Temps de revisió

Arrel de la commemoració del 5è aniversari de l'11 de setembre molts insisteixen amb el tema de l'Irak. Aquell març del 2003 no em cansava de defensar la intervenció i si tornés enrere, amb la informació del moment, segurament ho tornaria a fer. Ara ve, vist com han anat les coses potser si que cal repensar-s'ho. I no per la collonada de les armes de destrucció massiva, que poc m'importa a mi si Saddam Hussein en tenia més o menys. El cas és que mereixia ser eliminat d'immediat. I menteixen els que diuen que no es va intentar per altres mitjans. Des de 1991 l'ONU, sempre tan eficient ella, havia imposat un severíssim sistema de sancions i embargaments de tot tipus que ofegaven completament l'economia del país i van provocar, probablement, molts més morts que la ràpida intervenció aliada. Una altra cosa és què n'han fet els iraquians de la oportunitat que els vam donar en aquell moment.
Sóc del parer que la gent té el país que es mereix. Més que res perquè són ells que l'han fet, ells i els seus avantpassats. Aquest matí llegia el dietari del corresponsal de la revista Time a Baghdad i el meu parer s'anava consolidant a cada frase. Quina gent més estúpida, per l'amor de Déu.
Sempre he evitat criticar el nostre president, en Bush, i tinc molt clar que si pogués el votaria, no perquè no faci coses malament, és clar, sinó perquè per criticar-lo i crucificar-lo ja hi ha ordes senceres de periocomunistes i crec molt en la divisió del treball, jo.
El març del 2003 tothom a Barcelona condemnava histèricament la intervenció conjunta de 29 països, molts dels quals europeus, per enderrocar el dictador Saddam Hussein i permetre al poble iraquià gaudir d'un sistema de llibertats occidentals (valgui la redundància).
Els Estats Units, com sempre, són qui més s'hi va jugar en l'operació i centenars de milers de soldats americans van rebre la missió de lluitar en una guerra que a molts ciutadans americans ni els anava ni els venia. Aquesta és la grandesa del jove país, aquí és on es demostra que hi guanya més el món amb la seva existència que no pas ells amb la misèria dels seus veïns. Crec sincerament que el president considerava Saddam una amenaça pels Estats Units i pel món i per això va decidir acabar amb ell. Tinc entès que identificar i eliminar amenaces a la nació és una de les atribucions que la Constitució atorga al president, és la seva feina, per entendre'ns, i no la d'una colla de periodistes fanàtics que escupen odi als mitjans de comunicació progressistes. És per això que s'ha presentat a unes eleccions i les ha guanyades.
França, Alemanya i Rússia tenien contractes preferents de subministrament petrolífer amb el règim del tirà iraquià i el mateix Chirac s'hi referí alguna vegada com el seu amic personal. I França, Alemanya i Rússia s'oposaven cínica i ferotgement a una guerra que els podia costar cara revestint-se d'una repugnant pretensió de superioritat moral que a l'únic que mou és a vomitar els sopars d'un any sencer tassa del wàter avall. Només de pensar-hi em ve salivera.
Dit tot això i deixant molt clar que el món és millor sense Saddam que amb Saddam, vista la capacitat que han demostrat els iraquians per gestionar els seus assumptes durant 3 anys cada cop tinc més clar que no mereixien el sacrifici de tots aquests milers de vides occidentals. Estic d'acord que en aquell moment l'única opció moralment correcta era la intervenció, igual que el 1939, però si jo fos americà estaria bastant cabrejat amb la idea de deixar morir els meus soldats en defensa de la llibertat d'una gent que l'únic que saben fer és odiar-me. Pel que fa a l'amença que podien representar, sembla més eficaç protegir-se a casa i aïllar-se tot el possible dels bàrbars del segle XXI.
I la democràcia i la llibertat, senyors, quan se la puguin pagar ells.