Carlos
Els primers dies a Houston, després de creuar la frontera, són els pitjor que recorda, els moments més complicats d'una vida fins aleshores dedicada a passejar-se amb samarreta de tirants pels carrers polsosos de Puerto Cortés, a la costa atlàntica d'Hondures. Un tiet llunyà el va acollir a casa fins que va decidir agafar un autobús i provar sort més al nord: Boston, Massachusetts, hivern 2003.
El primer mes explica que amb prou feines va sortir del pis que compartia amb 6 hispanos més. Tenia 16 anys i enyorava la calor, els amics i els dies sencers al carrer de la seva ciutat natal. Amb els deu graus sota zero i el vent polar de Nova Anglaterra no sabia ni per on començar. Al principi feia tantes hores com calgués i cobrava tant poc com li oferissin. No dormia més de 4 hores al dia: als matins escoltava el que podia a una High School finançada per no sé quina congregació religiosa, a les tardes treballava de cadena en cadena de fast-food i a les nits estudiava i feia deures. Estava disposat al que fos per entrar un dia a la Universitat.
El primer mes explica que amb prou feines va sortir del pis que compartia amb 6 hispanos més. Tenia 16 anys i enyorava la calor, els amics i els dies sencers al carrer de la seva ciutat natal. Amb els deu graus sota zero i el vent polar de Nova Anglaterra no sabia ni per on començar. Al principi feia tantes hores com calgués i cobrava tant poc com li oferissin. No dormia més de 4 hores al dia: als matins escoltava el que podia a una High School finançada per no sé quina congregació religiosa, a les tardes treballava de cadena en cadena de fast-food i a les nits estudiava i feia deures. Estava disposat al que fos per entrar un dia a la Universitat.
Han passat quatre anys, ara en té 20 i un bon dia va entrar al restaurant on treballa com a supervisor un estudiant europeu que acabava d'arribar a Boston i buscava un lloc per sopar i algú amb qui parlar. Des d'aleshores hi sopo pràcticament cada dia i amb el Carlos ens hem fet molt amics. És un apassionat de la història, en sap infinitament més que la majoria dels meus companys del Boston College. Li encanta xerrar tranquil·lament mentre tanca el restaurant a les 11 de la nit, abans d'agafar el tren cap a Dorchester, a dues hores i mitja de Boston. Aquest abril espera poder passar els SAT's i l'any que ve començar el curs a l'anhelada universitat. És l'orgull de la família.
El Carlos no es pot queixar amb el que ha aconseguit a Amèrica, i no ho fa, però no en té prou: em comenta que estalvia el 30 % del sou per disposar del capital necessari per muntar un negoci al seu país, quan hi torni d'aquí tres o quatre anys. Li brillen els ulls quan ho explica: una empresa d'importació i exportació de no sé quin gra que tenen a Hondures. Em costa entendre'l, al cap i a la fi sóc un estudiant d'economia europeu, incapaç de concebre i encara menys crear res que s'assembli a una empresa.
enviat per El Director a la/es
2:32 a. m.
5 comentaris:
El proper cop explica una història sense final feliç ni alliçonament moral: una vida fracassada, culpable o no dels seus errors, i res més. Ho podrem pair si fa no fa igual de bé, considerant que ja som adults.
Gràcies pel consell, però ara d'adult a adult: seguiré explicant el que em surti dels collons.
Era un consell retòric, és a dir, una crítica.
Records als teus collons, font de la voluntat de poder i de totes les idees collonudes. Felicitats també per aquest lloc tan agradable de llegir.
irichc: el teu pensament encarcarat i conservador no encaixa gaire bé amb el liberalisme que ara et sembla agradar. Això, juntament amb els teus 3 blogs amb arguments sense coherència, dona a entendre que a tu l'únic que t'interessa es provocar.
Noi, opina el que vulguis, però no ens aborreixis amb les teves ansies per cridar l'atenció productes de la teva (post)adolescència, que aquí, el temps, no ens sobra.
Zero en comprensió lectora: no sóc liberal ni simpatitzant vostre. Ja ho aniràs descobrint, amb una mica de sort.
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici