El Bar

Avui a les 11, acabades les classes del dia, amb uns companys hem tingut la brillant idea de prendre un cafè al bar de la UPF, a l'edifici Roger de Llúria. Abans d'obrir la porta, però, la teoria econòmica, l'aplicació inexorable de la qual tan molesta determinada gent, ens ho ha impedit. A través dels vidres s'anava perfilant una desmesurada filera caòtica d'estudiants, des del taulell fins a la paret del fons, pràcticament. Tots amb la intenció de consumir alguna de les menges que s'hi ofereixen. Arribar a assaborir el nostre cafè amb llet ens hauria costat, ben bé, 20 minuts d'espera. I aquest és el punt important. Essent el món com és, hi ha una cosa contra la qual no s'hi pot lluitar: els preus d'equilibri. Gràcies a la incansable lluita dels companys que ens han precedit, els preus de tots els serveis que s'ofereixen al recinte universitàri no són lliures. Està tot fixat i estipulat. Normes per aquí i subvencions per allà, l'empresa que subministra el servei de bar a la universitat té les mans totalment lligades per adaptar-se, com fan totes, a les fluctuacions de l'oferta i la demanda. Estem parlant de la universitat pública, no ho oblidem. El cas és que els preus que hem de pagar per qualsevol cosa al bar de la Pompeu són ridículament baixos, molt per sota dels d'equilibri. Amb la qual cosa, si a fora has de pagar 1 euro per un dònut, aquí te'l donen per 50 cèntims. I la conclusió és òbvia: jo mateix prenc sovint coses que fora no prendria, vist que pràcticament me les regalen. Excés de demanda sense possibilitat de reacció. La idea rere aquesta manera de funcionar no dubto que sigui lloable: permetre als estudiants, normalment de baix nivell adquisitiu, passar l'estona a la universitat amb una mínima comoditat i benestar sense arruinar-se. Com deia abans, però, contra el preu d'equilibri no s'hi pot anar, per definició. Si no pagues d'una manera ho pagues d'una altra perquè el problema d'escassetat que soluciona el sistema de preus lliures no desapareix pel fet que decidim prescindir de la solució de mercat. Simplement s'haurà de solventar d'una altra manera. Si abans només menjàvem donuts qui estàvem disposats a pagar més d'1 euro, ara només se'l menja qui estigui disposat a esperar-se més de 20 minuts. Depèn de com valoris el teu temps, pot acabar sortint molt més cara aquesta segona opció, evidentment. Jo cobro 12 € l'hora, assumeixo que valoro el meu temps aproximadament en aquesta quantitat: esperar-me 20 minuts té per mi un valor, lògicament, d'uns 4 euros, que comparat amb l'euro que em costaria el dònut al bar de la cantonada, és evident que em surt molt més car. I així molta més gent i que cobra molt més que jo, només faltaria. Imagineu la barbaritat econòmica que és tenir el professor Sala-i-Martín esperant-se 20 minuts en una cua per un dònut, amb el valor que té el seu temps, per exemple.
Igual que no tothom es pot permetre el luxe de pagar 5 euros per un dònut, no tothom es pot permetre el gran luxe d'esperar-se 20 minuts o mitja hora per esmorzar. Acabem, doncs, amb la mateixa situació que abans, però l'habitual il·lusió monetària (no sé si es diu així exactament, vull dir la il·lusió de pensar-se que perquè no fas efectiu cap pagament monetàri no t'està costant res, sense tenir en compte el temps, el cost d'oportunitat, etc.) fa que això sembli molt més acceptable i els nostres companys d'esquerres ho utilitzin per elogiar el rector socialista Moreso i la seva política igualitària.
Que ja és prou gros que l'únic que es pugui dir en favor d'una universitat sigui que els dònuts són molt barats, però bé, coses de la dèria perquè tot sigui públic, què hi farem.