Bourg-Madame

A Catalunya em molesta bastant sortir de Barcelona capital i més si és per anar a la muntanya. Hi ha una excepció, però: la Cerdanya. Cada any hi acostumo a pujar uns dies al voltant d'aquestes dates, per compromisos familars. Abans sempre passo per Andorra, de manera que l'entrada a la comarca la faig des de França. Passar pel país veï sempre hi posa la necessària dosi de màgia, la màgia de viatjar, i el desplaçament transcedeix la mera sortida a la muntanya. Bourg-Madame és el primer poble francès, enganxat a Puigcerdà. Els primers records que en tinc daten de principis dels noranta, quan hi pujàvem amb els pares i recorríem la Cerdanya francesa amb el tren groc. És dels records més vius que conservo d'aquella època: baixar a l'estació de Mont-Louis a jugar-hi una estona. Respirar l'aire del pirineu i descobrir amb curiositat l'existència d'altres països, de llocs on la gent diu paraules mai sentides abans.
Passes la frontera de Puigcerdà i de seguida veus que Bourg-Madame és França, segurament té més en comú amb qualsevol poble de l'Alsàcia, a 800 km, que amb el mateix Puigcerdà, a pocs metres. Estem d'acord, tot és Catalunya, però la veritat és que la diferència se't menja en un moment les heroiques idees pancatalanistes.
Els edificis són de colors més foscos, negres i grisos més marcats i l'harmonia en la construcció la notes a cada cantonada. La sensació és de molta més solidesa. A Puigcerdà hi ha una disparitat tant de colors com de formes molt més gran i no deixa d'importunar-te una curiosa sensació de provisionalitat. Deu ser per l'afició a l'obra vista mal feta o pels terrats mal girbats, que s'oposen a les teulades ben acabades i enpissarrades del costat nord de la frontera.
Tot i la decadència de França, la plaça de l'Ajuntament de Bourg-Madame, amb les inicials R.F. de République Française presidint des del balcó de l'edifici principal tota l'extensió urbana, sempre tindrà molta més presència que la plaça de la vil·la de qualsevol poble de la Catalunya Sud, amb les seves antenes mal posades, les totxanes amb pegots de ciment a la vista i bars sòrdids i bruts omplint la plaça que passa per ser la principal.
No es pot sortir de Barcelona.