dimarts, de febrer 20, 2007

Canvi climàtic: duros a 4 pessetes

El deixo triar: un milió d'euros avui o 25 milions d'aquí 50 anys. O més en general: quants milions li hauria de prometre per d'aquí 50 anys perquè renunciés a un milió avui? I si li dic que de fet només potser li regalo els 25 o els que siguin, que també poden ser menys o, segons com, més, en funció d'una pila de factors que encara ni jo mateix entenc del tot? Deixant de banda aquesta última pregunta, més per físics i climatòlegs en el cas que ens ocupa, la clau per respondre les dues primeres és determinar la manera de valorar quantitats a través del temps: un mètode que permeti establir una equivalència entre quantitats futures i presents, per allò de no comparar peres i pomes, ja m'entenen. Estem d'acord que vostè preferirà, si li pregunto avui, un duro que no pas quatre pessetes i m'atreveixo a dir que també es quedarà abans amb un milió ara que no amb la promesa d'un milió d'aquí 50 anys; en aquest cas, per prendre la decisió, implícitament està utilitzant el que s'anomena taxa de descompte per poder comparar les dues quantitats (iguals en termes nominals).
I aquesta és la clau de la política a seguir davant del 'canvi climàtic'. Alguns pretenen que renunciem avui, ara i aquí a part de la nostra riquesa o capacitat de crear-ne (el 'milió avui' de què parlàvem) perquè d'aquí 100 o 150 anys ens diuen que hi sortirem guanyant. L'informe Stern, per exemple. Però com sabem si hi sortirem guanyant al cap i a la fi? Un exemple amb quatre números:
Suposem que el cost del canvi climàtic (pol·lució, canvis en el nivell del mar, temperatura, etc) pels habitants de la terra d'aquí 50 anys s'estima en dos bilions d'euros (s'entén que utilitzo euros, o qualsevol altra moneda, perquè és una magnitud que permet fer càlculs, però sempre estem parlant de benestar, no de diners estrictament). Doncs bé, aplicant una taxa de descompte del 3% anual (xifra raonable, suggerida per economistes com Gary Becker o Tyler Cowen) els dos bilions futurs equivaldrien a mig bilió d'avui. Què vol dir això? Senzillament que tota decisió per combatre el canvi climàtic el cost de la qual superi avui aquesta magnitud és el que vulgarment es diu vendre un duro a quatre pessetes. Un desafiament a la saviesa popular.
I perquè diu l'informe Stern que ens surt a compte pagar un dineral ara o d'aquí poc per estalviar-nos els costos a llarg termini del canvi climàtic? Ja s'ho deuen imaginar: utilitza una taxa de descompte pràcticament negligible.
S'imaginen també que el senyor Stern em soluciona el problema del pis? Només m'ha de deixar diners aplicant la seva taxa de descompte.

6 comentaris:

Anonymous Anònim ha dit...

Veig que t'has llegit l'article d'en Xavier Sala i Martín...

Ah! I també m'agradaria dir-te que no has estès res del informe Stern.

9:45 a. m.  
Anonymous Anònim ha dit...

llegeix aquest article d'un home inteligent el teu mateix partit... ja em diràs el què.

http://carlescampuzano.blogspot.com/search?q=els+esceptics+del+canvi+climatic

11:29 a. m.  
Blogger Marçal Girbau ha dit...

Tens raó Jordi, per aquest motiu és necessari que els humans entenguem que l'únic futur viable, l'únic progrés social, no passa pas per les teories del creixement econòmic (és a dir, cada any créixer més, per tant, produir més), sinó justament pel contrari, intentar cada cop produir més: el decreixement econòmic. Certament, això és una mica complicat fer entendre a un sol país, i de fet, si ho apliquéssims sols a un país, seria un desastre. Però, globalment, l'única manera de sortir-nos és, cada cop, consumir, gastar, usar, produir menys. Un sistema que es basa en l'axioma "cada cop més" és un sistema condemnat al fracàs. Ara necessitem reduir, decréixer, i al cap d'uns anys, quan haguem arribat a l'equilibri sostenible, mantenir-nos. Salut!

1:52 p. m.  
Blogger El Director ha dit...

anónimo 1: el que dic jo de la taxa de descompte (noti's que no dic res dels aspectes físics de l'assumpte perquè com bé dius no entenc res) és exactament el mateix (en català) que diuen, per exemple Gregory Mankiw, Robert Barro, Gary Becker (premi Nobel, quants en tens tu?), Tyler Cowen, David Friedman (fill de MF), Bryan Caplan, Arnold Kling, etc, etc. Comprendràs que tots ells (repeteixo, tots) són PhD per la Universitat de Harvard, Princeton o Chicago i tu un anònim que escriu a l'Estable, així que si em permets...passo a comentar el següent.
Anónim 2: no m'havies dit un home intel·ligent? M'has posat un link a la web del campuzano!

4:07 p. m.  
Anonymous Anònim ha dit...

Decreixement econòmic? Marçal, deixa d'anar a les misses de Sant Arcadi Oliveres (al qual he patit de professor).
Ara que el creixement està ajudant a milions de persones a sortir de la pobresa, vinga, tallem-ho?
Per ser coherent amb la tonteria que dius, hauries de renunciar a tot el que tens, i anar-te'n a viure a algun país subdesenvolupat, on passaries una gana molt sostenible.

10:09 p. m.  
Blogger Marçal Girbau ha dit...

Senyor anònim:

Miri, justament, estat parlant amb algú obsessionat per cada cop consumir menys, especialment, energia. Així doncs, la meva dèria em porta a intentar crear el mínim de residus possibles (compro vidre tant com puc, en comptes d'envasats derivats del petroli; consumeixo productes 100% biodegradables; etc), intentar consumir menys energia (transport públic, estalvi energètic a casa), consumir menys recursos naturals (aigua, sobretot, hi ha uns aparells que permeten reduir fins a un 40% el consum, i, a més cal que cooperem), etc.

La roba, per exemple, intento comprar-la produïda a la UE, de tal manera que les empreses han hagut de passar els controls ambientals, i, encara que pagui 10€ més, això em fa sentir millor amb mi mateix. I no és, pas, consciència barata, sinó que realment em sento col·laborador d'un món més bell.

I tu, què fas a la vida, tros d'anònim?

12:04 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

Enllaços a aquest missatge:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici