Restaurant socialdemòcrata

A l'entrada un cambrer mal educat et fa omplir 3 formularis mentre et dirigeix una mirada displicent i fa tancar les portes darrera teu, per si de cas. Aquí ningú no se'n va sense el seu consentiment. Després de mitja hora d'espera a peu dret, se us permet passat, als 4, a una sala annexa sempre sota l'atenta mirada d'algú del servei, que no deixa de fer-te sentir com un delinqüent. Crida l'atenció l'enorme quantitat d'empleats que hi feinegen despreocupadament. A més, tots semblen passar de la seixantena i segons diuen les males llengües tenen contractes vitalicis blindats. Per dirigir-te a qualsevol d'ells has de demanar abans cita i ja veurem, que són gent molt ocupada. De manera que si necessites alguna cosa extra a taula, ja saps que et tocarà aixecar-te, sempre demanat abans permís, per descomptat, i agafar-ho tu mateix. Hora i mitja després d'arribar i si insisteixes suficientment, finalment t'entaules. Les taules són de plàstic i les tovalles de paper. Plats de catró, gots i coberts d'usar i llençar. Demanes coberts normals, si cal ja els pagaràs: impossible, aquí tothom menja amb les mateixes eines. "Igualtat", llegeixes amb lletres lluminoses i en pòsters repartits per totes les parets del local.
Arriba el moment d'obrir la carta: amb una certa estupefacció, llegeixes que a l'apartat de primers plats hi diu: Gazpacho, gazpacho i gazpacho.
Requereixes la presència d'un cambrer i el comensal més atrevit gosa suggerir que ens agradaria poder escollir alguna cosa diferent. - Escollir?- Repeteix el cambrer amb la cara desencaixada. -Ha dit escollir?- Tres cambreres que xerraven tot fumant prop de la taula s'acosten immediatament, encuriosides. El cambrer del principi es retira sense dir res i entra en una petita sala, preocupat. Minuts més tard irrompen al local una colla de joves amb cabells largs, barba, roba increïblement bruta i pantalons estripats. Porten cadascun una pancarta diferent. S'instal·len amb tota tranquil·litat davant la nostra taula i comencen a bramar, sense previ avís: Feixistes! Neoliberals! Assassins! Empresaris! Vivenda digna! No al capital! Alguns allarguen la mà i piquen alguna cosa del frugal aperitiu que ens havien servit, entre crit i crit. El cambrer esmentat es presenta al cap d'uns minuts i tot mirant de reüll la colla de joves sense oportunitats ens xiuxiueja, amb cara maliciosa: - Segur que no els ve de gust el gazpacho, als senyors?- Acceptem prendre'ns la sopa andalusa i en cosa de segons la joventut maltractada pel món desapareix com per art de màgia.
Seguim la carta avall i trobem els segons plats: hamburguesa. Un altre comensal, sòlidament emprenyat, s'aixeca i es dirigeix a qui sembla el cap de sala. Demana si no podrem prendre res més a part de l'hamburguesa. - És clar, senyor- respon el maître- també tenim hamburguesa. I em sembla - esperi que ara ho consulto- que també queda hamburguesa- Acaba la frase amb un somriure burleta i es retira. L'amic torna molt emprenyat a taula i exigeix que abandonem immediatament el local. En sentir-ho, 17 cambrers rodegen la nostra taula amb mirades intimidatòries. Quan el primer dels nostres pretén aixecar-se, ràpidament és subjectat i immobilitzat. - Miri, ja anirem a un altre restaurant- es defensa l'amic. Els cambrers es dirigeixen mirades de complicitat i semblen riure per sota el nas. - Em sembla que no han entès com funciona el restaurant "Socialdemòcrata", senyors, no és que ens importi que vagin a un altre restaurant, és clar, però primer han de pagar el menú d'aquí, que hi ha gent que sí que hi menja. - Home, però és que nosaltres no hi hem menjat res ni ens interessa pas, amb aquest menú! - contesta a la desesperada un company que s'havia mantingut en silenci fins al moment. La conversa s'interromp i ja serveixen els gazpachos. Els cambrers de guardia segueixen a l'aguait.
Mengem ràpidament i en silenci la porqueria que ens donen i tan bon punt ens deixen demanem el compte. Arribat aquest moment se'ns acosta un home amb americana i corbata: - A veure, avui aquí han vingut 500 persones a dinar, i és clar, no voldran que cadascú es pagui el seu suposo? És que hi ha molta insolidaritat avui en dia, per això els ho dic. Bé, per fer-los la factura necessitaré lse seves declaracions de la renda, si us plau - Quan diem que no les portem, òbviament, a sobre, respon: - No es preocupin, ja les tenim a l'ordinador, però sempre queda bé demanar-les. Seran 2.000 euros per cap, si són tan amables -. A la taula del costat, un grup de joves amb una sospitosa retirada al que fa una estona han vingut a bramar davant nostre, acaben de dinar, s'aixequen i marxen sense pagar un cèntim.
Quan algú diu que només ens hem pres un gazpacho i una hamburguesa, i que això no val més de 20 euros, l'home de l'americana explica que si, que això que hem pres nosaltres només val 20 euros, amb prou feiens, però és clar entre les 500 persones que han vingut avui sumen un total de 10.000 euros i donat el nostre nivell de renda ens toca contribuir en la quantitat que ens acaba de comunicar. Hem de tenir en compte que hi ha gent que no s'ho pot permetre això. I punt. Davant la insinuació que si no s'ho poden permetre que no vinguin, els joves que eren a punt de sortir tornen enfurismats i deixen anar tota una sèrie d'insults contra la immoralitat, l'egoisme i el materialisme que ofeguen el nostre món. Enmig de l'exhortació a un d'ells se li escapa un rotet digestiu del dinar que s'acaba de ventilar, a càrrec nostre, evidentment.
Tant bon punt sortim, els 4 hem d'entrar al Caelis i demanar el nostre estimat menú del migdia.

Senyors, benvinguts a la "Socialdemocràcia", restaurant tremendament popular tan entre la massa estúpida i ignorant com entre subtils pensadors d'esquerres. El menjar que s'hi dóna és denunciable davant el TPI i els servei es pensa que ets tu l'empleat, però pagar pagarà com mai, el seu i el de tots els presents. I després ja pot anar a dinar on vulgui, és clar.

I com funciona sinó així l'Estat del Benestar? La sanitat i l'educació públiques? Les pensions?