Liberal o conservador
Sens dubte, senyor Puig, i cal perseverar-hi perquè si el segle XX ens ha ensenyat res és que “El lobo es un hombre para el lobo”, que diria Carlos Edmundo de Ory. Vosté políticament continua sent liberal en els moments de bon humor i conservador en els de mala llet?
Vosté ja sap que no em dedico a la jardineria de paradoxes, però la seva pregunta m’ha fet pensar que ara mateix podria capgirar aquella afirmació –aquella fórmula- i dir-li que sóc liberal en moments de mala llet i conservador quan estic de bones. Per què? El liberalisme radical és individualista, però el conservadurisme –el bo, Burke, la tradició del pensament i no el clixé reaccionari- manté la noció del bé comú. Un liberalisme d’extrems –el llibertarisme-, negaria la noció de bé comú, de la mateixa manera que s’absté de considerar allò que en termes socials signifiquen les virtuts cristianes. D’altra banda, els liberalismes econòmic i polític han triomfat: ningú renuncia a l’economia de mercat i a la democràcia representativa. En canvi, la maror de 1968 encara erosiona els valors conservadors: la tradició, el paper de la família, la idea d’imperfecció humana, la fe religiosa i el paper social de la religió. També és cert que l’edat, per sort, ens fa perdre mala llet i que acceptem els altres com són, precisament perquè ens acceptem més nosaltres mateixos. Pel que fa a la política, seria més conservador que liberal respecte a immigració i sistema educatiu, i més liberal si parlem de pensions i política cultural.
L'article d'avui el deixo per demà davant d'una síntesi tant absolutament brillant sobre el conflicte que tenim els que som de dretes entre liberalisme i conservadurisme. Valentí Puig, per descomptat.
Vosté ja sap que no em dedico a la jardineria de paradoxes, però la seva pregunta m’ha fet pensar que ara mateix podria capgirar aquella afirmació –aquella fórmula- i dir-li que sóc liberal en moments de mala llet i conservador quan estic de bones. Per què? El liberalisme radical és individualista, però el conservadurisme –el bo, Burke, la tradició del pensament i no el clixé reaccionari- manté la noció del bé comú. Un liberalisme d’extrems –el llibertarisme-, negaria la noció de bé comú, de la mateixa manera que s’absté de considerar allò que en termes socials signifiquen les virtuts cristianes. D’altra banda, els liberalismes econòmic i polític han triomfat: ningú renuncia a l’economia de mercat i a la democràcia representativa. En canvi, la maror de 1968 encara erosiona els valors conservadors: la tradició, el paper de la família, la idea d’imperfecció humana, la fe religiosa i el paper social de la religió. També és cert que l’edat, per sort, ens fa perdre mala llet i que acceptem els altres com són, precisament perquè ens acceptem més nosaltres mateixos. Pel que fa a la política, seria més conservador que liberal respecte a immigració i sistema educatiu, i més liberal si parlem de pensions i política cultural.
L'article d'avui el deixo per demà davant d'una síntesi tant absolutament brillant sobre el conflicte que tenim els que som de dretes entre liberalisme i conservadurisme. Valentí Puig, per descomptat.
enviat per El Director a la/es
7:00 a. m.
3 comentaris:
I dir-se de dretes no sona fatal? Pensava que sovint el terme liberal s'usava com a escut contra el conservadurisme ranci (que no és el cas de l'anglès, per exemple) que s'asocia amb les "dretes".
Liberal és un "false friend" en anglès, no és que els liberals anglesos siguin d'esquerres. Charles Kennedy o Galbraith no són liberals en el sentit català de la paraula.
He trobat aquest post molt més tard que el publiquessis, però ha estat la llum. El podria haver escirt jo (d'una manera molt més mediocre), és ben bé el que em passa.
El Sostres m'ha deixat "Molt més que tardor" del Valení Puig... no tardaré a llegir-lo, estic convençuda que m'agradarà.
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici