Tornem

Divendres celebro inesperadament que no sóc l'únic que acaba vacances: tornada a l'Isidre. Per ser francs, fins fa 4 dies no hi havia anat mai i no podia pas dir, per tant, que el trobés a faltar a l'estiu. És curiosa, per això, la capacitat que tenim per adaptar-nos ràpidament a determinades coses. Així deu ser com ha evolucionat l'espècie, suposo. L'adaptació a les coses bones i el rebuig de les dolentes amb la màxima rapidesa possible: trobar a faltar els sopars a l'Isidre encara que només hi vagis des de fa 4 mesos.
Ens trobem amb el Salvador i el Joan Foguet a les deu a l'Ideal, el bar de guàrdia en absència del mestre Tirvió. A dos quarts d'onze ja tenim taula a l'Isidre i quan ho sé accelero sospitosament el ritme de consum del gintònic amb qui estic negociant des que he arribat.
La benvinguda ens la donen tres gotets de sopa, freda i calenta: de verdures, de gazpacho i un tercer que no recordo. Tot sigui per incomodar els veïns de taula, que només n'han tingut un.
Després d'unes indiscrecions amb l'esqueixada de bacallà l'expert agafa el timó: de primer els ceps i deixa't de tonteries, que sembla mentida, home. Sublim. Dels millors que recordo. I els trossets de foie que saludes de tant en tant també fan molta il·lusió i et recorden que no pots perdre el temps: ja cal que comencis a guanyar diners per pagar-ho, tot això.
Continuem amb un estofat Isidre 100%. Respon exactament a la idea que tinc associada a la paraula estofat. I no és que aquí facin estofat sinó que estofat és el que fan a l'Isidre, és ben clar.
Les postres són, com sempre, responsabilitat de la Núria i el seu soufflé de xocolata. Aquest final ja justifica el deplaçament per si sol. El millor Isidre que he fet mai. Visca, doncs, i fins la pròxima.