Externalitats

Les externalitats...ah, les externalitats...música celestial a orelles socialdemòcrates. Tant les poden fer servir per justificar els camps governamentals d'adoctrinament infantil (ells en diuen educació pública i programa educatiu oficial respectivament) com per impedir que et fotis tanta cocaïna com et doni la gana. Externalitat, ràpidament, és el cost que ha de suportar un individu per les decisions d'un altre (o uns altres) sense consentiment. Pot ser positiva (per exemple: que el meu company de pis tingui tantes amigues guapes), o negativa (que al meu company de pis li agradi tant en Kenni Chesney que necessiti escoltar-lo a tota pastilla cada nit mentre miro de concentrar-me i escriure alguna cosa a l'Estable).

Però hi ha un altre exemple d'externalitat negativa, i se me n'acuden pocs de més evidents, que no acostumo a veure mencionat amb gaire freqüència per les ordes col·lectivistes que cavalquen per la meva pàtria natal: la decisió dels meus conciutadans d'elegir un govern socialista. Perquè no ho oblidin: també és el meu govern encara que em semblin una colla de deficients, en el millor dels casos; o, en el pitjor, de fills de puta.

I l'existència del l'impost sobre la renda, que sembla que a la majoria dels meus conciutadans els sembla raonable, què és sinó una externalitat negativa per mi i per tots els qui preferim que cadascú es preocupi dels seus assumptes? Que jo recordi ningú no m'ha preguntat mai què em sembla que em robin el 30 % del que guanyo i encara que pogués contestar, si els meus conciutadans majoritariament hi estan a favor m'ho seguiran robant, m'agradi o no. Externalitat, no?

Ben mirat, no se m'acuden gaires activitats amb un potencial de generar externalitats negatives més elevat que unes eleccions. Encara prefereixo provar d'adormir-me amb la música de'n Chesney, després de tot sempre podria agafar el rifle que tinc tot el dret de tenir a casa (als EUA) i posar-li al cap al meu amic tot suggerint una disminució del nivell de decibels al pis. Amb l'Estat i les seves lleis és una mica més feixuc tot plegat...