Socialistes per omissió

No hi ha com parlar del PP per generar controvèrsia. Des que sé que no em queda més remei que votar-los a les properes eleccions generals que he dedicat una mica més de temps a reflexionar-hi. A la meva presentació hi diu que Aznar és el millor president de l'Espanya democràtica; ben pensat més aviat diria que és el millor president socialista de l'Espanya democràtica, però per evitar redundàncies ho deixo així. D'acord que alguna cosa vam avançar en privatitzacions i que poc o molt va baixar algun impost (més aviat poc). Però comptat i debatut Aznar és el que jo anomeno un socialista per omissió: 8 anys al poder i encara paguem i patim educació i sanitat públiques, prestacions d'atur, IRPF màxim proper al 50 % i un munt de regulacions laborals que oprimeixen, encotillen i malmeten el teixit empresarial del país. És urgent que a Espanya (i encara més a Catalunya) comenci a destapar-se l'enorme poder d'una dreta liberal sense complexos, que no es passi el dia demanant perdó per no ser progre i que no acabi adoptant la mateixa retòrica col·lectivista de l'esquerra. Una dreta liberal que digui les coses pel seu nom, que tingui per lema: 'There's no such a thing as a free lunch' i Hayek, Friedman, Reagan i Thatcher com a referents. Sé que som molts els que pensem que ja n'hi ha prou de mantenir aquest Estat obès, groller i ineficaç; només falta que algú sigui prou valent per no caure bé a la premsa progressista (valgui la redundància) i parlar a la gent no només de què hi perdrien amb la supressió de l'educació i la sanitat públiques, sinó de tot el que s'estalviarien. Els puc assegurar que són molts els qui hi sortirien guanyant. Necessitem un Partit Liberal, ara i aquí. L'alternativa passa per creuar l'Atlàntic.

Paritat

Ahir vaig votar sense saber que fa dos mesos es va aprovar la llei de paritat i qui va votar-hi a favor. Si ho hagués sabut els puc assegurar que no hagués votat a cap dels partits que hi van votar a favor, conjunt que ara sé que els inclou a tots (els que tenen representació al Congrés) excepte el PP, que es va abstenir. Admeto la culpa de la meva ignorància, però el cas és que mentre a la península es perpetrava aquest darrer atemptat contra la llibertat individual jo era de vacances a Califòrnia i no llegia diaris espanyols. Entre ahir i avui em vaig informar dels detalls de la llei: si els polítics volen posar-se les coses difícils en la confecció de les llistes a mi ja m'està bé, però el que no puc païr de cap manera és el capítol dels consells d'administració de les empreses. El que més greu m'ha sabut és saber que CiU va votar que sí a aquesta atrocitat. En conseqüència ja anuncio que a les properes eleccions generals el meu vot serà per l'únic partit que no va accedir a empassar-se aquesta llei repugnant. La meva paciència té límits.

Marxin

La bona notícia és que la participació no arriba al 50%. Escollir entre l'agosarada mediocritat dels principals candidats no és una perspectiva que entusiasmi gaire i el ciutadà ha tingut el valor de dir-ho quedant-se a casa i no fent el joc.

Pel que fa als resultats, el meu resum: puja l'esquerra catalanista (CiU) però la coalició d'extrema esquerra (PSC-ERC-ICV) seguirà administrant la nostra pasta a l'Ajuntament. Lamento que en Xavier Trias no sigui l'alcalde enlloc del sociata de l'Hereu, però confesso que després de veure com pregonava la seva condició de socialdemòcrata no puc evitar una certa eufòria de justícia universal. És possible que l'estratègia electoral desaconselli qualificar-se d'una altra cosa, però sempre em fa il·lusió que no tingui èxit algú que es diu socialdemòcrata i es queda tan ample.

Al col·legi electoral una dona, amb els mateixos drets i deures que qualsevol altra, pregunta cómo se hace para votar a Montilla.

Mentrestant, un interventor socialista convenç un vocal perquè aconselli a un amic seu que demani 4 hores de permís (pagat per l'empresari) per exercir el dret a vot. El noi entrava a treballar a les 2 del migdia i considerava que tenia temps de sobres per votar abans. -Y eso qué más da!- contesta l'interventor - Es su derecho! que lo pida!- Lladres, penso.

Si la gent sabés com es fan les llistes electorals la participació no superaria la dels propis candidats i famílies respectives.

Celebro l'èxit de Plataforma per Catalunya. El seu programa em sembla molt pobre (i antiliberal) però m'agrada observar com l'establishment polític s'arremolina indignat per llançar a la foguera qualsevol outsider que gosi sortir-se del guió.

La setmana passada a la UPF hordes d'okupes van impedir que l'Hereu fes un acte de campanya. L'acusaven d'afavorir l'especulació i de privatitzador. Si aquests xicots bruts i analfabets l'encerten encara resultarà que en podrem fer alguna cosa, d'aquest alcalde.

De totes maneres és gros que amb prou feines 9 mesos després de l'acomiadament humiliant de Joan Clos a la ciutat de Barcelona el Partit Socialista acabi de guanyar les eleccions una altra vegada. No em canso mai d'admirar els meus conciutadans de Barcelona i la seva capacitat per al perdó, o més aviat per l'oblit.

Totes les capitals de província catalanes estan en mans del Partit Socialista. El mateix passa amb la Generalitat i amb el govern de l'Estat.

Tot plegat és una mica pesat, el meu consell és que fotin el camp tan aviat com puguin. Amb la liberalització del cel transatlàntic poden trobar vols molt barats als Estats Units. Bon viatge, jo marxo el 30 de juny. Ja m'explicaran com els va.

Votants irracionals

Els polítics acostumen a bramar a favor de la participació; ja saben allò de la festa de la democràcia, dels deures cívics i d'altres collonades . A mi em sembla, com en tot, que l'important no és participar. El cas és que participar perquè si no fa cap bé a ningú i en molts casos és veritat que el més racional (i millor per tothom) és quedar-se a casa.

Per prendre qualsevol decisió hi ha un element fonamental: la informació. En unes eleccions hi ha una petita minoria amb informació quasi-perfecta, una part substancial de gent amb informació parcial i, em temo, una majoria de gent que no tenen ni idea de què estan votant ni sabrien explicar-te amb una mínima coherència els què i els perquès de les idees que creuen defensar ni ells ni els polítics a qui donen el seu vot. En aquests casos m'imagino que la decisió es pren sobretot atenent als prejudicis, als biaixos (biases) cognitius o d'altres tipus i a la influència de l'entorn. El votant irracional. L'enorme presència de votants desinformats que atenen criteris irracionals per decidir el seu vot té a veure amb l'absència d'incentius per l'obtenció d'informació: quan et vols comprar un cotxe t'interessa informar-te en profunditat perquè estem parlant dels teus diners i ets tu i només tu qui tria el cotxe. En canvi a l'hora de votar no depèn de tu l'elecció de les polítiques (de fet, és molt improbable que el teu vot particular canviï cap resultat), per tant racionalment no surt a compte gastar temps, diners i energia per informar-te sobre les diferents alternatives. El més racional és votar amb criteris irracionals, si volen. Només alguns professionals, una colla d'apassionats de la política i algun freak ens prenem la molèstia de saber què cony vol dir ser de dretes, esquerres, liberal o conservador i què és exactament el que representa cada partit. La resta vota socialista.

Fins aquí algú podria pensar que bé, el votant mitjà (recordi's Churchill: 'el millor argument contra la democràcia és una conversa de cinc minuts amb el votant mitjà') vota sense criteri i s'equivoca en l'analisi de les situacions, però els errors d'uns compensen els errors dels altres i una espècie de mà invisible ens porta a un resultat global òptim. Sí, sempre i quan l'error de la massa ignorant sigui atzarós, no sistemàtic. El que passa és que per una pila de circumstàncies (entre ells, sospito, la ignorància sobre temes econòmics) la massa de votants catalans tendeix a equivocar-se sistemàticament cap a la mateixa banda, presenta un biaix notable que impedeix l'equilibri de què parlava: infravaloren netament el poder del mercat, sobrevaloren la capacitat de gestió de l'Estat, els seus propis coneixements (com jo en aquest post), etc.

Excitar la participació entre la massa ignorant, no s'equivoquin, no beneficia a la democràcia ni enforteix llibertats de cap tipus. És pura i simplement campanya socialista.

Fastigós

Avui, dinant, he tingut la gosadia de posar el telenotícies de TV3.

Semblar ser que avui és el dia de l'Àfrica i els senyors de TV3 han tingut la pensada de dedicar-hi un mini-reportatge dins del TN migdia. Sortien imatges de nens africans plorant i una veu en off explicava la tragèdia de les criatures que moren víctimes d'una malaltia, com el xarrampió, la vacuna contra la qual no val més de 30 cèntims d'Euro. Fins aquí res a dir, sempre val la pena que la televisió contribueixi al coneixement d'aquestes realitats. Un cop exposat el fet la veu en off s'ha començat a animar: amb 1.500 milions d'Euros l'any, explicava, es podria finançar una sanitat universal gratuïta (per l'usuari) a l'Àfrica, que segons s'aventurava a afirmar la veu permetria salvar la vida de 285.000 menors. I acte seguit el segell inconfusible de la casa: 1.500 milions d'Euros és la despesa militar dels Estats Units a l'Irak durant només 11 dies. No he vomitat de miracle, però els asseguro que m'ha vingut la salivera prèvia. No cal dir que des d'avui em comprometo a no tornar a mirar un telenotícies de TV3 fins que no canviïn el cap d'informatius.

By the way, i en la línia informativa de tv3, saben quant es gasta la Unió Europea en ajudes a l'agricultura durant 11 dies? Doncs el 2004, segons la comissió, la curiosa xifra de... 1.500 milions d'Euros (50.000 a l'any).

Sospito que això deu tenir més a veure amb la misèria dels africans que no pas la despesa militar dels Estats Units a l'Irak, però ja saben allò de no deixar mai que la realitat t'espatlli una bonica història, i menys si serveix per fomentar l'odi als Estats Units.

Blood diamond

Blood diamond és una pel·lícula amb un missatge racista. Els negres del cor de l'Àfrica es maten amb una bestialitat esgarrifosa, nens inclosos, però tota l'estona se'ns presenten com a víctimes innocents dels perversos directius (blancs) de les multinacionals que es dediquen al negoci dels diamants. I aquí algú pensarà que estem davant d'un racisme contra els blancs. Pot ser, però no és això el que m'ha cridat l'atenció. El racisme de la pel·lícula, s'ha de reconèixer que molt subtil, rau precisament en el menyspreu de la culpabilitat de totes les diverses faccions de negres que s'esbudellen per un grapat de diamants. Se'ns presenta l'escena com si els que disparen les metralladores contra poblats de gent indefensa no fossin responsables del que fan, només víctimes inconscients de l'únic humà amb capacitat per a la responsabilitat: l'home blanc. Com si tots aquells homes (negres), capaços d'una brutalitat difícil d'imaginar, fossin nens petits que no saben el que es fan, marionetes dels perversos empresaris europeus. Això no és racisme? És que un negre no té dret a ser malvat per ell mateix?

Barcelona

Aeroport de low-cost, guardia civil, policia nacional, castellà de l'Hospitalet, català de l'Hospitalet, el tren de l'aeroport que para a tots els pobles del Baix Llobregat perquè no sigui dit que és elitista, diari Metro, 0-6, Mayol alcaldessa (cartells verds), les escales automàtiques no funcionen, 25 graus, una pila de tòpics. Barcelona.

Últim dia

Fa més de quatre mesos que m'asseia per primera vegada en un escriptori nou, molt vell, amb les maletes encara per desfer darrera meu i m'afanyava a encendre el portàtil per publicar el meu primer post des d'aquí. Avui em toca escriure l'últim post des de Boston. L'article sentimental no és, estaran d'acord amb mi, on rau el meu avantatge comparatiu (noti's que això no exclou que jo sigui el millor fent articles sentimentals, com entendran perfectament els que dominin el concepte...).

Abans de venir acostumava a dir que l'únic que podien fer els Estats Units amb mi era decebre'm. Molts em pregunten i em preguntaran què em semblen els Estats Units ara. Després d'aquest temps, ben mirat més aviat curt, si d'alguna cosa m'adono és de l'estupidesa de la pregunta. No sé què són els Estats Units i m'atreviria a començar ben poques frases amb aquest subjecte. No és que els vulgui avorrir amb una al·legoria de la diversitat i multiculturalitat d'aquest país; estic fart de llegir-ne per tot arreu i especialment d'estudiants que hi han vingut a passar un temps. No, no crec que la grandesa d'aquest país, ni la de cap altre, sigui la proporció de negres, asiàtics, musulmans, jueus, llatins i anglosaxons que hi viuen.

La meva excusa per venir era fer un semestre al Boston College. El que volia era viure un temps aquí, sol. Per fornir-se d'una identitat en un lloc nou és pràctic formar part d'una categoria com la d'estudiant universitari. A més, veure com funciona la universitat nord-americana m'ha fet adonar de moltíssimes coses. Una cosa que puc dir és que avui sóc més conscient de com n'era d'imbècil fa quatre mesos i això sempre fa il·lusió. Sempre que acabo l'any acostumo a mirar enrere i evaluar precisament això; en aquest cas quatre mesos m'han fet avançar molt. Bé.

Vaig escollir les classes fugint de l'economia, per provar també l'encert d'una elecció vital com és la carrera: Filosofia de la ciència, Pensament polític nord-americà, Filosofia de la poesia i Equacions diferencials. He disfrutat molt reflexionant sobre la ciència i els autors que he descobert seguint el fil del pensament polític nord-americà des de Winthrop fins a George Bush m'han servit i em serviran per solidificar les meves idees (encara més). Amb les equacions diferencials he descobert que les matemàtiques m'agraden més del que em pensava i aquest descobriment afectarà, segur, el futur de la meva carrera. Amb la filosofia de la poesia m'he acabat de convèncer de l'encert de la meva elecció inicial: no saben les ganes que tinc d'obrir el manual de Macroeconomia del Barro.

Als Estats Units també he tingut temps per llegir. He trobat, finalment, el moment d'atacar les dues obres principals d'Ayn Rand. Vaig començar The Fountainhead volant cap a San Francisco i em va acompanyar mentre travessava Califòrnia. Perseguia Atlas Shrugged per Chicago, Nova York i Colorado. Entre una i l'altra vaig passar un temps amb Paul Auster i Philip Roth. Durant la segona visita a Manhattan vaig considerar necessaria una relectura de The catcher in the rye. Per alimentar la meva passió per l'assaig polític i econòmic: The libertarian reader, editat per David Boaz; The white man's burden, de Bill Easterly; The Welfare state we're in, de James Bartholomew i The Myth of the rational voter, de Bryan Caplan. Les memòries de Friedman, Stigler i Barro es van convertir, durant les primeres setmanes, en companyes inseparables per passar les tardes a la Borders. Impressionant el descobriment del Wall Street Journal, que s'incorpora com a lectura diària a la meva vida, i la decepció amb el Financial Times, que abandona la meva llista de fonts d'informació de l'hora d'esmorzar.

Encara que sigui només per fer enveja al lector que ha arribat fins aquí: San Francisco, Los Angeles, San Diego, Chicago, Nova York, Denver, Colorado Springs, Providence i...Boston.

La frase: 'The most evil sort of man is the man without a purpose'. Si alguna cosa he après és la necessitat de tenir un objectiu a la vida si no vols relliscar pel pendent de la mediocritat per acabar plàcidament instal·lat a l'aldea dels homes d'existència gris i miserable.

Mal començament

Sarkozy comença malament. Ahir va prometre que l'escalfament global seria la màxima prioritat internacional, juntament amb els drets humans, del seu mandat. Poden passar dues coses: la primera és que estiguem davant d'una simple operació de marketing per caure simpàtic als electors d'esquerres, i en aquest cas el nou president només seria culpable d'hipocresia. Sarkozy s'ompliria la boca amb bestieses intrascendents que sonen bé a les orelles dels progres però seguiria la línia d'actuació que se li suposa com a líder polític competent (és a dir, saber escollir prioritats).

La segona possiblitat, infinitament pitjor, és que Sarkozy ho digui de veritat. Em sembla prou greu que el president de França cregui que la màxima prioritat de la política internacional del seu país és l'escalfament global. No dic que no existeixi escalfament global i no sé si en cas d'existir és culpa de l'home (i per tant si les decisions d'un cap d'Estat poden tenir-hi cap influència) però el que em sembla evident és que no és precisament aquest el principal problema a què s'enfronta la humanitat ara mateix. El nou president té una llarga llista d'assumptes internacionals que es disputen, al meu parer, la màxima atenció dels líders com ell. Potser fóra bo que es preocupés d'avançar en les negociacions per la liberalització del comerç mundial, la lluita contra la SIDA, l'agricultura europea, l'accés a l'aigua potable, etc. Això si es vol dedicar a arreglar el món, perquè hi ha qui diu que ja tindrà prou feina amb les banlieues franceses...

S'imaginen que algun sonat considerés que la màxima prioritat (repeteixo: la màxima) a l'hora d'escollir un pis a Barcelona és la protecció contra incendis que ofereix? No sé vostès, però jo no el votaria de president. De l'escala.

Externalitats

Les externalitats...ah, les externalitats...música celestial a orelles socialdemòcrates. Tant les poden fer servir per justificar els camps governamentals d'adoctrinament infantil (ells en diuen educació pública i programa educatiu oficial respectivament) com per impedir que et fotis tanta cocaïna com et doni la gana. Externalitat, ràpidament, és el cost que ha de suportar un individu per les decisions d'un altre (o uns altres) sense consentiment. Pot ser positiva (per exemple: que el meu company de pis tingui tantes amigues guapes), o negativa (que al meu company de pis li agradi tant en Kenni Chesney que necessiti escoltar-lo a tota pastilla cada nit mentre miro de concentrar-me i escriure alguna cosa a l'Estable).

Però hi ha un altre exemple d'externalitat negativa, i se me n'acuden pocs de més evidents, que no acostumo a veure mencionat amb gaire freqüència per les ordes col·lectivistes que cavalquen per la meva pàtria natal: la decisió dels meus conciutadans d'elegir un govern socialista. Perquè no ho oblidin: també és el meu govern encara que em semblin una colla de deficients, en el millor dels casos; o, en el pitjor, de fills de puta.

I l'existència del l'impost sobre la renda, que sembla que a la majoria dels meus conciutadans els sembla raonable, què és sinó una externalitat negativa per mi i per tots els qui preferim que cadascú es preocupi dels seus assumptes? Que jo recordi ningú no m'ha preguntat mai què em sembla que em robin el 30 % del que guanyo i encara que pogués contestar, si els meus conciutadans majoritariament hi estan a favor m'ho seguiran robant, m'agradi o no. Externalitat, no?

Ben mirat, no se m'acuden gaires activitats amb un potencial de generar externalitats negatives més elevat que unes eleccions. Encara prefereixo provar d'adormir-me amb la música de'n Chesney, després de tot sempre podria agafar el rifle que tinc tot el dret de tenir a casa (als EUA) i posar-li al cap al meu amic tot suggerint una disminució del nivell de decibels al pis. Amb l'Estat i les seves lleis és una mica més feixuc tot plegat...

Consell

No vagin mai a Colorado sense cotxe.

Colorado

Colorado Springs, Colorado. Al peu de les Rocky Mountains per posar punt i final a l'exili america. No saben com disfruto veient els llocs i parlant amb la gent que fan que homes com Ronald Reagan o George Bush presideixin els Estats Units. El taxista que em portava de l'aeroport comentava que mai no votaria una dona de presidenta, tot i que amb Condoleeza Rice podria fer una excepcio i que Bill Clinton es un criminal perque venia secrets nuclears als comunistes. Tot aixo en menys d'una hora d'haver aterrat...no puc esperar a dema. God Bless America.

Comprin

'A supporter once called out - Governor Stevenson, all thinking people are for you!- And Adlai Stevenson replied - That's not enough. I need a majority.'

De l'introducció del nou llibre de Bryan Caplan: 'The myth of the rational voter'. Lectura imprescindible.

Alguns em demanen traduccions de les cites en anglès. El fet que hi hagi lectors incapaços d'entendre l'anglès em sembla una evidència empírica que corrobora la meva tesi sobre els lectors d'aquest blog: la majoria són d'esquerres. Cosa que em convenç encara més del que vaig dir en aquest post.

[Un seu partidari una vegada va exclamar: - Governador Stevenson, tota la gent que pensa està amb vostè!- I Adlai Stevenson respongué- No n'hi ha prou. Necessito majoria-.]

Suècia

És un dels principis fonamentals de l'economia que la gent respon als incentius, els suecs també. I el mateix passa amb els ciutadants de la URSS, Cuba i Corea del Nord (i no cal dir amb els dirigents). Qualsevol persona amb pretensions d'ocupar un càrrec públic hauria de demostrar coneixement suficient d'aquesta màxima. De la mateixa manera que qui pretén conduir ha de saber què ha de fer si veu un cartell amb les lletres: STOP. Potser fer-los-la copiar mil vegades a la pissarra seria convenient. Encara que per socialitzar un coneixement tan vital com aquest, potser fóra millor que l'Ajuntament llançés una campanya d'aquestes que fa de tant en tant i omplís Barcelona (o Catalunya millor) de llums de neó que dibuixessin alternativament algun dels 10 principis bàsics de l'economia. Els incentius (en sentit ampli, no només els sous per incentius i altres martingales empresarials per maximitzar la teva productivitat) modifiquen el comportament de la gent, si em perdonen la tautologia.

Pensava precisament en la primera lliçó d'Economia 101 mentre llegia aquest article del Wall Street Journal aquest matí.

Ah, Suècia, Suècia! Quants progres no te n'hauran parlat alguna vegada? Quantes vegades no te l'hauran presentat com l'exemple a seguir (normalment inclosa dins el paradís socialdemòcrata anomenat Escandinàvia o El Nord)? En campanya electoral molts polítics també la visiten (vegi's el cas recent del socialista que encapçala les llistes convergents a Barcelona, Xavier Trias) o en parlen tant com poden (Pujol, Maragall). Pel que fa a Montilla, dubto que en parli gaire per allò de lo angosto de su horizonte de referencias que va dir Quim Monzó.

Doncs bé, el cas és que el WSJ explica, en un article dedicat a radiografiar l'estafa al treballador que suposa l'estat del benestar suec (sí, al treballador, ho han entès bé, però treballador en el bon sentit de la paraula: ie. persona que treballa), com durant el mes que va durar l'Eurocopa de futbol, el 2002, les baixes per malaltia van disparar-se un...55%. Una autèntica epidèmia. Encara bo que se'n van recuperar ràpidament tot just eliminada Suècia de la competició.

És evident que algun problema greu hi deu haver allà dalt: expliquen que un 13 % de la força de treball viu dels subsidis estatals per algun tipus d'invalidesa permanent. Xifra insòlita al món. Més d'un 20% de la població pateix ansietat (clínica), patologia que dóna dret a un subsidi estatal de fins a un 80% del sou que cobraves abans d'haver d'abandonar la feina (amb un límit superior als 3000 €).

Potser confonc correlació i causalitat (o potser els suecs estafen, qui sap)...però si fem cas de tots aquests sociates i seguim l'exemple suec, pronostico autèntics estralls per la salut del treballador català. I més si juga el Barça.

Quatre comentaris

Ségolène Royal ha perdut les eleccions a França, aquesta em sembla la bona notícia del dia pels francesos. Sembla que finalment ni tant sols els francesos són capaços de premiar barbaritats del calibre de les que proposava la senyora Royal, sobretot pel que fa a impostos i regulacions laborals. És sa que els polítics aprenguin de tant en tant que el populisme econòmic no sempre dóna bons resultats electorals. En Sarkozy per mi és una incògnita: a vegades parla com un liberal i a vegades com un simple conservador partidari del dirigisme tradicional francès. No apostaria els meus diners a que tira endavant cap proposta substancialment liberal, al cap i a la fi estem parlant de França, tot i que no em sorprendria que intentés alguna reforma impopular durant els primers mesos del mandat (ni parlar-ne quan s'acostin eleccions de nou). Ara bé, el que més mandra em fa és pensar en la quantitat d'analistes polítics que ens explicaran avui el perquè d'aquests resultats del dret i del revés. El meu consell és que no se'n llegeixin cap i facin servir el temps que això els deixarà disponible per qualsevol altra cosa. Si tots aquests experts fossin capaços, realment, d'explicar les causes de la victòria d'en Nicolas l'haurien d'haver pogut preveure ahir, a no ser que els hagi vingut la il·luminació mentre a França comptaven paperetes. Com que no sembla que sigui el cas, no calen dobles pàgines a la Vanguardia per comentar un parell de xifres. I no, aquest post no és cap anàlisi polític...

Bé Aznar

Cada dia m'agrada més José María Aznar. Avui he llegit que ha gosat queixar-se de les tradicionals campanyes nauseabundament paternalistes de la DGT; l'aplaudeixo, i més veient les bestieses que han arribat a dir personatges com De la Vega, Blanco o el conseller comunista Joan Saura. Només em sap greu que se'ns hagi tornat tan liberal des que va deixar la presidència del govern, perquè el cas és que mentre la va exercir es va comportar com el que jo anomeno socialista per omissió: no va gosar acabar amb la sanitat ni l'educació públiques, de fet ni tant sols ho va intentar; i si no recordo malament les campanyes de mamà-DGT eren si fa o no fa igual de fastigoses. Els cinturons de seguretat i els cascos a la moto tampoc no van deixar de ser obligatoris, em sembla. Però en fi, més val tard que mai.

Les frases d'Aznar que mereixen ser recordades:

"No puede ir a más de tanta velocidad, no puede comer hamburguesas de tanto y además se le prohíbe beber vino; déjeme que decida por mi, que en eso consiste la libertad"

"los que hemos defendido siempre la libertad y creemos que es buena, defendemos también que la gente pueda tomar sus decisiones

Alan Blinder

L'economista de Princeton Alan Blinder parlava l'altre dia de la necessitat d'enfortir la xarxa de seguretat pública (safety net) als Estats Units per cobrir els perjudicats per l'obertura al comerç internacional. El catedràtic és un orador astutíssim, molt efectiu, seductor i eloquent en tots els seus arguments. Si no ho he entès malament, venia a acceptar que el lliure comerç és globalment positiu per l'economia americana; ara bé, els ajustos necessaris derivats del desplaçament de l'avantatge comparatiu en determinades activitats a d'altres països i per tant la pèrdua de llocs de treball en aquests sectors, requeriran una intensa inversió en capital humà (ie: educació) per evitar que importants bosses de població quedin fora de joc, així com una notable previsió en assegurances i programes diversos per garantir una transició soportable a tots els treballadors que veuran afectades les seves condicions de treball (o que el perdran, molts d'ells). La part positiva de la seva exposició em sembla més o menys raonable. Però després d'explicar meravellosament com funciona el món...alehop! la conclusió normativa: l'Estat s'ha d'ocupar de tot plegat. Programes de reciclatge professional públics, assegurances per la pèrdua de feina (el que serien prestacions d'atur) públiques, plans governamentals per fer front al desplaçament de llocs de treball a d'altres països, etc. En resum: més Estat, més poder per polítics i buròcrates de tota classe. Però el cas és que per la segona part de la conferència no calia un economista de primer nivell com Blinder, perquè el que proposa no té res a veure amb analisis econòmics robustos, en definitiva, amb la ciència econòmica que justifica l'assistència a una conferència d'un catedràtic d'economia (com és el cas de la primera part, la positiva, descriptiva o com li vulguin dir) sinó amb els principis ètics que regeixen el comportament de cadascú, i aquí tant valen els d'un catedràtic de Princeton com els de la caixera del Dunkin Donuts, que en aquest cas semblen coincidir, o els del Director de l'Estable, que van per altres camins. Vull dir que no hi ha cap connexió lògica entre la descripció de com funciona l'economia mundial que fa el catedràtic i la prescripció normativa de més Estat, més programes públics, etc. que astutament deriva el senyor Blinder.

Aquí va la meva conclusió, valent-me de l'analisi del professor Blinder: La globalització augmenta el risc de perdre la feina? Doncs estalvia, educa't, contracta una assegurança o no facis res i a veure què passa, tu mateix. S'imaginen un gèoleg exposant davant l'audiència de Harvard la constatació d'un risc de terratremòls molt elevat de cara a la propera dècada, per concloure, minuts després, que l'Estat ha de comprar tots els edificis en risc i fer-se'n responsable, per si de cas? Un tal Hayek parlava del Camí de la servitud...tot és qüestió d'anar cedint parcel·les de la teva llibertat a papa-Estat. I sempre pel teu bé, no cal dir-ho.

Mencken

'Elections are futures markets on stolen properties.'

[Les eleccions són mercats de futurs sobre propietats robades]

Busy afternoon

D'esquerra a dreta: el present i el futur de l'economia.

Una de les coses que més greu em saben d'abandonar Boston a finals de mes és el fet de perdre la possibilitat que tens aquí de trobar-te les ments més privilegiades del planeta sortint del labavo o debatent el futur de l'economia mundial a quatre parades de metro de casa teva. Aquesta tarda a Harvard debatien l'Alan Blinder (Princeton) i en Jagdish Baghwati (Columbia) sobre els efectes de l'offshoring per l'economia dels Estats Units en les properes dècades. Entre el públic, un grapat de cadires a la meva esquerra, ni més ni menys que el cèlebre Greg Mankiw, autor del llibre d'introducció a l'economia més utilitzat a les facultats de tot el món i d'un manual de macroeconomia que bé el podrien fer candidat a un parell de premis Nobel: el d'economia i el de literatura. A més de ser autor d'un blog amb més de 40.000 visites diàries i ex cap del Council of Economic Advisors del president Bush. Ah, i Thesis advisor, a principis dels noranta, d'un jove català candidat a PhD de Harvard... Xavier Sala-i-Martín, segur que els sonarà.

Al descans he aprofitat per acostar-m'hi i intercanviar-hi quatre formalitats, moment que la Lucy ha immortalitzat a la foto de dalt. He de confessar que mentre l'anava a saludar estava terriblement nerviós. La impressió que m'ha deixat el catedràtic, a part de la seva alçada considerable (de fet és més alt que jo, fa prop de 2 metres) i el seu notable encorbament d'espatlles, és la d'un home summament simpàtic, afable i cordial, amb una enorme passió per la seva feina.. i que no sap ben bé on posar els braços quan s'està dret. Per cert, m'agradaria que algú estudiés la correlació entre la dimensió de les mans (o si volen la proporció d'aquesta dimensió respecte les dimensions del cos) i les possibilitats d'èxit a la carrera acadèmica. Les seves són molt grans, també.

Prou

Diumenge a França han de triar entre dos socialdemòcrates, això és tot. En Sarkozy fa veure que és més autoritari en coses com la immigració i l'ordre públic i la Ségolène, que dubto que s'hagués plantat on és ara si no fos dona, és més autoritària en la restricció d'una de les llibertats més elementals de l'ésser humà: l'econòmica. Si fos francès votaria en Sarkozy perquè em sembla més intel·ligent, però que ningú no s'enganyi, no és liberal.

De totes maneres, últimament tinc la sensació que els liberals, a Europa, ens hauríem d'abstenir sempre i en tot lloc, per no fer el joc al sistema endogàmic i putrefacte que ofega des de fa anys un continent en la més trista i lamentable de les mediocritats, una maquinària incapaç de desfer-se d'aquesta ridícula veneració per l'Estat del Benestar i el govern omnipresent i paternalista, que desconfia de la iniciativa individual i condemna als emprenedors i als que tenen talent i ganes de fer les coses bé a carregar amb la llosa dels mediocres i els ganduls, que expolia el producte de la teva suor, el fruit del teu sacrifici diari i les precioses hores del teu temps en benefici d'un bé comú que ningú no sap on és ni se l'espera per sopar. I cada dia és més gran la manipulació a què t'han de sotmetre perquè segueixis acceptant que cada any uns buròcrates que no t'han presentat mai s'emportin la meitat del teu sou o dels teus beneficis i els gastin en els projectes que com a conseqüència de la propaganda que ells mateixos orquestren i paguen amb els teus diners, amb els diners que no podràs fer servir per comprar la bicicleta del teu fill o per pagar-li la carrera als Estats Units, tu mateix t'arribes a creure que són necessaris.

Emprenedors del món, uniu-vos. No hi teniu res més a perdre que les vostres cadenes.

Sí, avui estic cabrejat, suposo que hi deu tenir a veure el fet que ja tinc data per tornar a Barcelona i donar per acabat [la primera part de] l'exili americà.