diumenge, de maig 20, 2007

Últim dia

Fa més de quatre mesos que m'asseia per primera vegada en un escriptori nou, molt vell, amb les maletes encara per desfer darrera meu i m'afanyava a encendre el portàtil per publicar el meu primer post des d'aquí. Avui em toca escriure l'últim post des de Boston. L'article sentimental no és, estaran d'acord amb mi, on rau el meu avantatge comparatiu (noti's que això no exclou que jo sigui el millor fent articles sentimentals, com entendran perfectament els que dominin el concepte...).

Abans de venir acostumava a dir que l'únic que podien fer els Estats Units amb mi era decebre'm. Molts em pregunten i em preguntaran què em semblen els Estats Units ara. Després d'aquest temps, ben mirat més aviat curt, si d'alguna cosa m'adono és de l'estupidesa de la pregunta. No sé què són els Estats Units i m'atreviria a començar ben poques frases amb aquest subjecte. No és que els vulgui avorrir amb una al·legoria de la diversitat i multiculturalitat d'aquest país; estic fart de llegir-ne per tot arreu i especialment d'estudiants que hi han vingut a passar un temps. No, no crec que la grandesa d'aquest país, ni la de cap altre, sigui la proporció de negres, asiàtics, musulmans, jueus, llatins i anglosaxons que hi viuen.

La meva excusa per venir era fer un semestre al Boston College. El que volia era viure un temps aquí, sol. Per fornir-se d'una identitat en un lloc nou és pràctic formar part d'una categoria com la d'estudiant universitari. A més, veure com funciona la universitat nord-americana m'ha fet adonar de moltíssimes coses. Una cosa que puc dir és que avui sóc més conscient de com n'era d'imbècil fa quatre mesos i això sempre fa il·lusió. Sempre que acabo l'any acostumo a mirar enrere i evaluar precisament això; en aquest cas quatre mesos m'han fet avançar molt. Bé.

Vaig escollir les classes fugint de l'economia, per provar també l'encert d'una elecció vital com és la carrera: Filosofia de la ciència, Pensament polític nord-americà, Filosofia de la poesia i Equacions diferencials. He disfrutat molt reflexionant sobre la ciència i els autors que he descobert seguint el fil del pensament polític nord-americà des de Winthrop fins a George Bush m'han servit i em serviran per solidificar les meves idees (encara més). Amb les equacions diferencials he descobert que les matemàtiques m'agraden més del que em pensava i aquest descobriment afectarà, segur, el futur de la meva carrera. Amb la filosofia de la poesia m'he acabat de convèncer de l'encert de la meva elecció inicial: no saben les ganes que tinc d'obrir el manual de Macroeconomia del Barro.

Als Estats Units també he tingut temps per llegir. He trobat, finalment, el moment d'atacar les dues obres principals d'Ayn Rand. Vaig començar The Fountainhead volant cap a San Francisco i em va acompanyar mentre travessava Califòrnia. Perseguia Atlas Shrugged per Chicago, Nova York i Colorado. Entre una i l'altra vaig passar un temps amb Paul Auster i Philip Roth. Durant la segona visita a Manhattan vaig considerar necessaria una relectura de The catcher in the rye. Per alimentar la meva passió per l'assaig polític i econòmic: The libertarian reader, editat per David Boaz; The white man's burden, de Bill Easterly; The Welfare state we're in, de James Bartholomew i The Myth of the rational voter, de Bryan Caplan. Les memòries de Friedman, Stigler i Barro es van convertir, durant les primeres setmanes, en companyes inseparables per passar les tardes a la Borders. Impressionant el descobriment del Wall Street Journal, que s'incorpora com a lectura diària a la meva vida, i la decepció amb el Financial Times, que abandona la meva llista de fonts d'informació de l'hora d'esmorzar.

Encara que sigui només per fer enveja al lector que ha arribat fins aquí: San Francisco, Los Angeles, San Diego, Chicago, Nova York, Denver, Colorado Springs, Providence i...Boston.

La frase: 'The most evil sort of man is the man without a purpose'. Si alguna cosa he après és la necessitat de tenir un objectiu a la vida si no vols relliscar pel pendent de la mediocritat per acabar plàcidament instal·lat a l'aldea dels homes d'existència gris i miserable.

2 comentaris:

Blogger Kim-i ha dit...

Celebro aquest pas teu per els USA, però també celebro aquesta reflexió! Espero poder-te donar la benvinguda, tot arribar a Barcelona! Fins aviat!

6:00 p. m.  
Anonymous * ha dit...

com arribes a escriure de bé

saps no m'he dignat a escriure't fins ara , el teu últim dia per allà a l'altra banda del atlàntic

ja t'hi has estat prou no ?

=)

t'he trobat a faltar
i em faltaves els dijous a casa els avis epr dianr
em faltaves als dinar amb fotos de la teva avia

renoi, un dia li demanaré l'àlbum de rússia i penjaré un munt de fotos al meu fotolog

i ara ja acabo
que tu vius molt bé però aquí n'hi ha que encara estudien ;)


espero que estiguis molt bé

ens veurem aviat per palau ?


apa cosinet
cuida't molt .

11:11 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici