Pobresa
Mica en mica descobreixes la teva pobresa, la teva infinita i absolutament obscena pobresa. És en descobrir gent rica i veure com es mouen i què fan que un va edificant amb un pèl més de realisme la idea sobre què és això que som realment: poca cosa. Ni una humil croqueta, com diuen alguns.
Parlo dels rics de veritat, d'aquella riquesa generosa tan d'agrair. Són gent que no miren preus, fan allò que volen. Punt. Mentre uns escrutem exhaustivament la xarxa buscant afamats la darrera oferta de Ryanair per escapar-nos dos dies a Londres, altres ja fa estona que n'han tornat i amb primera classe.
Que marxar a Manhattan sigui com pujar al poble el cap de setmana i menjar als millors restaurants del món la més insulsa de les rutines, aquí és on sabrem que hem fet tot el que havíem de fer.
Per norma general els rics em cauen bé, molt millor que els pobres, que no tenen altra preocupació que els diners. Tenen una dimensió espiritual generalment més extensa i més capacitat per l'abstracció. Flueixen molt més agradablement, suposo que per l'absència de la sempre encotilladora limitació monetària. Si sopant al xinès de 7 € el menú hi ha qui dedica 20 minuts a repartir entre els començals el cost absolutament irrisori del sopar, a cals rics això no es dóna i és per tant molt més el temps dedicat a parlar de coses interessants.
Sospito que hi ha una clara relació inversa entre volum de renda i volum converses sobre el tema. Què hi ha més vulgar que una persona incapaç de veure res més enllà dels euros que s'estalviarà fent una cosa i no una altra?
Tenen, a més, una curiosa i suau hipocresia, molt distreta d'observar i lluny de la barroeria i l'obscenitat pròpies de la majoria de discussions a cal ratolí pobre. Així com els pobres s'acostumen a vanagloriar de la seva misèria i hi fan constants referències, tals que un podria pensar ben bé que n'estan orgullosos, els rics no acostumen a dir-se'n massa sovint i una espècie de constricció d'arrel cristiana els impedeix fer referències constants a la seva folgada situació financera. Algú diria que fins se'n volen amagar, molts. I no hi ha cosa més estúpida que la primera, evidentment, fora de la segona.
Però també és veritat que un país de rics desacomplexats perdria molta màgia i ells mateixos se'n ressentirien.
Llarga vida a tot allò que no ens podem pagar! Sempre que ens convidin, és clar.
Parlo dels rics de veritat, d'aquella riquesa generosa tan d'agrair. Són gent que no miren preus, fan allò que volen. Punt. Mentre uns escrutem exhaustivament la xarxa buscant afamats la darrera oferta de Ryanair per escapar-nos dos dies a Londres, altres ja fa estona que n'han tornat i amb primera classe.
Que marxar a Manhattan sigui com pujar al poble el cap de setmana i menjar als millors restaurants del món la més insulsa de les rutines, aquí és on sabrem que hem fet tot el que havíem de fer.
Per norma general els rics em cauen bé, molt millor que els pobres, que no tenen altra preocupació que els diners. Tenen una dimensió espiritual generalment més extensa i més capacitat per l'abstracció. Flueixen molt més agradablement, suposo que per l'absència de la sempre encotilladora limitació monetària. Si sopant al xinès de 7 € el menú hi ha qui dedica 20 minuts a repartir entre els començals el cost absolutament irrisori del sopar, a cals rics això no es dóna i és per tant molt més el temps dedicat a parlar de coses interessants.
Sospito que hi ha una clara relació inversa entre volum de renda i volum converses sobre el tema. Què hi ha més vulgar que una persona incapaç de veure res més enllà dels euros que s'estalviarà fent una cosa i no una altra?
Tenen, a més, una curiosa i suau hipocresia, molt distreta d'observar i lluny de la barroeria i l'obscenitat pròpies de la majoria de discussions a cal ratolí pobre. Així com els pobres s'acostumen a vanagloriar de la seva misèria i hi fan constants referències, tals que un podria pensar ben bé que n'estan orgullosos, els rics no acostumen a dir-se'n massa sovint i una espècie de constricció d'arrel cristiana els impedeix fer referències constants a la seva folgada situació financera. Algú diria que fins se'n volen amagar, molts. I no hi ha cosa més estúpida que la primera, evidentment, fora de la segona.
Però també és veritat que un país de rics desacomplexats perdria molta màgia i ells mateixos se'n ressentirien.
Llarga vida a tot allò que no ens podem pagar! Sempre que ens convidin, és clar.
enviat per El Director a la/es
7:00 a. m.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici