dijous, d’agost 03, 2006

Harrod's

Londres, 25 de juliol. Un matí passejant per la ciutat i es fa l'hora d'atendre la cita inajornable amb la biologia, que si saps triar bé també ha de ser-ho amb l'art: el dinar.
Provarem, per recomanació explícita, el restaurant de Harrod's, a Knightsbridge.
Sala espaiosa, taules amb molta separació i un buffet que comença amb victòria inapelable sobre la vista.
Entrants amb tot tipus d'amanides, pastes fresques, salmó fumat, arrossos, assortiment de formatges, etc. Passant als assumptes seriosos: la carn. Una filera de cuiners, de procedència incerta, això si, s'encarreguen de preparar-te i servir-te la carn que demanes mentre encara es va coent. Gall d'indi, roast beef, xai rostit, bou, vedella, colomí, pollastre, etc. Un homenatge a tots aquells que creiem en la dimensió omnívora de l'home i celebrem poder constatar que som a Londres amb un bon tall de roast beef amb salsa i bolets sobre la taula. El xai rostit també és una festa i per tancar, l'entrecot: grumolls de sal dispersos per la superfície ben cuita, que en practicar incisions amb el ganivet rellisquen fins a l'interior, tot ben roig.
S'hi ha d'anar després d'haver-se perdut per la secció d'alimentació dels grans magatzems. El restaurant serà la compensació a la impotència de veure tantes coses fantàstiques i no poder-te-les emportar, saciarà momentàniament l'apetit consumista que s'hi desferma amb tant sols una fugaç passada. I quedes ben tip.
Menges en companyia d'old ladies londinenques, que prenen un lleuger dinar en companyia d'amigues, o soles, després de passar-se el dia gaudint de la màgia de perdre's en la immensitat i el luxe de Harrod's.
De totes maneres, a pesar de les intencions de la sala, el pas del londres victorià a l'elisabetià no es pot dissimular observant els començals, i jo mateix en sóc la prova. Unes taules enllà dues parelles: ells amb shorts i càmeres penjades al coll, elles amb tirants i faldilla texana. Una sala tant victoriana, uns començals directament republicans. La paradoxa visual tan típica de l'època. Tot i així no arribem als extrems obscens dels entrepans de pernil i mantega als jardins de Versailles, que tan m'impactà la setmana passada.
I és que aquest és un lloc on per 30 lliures hi pots menjar amb gràcia, però també és aquest el preu que paguem perquè la vulgaritat ocupi cada dia esferes més àmplies del nostre món.
Si no jo no seria aquí, també teniu raó.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

Enllaços a aquest missatge:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici