dilluns, de setembre 25, 2006

El mercat per no economistes: la demanda

Ahir vaig prometre una explicació senzilla del tema del mercat de treball i la productivitat. Començant, però, m'he adonat que havia de començar des del principi i sortiria un article quilomètric. Així doncs he decidit inaugurar una nova secció a l'Estable: El mercat per no economistes. Avui toca la lliçó 1, la demanda. Demà classe pràctica.

Un mercat és simplement la interacció d'una demanda (desig d'alguna cosa i disposició a donar quelcom a canvi) i una oferta (disposició de produir o oferir una cosa, bé o servei, a qui la vulgui i estigui disposat a donar alguna cosa a canvi). Generalment s'assumeix que existeix una relació inversa entre el preu d'un bé i la quantitat que se'n demana. Tan a nivell individual com agregat s'acostuma a verificar aquesta condició: per tenir una ampolla d'aigua quan tens set i no en tens cap és possible que estiguis disposat a pagar molt més que un cop ja la tens per tenir-ne una segona i menys encara pagaràs per una tercera, etc, fins que arribarà un moment que no la voldràs ni regalada, probablement. A nivell agregat, això es tradueix en una relació matemàtica coneguda com la corba de demanda, que no és altra cosa que agafar els eixos d'ordenades i absisses, posar al primer el preu en unitats monetàries i al segon la quantitat demandada en unitats físiques (ja sé que els matemàtics ho acostumen a expressar a la inversa; donat que diem que la quantitat és funció del preu, aquest hauria d'anar a les absisses, però en economia sempre es fa així). Aquesta senzilla expressió també es coneix com a llei d'utilitat marginal decreixent d'un bé o servei i és un principi fonamental de la teoria econòmica. Dit en altres paraules, cada unitat extra que obtenim d'aquest bé proporciona menys benestar o utilitat que l'anterior i per tant és menys allò que estarem disposats a oferir a canvi per tenir-la (estarem disposats a pagar un preu més baix). Perquè el preu no és altra cosa que allò que estem disposats a sacrificar per obtenir un determinat bé i no parlo només de diners, que són simplement un lubricant del sistema, l'oli del cotxe, però mai el combustible. Això s'il·lustra molt bé en situacions extremes: enmig del desert, on l'escassetat d'aigua és notòria, és fàcil que algú estigui disposat fins i tot a matar per una cantimplora plena d'aigua. Aquest mateix senyor difícilment estaria disposat a cometre assassinat per una ampolleta d'aigua si és al centre de Manhattan i té la nevera plena de garrafetes d'Evian. No li surt a compte, senzillament, i seria d'una gran estupidesa fer-ho. No calen complicades teories ètiques ni sofisticades fonamentacions metafísiques de la moral establerta. L'egoísme pur i dur funciona molt sovint i automàticament. Matar és un preu molt elevat per una ampolla d'aigua i només si també és la vida el què t'hi va pots plantejar-t'ho i té fins i tot sentit fer-ho. Tenir o no la cantimplora al desert suposa un increment d'utilitat o felicitat extraordinària, la vida mateixa, de fet, en canvi una ampolla més quan ja en tens la nevera plena proporciona una utilitat extra pràcticament neglible. La quantitat que decidirem adquirir d'un bé, doncs, dependrà del preu que n'haguem de pagar, és a dir, d'allò que haurem d'oferir a canvi. Si mates per una ampolla d'aigua estàs pagant un terrible preu psicològic, probablement, i un possible preu temporal (anys a la presó) o fins i tot físic (pena de mort o que el senyor que pretens matar tingui altres plans i t'acabi matant ell a tu o deixant-te greument ferit). Si estàs disposat o no a aquest sacrifici és una altra manera de dir si estàs disposat a pagar el preu d'aquesta ampolla i això, al seu torn, depèn de què en trauràs d'aquesta ampolla, de quina utilitat et proporcionarà: et salvarà la vida o t'ensorrarà la nevera per sobrepès? Si el preu és molt alt només aquells a qui els proporcioni més utilitat i per tant, en bona raó, estiguin disposats a sacrificar més, decidiran obtenir-ne. A mesura que el preu va pujant són cada vegada menys els individus a qui els compensa el sacrifici i si tant alt és el preu pot ser que ningú no en vulgui, és clar.
Un altre exemple: si no has sopat quan pagaries per sopar? 20 €, bé. Ara un cop sopat et volen tornar a fer sopar, què estaries disposat a pagar? Molt menys, m'imagino.
Amb això ben entès ja tenim molt de guanyat. És el primer pas per treure'ns de sobre la motxilla ben assortida d'estupideses i tòpics amb què la majoria sortim de l'ensenyament secundàri. Demà traurem algunes conclusions a nivell pràctic derivades d'aquesta teoria.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

Enllaços a aquest missatge:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici