Barack Obama

Una amiga em convenç perquè assisteixi a la primera reunió dels 'Students for Barack Obama', un grup d'estudiants del BC que es comença a moure per donar suport a la candidatura del senador d'Illinois a la presidència dels Estats Units. Hi vaig sobretot per curiositat, per veure com funciona aquí la política de base. Com ja es poden imaginar sóc més aviat partidari dels Republicans, en part per la memòria del gran Ronald Reagan, però més que res per emprenyar als progres europeus. De totes maneres, si pogués votar a les properes presidencials no tinc cap dubte que votaria al Libertarian Party, un altre dia els en parlaré.

Acostuma a passar, quan assisteixes a un míting de qualsevol partit, que acabes desenvolupant una certa simpatia pel seu candidat. I la veritat és que veient la il·lusió dels estudiants que avui parlaven sobre en Barack costava no deixar-se seduir. El que m'ha cridat l'atenció, de totes maneres, és el poc compromís partidista dels meus companys. S'imaginen un sociata de carnet fent campanya pel Mas a les últimes catalanes perquè honestament considerés que era millor candidat? A la inversa encara costa més d'imaginar, en el cas concret dels dos candidats que ens ocupen, però poden fer un esforç. Aquí és habitual. Al comitè dels estudiants per l'Obama hi ha Demòcrates i Republicans; diguéssim que el pensament polític no és patrimoni de la maquinària dels partits com és el cas a Catalunya. Diguéssim, si volen, que el pensament polític existeix.

A més hi ha això de les primàries, que no és cap tràmit. De fet ara la campanya dels candidats se centra exclusivament en obtenir la nominació dels seus respectius partits. Perquè també és veritat que tot i la llibertat de pensament, és impossible arribar a la presidència si no lideres la candidatura d'un dels dos grans partits. És interessant veure com s'esbatussen entre ells els la Hillary i el Barack, com intenten convèncer les seves pròpies bases que són el candidat ideal. No vull ni saber com es devia decidir la candidatura de José Montilla, però sabent com funciona la mafia socialista catalana accepto qualsevol hipotesi per ordre d'immoralitat. Ara els candidats es passaran un any sencer recorrent els Estats Units, estat per estat, lluitant com a bèsties per aconseguir que els seus militants i simpatitzants (i en alguns estats qualsevol votant) decideixin donar-los la confiança de liderar una de les dues grans candidatures. I després un altre any per convèncer els americans que són la millor opció per ocupar la presidència dels Estats Units. No sé qui guanyarà, però el que sí que sé és que aquesta gent em fa molta enveja.