Immigració

Ja saben què en penso de la immigració: lliure circulació prèvia eliminació de l'Estat de Benestar. Punt.

De totes maneres admeto que existeix un argument prou interessant per justificar-ne la restricció tot i haver eliminat l'Estat del Benestar, que té a veure amb tota la teoria dels béns públics.

Ràpidament: considerem l'Estat de Dret (Rule of law) i la Democràcia liberal com a béns públics. Per entendre'ns:

1. Adquirir per un país donat un Estat de Dret que funcioni i una Democràcia liberal és car, molt car. No en termes estrictament pecuniaris, s'entén. Però és cert que són molts anys de sacrificis, revolucions, reformes difícils, compromisos multipartits, etc. Als EUA, per exemple, per dotar-se d'aquest sistema envejable van pagar el preu que els historiadors anomenen 'Guerra d'Independència' o 'Revolució Americana'. A França tampoc no es queden curts, van abonar el que es coneix com a 'Revolució Francesa' i sembla que els ha sortit un pèl defectuós tot plegat. A Espanya diria que hem estat pagant a terminis durant tot el segle XX i finalment sembla que ja ens podem considerar més o menys propietaris. Alguns països han pagat preus més alts que d'altres i n'hi ha que encara és hora que es decideixin a comprar aquesta tecnologia, que segons tots els estudis és d'allò més rendible. Sovint passa que es pretén regalar la tecnologia a tercers països i apareix el famós problema de la ineficiència dels regals. En aquest sentit vegi's la guerra de l'Irak i l'Afganistan.

2. Un cop adquirit el bé 'Rule of law+democràcia liberal', ens trobem davant d'allò que els economistes anomenen bé públic: un bé no rival i no excloent. No rival perquè el fet que jo utilitzi aquest 'Estat de Dret', me'n beneficiï, no impedeix que vostè també ho faci, a diferència, per exemple, de què passaria si em cruspís una patata, que un cop digerida per mi deixa d'estar disponible pel seu consum. No excloent perquè un cop una persona és a Espanya no se la pot excloure de l'ús d'aquest bé i de tots els beneficis que comporta en termes d'estabilitat, ordre i benestar en general. Pensin, per posar un exemple molt concret, que si decideix delinquir no podrem impedir que el jutge Garzón porti el cas, com tots els casos que s'obren a Espanya cada dia. Més seriosament: sovint no ho valorem, però ser en un país on funciona l'Estat de Dret és un autèntic luxe que algú ha hagut de pagar en algun moment.

3. Un immigrant que arriba de Guinea Bissau amb una mà al davant i l'altra al darrera només posar al peu a Espanya ja es pot beneficiar (recordin: bé no rival i no excloent) del bé públic que tants esforços ha costat a generacions i generacions de ciutadans: l'Estat de Dret. Un free-rider, vindria a ser. Seria com si els meus companys i jo decidíssim no comprar una tele al pis que compartim i en canvi entréssim a casa dels veïns a mirar el proper partit de la NBA. I algú dirà que aleshores nosaltres, els fills dels qui de fet han pagat tot el tinglado, també som uns free-riders. No ho descarto, però jo ho veig més aviat com una herència que ens deixa la generació dels nostres pares i avis, com la casa de l'Empordà o el pis a Gràcia. I no oblidin que el fet que nosaltres, els fills i néts, en poguéssim gaudir algun dia pot haver inspirat, incentivat si volen, molts dels qui s'han sacrificat (en sentit ampli) per la democràcia i l'Estat de Dret. Ja saben allò de 'deixar una societat més justa pels nostres fills i néts.'

En aquest sentit no veig malament la idea del govern britànic de cobrar una entrance fee als nous immigrants, per mirar de solucionar el problema de free-riding que suposa la immigració lliure pels països que sí que han decidit comprar una cosa tan cara com un Estat de Dret.