Gran Aznar

Cada dia veig més clar que José María Aznar és el millor president del govern que ha tingut l'Espanya democràtica (i possiblement, tot i no poder-ho dir per falta d'informació, d'Espanya a seques). Comprenc que molta gent, fins i tot de contrastada solvència intel·lectual, es neguin a acceptar-ho pels tradicionals recels que des de Catalunya sempre s'ha tingut cap al seu partit i cap a ell personalment, ja des que era cap de l'oposició a la màfia socialista de finals dels vuitanta i principis dels noranta, encapçalada per Felipe González. Amb la densitat d'imbècils de què disposa Espanya, patria de l'antiamericanisme i d'altres experiements esquerranosos igualment nefastos, amb la incapacitat genètica per fer res de bo de cara al món, em sembla d'una sort indescriptible i un gran luxe que durant 8 anys tinguéssim un president del govern de la talla del líder popular. I no és ironia.
No crec que sigui exagerat comparar-lo amb líders de la talla de Margaret Tatcher o Ronald Reagan. El que els diferencia no és la seva categoria política sinó la del país que els va tocar servir. Malhauradament Espanya no és Gran Bretanya i molts menys Estats Units.
L'última prova de la seva talla política i intel·lectual és la conferència que va impartir l'altre dia a Washington, a la seu del think tank "The Hudson Institute" (www.hudsoninstitute.org). És pràcticament impossible trobar un líder europeu amb la valentia necessària per dir tot el que Aznar va dir sobre l'Islam i Occident. Per sintetitzar-ho en una frase, que em sembla tan brillant com clarivident: - o ells o nosaltres, això és una guerra.-
L'esvalotament entre la progressia gregària ha estat considerable, com ja es poden imaginar. L'habitual, de fet, quan l'individu benpensant i políticament correcte, que acostuma a tenir la profunditat intel·lectual d'un bassal de carretera asfaltada, rep l'exposició directa a la veritat. Com un albí al sol, se n'han d'amagar de seguida i fent grans escarafalls.
L'altra gran expressió destacable de la conferència és també molt senzilla: l'Aliança de Civilitzacions de Zapatero és una estupidesa. Ja era hora que algú digués les coses pel seu nom.
He de confessar que hi ha una única vegada en què m'he sentit, francament, orgullós de ser espanyol: un fugaç 16 de març del 2003, quan els únics líders amb el coratge per defensar la llibertat occidental es reunien a les Açores per acabar d'ultimar els plans per l'enderrocament del dictador Saddam Hussein. Qui en aquell moment vaig estar satisfet de considerar el meu president, José María Aznar, saludava els periodistes flanquejat per George Bush i Tony Blair. No hi podia faltar.
A l'editorial de l'Avui d'avui ja m'he hagut d'empassar una bestiesa rere l'altra sobre l'assumpte, però encara dins d'un ordre. Ara bé, llegir el simpàtic "Pel darrere" amb què avui ens obsequiava Xavier Bosch amb el subtil títol: "Enze o provocador?" ja m'ha semblat insultant. I sempre m'havia semblat un periodista fantàstic, el tal Bosch. Però home, una llista tant burda de tòpics potser no calia tampoc, Xavier. No en faltava cap: la comparació amb Hitler, la referència al bigoti i el tupé, l'anglès deficient, el pàdel, el ressentiment, l'11 de març i ETA, etc, etc. Només, suposo que per algun descuit inconscient, s'ha deixat el divertidíssim i original España va bien o encara millor, el del català en la intimitat, matèria d'imitació durant una dècada sencera i síntesi perfecte de l'originalitat del periodisme satíric espanyol. Llàstima, perquè hauríem tingut el lot complet pel mateix preu. Em temo que hauré de deixar d'escriure sobre el què llegeixo a l'Avui, perquè hi ha dies que francament vénen ganes de quedar-se amb el Financial Times, amb tots els respectes pels 3 o 4 articulistes realment fantàstics (un sobretot) que escriuen a l'únic diari català que tenim.