Marxar

Avui no és quedar-se el què sap greu, sinó marxar. Sortir d'una porteria de fusta desmanegada i trobar-te cara a cara amb el fred i la foscor abans de l'alba, caminar depressa cap a l'estació i pujar al tren, cap a l'aeroport. El vent i el llum dels fanals a punt d'apagar-se és l'únic que t'acompanya en els últims instants del viatge, això i una profunda melancolia de quan, tot just ahir, passejàvem junts per aquests mateixos carrers i el moment de marxar semblava un horitzó llunyà que mai no arribaria.
Com tot, t'acaba esclatant quan menys t'ho esperes i ara l'únic que en queda és el record, que miro de conservar i repassar mentre l'avió inicia el descens, l'esperança de tornar enrere s'esvaeix i en les cares dels passatgers del voltant tot sembla felicitat i il·lusió per passar uns dies immersos en la calidesa de la costa mediterrània. En un reflex del vidre em veig i també faig bona cara, avui. Les aparences enganyen.
El que és cert, per això, és que els dies amb tu a Berlín, dissolt entre combinacions impossibles de consonants, restaurants multi-kult i vestigis d'un passat tràgic, amb el punt i final sublim d'un concert de la filarmònica i les recurrents classes accelerades de fonètica germànica, lligaran per sempre més el teu nom al d'aquesta ciutat i sempre que hi torni, quan arribi a Hackeschermarkt, passi per Rosenthaler Strasse o simplement aterri a Schoenefeld i miri a l'esquerra per veure el cartell del tren, seràs tu amb qui pensaré, en la noia que aquell setembre, segurament llunyà, creuava un carrer desconegut i em salvava de la incertesa estrangera per fondre'ns instants després en una abraçada llargament desitjada i ara amargament enyorada.
Fins aviat, Laia.