Rics o egoistes

M'emprenya adonar-me que sóc massa egoista per fer-me ric. Als més espavilats els sobrarà la resta de l'article, poden passar directament a l'última frase.

Perquè ens entenguem: per guanyar diners has de trobar alguna cosa que sigui útil als altres. La idea és que no et pagaran perquè t'estiguis al sofà de casa llegint les obres completes de Proust; no fas cap favor a ningú més que a tu mateix. Egoisme, n'havíem dit fins ara. Pots fer dues coses: quedar-te al sofà llegint l'esmentat Proust o dedicar el teu temps a pensar què necessita el veí per fer la seva vida més fàcil, que és essencialment el que vol dir 'crear una empresa'. Això últim és més aviat pesat, implica dedicar-te a pensar i satisfer necessitats de gent que sovint és grollera, maleducada i moltes vegades limitadeta. S'entén que prefereixis la companyia dels grans mestres de la literatura universal, a mi em passa el mateix. És veritat que sempre et queda l'opció de no preocupar-te de què necessita el veí i dedicar-te a llegir i llegir més o escriure poesia mediocre, però no t'enganyis... ets molt més egoísta que el banquer d'inversions que es passa la vida escrutant dades insulses o que el senyor Amancio Ortega, una juventud sencera buscant la manera de satisfer els gustos de la massa grollera mentre d'altres gaudien d'experiències místiques al París dels anys 60.
Fer el que més t'agrada a tu o el que més agrada als altres: és la diferència entre l'egoísta i el ric. Una altra cosa és que siguis un geni, però d'això ja en parlarem un altre dia.

Vull dir que, genis a banda, cal pensar molt en els altres per arribar a comptar els euros per milions algun dia.