Electoralisme

Entre els molts tòpics que circulen habitualment entre les discussions polítiques, ara que s’acosten eleccions, destaca el de l’electoralisme. La de practicar-lo és una acusació que es llancen sovint els polítics entre ells o que els periodistes i la gent en general atribueixen a la classe política al complet. En el cas dels polítics ja se sap, no se n’ha de fer massa cas del què es diuen entre ells. Pel que fa a la gent del carrer, d’alguna manera s’han d’omplir les tertúlies de sopars i sobretaules i sempre són agraïts aquest tipus de comentaris fàcils. És més preocupant, però, que fins i tot gent que es dedica a reflexionar sobre el tema ho segueixi considerant quelcom censurable. El mes passat fins i tot algú tant poc sospitós d’estupidesa com el Jordi Graupera hi feia referència a l’Avui, parlant de la proposta de concedir el dret a vot als immigrants: “proposta amb tuf d’electoralisme” deia.
Sempre m’ha semblat que precisament l’electoralisme és l’essència de la democràcia, el que en garanteix el correcte funcionament. A veure si ens entenem: és un pressupòsit bàsic, en tot intent d’estudiar l’home i la societat, el de l’autointerès com a principi rector del comportament humà. En economia se’n diu maximitzar la utilitat individual. Rars són els casos on l’individu pretén maximitzar la utilitat global a costa de la seva pròpia i fins i tot en aquest cas es podria considerar que fent això satisfà també de la millor manera possible els seus desitjos.
Si això és així i als qui es dediquen a la política el que més els agrada és aconseguir i mantenir-se en el poder, és el que els comporta més utilitat, (hi ha poques raons serioses per pensar que això no hauria de ser així vist que és així en tota la resta d’esferes socials i no veig perquè la política n’hauria d’estar al marge) s’ha de trobar la manera de fer compatible aquesta recerca de la utilitat individual amb la maximització de la global. És un cas absolutament comparable al de l’empresa. Es donen stock options als directius per alinear els seus interessos personals amb els de l’empresa, aconseguint que coincideixen els dos.
La idea de la democràcia, doncs, no és altra que aconseguir que els directius o governants aconsegueixin el que volen (el poder) si fan el que el major nombre de persones creuen correcte (de manera que els votin). Un comportament regit per aquest principi és el que considero electoralisme i és precisament això el que ens protegeix del despotisme i la tirania. La nostra assegurança blindada contra un poder absolut que menyspreï la voluntat de la gent. Prescindim de l’electoralisme i ens trobem cara a cara amb Stalin, Mao o Castro.
No es pot renegar de l’electoralisme i creure en la democràcia, ho sento molt. Més que res perquè no tindria cap sentit. Si els governants no tinguessin cap interès en obtenir el major nombre de vots la democràcia perdria gran part de la seva raó de ser. El mateix que passa amb els terroristes suïcides, que converteixen en inútils tots els dispositius de seguretat que assumeixen la voluntat de conservació que habitualment es troba entre els humans.
Rere la crítica a l’electoralisme s’hi acostuma a amagar una profunda desconfiança cap a la democràcia. I no és que consideri aquesta desconfiança sense fonament, però està bé tenir els conceptes clars abans de començar.