Quedar-se

Sap greu marxar, però a vegades més greu sap quedar-se. Aquest matí és trist ser a Barcelona, llevar-se i esmorzar sabent que a l'hora de dinar ella serà molt lluny de tu. Les torrades i el cafè tenen la difícil missió de captar la teva atenció, fulleges el diari i no hi ha articulista que no sembli banal. I el problema no és la distància, és clar: pur accident geogràfic, res més. El terror veritable és el de l'oblit, el que de debò angoixa és saber que no és només física la llunyania, és el seu pensament, la seva atenció qui se t'escapa inexorablement i es dissol entre la multitud anònima d'una ciutat desconeguda mentre tu bades mirant l'anar i venir de trens pels finestrals del menjador, sense ganes de res més que de tornar a sentir l'olor que mai més no oblidaràs, que donà vida i posà nom i cognoms a un estiu ara completament redimit i pràcticament mort.
El temps amb ella sempre és curt, massa curt. No en tens mai prou i quan xiulen el final sempre protestes. Fútilment.
La jerarquia preval i aquest matí agafava l'avió. Qui sap quan tornarà.
Bon viatge, Laia.