Alberto Modrego

El noi és de la generació del 87, també. Viu a cavall entre Hospitalet i Torredembarra i aquesta doble circumstància, de la qual ningú encara no n'ha sortit il·lès, li dóna uns trets molt peculiars, de difícil comprensió per qui no forma part d'aquest món.
La primera vegada que en vaig sentir parlar fou el 1995. Dos veïns meus, del meu mateix bloc, parlaven, pocs temps després de comprar-se l'apartament, d'un xaval absolutament desequilibrat, un pertorbat en tota regla, que ocupava un pis al bloc del costat: l'Alberto.
Me'l van presentar un dia de juliol d'aquell mateix any, sempre amb una certa reticència per part meva. Esperàvem a la planta baixa i un gran terravastall escales avall serví als meus amics per comunicar-me la imminent arribada del cèlebre veí.
La seva fama com a destructor de tota quanta cosa se li posa davant ha estat sempre molt útil a tothom. Si alguna cosa es trencava, des de la taula de ping-pong fins als bancs de la piscina, del culpable n'hi havia pocs dubtes, tant si hi era com si no: això l'Alberto, per descomptat.
Al seu historial hi consta trencar taules amb periodicitat pràcticament setmanal, tot i que amb l'edat la seva producció anihiladora ha anat disminuint. Més endavant, aquesta fama ha servit també per bastir-li tota una mitologia al voltant, francament divertida, sobre la seva omnipresent culpabilitat.
Darrera un esbojarrament desmesurat en els primers anys d'infantesa s'hi anà vestint una profunda timidesa, que amb el pas del temps ha anat aflorant fins a presentar-li serioses dificultats en diferents ordres. No lliga, per exemple.
Amb les noies hi té una relació curiosa, però res més. Les fa riure, perquè el seu sentit de l'humor mereix també un capítol a part, però la cosa no va més enllà. Tossuderia de la genètica, la condemna inapel·lable de la biologia evolutiva. No és guapo i anys de copiosa alimentació han anat deixant el seu sediment, en forma de pectorals dignes de l'inspector Torrente i abdominals ben resguardats d'inclemències diverses per una generosa capa més aviat amorfa i de tacte, segons diu l'amic Hector, flonjo i mal·leable.
El seu sentit de l'humor té moments de brillantor desarmant, tot i que limita, massa vegades, amb una excessiva vulgaritat. No se li pot negar, això és cert, la paternitat d'algunes frases memorables. La seva és una mirada escèptica, d'apassionament difícil. Té una certa facilitat per identificar paradoxes i treure'n punta, envasar-les i oferir-les en forma de comentari d'acidesa considerable als presents, que les devoren amb sincera hilaritat. Dels seus comentaris ningú no se'n salva, amb la sola excepció, probablement, del seu admiradíssim avi Andrés. La fascinació que li té és d'una desmesura que ratlla perillosament el ridícul.
La seva altra obsessió, més que passió, és l'aviació comercial. De fa anys vol ser pilot i si d'alguna cosa pot parlar amb coneixement de causa és d'avions. El somni de pilotar, però, sembla que el deixa per més endavant, no ha tingut el valor per intentar perseguir-lo ja des d'ara. Al setembre comença enginyeria industrial, fent cas omís dels nostres consells.
Als 15 anys fou amb ell i l'Hector que vam agafar l'avió tots sols i cap a París. Hi ha coses que no poden esperar. Gran viatger. Cada any fem un parell o 3 de sortides per Europa i mai perd la il·lusió de tornar a agafar l'avió i recordar aquella primera vegada, quan amb més il·lusió que diners i més ganes que experiència preteníem dominar la ciutat que amb el temps hem anat descobrint que mai no ens acabarem del tot.
El que és un fet, però, és que els nostres estius a Torredembarra haurien estat del tot diferents sense la seva inoblidable empremta.
D'Alberto Modrego, per sort o per desgràcia, al món només n'hi ha un. I que duri.