dijous, de setembre 21, 2006

Mur

El meu primer matí a Berlín és, com no podia ser d'altra manera, per visitar les restes del mur que durant dècades va separar el costat comunista del costat lliure. A diferència dels murs que s'edifiquen avui en determinades fronteres (a Melilla, per exemple), aquella paret la va fer construir la banda d'on la gent fugia, precisament per evitar-ho. Vindria ser com si el Marroc fes un mur per evitar l'allau de persones que intenten cada dia abandonar la misèria del país musulmà, perquè no sigui dit que no són capacos de progressar ni sembla que ho hagin d'aconseguir mai. Qui disparava als berlinesos o ciutadans de la URSS que intentaven creuar al costat lliure no eren precisament els guàrdies occidentals intentant impedir una allau humana d'entrada (que de permetre´s de ben segur que s'hauria produit) sinó la policia de la RDA per evitar precisament la demostració més irrefutable de la maldat del seu sistema: gent que l´ha patit i fuig per explicar-ho. Perduda ja sense remei la guerra per la supremacia econòmica, política i militar, només quedava salvar els mobles en l'altra gran batalla que es lliurava: la ideològica. I aquí no es pot dir que no se´n sortissin, vist com han anat les coses. Passejant pel costat de la paret des de Warschauer Strasse fins a l'Ost Banhoff tens l'oportunitat de veure´n la part més gran que se´n conserva. Mentre el mur complia la seva funció era fàcil identificar els costats est i oest. A l'est era tot gris i blanc, amb filferros per tot arreu i patrulles sinistres que no deixaven de vigilar ni un moment que ningú no intentés creuar. A l'oest, en canvi, només hi havia, al costat de la paret, qui es dedicava a pintar-hi allò que li semblava. Una demostració de llibertat. Una més.Amb la caiguda del mur l'any 89 es va decidir cobrir també artísticament tota la cara Est del tros de mur que es conservaria per la història i és el que es coneix ara com East Side Gallery.Molt a prop de Warschauer Str. hi ha la pintura segurament més coneguda, la del cotxe creuant el control amb la imatge, a sobre, del petó dels dos buròcrates totalitaris Leonid Brezhnev i Erich Honecker. Al costat de representacions d'elevat simbolisme també és fàcil trobar-hi les tradicionals estupideses que qualsevol persona pot escriure en una pareta franca si cap agent de l'autoritat no el veu (i així i tot, segurament). Crida l'atenció, com a curiositat estadística i sense cap voluntat de treure' conclusions precipitades, l'enorme quantitat de frases d'aquest estil escrites en la llengua de Cervantes, sempre tant elegant. Des del clàssic i èxit assegurat entre els doctes acompanyants de l'autor del comentari - tonto el que lo lea - fins a expressions d'una creativitat i enginy que ja de seguida es veuen molt més treballats: - pepe gilipollas -. Fora d'aquests episodis, tant útils a l'hora de rebaixar l'eufòria liberal que a un l'atrapa en moments així, també és fàcil trobar-hi referències a d'altres conflictes comparables a parer dels autors. En alguns casos hi pot haver una base: Cuba, Korea o la Xina, per exemple. En d'altres ja es veu que qui ho ha posat no té ni idea de què va signficar aquest mur o bé és incapac d'analitzar serenament els fets actuals. Les referències als Estats Units o a Israel no hi poden faltar, això és el que vull dir, evidentment.
No cal dir que són del tot inútils, sinó fins i tot contraproduents, els cartells que al llarg del mur demanen a la gent que respecti les obres d'art originals. Són aquest tipus de polítiques, les de posar súpliques a la gent perquè respecti tal cosa o tal altra, que parteixen d'una concepció equivocada de la naturalesa humana i precisament aquí sembla que n'haurien de saber alguna cosa, d'això de la naturalesa humana i els seus límits insondablement esfereidors.
És la policia, burro.

3 comentaris:

Anonymous Anònim ha dit...

Jordi de la Torre, vius al carrer Bailen?

10:57 a. m.  
Anonymous Un consell ha dit...

Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

10:19 p. m.  
Anonymous Pau ha dit...

Realment és increïble Berlín; on s'hi aixecava el mur, ara hi ha la Potsdamm platz, un recinte comercial on s'hi agrupen les empreses "més capitalistes" de tot el món mundial. I, ni a 500 metres de l'edifici Sony, encara s'hi conserven aquelles construccions de Playmobil, típiques del comunisme rus. Una gran ciutat.

(PD: he procurat escriure sense faltes ortogràfiques)

11:53 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

Enllaços a aquest missatge:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici