sembla tan brillant com clarivident: - o ells o nosaltres, això és una guerra.-
L'esvalotament entre la progressia gregària ha estat considerable, com ja es poden imaginar. L'habitual, de fet, quan l'individu benpensant i políticament correcte, que acostuma a tenir la profunditat intel·lectual d'un bassal de carretera asfaltada, rep l'exposició directa a la veritat. Com un albí al sol, se n'han d'amagar de seguida i fent grans escarafalls.
L'altra gran expressió destacable de la conferència és també molt senzilla: l'Aliança de Civilitzacions de Zapatero és una estupidesa. Ja era hora que algú digués les coses pel seu nom.
He de confessar que hi ha una única vegada en què m'he sentit, francament, orgullós de ser espanyol: un fugaç 16 de març del 2003, quan els únics líders amb el coratge per defensar la llibertat occidental es reunien a les Açores per acabar d'ultimar els plans per l'enderrocament del dictador Saddam Hussein. Qui en aquell moment vaig estar satisfet de considerar el meu president, José María Aznar, saludava els periodistes flanquejat per George Bush i Tony Blair. No hi podia faltar.
A l'editorial de l'Avui d'avui ja m'he hagut d'empassar una bestiesa rere l'altra sobre l'assumpte, però encara dins d'un ordre. Ara bé, llegir el simpàtic "Pel darrere" amb què avui ens obsequiava Xavier Bosch amb el subtil títol: "Enze o provocador?" ja m'ha semblat insultant. I sempre m'havia semblat un periodista fantàstic, el tal Bosch. Però home, una llista tant burda de tòpics potser no calia tampoc, Xavier. No en faltava cap: la comparació amb Hitler, la referència al bigoti i el tupé, l'anglès deficient, el pàdel, el ressentiment, l'11 de març i ETA, etc, etc. Només, suposo que per algun descuit inconscient, s'ha deixat el divertidíssim i original España va bien o encara millor, el del català en la intimitat, matèria d'imitació durant una dècada sencera i síntesi perfecte de l'originalitat del periodisme satíric espanyol. Llàstima, perquè hauríem tingut el lot complet pel mateix preu. Em temo que hauré de deixar d'escriure sobre el què llegeixo a l'Avui, perquè hi ha dies que francament vénen ganes de quedar-se amb el Financial Times, amb tots els respectes pels 3 o 4 articulistes realment fantàstics (un sobretot) que escriuen a l'únic diari català que tenim.

El mercat per no economistes: la demanda

Ahir vaig prometre una explicació senzilla del tema del mercat de treball i la productivitat. Començant, però, m'he adonat que havia de començar des del principi i sortiria un article quilomètric. Així doncs he decidit inaugurar una nova secció a l'Estable: El mercat per no economistes. Avui toca la lliçó 1, la demanda. Demà classe pràctica.

Un mercat és simplement la interacció d'una demanda (desig d'alguna cosa i disposició a donar quelcom a canvi) i una oferta (disposició de produir o oferir una cosa, bé o servei, a qui la vulgui i estigui disposat a donar alguna cosa a canvi). Generalment s'assumeix que existeix una relació inversa entre el preu d'un bé i la quantitat que se'n demana. Tan a nivell individual com agregat s'acostuma a verificar aquesta condició: per tenir una ampolla d'aigua quan tens set i no en tens cap és possible que estiguis disposat a pagar molt més que un cop ja la tens per tenir-ne una segona i menys encara pagaràs per una tercera, etc, fins que arribarà un moment que no la voldràs ni regalada, probablement. A nivell agregat, això es tradueix en una relació matemàtica coneguda com la corba de demanda, que no és altra cosa que agafar els eixos d'ordenades i absisses, posar al primer el preu en unitats monetàries i al segon la quantitat demandada en unitats físiques (ja sé que els matemàtics ho acostumen a expressar a la inversa; donat que diem que la quantitat és funció del preu, aquest hauria d'anar a les absisses, però en economia sempre es fa així). Aquesta senzilla expressió també es coneix com a llei d'utilitat marginal decreixent d'un bé o servei i és un principi fonamental de la teoria econòmica. Dit en altres paraules, cada unitat extra que obtenim d'aquest bé proporciona menys benestar o utilitat que l'anterior i per tant és menys allò que estarem disposats a oferir a canvi per tenir-la (estarem disposats a pagar un preu més baix). Perquè el preu no és altra cosa que allò que estem disposats a sacrificar per obtenir un determinat bé i no parlo només de diners, que són simplement un lubricant del sistema, l'oli del cotxe, però mai el combustible. Això s'il·lustra molt bé en situacions extremes: enmig del desert, on l'escassetat d'aigua és notòria, és fàcil que algú estigui disposat fins i tot a matar per una cantimplora plena d'aigua. Aquest mateix senyor difícilment estaria disposat a cometre assassinat per una ampolleta d'aigua si és al centre de Manhattan i té la nevera plena de garrafetes d'Evian. No li surt a compte, senzillament, i seria d'una gran estupidesa fer-ho. No calen complicades teories ètiques ni sofisticades fonamentacions metafísiques de la moral establerta. L'egoísme pur i dur funciona molt sovint i automàticament. Matar és un preu molt elevat per una ampolla d'aigua i només si també és la vida el què t'hi va pots plantejar-t'ho i té fins i tot sentit fer-ho. Tenir o no la cantimplora al desert suposa un increment d'utilitat o felicitat extraordinària, la vida mateixa, de fet, en canvi una ampolla més quan ja en tens la nevera plena proporciona una utilitat extra pràcticament neglible. La quantitat que decidirem adquirir d'un bé, doncs, dependrà del preu que n'haguem de pagar, és a dir, d'allò que haurem d'oferir a canvi. Si mates per una ampolla d'aigua estàs pagant un terrible preu psicològic, probablement, i un possible preu temporal (anys a la presó) o fins i tot físic (pena de mort o que el senyor que pretens matar tingui altres plans i t'acabi matant ell a tu o deixant-te greument ferit). Si estàs disposat o no a aquest sacrifici és una altra manera de dir si estàs disposat a pagar el preu d'aquesta ampolla i això, al seu torn, depèn de què en trauràs d'aquesta ampolla, de quina utilitat et proporcionarà: et salvarà la vida o t'ensorrarà la nevera per sobrepès? Si el preu és molt alt només aquells a qui els proporcioni més utilitat i per tant, en bona raó, estiguin disposats a sacrificar més, decidiran obtenir-ne. A mesura que el preu va pujant són cada vegada menys els individus a qui els compensa el sacrifici i si tant alt és el preu pot ser que ningú no en vulgui, és clar.
Un altre exemple: si no has sopat quan pagaries per sopar? 20 €, bé. Ara un cop sopat et volen tornar a fer sopar, què estaries disposat a pagar? Molt menys, m'imagino.
Amb això ben entès ja tenim molt de guanyat. És el primer pas per treure'ns de sobre la motxilla ben assortida d'estupideses i tòpics amb què la majoria sortim de l'ensenyament secundàri. Demà traurem algunes conclusions a nivell pràctic derivades d'aquesta teoria.

La irracionalitat de Ludd

Ned Ludd és un llegendari obrer de l'Anglaterra d'inicis de la revolució industrial. Segons diu la llegenda, el tal Ludd es dedicava, amb els seus companys, a destruir maquinària de les fàbriques que anaven proliferant a la Gran Bretanya perquè les considerava una amenaça pels treballadors. Creien que la maquinària que s'anava acumulant havia d'eliminar llocs de treball i rebentar salaris. Després dels seus atacs enviava alguna carta a diaris de la zona firmant com a capità Ludd, des d'algun bosc mític anglès. Per entendre'ns, un pertorbat mental amb pretensions de Robin Hood. La idea subjacent a les seves activitats criminals, però, segueix encara influint decisivament algunes ments de tota classe: la maquinària, el capital físic, empitjorarà les condicions dels treballadors i reduirà llocs de treball. Guerra entre màquines i obrers! semblen pensar molts.
El cas és que és una enorme estupidesa.
Per economistes:

La inversió en maquinària (capital físic) simplement augmenta la productivitat dels treballadors (per entendre'ns: un repartidor de pizzes en reparteix més amb moto que a peu). Estem d'acord, suposo?
Un dels fonaments bàsics de la teoria econòmica, que qualsevol estudiant de primer d'economia i/o qualsevol persona amb una mínima intel·ligència pot veure de seguida, per òbvia, és la proposició següent: en un mercat de treball competitiu (i un mercat de béns o serveis pels quals s'utilitza aquest factor també competitiu) el preu (salari) és igual a la productivitat marginal (assumint rendiments decreixents del factor treball). Si el salari és més baix que la productivitat marginal, l'empresari tendirà a contractar més treballadors perquè n'obté més que no li costen, evidentment, provocant d'aquesta manera un desplaçament de la demanda que automàticament puja el preu (salari) fins arribar exactament a la productivitat marginal en el punt d'equilibri. Si el salari és més alt que la productivitat marginal, l'empresari tendirà a acomiadar treballadors, vist que li costen més del què aporten, amb la qual cosa els salaris rebran un impuls a la baixa. Lògica pura. Dit en altres paraules, la corba de demanda de treball coincideix exactament amb la corba de productivitat marginal del treball i l'equilibri és en el punt on es troba amb la corba d'oferta, com sempre. No sembla que una major concentració de capital físic hagi de variar per res les condicions d'oferta del factor treball, per tant la nova maquinària es pot considerar un desplaçament a la dreta de la corba de demanda, simplement. Suposo que tothom s'adona, vist això, que una nova tècnica o màquina que augmenti la productivitat del treballador no fa altra cosa que augmentar-ne el salari i/o la quantitat demandada. Si predomina més una cosa o l'altra dependrà, com és habitual, de l'elasticitat-preu de l'oferta de treball. En un mercat amb oferta completament inelàstica, l'augment de productivitat es traduirà únicament en salaris més elevats, però no en més empleats contractats. Si el cas és l'invers, una oferta completament elàstica, la major productivitat no augmentarà els salaris però si la quantitat de gent amb feina. En tota la gamma que va d'un cas extrem a l'altra pugen les dues coses amb major o menor mesura. Però de cap manera baixen els salaris o es perden llocs de treball. Impossible, va contra tota lògica i repto a qualsevol economista socialdemòcrata que m'expliqui perquè no és així, si se'n creu capaç.
El convido a sopar i em comprometo a anar-hi amb la samarreta de la falç i el martell.

Per no economistes:


www.upf.edu/facecon --> Matrícula --> Llicenciatura en Economia.

I deixeu de fer l'animal, home.

(Demà us ho explico, tranquils)

Marxar

Avui no és quedar-se el què sap greu, sinó marxar. Sortir d'una porteria de fusta desmanegada i trobar-te cara a cara amb el fred i la foscor abans de l'alba, caminar depressa cap a l'estació i pujar al tren, cap a l'aeroport. El vent i el llum dels fanals a punt d'apagar-se és l'únic que t'acompanya en els últims instants del viatge, això i una profunda melancolia de quan, tot just ahir, passejàvem junts per aquests mateixos carrers i el moment de marxar semblava un horitzó llunyà que mai no arribaria.
Com tot, t'acaba esclatant quan menys t'ho esperes i ara l'únic que en queda és el record, que miro de conservar i repassar mentre l'avió inicia el descens, l'esperança de tornar enrere s'esvaeix i en les cares dels passatgers del voltant tot sembla felicitat i il·lusió per passar uns dies immersos en la calidesa de la costa mediterrània. En un reflex del vidre em veig i també faig bona cara, avui. Les aparences enganyen.
El que és cert, per això, és que els dies amb tu a Berlín, dissolt entre combinacions impossibles de consonants, restaurants multi-kult i vestigis d'un passat tràgic, amb el punt i final sublim d'un concert de la filarmònica i les recurrents classes accelerades de fonètica germànica, lligaran per sempre més el teu nom al d'aquesta ciutat i sempre que hi torni, quan arribi a Hackeschermarkt, passi per Rosenthaler Strasse o simplement aterri a Schoenefeld i miri a l'esquerra per veure el cartell del tren, seràs tu amb qui pensaré, en la noia que aquell setembre, segurament llunyà, creuava un carrer desconegut i em salvava de la incertesa estrangera per fondre'ns instants després en una abraçada llargament desitjada i ara amargament enyorada.
Fins aviat, Laia.

Mur

El meu primer matí a Berlín és, com no podia ser d'altra manera, per visitar les restes del mur que durant dècades va separar el costat comunista del costat lliure. A diferència dels murs que s'edifiquen avui en determinades fronteres (a Melilla, per exemple), aquella paret la va fer construir la banda d'on la gent fugia, precisament per evitar-ho. Vindria ser com si el Marroc fes un mur per evitar l'allau de persones que intenten cada dia abandonar la misèria del país musulmà, perquè no sigui dit que no són capacos de progressar ni sembla que ho hagin d'aconseguir mai. Qui disparava als berlinesos o ciutadans de la URSS que intentaven creuar al costat lliure no eren precisament els guàrdies occidentals intentant impedir una allau humana d'entrada (que de permetre´s de ben segur que s'hauria produit) sinó la policia de la RDA per evitar precisament la demostració més irrefutable de la maldat del seu sistema: gent que l´ha patit i fuig per explicar-ho. Perduda ja sense remei la guerra per la supremacia econòmica, política i militar, només quedava salvar els mobles en l'altra gran batalla que es lliurava: la ideològica. I aquí no es pot dir que no se´n sortissin, vist com han anat les coses. Passejant pel costat de la paret des de Warschauer Strasse fins a l'Ost Banhoff tens l'oportunitat de veure´n la part més gran que se´n conserva. Mentre el mur complia la seva funció era fàcil identificar els costats est i oest. A l'est era tot gris i blanc, amb filferros per tot arreu i patrulles sinistres que no deixaven de vigilar ni un moment que ningú no intentés creuar. A l'oest, en canvi, només hi havia, al costat de la paret, qui es dedicava a pintar-hi allò que li semblava. Una demostració de llibertat. Una més.Amb la caiguda del mur l'any 89 es va decidir cobrir també artísticament tota la cara Est del tros de mur que es conservaria per la història i és el que es coneix ara com East Side Gallery.Molt a prop de Warschauer Str. hi ha la pintura segurament més coneguda, la del cotxe creuant el control amb la imatge, a sobre, del petó dels dos buròcrates totalitaris Leonid Brezhnev i Erich Honecker. Al costat de representacions d'elevat simbolisme també és fàcil trobar-hi les tradicionals estupideses que qualsevol persona pot escriure en una pareta franca si cap agent de l'autoritat no el veu (i així i tot, segurament). Crida l'atenció, com a curiositat estadística i sense cap voluntat de treure' conclusions precipitades, l'enorme quantitat de frases d'aquest estil escrites en la llengua de Cervantes, sempre tant elegant. Des del clàssic i èxit assegurat entre els doctes acompanyants de l'autor del comentari - tonto el que lo lea - fins a expressions d'una creativitat i enginy que ja de seguida es veuen molt més treballats: - pepe gilipollas -. Fora d'aquests episodis, tant útils a l'hora de rebaixar l'eufòria liberal que a un l'atrapa en moments així, també és fàcil trobar-hi referències a d'altres conflictes comparables a parer dels autors. En alguns casos hi pot haver una base: Cuba, Korea o la Xina, per exemple. En d'altres ja es veu que qui ho ha posat no té ni idea de què va signficar aquest mur o bé és incapac d'analitzar serenament els fets actuals. Les referències als Estats Units o a Israel no hi poden faltar, això és el que vull dir, evidentment.
No cal dir que són del tot inútils, sinó fins i tot contraproduents, els cartells que al llarg del mur demanen a la gent que respecti les obres d'art originals. Són aquest tipus de polítiques, les de posar súpliques a la gent perquè respecti tal cosa o tal altra, que parteixen d'una concepció equivocada de la naturalesa humana i precisament aquí sembla que n'haurien de saber alguna cosa, d'això de la naturalesa humana i els seus límits insondablement esfereidors.
És la policia, burro.

Definicions

Felicitat és despertar-se amb ella al costat.

Restaurant socialdemòcrata

A l'entrada un cambrer mal educat et fa omplir 3 formularis mentre et dirigeix una mirada displicent i fa tancar les portes darrera teu, per si de cas. Aquí ningú no se'n va sense el seu consentiment. Després de mitja hora d'espera a peu dret, se us permet passat, als 4, a una sala annexa sempre sota l'atenta mirada d'algú del servei, que no deixa de fer-te sentir com un delinqüent. Crida l'atenció l'enorme quantitat d'empleats que hi feinegen despreocupadament. A més, tots semblen passar de la seixantena i segons diuen les males llengües tenen contractes vitalicis blindats. Per dirigir-te a qualsevol d'ells has de demanar abans cita i ja veurem, que són gent molt ocupada. De manera que si necessites alguna cosa extra a taula, ja saps que et tocarà aixecar-te, sempre demanat abans permís, per descomptat, i agafar-ho tu mateix. Hora i mitja després d'arribar i si insisteixes suficientment, finalment t'entaules. Les taules són de plàstic i les tovalles de paper. Plats de catró, gots i coberts d'usar i llençar. Demanes coberts normals, si cal ja els pagaràs: impossible, aquí tothom menja amb les mateixes eines. "Igualtat", llegeixes amb lletres lluminoses i en pòsters repartits per totes les parets del local.
Arriba el moment d'obrir la carta: amb una certa estupefacció, llegeixes que a l'apartat de primers plats hi diu: Gazpacho, gazpacho i gazpacho.
Requereixes la presència d'un cambrer i el comensal més atrevit gosa suggerir que ens agradaria poder escollir alguna cosa diferent. - Escollir?- Repeteix el cambrer amb la cara desencaixada. -Ha dit escollir?- Tres cambreres que xerraven tot fumant prop de la taula s'acosten immediatament, encuriosides. El cambrer del principi es retira sense dir res i entra en una petita sala, preocupat. Minuts més tard irrompen al local una colla de joves amb cabells largs, barba, roba increïblement bruta i pantalons estripats. Porten cadascun una pancarta diferent. S'instal·len amb tota tranquil·litat davant la nostra taula i comencen a bramar, sense previ avís: Feixistes! Neoliberals! Assassins! Empresaris! Vivenda digna! No al capital! Alguns allarguen la mà i piquen alguna cosa del frugal aperitiu que ens havien servit, entre crit i crit. El cambrer esmentat es presenta al cap d'uns minuts i tot mirant de reüll la colla de joves sense oportunitats ens xiuxiueja, amb cara maliciosa: - Segur que no els ve de gust el gazpacho, als senyors?- Acceptem prendre'ns la sopa andalusa i en cosa de segons la joventut maltractada pel món desapareix com per art de màgia.
Seguim la carta avall i trobem els segons plats: hamburguesa. Un altre comensal, sòlidament emprenyat, s'aixeca i es dirigeix a qui sembla el cap de sala. Demana si no podrem prendre res més a part de l'hamburguesa. - És clar, senyor- respon el maître- també tenim hamburguesa. I em sembla - esperi que ara ho consulto- que també queda hamburguesa- Acaba la frase amb un somriure burleta i es retira. L'amic torna molt emprenyat a taula i exigeix que abandonem immediatament el local. En sentir-ho, 17 cambrers rodegen la nostra taula amb mirades intimidatòries. Quan el primer dels nostres pretén aixecar-se, ràpidament és subjectat i immobilitzat. - Miri, ja anirem a un altre restaurant- es defensa l'amic. Els cambrers es dirigeixen mirades de complicitat i semblen riure per sota el nas. - Em sembla que no han entès com funciona el restaurant "Socialdemòcrata", senyors, no és que ens importi que vagin a un altre restaurant, és clar, però primer han de pagar el menú d'aquí, que hi ha gent que sí que hi menja. - Home, però és que nosaltres no hi hem menjat res ni ens interessa pas, amb aquest menú! - contesta a la desesperada un company que s'havia mantingut en silenci fins al moment. La conversa s'interromp i ja serveixen els gazpachos. Els cambrers de guardia segueixen a l'aguait.
Mengem ràpidament i en silenci la porqueria que ens donen i tan bon punt ens deixen demanem el compte. Arribat aquest moment se'ns acosta un home amb americana i corbata: - A veure, avui aquí han vingut 500 persones a dinar, i és clar, no voldran que cadascú es pagui el seu suposo? És que hi ha molta insolidaritat avui en dia, per això els ho dic. Bé, per fer-los la factura necessitaré lse seves declaracions de la renda, si us plau - Quan diem que no les portem, òbviament, a sobre, respon: - No es preocupin, ja les tenim a l'ordinador, però sempre queda bé demanar-les. Seran 2.000 euros per cap, si són tan amables -. A la taula del costat, un grup de joves amb una sospitosa retirada al que fa una estona han vingut a bramar davant nostre, acaben de dinar, s'aixequen i marxen sense pagar un cèntim.
Quan algú diu que només ens hem pres un gazpacho i una hamburguesa, i que això no val més de 20 euros, l'home de l'americana explica que si, que això que hem pres nosaltres només val 20 euros, amb prou feiens, però és clar entre les 500 persones que han vingut avui sumen un total de 10.000 euros i donat el nostre nivell de renda ens toca contribuir en la quantitat que ens acaba de comunicar. Hem de tenir en compte que hi ha gent que no s'ho pot permetre això. I punt. Davant la insinuació que si no s'ho poden permetre que no vinguin, els joves que eren a punt de sortir tornen enfurismats i deixen anar tota una sèrie d'insults contra la immoralitat, l'egoisme i el materialisme que ofeguen el nostre món. Enmig de l'exhortació a un d'ells se li escapa un rotet digestiu del dinar que s'acaba de ventilar, a càrrec nostre, evidentment.
Tant bon punt sortim, els 4 hem d'entrar al Caelis i demanar el nostre estimat menú del migdia.

Senyors, benvinguts a la "Socialdemocràcia", restaurant tremendament popular tan entre la massa estúpida i ignorant com entre subtils pensadors d'esquerres. El menjar que s'hi dóna és denunciable davant el TPI i els servei es pensa que ets tu l'empleat, però pagar pagarà com mai, el seu i el de tots els presents. I després ja pot anar a dinar on vulgui, és clar.

I com funciona sinó així l'Estat del Benestar? La sanitat i l'educació públiques? Les pensions?

Declaracions de Benet XVI

“...Me acordé de todo esto cuando recientemente leí la parte editada por el profesor Theodore Khoury (Münster) del diálogo que el docto emperador bizantino Manuel II Paleólogo, tal vez durante el invierno del 1391 en Ankara, mantuvo con un persa culto sobre el cristianismo y el Islam, y la verdad de ambos. (...) el emperador toca el tema de la «yihad» (guerra santa).Sin detenerse en los particulares, (...) se dirige a su interlocutor simplemente con la pregunta central sobre la relación entre religión y violencia, en general, diciendo: ‘Muéstrame también aquello que Mahoma ha traído de nuevo, y encontrarás solamente cosas malvadas e inhumanas, como su directiva de difundir por medio de la espada la fe que él predicaba’. El emperador explica así minuciosamente las razones por las cuales la difusión de la fe mediante la violencia es algo irracional.La violencia está en contraste con la naturaleza de Dios y la naturaleza del alma. ‘Dios no goza con la sangre; no actuar según la razón es contrario a la naturaleza de Dios. La fe es fruto del alma, no del cuerpo. Por lo tanto, quien quiere llevar a otra persona a la fe necesita la capacidad de hablar bien y de razonar correctamente, y no recurrir a la violencia ni a las amenazas. Para convencer a un alma razonable no hay que recurrir a los músculos ni a instrumentos para golpear ni de ningún otro medio con el que se pueda amenazar a una persona de muerte...”

Reaccions

Per aquestes declaracions ja tenim els musulmans una altra vegada enfurismats. La tesi del Papa no em sembla cap insult a l'Islam, francament. Simplement exposa la contradicció entre Déu i l'ús de la violència o la guerra santa. La cita de l'emperador Manuel II servei només per apuntar d'on va sorgir aquesta reflexió del Papa, però en cap moment es fa seva la cita.
Una altra cosa és que una colla de musulmans odiïn Occident en general i el Papa en particular com un dels seus màxims representants i aprofitin qualsevol lleu referència a la seva religió per embestir una vegada i una altra contra nosaltres. Tampoc es pot dir que n'esperés massa d'aquelles ments pre-il·lustrades, jo. El més trist, però, és veure la humiliació a què s'autosotmeten els progressistes locals, abaixant-se els pantalons una vegada i una altra i posant en seriós perill la seva salut física de tant ajupir-se i agenollar-se i de tant moviment de vaivé a mitja cintura dels fanàtics islàmics.
Aquest matí mateix he patit múltiples vòmits intel·lectuals mentre intentava empassar-me l'editorial de "El País" i afortunadament ja no em quedava res per treure quan he topat amb el de l'"Avui". Ja seria hora que es deixessin estar d'aquests absurds tòpics progressistes, almenys al diari de casa, per l'amor de Déu, que encara prendrem mal algun dia.

Coherència

És comú entre els periodistes d'esquerres (valgui la redundància una altra vegada) fer burla i escarni amb freqüència dels costums i tradicions catòlics. En molts programes d'humor catalans fins i tot s'imita (amb bastanta poca gràcia, s'ha de dir) el Sant Pare. Quan algú, des de sectors cristians, gosa insinuar un lleu malestar per les constants burles per considerar-les una falta de respecte, de seguida surten els guardians de la llibertat d'expressió en defensa de la sàtira religiosa com una de les grans conquestes de la il·lustració, de la lluita pels drets individuals, etc, etc. Ai del Cardenal que gosi criticar alguna mesura d'aquestes "socialment avançades" del govern socialista. Les calderes de la premsa bullen a foc lent a punt sempre per rebre el pobre insensat i donar-li allò que es mereix. "El País" li dedicarà l'endemà un duríssim editorial, tractant-lo poc menys que d'home de les cavernes, ser primitiu, reaccionari, preintel·lectual i representant de la dreta més fosca i sinistra. Com ja vaig escriure un dia, l'esquerra considera que la llibertat d'expressió s'acaba on comença la jerarquia eclesiàstica (catòlica, per descomptat), o més aviat que els càrrecs catòlics només poden parlar si és per donar-los la raó. I sinó, recordem com s'apropiaven indecentment de les paraules reprovatòries que el Papa Joan Pau II va dedicar a la intervenció aliada contra Saddam Hussein. Aleshores si que tenia dret a implicar-se en assumptes polítics, es veu.
Doncs bé, resulta que els grans defensors de la lliure expressió sobre temes religiosos es tornen els censors més temibles quan de qui fem escarni (que ja és dir molt) no és del catolicisme sinó de l'Islam i més encara si que fa aquesta suposada crítica és membre de la cúpula vaticana. Aquí si que fan festa grossa i deixen molt clara una cosa: el que els passa a aquests senyors no és que defensin cap llibertat d'expressió ni cap dret individual, només faltaria. Pura i simplement professen un odi atàvic i completament irracional a tot el que és cristià en general i catòlic en particular.

Temps de revisió

Arrel de la commemoració del 5è aniversari de l'11 de setembre molts insisteixen amb el tema de l'Irak. Aquell març del 2003 no em cansava de defensar la intervenció i si tornés enrere, amb la informació del moment, segurament ho tornaria a fer. Ara ve, vist com han anat les coses potser si que cal repensar-s'ho. I no per la collonada de les armes de destrucció massiva, que poc m'importa a mi si Saddam Hussein en tenia més o menys. El cas és que mereixia ser eliminat d'immediat. I menteixen els que diuen que no es va intentar per altres mitjans. Des de 1991 l'ONU, sempre tan eficient ella, havia imposat un severíssim sistema de sancions i embargaments de tot tipus que ofegaven completament l'economia del país i van provocar, probablement, molts més morts que la ràpida intervenció aliada. Una altra cosa és què n'han fet els iraquians de la oportunitat que els vam donar en aquell moment.
Sóc del parer que la gent té el país que es mereix. Més que res perquè són ells que l'han fet, ells i els seus avantpassats. Aquest matí llegia el dietari del corresponsal de la revista Time a Baghdad i el meu parer s'anava consolidant a cada frase. Quina gent més estúpida, per l'amor de Déu.
Sempre he evitat criticar el nostre president, en Bush, i tinc molt clar que si pogués el votaria, no perquè no faci coses malament, és clar, sinó perquè per criticar-lo i crucificar-lo ja hi ha ordes senceres de periocomunistes i crec molt en la divisió del treball, jo.
El març del 2003 tothom a Barcelona condemnava histèricament la intervenció conjunta de 29 països, molts dels quals europeus, per enderrocar el dictador Saddam Hussein i permetre al poble iraquià gaudir d'un sistema de llibertats occidentals (valgui la redundància).
Els Estats Units, com sempre, són qui més s'hi va jugar en l'operació i centenars de milers de soldats americans van rebre la missió de lluitar en una guerra que a molts ciutadans americans ni els anava ni els venia. Aquesta és la grandesa del jove país, aquí és on es demostra que hi guanya més el món amb la seva existència que no pas ells amb la misèria dels seus veïns. Crec sincerament que el president considerava Saddam una amenaça pels Estats Units i pel món i per això va decidir acabar amb ell. Tinc entès que identificar i eliminar amenaces a la nació és una de les atribucions que la Constitució atorga al president, és la seva feina, per entendre'ns, i no la d'una colla de periodistes fanàtics que escupen odi als mitjans de comunicació progressistes. És per això que s'ha presentat a unes eleccions i les ha guanyades.
França, Alemanya i Rússia tenien contractes preferents de subministrament petrolífer amb el règim del tirà iraquià i el mateix Chirac s'hi referí alguna vegada com el seu amic personal. I França, Alemanya i Rússia s'oposaven cínica i ferotgement a una guerra que els podia costar cara revestint-se d'una repugnant pretensió de superioritat moral que a l'únic que mou és a vomitar els sopars d'un any sencer tassa del wàter avall. Només de pensar-hi em ve salivera.
Dit tot això i deixant molt clar que el món és millor sense Saddam que amb Saddam, vista la capacitat que han demostrat els iraquians per gestionar els seus assumptes durant 3 anys cada cop tinc més clar que no mereixien el sacrifici de tots aquests milers de vides occidentals. Estic d'acord que en aquell moment l'única opció moralment correcta era la intervenció, igual que el 1939, però si jo fos americà estaria bastant cabrejat amb la idea de deixar morir els meus soldats en defensa de la llibertat d'una gent que l'únic que saben fer és odiar-me. Pel que fa a l'amença que podien representar, sembla més eficaç protegir-se a casa i aïllar-se tot el possible dels bàrbars del segle XXI.
I la democràcia i la llibertat, senyors, quan se la puguin pagar ells.

Wal-Mart

La cadena de supermercats nord-americana Wal-Mart ha fet, sense dubte, molt més per les famílies de baix poder adquisitiu (d'ara endavant pobres) que qualsevol programa governamental que hagi existit mai. Amb els seus descomptes i la seva permament lluita per minimitzar costos i oferir els preus més baixos possibles al consumidor ha permès l'accés de moltes famílies a determinats productes fins fa poc impensables. De fa un temps rep moltes crítiques per pagar salaris massa baixos. A qui tingui temps li recomano que llegeixo l'article de l'economista nord-americà Jason Furman sobre el tema. Demolidor.

http://www.americanprogress.org/atf/cf/{E9245FE4-9A2B-43C7-A521-5D6FF2E06E03}/WALMART_PROGRESSIVE.PDF

Wal-Mart

La cadena de supermercats nord-americana Wal-Mart ha fet, sense dubte, molt més per les famílies de baix poder adquisitiu (d'ara endavant pobres) que qualsevol programa governamental que hagi existit mai. Amb els seus descomptes i la seva permament lluita per minimitzar costos i oferir els preus més baixos possibles al consumidor ha permès l'accés de moltes famílies a determinats productes fins fa poc impensables. De fa un temps rep moltes crítiques per pagar salaris massa baixos. A qui tingui temps li recomano que llegeixo l'article de l'economista nord-americà Jason Furman sobre el tema. Demolidor.

http://www.americanprogress.org/atf/cf/{E9245FE4-9A2B-43C7-A521-5D6FF2E06E03}/WALMART_PROGRESSIVE.PDF

Fracàs escolar

Ara que comença l'escola ens tornen a martiritzar amb les dades aquestes del fracàs escolar. Es veu que el 30 % dels joves no acaben els estudis secundàris i és una gran tragèdia. Doncs adéu i no molestin més, home.
Tot aquest rembombori radica en un desconeixement de conceptes estadístics bàsics:
En altres èpoques només una ínfima minoria de la població accedia a l'educació secundària. Aquesta era un bé de luxe i només qui tenia prou diners i un mínim talent aconseguia sortir-se'n. Més tard es va anar generalitzant la idea de finançar l'educació de la gent amb talent. Així doncs es creaven fundacions que finançaven l'ensenyament d'aquells que acreditaven una capacitat intel·lectual digne de rebre tal inversió. Molt bé.
Fins que apareix la idea de l'educació per tothom, independentment de si tenen o no les condicions necessàries per sortir-se'n. L'Estat, és a dir tu i jo, paga l'educació de tota persona entre 3 i 18 anys. A tothom. Sense excepció.
És raonable assumir que la densitat d'imbècils o simplement de gent que no arriba als mínims exigibles per superar l'educació secundària s'ha mantingut més o menys constant al llarg del temps i no perquè se'ls obligui a assistir a unes classes determinades passaran a ser persones amb la més mínima intel·ligència o curiositat intel·lectual. No perquè et fitxi el Barça passes a ser un gran jugador de futbol, estem d'acord?
Abans aquests ni tant sols accedien a les aules, més que res perquè ningú no considerava que valgués la pena llençar-hi els diners. Ara hi accedeixen i fracassen. Per tant ens trobem amb taxes d'abandonament o fracàs escolar molt elevades. Òbvi. Aritmètica pura. I jo he de treballar 10 hores al mes gratis perquè aquests tios puguin seure en una cadira d'una escola del meu país?
Si tot Barcelona fitxés pel Barça però al camp seguissin havent-hi 11 jugadors, és fàcil deduir que un milió de persones s'haurien d'asseure a la banqueta. Abans eren a la grada i ara a la banqueta, abans no anaven a escola i ara hi van a pegar-se i/o insultar-se, però o ets Ronaldinho o aquí la pilota la xuta un altre. Doncs igual. Vol dir que el Barça va cada vegada pitjor perquè té molta gent a la banqueta que no juguen mai? Home, potser el problema és que no els hauria d'haver contractat, és clar.
Doncs potser que ens comencéssim a replantejar això de l'educació pública pagada per tu i jo (dita gratuïta en ambients progressistes) perquè aquí no n'hem estat mai de llençar els diners miserablement.
Ja piquen a la porta una colla de progres enfurismats perquè hi ha qui no té diners per pagar-se l'educació, d'aquests que resen cada dia al pare Estat i creuen en el dogma de l'educació pública "gratuïta" (ara al Corte Inglés també ofereixen productes gratuïts: es tracta d'agafar-los sense que et vegin i sortir) i per no deixar-los amb les mans buides, tot i que la solució és del tot òbvia i em sembla un insult a la intel·ligència del lector haver-la de tornar a explicar, exposo, breument, la manera com em sembla que s'hauria de portar aquest tema.
Baixen al carrer, surten per la porta, tomben a mà dreta i a la primera cantonada veuran un cartell amb les següents lletres: BBVA. Entren i demanen un crèdit.
I no molestin més o aviso la policia, cony.

Acudit

Explicat avui per Fred Hallyday a "La Vanguardia" (lleugerament adaptat):

Tenim tancats en un gàbia George Bush, Vladimir Putin i Fidel Castro amb un lleó famolenc.
Bush de seguida avisa els marines i l'aviació, però el lleó resisteix i sembla a punt de devorar el líder i els dos fills de puta. Aleshores Putin també avisa la seva flota i els seus aviadors. No ve ningú. Arriba el torn, definitivament, de Fidel Castro. S'acosta tranquil·lament al lleó i li xiuxiueja quelcom a cau d'orella. El lleó cau immediatament fulminat a terra sense oposar cap resistència. Quan els altres dos li pregunten estupefactes què li ha dit, Castro respon: el que sempre dic "Socialismo o muerte!".

Tornen a escola

Ahir començava el curs escolar. Encara fa il·lusió veure com comença l'escola i tu no hi has d'anar. D'aquí no massa suposo que sabrà greu veure com comença l'escola i tu ja fas 15 dies que treballes.

Federico

Cada matí escolto una estona "La mañana", el programa de la Cope dirigit pel brillant periodista espanyol Federico Jiménez Losantos. És el millor que es pot escoltar al matí: políticament incorrecte i amb una mala llet fantàstica. Sentir-lo parlar de Zapatero o de la De la Vega és divertidíssim i d'acord, ell defensa el seu país i jo el meu, però amb franquesa i les coses clares des del començament. Deia això perquè a partir d'ara penjaré, de tant en tant, els comentaris que em semblin més interessants del seu programa.

La setmana passada, per exemple, va suggerir que la millor solució per reformar l'ONU era enderrocar-ne la seu central i declarar edificable tot el solar que ocupa en aquella zona privilegiada de Manhattan, amb vistes a l'East River.

No puc estar-hi més d'acord i l'àtic que me'l reservin, sisplau.

Rubianes

Ara resulta que tots hem de sortir en defensa d'aquest senyor maleducat, que per cert no parla altra cosa que espanyol, perquè l'Ajuntament de Madrid ha decidit no pagar-li un dineral dels pressupostos públics per fer una obra en un teatre de la capital. Ja adverteixo, d'entrada, perquè ho tingueu en compte, que el personatge no m'ha caigut mai bé.
El cas és que el senyor Rubianes té una facilitat extraordinaria per l'insult i fa uns mesos, al programa de l'Albert Om, va deixar anar tota una sèrie d'expressions malsonants i del tot fora de lloc contra Espanya i els espanyols. Tota l'escena fou d'un patetisme notable, i les pollas, els culos i els huevos anaven amunt i avall i tomba i gira davant l'estupefacció de molts espectadors de la televisió pública catalana. Si això és tot el que podem dir d'Espanya més val que ho deixem estar. Miri, d'Espanya podem dir que ens roba, ens roba i si pot ens segueix robant, que vol aniquilar la nostra llengua i la nostra cultura i tot el que ha aportat al món és pobresa i misèria, perquè és cert, però no veig a què ve treure aquí penis i testicles, la veritat.
Algú s'imagina el merder que s'hauria organitzat si algun personatge espanyol, actor o director teatral o el que vulguin, hagués sortit a Telemadrid insultant amb aquesta imperdonable grolleria Catalunya i els catalans i encabat l'Ajuntament de Barcelona el contractés per dur una obra al Nacional? No sentiu els xiscles i esgarips diversos de la intel·lectualitat i el sector periodístic català, els ous i les crides al boicot i els insults i desqualificacions permanents i rotatoris en tot mitjà de comunicació en un radi de 300 km de la capital catalana? M'esgarrifa veure que fins i tot directors de premsa que fins ara m'havien semblat de sensatesa contrastada baixin a defensar l'indefensable: que amb diners de tots els madrilenys es pagui el sou d'un senyor que l'únic que sap fer és insultar-los. Eh que no ens agrada mantenir Espanya i que a sobre ens insultin? Doncs què cal afegir? Si alguna empresa vol finançar-li l'obra, endavant i només faltaria que se'l censurés, però em sembla del tot comprensible que si pagues exigeixis, almenys, que no t'insultin.
Pecats d'una excessiva locuacitat, suposo, que mai no podré assolir. Ni ganes.

Hayek (2)

"This is the fundamental fact on which the whole philosophy of individualism is based. It does not assume, as is often asserted, that man is egoistic or selfish, or ought to be. It merely starts from the indisputable fact that the limits of our powers of imagination make it impossible to include in our scale of values more than a sector of the needs of the whole society, and that, since, strictly speaking, scales of value can exist only in individual minds, nothing but partial scales of value exist, scales which are inevitably different and often inconsistent with each other. From this the individualist concludes that the individuals should be allowed, within defined limits, to follow their own values and preferences rather than somebody else's, that within these spheres the individual's system of ends should be supreme and not subject to any dictation by others. It is this recognition of the individual as the ultimate judge of his ends, the belief that as far as possible his own views ought to govern his actions, that forms the essence of the individualist position."

Defensa més aviat utilitarista de l'individualisme. Per mi sobra la justificació utilitarista. M'és igual si és globalment millor o pitjor, si podem o no incloure en el nostre procedir escales de valors que incloguin les necessitats de tota la societat. Em sembla moralment reprobable obligar a adoptar l'escala de valors d'un altre, per benintencionades que siguin i punt. No sóc individualista perquè sigui globalment millor, com sembla insinuar Hayek, a mi això m'és igual. Com diu Valentí Puig, el liberalisme extrem requereix molta mala llet.

Hayek innovador? No gràcies!

Celebro que el prestigiós economista de la Pompeu Fabra Pau Labró, d'inclinacions marxista-leninistes evidents però no confessades, estigui llegint les pàgines que Déu decidí firmar amb el pseudònim d'Adam Smith: "The wealth of nations". De la lectura de la gran obra de l'escocès més il·lustre de tots els temps i pare de la nostra estimada (futura) professió, el citat economarxista en treu la conclusió que de fet el que diu Hayek a "Road to serfdom" no és cap novetat i ja ho havia dit 200 anys abans Smith. No t'hi acostumis però tens raó, aquesta vegada. I justament aquesta és, al meu parer, la grandesa de l'economista austríac. En un context intel·lectual dominat quasi exclusivament pel marxisme i el filosocialisme, la dèria per la intervenció de l'Estat i el recel a tot el que vingués del mercat, apareix Friederich Hayek i escriu una obra mestra del pensament reivindicant, contra tot pronòstic, la validesa de les tesis exposades el 1776 pel nostre precursor ideològic amb una lucidesa i claredat absolutament desarmants per qualsevol persona amb una ment raonablement oberta. Se'l podria considerar un dels pares del neoliberalisme, suposo. I no és precisament originalitat el que se li demana, igual que el mecanisme de preus en té ben poc d'original. Funciona i punt. Hayek té raó i punt.

11-S

5 anys. 11 de setembre, 2001. 16:05 hora local. Encenc la televisió en un habitació del 5è pis del Le Meridien Pyramids d'El Caire. Una Torre Bessona fumejant ocupa la pantalla de la CNN. S'acaben, de cop, el pla de la tarda i els residus del meu antiamericanisme. El vespre a la capital egipcia encara em deixa més clar qui són els bons i qui són els dolents, per si tot dubte no havia estat encara esvaït.
Durant dues hores no trec els ulls de la pantalla, intentant processar tot el que veig. D'explosió a accident i d'accident al famós subtítol que ocupà la part inferior de la pantalla de la CNN durant més de 24 hores: AMERICA UNDER ATTACK.
Amb sensacions per les quals encara no ha estat trobat el nom, molt més enllà de l'estupefacció i la ràbia, contemplo la caiguda de les dues torres sense, de moment, articular paraula. Passat el caos inicial i la retransmissió pura d'imatges, comencen a aparèixer experts a la pantalla. Moment en el qual, ja passades les 8 del vespre, decidim baixar al vestíbul a trobar-nos amb la resta del grup. La policia egipcia ha pres el control de l'hotel i els voltants i no se'ns permet abandonar el recinte sense escorta. Tot és ple de metralladores i vehicles blindats i la sensació és de pànic absolut. Els turistes americans estan sent evaquats urgentment i des de l'ambaixada Espanyola se'ns comunica la inclusió a la llista per una eventual evaquació. Només ens queden 3 dies al país, però en aquell moment ningú no sap què passa ni per on aniran els esdeveniments.
Als sofàs de l'enorme vestíbul s'improvisen desenes de tertúlies, amb diferents nivells d'estupidesa. He de dir que tinc bastanta sort amb la que em toca: fora d'alguna ridícula excepció, tothom està d'acord en la monstruositat de l'acte i en el dret dels Estats Units a defensar-se. Altres no tenen tanta sort i han de sentir els tradicionals peròs que sempre acaben donant la raó als monstres islàmics. Els més grans del grup ja parlen de guerra mundial, de Rússia, de Palestina, etc, etc. Fins més tard no es parla de Bin Laden i companyia. Jo, com sempre, no dic gran cosa. El meu cervell encara pre-adolescent està vivint una de les transformacions més importants que de moment ha experimentat: la descoberta del proamericanisme. Fins l'estiu passat havia estat raonablement imbècil (antiamericà), el 2000 vaig visitar EUA i em va passar gran part de l'estupidesa, però encara en conservava alguns tics. A partir de la tarda del dia 11 de setembre del 2001, em considero curat definitivament.
De seguida recupero de la maleta una samarreta amb l'àguila imperial i el lema de l'escut dels Estats Units: Unum et Pluribus. Passejant per l'hotel amb la samarreta tinc l'honor de ser pres per americà. Contesto amb un macarrònic: I wish I was.
Per seguretat s'anul·la el sopar que teníem previst al centre d'El Caire i ens quedem a l'hotel mateix. Tothom està molt excitat i no es parla d'altra cosa. La sensació d'està vivint un moment històric sembla competir amb la desolació per la desgràcia. De fet, difícilment s'arriba a una implicació emocional real per un atemptat d'aquestes caracterísitiques. La repugnància que provoca és del tot racional, molt diferent a la mort d'un familiar o amic.
Bany a última hora a la magnífica piscina de l'hotel, sota les estrelles del sereníssim cel egipci, amb tothom commocionat, excitat, emocionat i absolutament desbordat però estranyament unit i xiuxiuejant a les hamaques i cadires de l'enorme jardí de l'hotel. De fons les metralladores i els blindats de la policia, els filferros espinosos i els carrers tallats al voltant.
Occident contempla, en un oasi enmig del desert oriental, l'entrada inajornable al segle XXI.
5 anys després, la imatge d'aquella nit a el Caire i d'aquella tarda davant el televisor m'apareixen amb una esfereïdora nitidesa i puc recordar tots i cadascun dels detalls, moviments i comentaris des que vaig apretar despreocupadament el botó d'encès abans d'anar al labavo fins que, ja gairebé de dia una altra vegada, vaig decidir definitivament posar-me al llit i descansar, durant una estona, de la història de la humanitat.

11 de setembre

11 de setembre de 1714. Barcelona cau definitvament davant el setge de les tropes borbòniques.
1 de novembre de 2006. Barcelona decideix si cau definitivament davant el setge dels partits espanyolistes.

Hayek (1)

"Because all the details of the changes constantly affecting the conditions of demand and supply of the different commodities can never be fully known, or quickly enough be collected and disseminated, by any one centre, what is required is some apparatus of registration which automatically records all the relevant effects of individual actions, and whose indications are at the same time the resultant of, and the guide for, all the individual decisions.
This is precisely what the price system does under competition, and which no other system even promises to accomplish. It enables enterpreneurs, by watching the movement of comparatively few prices, as an engineer watches the hands of a few dials, to adjust their activites to those of their fellows. The important point here is that the price system will fulfil this function only if competition prevails, that is, if the individual producer has to adapt himself to price changes and cannot control them. The more complicated the whole, the more dependent we become on that division of knowledge between individuals whose separate efforts are coordinated by the impersonal mechanism for transmitting the relevant information known by us as the price system."

"Road to serfdom", de l'economista austríac F.A. Hayek, mereixeria ser transcrit íntegrament aquí. Per qüestions espacio-temporals (i segurament legals) només en reproduiré els passatges que consideri més rellevants a mesura que el vagi llegint. Les 70 pàgines que en porto llegides m'han convençut, sense cap mena de dubte, que aquesta hauria de ser lectura obligatòria no a la Universitat ni a la Secundària, sinó directament a Primària, amb la possibilitat d'introduir-ne versions adaptades al parvulari. Començo citant la seva claríssima exposició del perquè de la necessitat d'un mecanisme de preus lliures pel correcte funcionament de l'economia.

Mao

El 9 de setembre de 1976 moria Mao Zedong a l'edat de 82 anys. 30 anys justos de la mort d'un dels més grans monstres de la història de la humanitat: esperem que Déu hagi sabut què fer-ne.

Discriminació per estadística

Amb uns amics pensàvem fer una ruta pels Estats Units en cotxe. Tots tenim 19 anys i la idea era llogar un cotxe a Chicago i fer tota la ruta 66 fins a Califòrnia. Durant setmanes fèiem plans i construíem mentalment el recorregut mentre rastrejàvem Internet amb la intenció de descobrir algun vol que tingúes la gentilesa de no acabar d'un sol cop amb tot el nostre patrimoni. Tot bé fins que comencem a investigar el tema del cotxe. Condicions: tenir més de 22 anys. Tema liquidat. El vell continent tornarà a acollir les nostres vacances.
Naturalment, els senyors de la companyia no coneixen de res al Raül, el nostre xofer oficial, ni a l'Albert, a qui acabem de contractar per alleujar una mica la feina del primer. Simplement tenen en compte la seva pertinença a un determinat segment de població, en aquest cas el dels menors de 22 anys, per negar-los un servei. Possiblement si els coneguessin s'adonarien que són molt menys perillosos que molts de 30 anys, però és igual, el cas és que estadísticament el grup d'edat al qual pertanyen té un risc d'accident molt superior.
Aquesta veritat estadística és suficient per discriminar tot un col·lectiu. En el fons nosaltres estem pagant la temeritat dels nostres companys de generació i ho entenc. Per alguna cosa serveix tot el gran aparell matemàtic desenvolupat sota l'etiqueta de teoria de la probabilitat.
Les fallides empresarials serien monumentals si no es tinguessin en compte dades tant evidents.
I de la mateixa manera quan volem assegurar una moto i som menors d'edat és pràcticament impossible trobar una companyia disposada a assumir el risc, a determinats llocs no ens permeten l'entrada i a moltes feiens t'exigeixen, per exemple, tenir més de 22 o 23 anys. No és res que em faci enfadar, evidentment. Ho accepto com un dels mètodes més eficaços per fer funcionar el món, encara que conjunturalment em pugui perjudicar.

I amb aquestes arribem a la cua davant del control de seguretat d'un aeroport internacional qualsevol. Dos passatgers musulmans amb barba notable es disposen a passar el control. Els passatgers occidentals del voltant van passant sense problemes, algun ha de repetir l'operació un parell de vegades, per allò del rellotge o les monedes, però cap problema greu.
Arriba el moments dels senyors Ossama i Muqtada, per posar dos noms a l'atzar, i ràpidament els ulls dels guàrdies se'ls claven. Un cop passat l'arc els conviden a passar a unes dependències paral·leles. 20 minuts més tard en surten i enfilen cap a la cua d'embarcament. Això és tot.
Evidentment els guàrdies de l'aeroport no coneixen de res els dos senyors, ni en tenen cap referència concreta. Per una qüestió estadística, però, decideixen sotmetre'ls a controls més estrictes. Dels últims segrestos aeris o intents d'atemptats contra avions comercials o altres mitjans de transport, resulta ser que el 100 % han estat duts a terme per musulmans. Bé, potser és treure conclusions precipitades, però és clar, més evidència estadística és difícil aconseguir-la. Òbviament que la majoria de musulmans que viatgen no tenen cap intenció de segrestar l'avió, només faltaria. Així sí que estaríem fotuts. Però tampoc tots els menors de 22 anys ens la fotem amb el cotxe i tot i així nosaltres ens quedem sense ruta per EUA mentre els senyors Ossama i Muqtada tant sols han de perdre 20 minuts més, però viatjar viatjaran i no s'hauran d'esperar 3 anys.
És clar que es podrien fer controls completament a cegues i registrar en profunditat tant una velleta octogenària que viatja per visitar els néts com un musulmà amb turbant que proclama per tota la terminal la seva submissió absoluta i incondicional a Al·là. Però em sembla que tampoc cal excloure el sentit comú de la conversa.
I després venen els intel·lectuals (i no només d'esquerres, com he descobert recent i lamentablement) que pretenen anul·lar-t'ho amb un argument que pretén ser una reducció a l'absurd i no passa de subtil perversitat: la idea és trobar alguna característica física en la persona que ho defensa que pugui ser susceptible de discriminació. S'agafa algú calb i se li diu: - Imagina't que us quants calbs es dediquessin a estavellar avions contra edificis emblemàtics. Eh que et semblaria malament que a tu et regiressin als aeroports només per això?-
I generalment la gent es rendeix i accepta que no, que no podem fer això amb els pobres musulmans.
La perversitat d'intentar anular l'argument no perquè el creguis fals sinó perquè se't pugui girar en contra. És a dir: A és veritat. Si A és veritat en puc sortir perjudicat --> A no és veritat. Bravo. Aquest és el raonament que pretenen que facis.
A veure, acceptem que es pot utilitzar l'estadística i la probabilitat en multitud d'ocasions de la vida en societat o no ho acceptem i punt. És igual si en pots sortir perjudicat o beneficiat conjunturalment. Una altra cosa és profundament miserable i deshonesta.
Jo estic disposat a acceptar-ho i si em discriminen perquè sóc jove i tinc més risc de sinistralitat, doncs d'acord. I si em cobren més per l'assegurança què hi farem. Sempre que hi hagi un fonament estadístic em sembla del tot raonable procedir així.
I en el cas dels avions, no ens enganyem: té un perfil de risc molt més accentuat un ciutadà de Pakistan de 23 anys amb barba i turbant que la velleta de Massachussets que viu lluny dels néts i si no ho vols veure no ho vegis, vés fent i el pròxim aterratge igual el fas directament a l'oficina de l'últim pis. Morir perquè un musulmà no hagi de ser escorcollat en tots els aeroports del món. Dóna't per ben sacrificat, si et sembla. A mi no, hi ha causes més nobles.


Perquè es pot discriminar estadísticament per edat i no per altres circumstàncies, com la pertinença a una religió, raça, ètnia o cosa per l'estil? Que jo sàpiga tampoc em va correspondre a mi decidir l'any del meu naixement. Imaginin el sarau que s'organitzaria si es descobrís que els negres tenen un risc d'accident amb ciclomotors molt elevat i cap companyia els volgués.
Això es fa cada dia amb els menors de 20 anys i no acabo de veure on són els lectors de "El País" indignats per tal atrocitat.

Electoralisme

Entre els molts tòpics que circulen habitualment entre les discussions polítiques, ara que s’acosten eleccions, destaca el de l’electoralisme. La de practicar-lo és una acusació que es llancen sovint els polítics entre ells o que els periodistes i la gent en general atribueixen a la classe política al complet. En el cas dels polítics ja se sap, no se n’ha de fer massa cas del què es diuen entre ells. Pel que fa a la gent del carrer, d’alguna manera s’han d’omplir les tertúlies de sopars i sobretaules i sempre són agraïts aquest tipus de comentaris fàcils. És més preocupant, però, que fins i tot gent que es dedica a reflexionar sobre el tema ho segueixi considerant quelcom censurable. El mes passat fins i tot algú tant poc sospitós d’estupidesa com el Jordi Graupera hi feia referència a l’Avui, parlant de la proposta de concedir el dret a vot als immigrants: “proposta amb tuf d’electoralisme” deia.
Sempre m’ha semblat que precisament l’electoralisme és l’essència de la democràcia, el que en garanteix el correcte funcionament. A veure si ens entenem: és un pressupòsit bàsic, en tot intent d’estudiar l’home i la societat, el de l’autointerès com a principi rector del comportament humà. En economia se’n diu maximitzar la utilitat individual. Rars són els casos on l’individu pretén maximitzar la utilitat global a costa de la seva pròpia i fins i tot en aquest cas es podria considerar que fent això satisfà també de la millor manera possible els seus desitjos.
Si això és així i als qui es dediquen a la política el que més els agrada és aconseguir i mantenir-se en el poder, és el que els comporta més utilitat, (hi ha poques raons serioses per pensar que això no hauria de ser així vist que és així en tota la resta d’esferes socials i no veig perquè la política n’hauria d’estar al marge) s’ha de trobar la manera de fer compatible aquesta recerca de la utilitat individual amb la maximització de la global. És un cas absolutament comparable al de l’empresa. Es donen stock options als directius per alinear els seus interessos personals amb els de l’empresa, aconseguint que coincideixen els dos.
La idea de la democràcia, doncs, no és altra que aconseguir que els directius o governants aconsegueixin el que volen (el poder) si fan el que el major nombre de persones creuen correcte (de manera que els votin). Un comportament regit per aquest principi és el que considero electoralisme i és precisament això el que ens protegeix del despotisme i la tirania. La nostra assegurança blindada contra un poder absolut que menyspreï la voluntat de la gent. Prescindim de l’electoralisme i ens trobem cara a cara amb Stalin, Mao o Castro.
No es pot renegar de l’electoralisme i creure en la democràcia, ho sento molt. Més que res perquè no tindria cap sentit. Si els governants no tinguessin cap interès en obtenir el major nombre de vots la democràcia perdria gran part de la seva raó de ser. El mateix que passa amb els terroristes suïcides, que converteixen en inútils tots els dispositius de seguretat que assumeixen la voluntat de conservació que habitualment es troba entre els humans.
Rere la crítica a l’electoralisme s’hi acostuma a amagar una profunda desconfiança cap a la democràcia. I no és que consideri aquesta desconfiança sense fonament, però està bé tenir els conceptes clars abans de començar.

Milton

Magnífica entrevista a Milton Friedman, un dels intel·lectuals liberals (valgui la redundància) més importants del segle XX, del dia 4 de setembre. Lectura obligatòria.

M'ha fet gràcia com desmunta l'argument segons el qual els rics han de pagar més perquè són qui tenen els diners:

"It's the Willie Sutton theory of why you rob banks—that's where the money is. "

http://www.econlib.org/library/Columns/y2006/Friedmantranscript.html

L'article d'ahir

No sé d'on heu tret que critico la FP. Quan parlo de l'educació pública per analfabets funcionals em refereixo, evidentment, a la universitària. Que no heu passejat mai pel pati de la Pompeu?

Els negres de la Rambla

He treballat, fins ara, 3 mesos i l'Estat m'ha confiscat 453 €. A uns 8,5 € l'hora standard això surt a unes 53 hores de feina. He treballat 53 hores a canvi de no res, per donar tot el fruit de la meva feina a una entitat abstracta i farcida de buròcrates com l'Estat. De treballar a canvi de res en altres èpoques se'n deia esclavatge. No sé quin dret humà era que esmentava el dret a gaudir del fruit del teu treball i la prohibició per part de tercers d'expropiar-t'ho. Un altre dia en parlaré més en detall d'aquest robatori en tota regla.
Després et venen la moto dels serveis que en traiem de l'Estat: seguretat, ordre, justícia, seguretat social, educació, etc.
A Espanya el monstre públic gestiona recursos per valor del 40 % del PIB. Una barbaritat. I amb tot aquest dineral, aquests bilions d'euros, és absolutament incapaç de complir les seves funcions més elementals: la seguretat, per exemple.
L'altra nit passejava per la Rambla plàcidament, després de prendre unes copes, i ens vam entretenir un moment abans d'arribar a Canaletes. Parlant i rient en un moment vaig notar com disminuïa el pes de la meva butxaca sobtadament. Em giro sobresaltat i només trobo un negre de 2 metres amb indumentària talment sortida d'un videoclip de hip-hop qualsevol. FAig un esforç sobrehumà per pensar de forma políticament correcta i recordar les condicions adverses, la deseperació, les pateres i bla bla bla. Fracasso. - Negres dels collons!- és l'únic que aconsegueixo articular. M'acaben de fotre la cartera. Gràcies a la immediatesa del diagnòstic i a les habilitats persuasives molt superiors a les meves d'una amiga aconsgeuim recuperar la cartera. Nosaltres sols. La policia ni se l'ha vista ni se l'espera per la zona i no deu ser que no sàpiguen que cada nit es concentren a la zona autèntiques ordes de negres i moros amb l'únic objectiu de robar carteres. Per això serveixen els milers de milions d'Euros que l'Estat dilapida cada any, perquè quan et foten la cartera te les hagis d'enginyar per recuperar-la tot sol.
No els demanem que posin coets en òrbita ni que ens envïin de vacances a la lluna, però em pensava que el pacte era que jo feia veure que no mirava mentre em fotien la meitat de la nòmina i ells s'encarregaven de vetllar perquè jo pogués circular tranquil·lament pel carrer, sabent que fora d'ells mateixos, de l'Estat, ningú més no em robaria. Una mica a l'estil protecció de la mafia, és veritat.
Alguns diuen que a l'Estat li concedim el monopoli de la força, jo m'inclino per dir que el que li concedim és el monopoli del robatori, més aviat.
Greu error, el monstre en qüestió està massa ocupat pagant educació superior pública per analfabets funcionals, que com a inversió surt menys rendible que agafar sacs de bitllets direcatment i portar-los al forn crematori, per preocupar-se de nimietats tant poc sexys com la seguretat ciutadana.
Vista la confiança que podem dipositar en les institucions públiques, almenys en aquest país, el que cada vegada tinc més clar és que tant bon punt pugui em trauré el permís d'armes i si arribo a tenir prou diners em contractaré seguretat privada, l'única que mereix aquest nom. I si algú pretén entrar-me a casa que sàpiga que pot deixar-hi la pell.
No hi ha dret més sagrat, des del punt de vista de l'actuació dels poders públics, que el de la propietat privada, la base de tot un ordre que ens ha fet sortir de la cova i construir Manhattan. I deixin de malgastar els meus diners, cony.

Quedar-se

Sap greu marxar, però a vegades més greu sap quedar-se. Aquest matí és trist ser a Barcelona, llevar-se i esmorzar sabent que a l'hora de dinar ella serà molt lluny de tu. Les torrades i el cafè tenen la difícil missió de captar la teva atenció, fulleges el diari i no hi ha articulista que no sembli banal. I el problema no és la distància, és clar: pur accident geogràfic, res més. El terror veritable és el de l'oblit, el que de debò angoixa és saber que no és només física la llunyania, és el seu pensament, la seva atenció qui se t'escapa inexorablement i es dissol entre la multitud anònima d'una ciutat desconeguda mentre tu bades mirant l'anar i venir de trens pels finestrals del menjador, sense ganes de res més que de tornar a sentir l'olor que mai més no oblidaràs, que donà vida i posà nom i cognoms a un estiu ara completament redimit i pràcticament mort.
El temps amb ella sempre és curt, massa curt. No en tens mai prou i quan xiulen el final sempre protestes. Fútilment.
La jerarquia preval i aquest matí agafava l'avió. Qui sap quan tornarà.
Bon viatge, Laia.

Liberal o conservador

Sens dubte, senyor Puig, i cal perseverar-hi perquè si el segle XX ens ha ensenyat res és que “El lobo es un hombre para el lobo”, que diria Carlos Edmundo de Ory. Vosté políticament continua sent liberal en els moments de bon humor i conservador en els de mala llet?

Vosté ja sap que no em dedico a la jardineria de paradoxes, però la seva pregunta m’ha fet pensar que ara mateix podria capgirar aquella afirmació –aquella fórmula- i dir-li que sóc liberal en moments de mala llet i conservador quan estic de bones. Per què? El liberalisme radical és individualista, però el conservadurisme –el bo, Burke, la tradició del pensament i no el clixé reaccionari- manté la noció del bé comú. Un liberalisme d’extrems –el llibertarisme-, negaria la noció de bé comú, de la mateixa manera que s’absté de considerar allò que en termes socials signifiquen les virtuts cristianes. D’altra banda, els liberalismes econòmic i polític han triomfat: ningú renuncia a l’economia de mercat i a la democràcia representativa. En canvi, la maror de 1968 encara erosiona els valors conservadors: la tradició, el paper de la família, la idea d’imperfecció humana, la fe religiosa i el paper social de la religió. També és cert que l’edat, per sort, ens fa perdre mala llet i que acceptem els altres com són, precisament perquè ens acceptem més nosaltres mateixos. Pel que fa a la política, seria més conservador que liberal respecte a immigració i sistema educatiu, i més liberal si parlem de pensions i política cultural.

L'article d'avui el deixo per demà davant d'una síntesi tant absolutament brillant sobre el conflicte que tenim els que som de dretes entre liberalisme i conservadurisme. Valentí Puig, per descomptat.