dissabte, d’agost 19, 2006

Lost in translation

Actor americà, 50-60 anys, de cinisme massa forçat, cara de pomes agres que ja es veu que no va amb ell. Jove americana acabada de sortir de Yale, d'elevades pretensions intel·lectuals i estat depressiu una mica massa postís, també. Hotel de 5 estrelles. Els dos es creuen, o es volen creure, sols al món (Tokyo a la pel·lícula).
La història vista, llegida i escoltada mil vegades: acaben estimant-se per falta d'opcions, què han de fer sinó?
Recordo un viatge a Rússia, fa 1 any i mig, amb la meva àvia i la meva cosina petita. Grup de turistes habitual, tots passant la seixantena. De sobte una cara jove entre tanta senilitat, una altra néta que acompanya els avis. Et trobes perquè no es pot evitar, simules una certa contrarietat per la situació quan en realitat estàs passant uns dies gens menyspreables en hotels de luxe. L'obra avança a mesura que passen els dies i la incògnita és la mateixa de L in t: hi haurà polvo o no? Un dia et fas l'intel·lectual esquerp i l'altre et queixes del pla del dia, etc. El límit és el dia de tornar i cada nit esperes novetats. Tot revestit, sempre, d'una simulada espontaneitat, aquella que només es dóna quan tot està pensat i ben repensat, quan res del que dius ni fas és perquè si. Ni l'un ni l'altre, però.
Què volen que facin l'actor cansat de la dona i la noia farta de l'imbècil del marit, tots dos americans, una setmana tancats en un hotel de luxe al bell mig de Tokyo? Doncs qualsevol cosa, però junts, evidentment. Cap novetat?
Menció a part mereixen les bromes de japonesos. No és per la mariconada del racisme ni res d'això, que prou que m'agraden a mi les bromes políticament incorrectes, amb tota la mala llet que vulguin. Però home, només demano que tinguin gràcia, que no siguin un tòpic rere l'altra, indignes d'una directora com Sofia Coppola. Que si les rs dites ls, que si la reduida alçada dels nipons, que si la gràcia de sentir parlar japonès i no entendre res. No podrien haver tret alguna cosa una mica més brillant? Perquè per acudits d'asiàtics d'aquest nivell, el bar de Torredembarra no el guanyen fàcilment. Massa brometa fàcil.
Mentre la veus, bé, és una pel·lícula que no puc menysprear, però un cop vista no es pot dir que en quedi res tampoc. Pretensions, alguns moments solvents, una línia arregladeta, final de nivell, per sobre de la mediocritat general, però lluny, llunyíssim, de cap espurna de transcendència. Sobrevalorada.
Scarlett Johansson, això sí.

2 comentaris:

Anonymous Director de Les Lleixes ha dit...

Jo vaig trobar que era una pel·lícula fantàstica des del punt de vista estètic tot i l'evident manca de trama.

7:33 p. m.  
Blogger El Regidor ha dit...

Per aquells "entonses" Scarlet no em deia res en particualr. De fet, és d'aquelles noies de cara angelical però manca de corves brillants. No voldria se criticat ara per dos fervents "enamorats" d'aquesta actriu americana, així que els meus trets no aniran per aquest camí. Lost in Translation... bé, una pel·lícula més, que voleu que us hi digui. Quan em van dir que havia guanyat un Oscar al millor guió original vaig saber que era l'embriaguesa i que sens dubte el jurat que ho decidí anava un pel tocadet. Serietat per favor, És una pel·lícula plana, previsible i de la que es treu menys suc que d'una nou. Vaig intentar tornar-la a veure per saber si realment la vaig agafar en un mal dia però no fou aiuxí. La sensació: idèntica. Bona ambientació i estètica que diu el director... bé, potser sí, però també n'he vist de millors. Baja, una pel·lícula que no em descarregaré pas a l'Emule.

12:37 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

Enllaços a aquest missatge:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici