Sowell i els préstecs
Es parla als Estats Units d'intervenir per limitar els préstecs a curt termini amb interessos estratosfèrics. Els usuaris d'aquest tipus de préstecs acostumen a ser persones molt endeutades que necessiten diners per pagar altres deutes i lògicament qui els en deixa els demana interessos molts alts. Una de les idees dels Demòcrates és establir un interès màxim per aquest tipus de préstecs, per lluitar contra el que consideren usura. Anava a explicar el problema però he trobat un fantastic article del brillant economista Thomas Sowell que ho explica amb insuperable claredat:
'The underlying reality that politicians do not want to face is that here, too, prices convey a reality that is not subject to political control: that reality is that it is far riskier to lend to some people than to others. But politics is not about facts. It is about what politicians can get people to believe.'
He suggerit enviar una còpia de 'Principles of Economics' del Mankiw a cadascun dels senadors Demòcrates, per què el comencin quan acabin 'El Príncep'.
enviat per El Director a la/es
4:40 a. m.
10 comentaris:
Jordi què en penses del ja famós article d'en Marçal Girbau sobre el teu amic Salvador?
El trobo demolidor, i tu?
I per a què intervenir si hi ha gent que ho vol consumir? Usura? Ves, si existeix deu ser perquè te consumidors...
Com és que no contestes les demandes de l'Oriol, Jordi?
Ja fa temps que no tinc per costum comentar els articles del senyor Girbau, per qüestions d'agenda. De totes maneres, ja que insistiu (o insisteixes), he mirat per sobre aquest últim sobre el Salvador i m'ha semblat una collonada pedant, com tot el que escriu aquest noi.
Coneixes Ameriquest? Si? Saps fins quin punt estableixen contractes abusius que son totalment impagables? Si?
Ameriquest feia el que vulgarment es diu 'estafar': modificava contractes un cop firmats. Això no té res a veure amb el que dic jo nano. I ja cansa haver de respondre comentaris estúpids, francament.
Si recibir usura o dinero por un dinero prestado es pecado.
Se responde a la primera conclusión: sin duda, recibir usura por un dinero prestado es injusto de suyo. Se prueba porque en tal negocio se vende algo que no existe, luego es un negocio injusto.
Se prueba el antecedente poniendo cierta distinción, es decir, que en las cosas hay una doble diferencia: hay unas cosas en las que el uso de las mismas las consume, de tal modo que no se distingue el dominio de ellas de su uso. Y así el uso del dinero es su consumo, es gastarlo, como es evidente en las cosas que dicen relación con el alimentarse: como el uso del vino es consumir el mismo vino, es beberlo. Y sobre estas cosas, si alguien quisiera recibir de una parte un dinero por el uso del vino, y también por otra parte quisiera recibir dinero por el mismo vino, recibiría entonces algo por lo que no existe, es decir, por el uso del vino; lo cual es ilícito porque aquel uso del vino es el mismo vino. Luego como el uso del dinero es la cosa misma, se sigue que recibir dinero por el uso de la cosa y por la cosa misma es vender dos veces la misma cosa y, en consecuencia, es vender algo que no existe -es decir, el uso de la cosa, cuyo uso no existe puesto que es la misma cosa-.
Francisco de Vitoria
Jordi, tens tota la raó. Si t'ofereixen duros a quatre pessetes, són estafadors. I si te'ls donen a sis, són bancs.
1. El temps. L'interès és el preu que pagues per comprar 'diners avui' i no haver-te d'esperar anys per gaudir del pis que vols o, des l'altre costat, el que cobres per vendre 'diners avui' i haver-te d'esperar per gaudir del que vulguis comprar. No veig cap diferència entre aquest i qualsevol altre mercat. La clau està en entendre la preferència intertemporal de l'individu, ie: que preferim consumir 'avui' que 'demà'. Mentre seguim sent 'impacients' té tot el sentit del món l'interès. No sé tu però jo prefereixo un pis avui que el mateix pis d'aquí 25 anys.
2. Quina mania amb els bancs. Els bancs són intermediaris entre compradors i venedors de diners. En una economia lliure i oberta els bancs no poden, repeteixo: NO PODEN, decidir el tipus d'interès que et cobren. Tot depèn de les decisions agregades de consum/estalvi/inversió dels individus. A més, hi ha el que es diu competència... Però ja saps allò de matar el missatger.
No veig cap diferència entre aquest i qualsevol altre mercat.
Jo sí: el mercat que defens no afegeix valor. No dic que els bancs no prestin un servei digne de contraprestació, sinó que aquesta no pot ser altra que la restitució de l'equivalent. Mentre el risc no es materialitzi en pèrdua efectiva, no és just aplicar un recàrrec per un perjudici que no s'ha produït encara. I si el risc és excessiu, assumir-lo totalment és temerari i condueix a la ineficiència.
L'únic bon argument -i obvi- que admeto és que, si no es permet l'interès (cap interès), aleshores ningú no es prendrà la molèstia de prestar. A la qual cosa contesto: nacionalitzem la banca.
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici