L'economia de les notes

Els lletjos i grassos tendeixen a ser més bons estudiants? No tinc dades, però la teoria econòmica suggereix que hauria de ser així per una simple qüestió de preu. És cert que no hi ha cap motiu per pensar que siguin (si em permeten la tercera persona) més intel·ligents. Allò tan suat de la rossa tonta és molt probable que sigui pura casualitat, o potser més aviat producte d'una circumstància subjectiva de qui expressa el judici (per entendre'ns, l'enveja causa estralls analítics).

Com a estudiants podem distribuir la nostra dotació de temps disponible en dues categories bàsiques: oci i estudi. És a dir, cada hora que dediquem a estudiar és una hora que no fem servir per la infinitat de coses que es poden fer amb temps lliure i una mica d'imaginació. I totes aquestes coses que deixem de fer per estudiar són el que els economistes anomenen cost d'oportunitat, en aquest cas d'una hora d'estudi. Com més coses puguis fer en el teu temps lliure més alt és el cost d'oportunitat de quedar-se a casa porquejant un llibre de text i preparant treballs. I és una llei poc discutida en economia que existeix una relació inversa entre el preu d'un bé i la quantitat que se'n demanda. És cert que un noi de 17 anys guapo i fort té moltes més possiblitats de poder utilitzar el seu temps lliure, per exemple, follant-se l'estrella de la classe que no pas el noi rodonet amb cara de pa de pagès. Un simple problema d'optimització matemàtica preveurà que a mateixa intel·ligència, recursos, etc. el toixonet tendirà a portar més alegries a casa que el mascle Alfa.

D o I

'We, therefore, the Representatives of the United States of America, in General Congress Assembled, appealing to the Supreme Judge of the world for the rectitude of our intentions do, in the Name and by the Authority of the good People of the Colonies, solemnly publish and declare, that these United Colonies are, and of Right ought to be, Free and Independent States.'

The Unanimous Declaration of the Thirteen United States of America, 1776

No es pot ser independentista i liberal/americanòfil, diuen alguns. Què en pensarien dos reconeguts antiamericans com Thomas Jefferson o John Adams d'aquesta sàvia sentència?

Elemental

'It is agreed that 'the end of all government is the good and ease of the people in a secure enjoyment of their rights without oppression'; but it must be remembered that the rich are people as well as the poor; that they have rights as well as others, that they have as clear and as sacred right to their large property as others have to theirs which is smaller; that oppression to them is possible and as wicked as to others; that stealing [IRPF], robbing [pisos expropiats, cas Tous], cheating [PSOE] are the same crimes and sins, whether committed against them or others.'

A defense of the Constitution of the United States, 1787

John Adams fa 220 anys que ho va veure clar. Els governs social-comunistes d'Espanya i Catalunya van per un altre camí, com anticipà Hayek fa anys.

Metafísica

'El ser íntimo del mundo es un deseo sin fin: es el sentimiento puro de carencia y vacío interior junto a la tendencia a suprimir dicha carencia o rellenar el vacío'

Arthur Schopenhauer ofereix els fonaments metafísics de la ciència econòmica.

SMI

El govern decideix subvencionar les rendes més baixes i per finançar la subvenció decideix cobrar un impost especial a tots aquells empresaris que contractin treballadors no qualificats. Qualsevol persona amb dos dits de front s'adonarà de la bestiesa que això suposa.

Doncs bé, això mateix es fa sovint i té molt bona premsa a l'europa socialdemòcrata: en diuen apujar el salari mínim.

Un altre nivell

Avui he conegut la que serà la meva IA (International Assistant) durant el semestre. Per norma general prescindeixo d'aquest tipus de programes institucionals, però la idea, en aquest cas, no m'ha semblat dolenta del tot. Assignen a cada estudiant d'intercanvi un estudiant del BC a temps complet perquè li faci de tutor i l'introdueixi ràpidament al seu cercle de coneixences; una manera d'accelerar la nostra inserció a la societat bostoniana. A mi m'ha tocat la Nicole, de Singapur. Dues coses m'han sorprès: la quantitat d'informació que havia recollit sobre mi (fins i tot em tenia preparat un regal d'aniversari) i les poques bajanades que ha dit durant l'estona que hem parlat. Vull dir que a Barcelona el més normal quan coneixes un universitari (que no estudii economia) és que t'enxufi tota la corrua de tòpics estàndard sobre com veu el món i l'economia. Ella parlava de la globalització sense complexos, sense donar-hi excessiva transcendència, com el que és: una conquesta de la llibertat humana, obvietat que a les meves castigades orelles europees els ha sonat a música celestial.

Família

La meva cosina m'ha dedicat un post al seu fotolog; hauré de marxar més sovint.
Als nois us agradarà més aquest que va dedicar fa uns dies a les meves cosines. Teniu sort que són família...

Regidora hipòcrita?

Diuen que les paraules de la regidora Mayol ('estic més a prop de l'okupa que de l'especulador, 'els okupes són la punta de llança de la lluita contra l'especulació', etc) són hipocresia tàctica, propaganda electoral. La sobrevaloren, em temo que s'ho creu de veritat.

En general, pel que fa als polítics d'esquerres, encara no he resolt el debat entre hipocresia calculada i estupidesa com a explicació del perquè defensen el que defensen.

Back home

Ahir, el primer dia que arribo a Barcelona amb el bitllet d'anada.
Avui, la primera vegada que marxo de Barcelona amb el bitllet de tornada.

20 anys

No volveré a ser joven

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.
Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.
Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

J. Gil de Biedma "Poemas póstumos" 1968

No m'hauria imaginat mai que jo també faria 20 anys.
Fins ara m'era fàcil refugiar-me en l'1, però s'acosta ja el moment de demostrar que sóc alguna cosa més que jove.

No sóc l'únic

També van néixer un dia com avui...

Joseph Louis Lagrange, 1736 (matemàtic francès ben conegut per nosaltres)

Stendhal, 1783

Edouard Manet, 1832

Humphrey Bogart, 1899

Arthur Lewis, 1915 (premi Nobel d'Economia 1979)

Princesa Carolina de Mónaco, 1957

A més, el 23 de gener de 1989 va morir ni més ni menys que Salvador Dalí.

Rutines

Matins al campus (a les 12 com a molt d'hora), sopars al Boloco (mexicà), partidet de tennis cada dijous amb la Teode, partidet de soccer el dissabte amb la colònia espanyola al BC, American parties al pis, festes a la Spanish House, esmorzars al Dunkin Donuts, cafès a la Borders, passejades matinals al voltant del Reservoir, tot glaçat (llac circular al costat del BC), compres al downtown, llegir, cada matí, la premsa catalana i la bostoniana, escriure a l'Estable quan arribo a casa.

M'agrada que es vagi consolidant una rutina, fa sentir sorprenentment bé.

Mal camí

A Massachusetts cada dia volen assemblar-se més a Europa, i.e. semblen obsessionats amb limitar cada vegada més la llibertat de l'individu. Em decep veure com fa poc han aprovat una llei que obliga tot ciutadà adult a contractar una assegurança mèdica si no demostra que no s'ho pot permetre, al més pur estil Nanny-State. I si és pobre els legisladors ja estan preparant-los un sistema públic de subscripció obligatòria, subsidis, etc. Un extracte de l'article del Boston Globe que ho explica:

'Under the state's universal health insurance law, all adults must obtain insurance coverage by July 1 or pay a penalty, unless they secure a waiver by proving they can't afford insurance. Individuals earning less than 300 percent of the poverty level , or $29,400, are eligible for a separate, state-subsidized insurance package. Young adults, ages 19 to 26, must get some insurance, but will be eligible for less comprehensive and less expensive plans.'

Europa no és tan lluny i The Road to Serfdom hi mena sense gaire esforç.

Sàtira original

Llegeixo que el cèlebre periodista satíric Art Buchwald ha mort. Ell mateix es despedia en un article publicat avui al Boston Globe. Lluís Foix, a la Vanguardia, aprofita l'ocasió per explicar qui era Buchwald:

'ridiculizaba a los ricos, a los poderosos y a los famosos.'

Tinc la sensació que precisament d'aquesta gent tothom s'atreveix a fer-ne burla. Què tal un humorista que ridiculitzés els pobres, els febles i els mediocres, per exemple? Per variar no estaria malament. I això sí que seria un mèrit i una prova de valentia, francament, perquè fer sàtira del president Bush, què volen que els digui, tant tant original no és, no ens enganyem.

Despert

Conjectura sobre la naturalesa i causes de la riquesa dels Estats Units d'Amèrica: no tenen persianes.

I això a les 9 del matí, després d'una nit de festa, means real pain in the ass, com diuen aquí.

Pena de mort: no

És complicat ser liberal i ser partidari de la pena de mort. Coherència. Fins i tot davant de barbaritats del calibre de l’impost progressiu sobre la renda, l’educació pública o l’establiment d’un salari mínim, més por em fa encara la pena de mort. Donar-li aquest poder a l’Estat, el de matar a sang freda, sempre m’ha semblat una mala idea.
No negaré que moltes vegades em pot semblar just que determinat assassí acabi amb una injecció letal a les venes. I pot ser que sigui just, però això és un altre debat, un debat ètic, no de teoria de l’Estat.
La clau de la pena de mort, per mi, és en la concepció del rol de l’Estat: ens pregunten pel paper del Monstre i automàticament, tal i com estem ensinistrats, deixem anar la tríada màgica: seguretat, justícia i defensa. Seguretat i defensa, que de fet venen a ser el mateix, d’acord. Però justícia? Seria bo que acabéssim d’una vegada amb la idea absurda segons la qual és feina de l’Estat administrar justícia. No, no, miri’n: l’Estat, entitat més aviat abstracte, no té ni ha de tenir cap idea sobre què és la justícia i molt menys de com administrar-la. No és ningú per dir què és just i què no ni per repartir justícia com qui reparteix sacs de patates, subsidis d’atur o com pretenia fer Don Quijote.
Si és just o no un comportament és una qüestió que correspon a l’ètica individual, valgui la redundància, decidir. L’únic que ha de fer el maleit Leviatan és aplicar una serie de procediments perfectament definits, per assolir uns objectius pràctics molt concrets que contribueixen al manteniment d’un ordre estable, sense fer-ne cap valoració moral. En altres paraules: mentre no alteris aquest ordre imprescindible pel funcionament normal d’una economia de mercat i d’una societat lliure, valgui també la redundància, tu tens tot el dret a ser un grandíssim fill de puta i tractar injustament a qui et doni la gana.
Si l’Estat hagués d’impartir efectivament justícia, pensem-hi bé, la seva esfera d’acció s’hauria d’ampliar fins a límits autènticament asfixiants: adulteri, mentida, menyspreu i la llarga llista d’injustícies amb què ens obsequiem els humans amb freqüència diària. Això sense tenir en compte que primer hauria de decidir què és just i aquí sí que podríem tenir problemes dels grossos. No fa massa que els monarques absoluts feien executar la dissidència, per consideracions de justícia suposo. I els comunistes encara ho fan ara.
Fer passar un assassí per la forca per consideracions de justícia és, doncs, una extralimitació inadmissible de l’Estat en les seves funcions (un dels seus hobbies preferits). De fet tot el que faci l’Estat en nom de la justícia és molt perillós, com qualsevol cosa que faci sota el paraigües d’idees tan grandiloqüents.

Un malson que em persegueix

Senyors, fins i tot aquí hem de veure aquestes barbaritats. Aquest simpàtic cartellet m'ha assaltat mentre passejava plàcidament pel Downtown de Boston, reflexionant sobre els últims versos de l'inigualable Robert Barro, defensant l'augment de la despesa militar vist que a curt termini és una bona manera de reduir els diners destinats a programes més nocius pel bon funcionament del lliure mercat com l'educació o la sanitat governamentals.

I a sobre aquesta public school forma part d'una espècie de ruta de la...llibertat! És que ni als Estats Units pot estar tranquil un ultraliberal.

Per compensar he hagut de traslladar-me immediatament al campus de Harvard, per anar prenent mides:

Pinso socialdemòcrata

Avui, en una mostra de generositat que difícilment es repetirà, obsequio els socialdemòcrates amb un argument força convincent a favor d'una certa redistribució de riquesa.

La clau és pensar en l'absència de misèria com un bé públic de la mateixa naturalesa que l'enllumenat públic o la recollida d'escombraries. És cert que tothom valora els carrers il·luminats i nets però lògicament tothom prefereix no contribuir directament a les despeses que comporta mantenir-los així perquè són conscients que de fet no és necessari; amb el que paguen els altres n'hi ha de sobres. És a dir, és possible, si els altres paguen, tenir carrers nets i il·luminats sense pagar un duro un mateix. El problema és que tothom segueix el mateix raonament i el resultat és que aviat t'has de quedar a casa de la merda que hi ha al carrer.

L'ordre de preferències podria ser el següent:

1. Carrer net i NO pagar jo, que ho paguin tot els altres.

2. Carrer net i pagar jo la meva part i els altres la seva.

3. Carrer brut i NO pagar.

4. Carrer brut i pagar jo, els altres no.

Noti's que si tothom segueix el raonament anterior amb l'objectiu de situar-se en la primera opció, preferida per tots, el resultat és inexorablement l'opció 3. Ningú no paga i el carrer fot fàstic. Lògicament ningú no decidirà unilateralment pagar perquè això seria baixar al punt 4, que és encara pitjor. Equilibri de Nash.

Aplicat al cas que ens ocupa, si considerem que 'absència de misèria' al nostre voltant és un bé públic de les mateixes característiques que tenir el carrer net (absència de porqueria), podem ordenar les preferències així:

1. No misèria, no pagar.

2. No misèria, pagar la meva part i els altres la seva.

3. Misèria, no pagar.

4. Misèria, pagar jo, els altres no.

Sense cap coacció externa és fàcil veure que el resultat és el 3 també. Si l'Estat intervé i obliga tothom a fer la seva contribució com fa en el cas de l'enllumenat o la neteja, és possible situar-se a l'escenari 2. Sí, això vol dir que en determinats supòsits podria estar justificada una certa redistribució de la renda (en el sentit de transferències als més miserables, punt). No confondre això amb un argument a favor de la progressivitat de l'impost/robatori sobre la renda, són coses diferents.

Disclaimer: No cal dir que com a ultraliberal salvatge que sóc estic en contra d'aquesta política redistributiva sota qualsevol circumstància, però m'ha agradat (i sorprès) l'elegància de l'argument.

Old quip

'A fine is a tax for doing something wrong. A tax is a fine for doing something right.'

Welcome

Someone said once that all time spent outside the United States was wasted time, he (as I'm sure it was a He) was defintely right, men!

I proudly welcome my american friends in l'Estable and I hope (I'll get angry otherwise, beware!) to get your comments here; yes that goes for you Sean, Bren and Shana, you lazy people!

American parties

Era veritat. Vull dir això de les american parties i l'èxit dels europeus. Qui havia de dir a un euroescèptic recalcitrant com jo que precisament ser europeu em seria algun dia de tanta utilitat. Creguin-me que val la pena. Demà fotos i crònica. Ara a descansar.

Primeres imatges

My bostonian self

Downtown

Hi ha dos tipus d'ecoturisme: el de casa rural i el meu, que consisteix en visitar coses com aquesta:

Arguments lamentables

Estic fart de sentir economistes justificar la conveniència de no obligar les multinacionals farmacèutiques a regalar o vendre més barats determinats medicaments, com els relacionats amb la Sida, fent servir el patètic argument de l'eliminació de l'incentiu per investigar. És com aquell que diu que els reis catòlics van fer malament d'expulsar els jueus perquè el resultat fou que van marxar grans metges i professionals de tota mena.

Si els jueus haguessin estat una colla d'inútils hauria estat correcte expulsar-los?

Així si no es reduís el famós incentiu seria correcte robar els medicaments i implícitament el temps dels investigadors, és a dir, fer-los treballar gratis (el que sempre s'ha conegut com esclavatge)?

Les empreses farmacèutiques, crec jo, han de poder vendre el seus productes al preu que els doni la gana com tothom, no perquè sigui l'única manera de garantir que es continuarà investigant, que possiblement sigui cert, sinó perquè qualsevol altra cosa és senzillament robar.

Stigler, gran professor

'Students live together and argue among themselves with a vigor and candor that is inappropiate in discussions between faculty members, even tolerant ones. (...) If one could attract good students without a good faculty, one could run a fine university very economically'

George Stigler, Memoirs of an Unregulated Economist (1985)

Tarda

Tarda a la Borders de Washington Street, al costat de l'Old City Hall. Amb temperatures inferiors als zero graus, com les d'avui, aquesta llibreria és una autèntica delicia per passar-hi la tarda. De fet és essencialment una biblioteca on si vols pots comprar els llibres. Tot està preparat perquè llegeixis tant com vulguis a dins mateix; fins i tot hi ha, a l'interior, una franquícia del Seattle Coffee amb butaques i taules, com un Starbucks. Omples la tauleta de llibres i quan te'n canses els pots deixar allà mateix i el personal els torna al seu lloc. I no ho dic pel meu conegut free-riding, està previst així.

A banda d'això, el fons de la llibreria és una autèntica meravella, avui em dedico en especial a la secció d'economia, inacabable. Llegeixo Nothing is Sacred, del professor Robert Barro: el millor són els retrats personals dels col·legues amb qui ha conviscut durant la seva carrera, personatges com Gary Becker, Robert Mundell, Larry Summers, George Stigler, Robert Lucas i lògicament Milton Friedman.

També tinc ocasió de fullejar un dietari d'Ayn Rand impossible de trobar a Barcelona. Crida l'atenció el llistat de consells que oferia quan treballava de guionista a Hollywood per evitar la propaganda comunista a les pel·lícules. Don't hire Reds.

Abans de marxar compro The Bostonians, de Henry James. Volia que fos aquest el primer llibre que compro aquí.

Schopenhauer sobre l'11-S

'Pensad, por ejemplo, en el Corán. Ese librejo ha bastado para fundar una religión que, difundida por el mundo, satisface la necesidad metafísica de millones de hombres desde hace mil doscientos años. Sirve de fundamento a su moral, les inspira un gran desprecio de la muerte y entusiasmo para guerras sangrientas y vastas conquistas. En ese libro encontramos la más triste y miserable figura del deísmo, (...) no he podido descubrir en él ni una sola idea de algún valor.'

A bord

A l'avió aprofito per llegir-me "El amor, las mujeres y la muerte", d'Arthur Schopenhauer. Amb 150 anys d'antel·lació, m'ha semblat que rellegia "El gen egoísta" del biòleg contemporani Richard Dawkins.

'La segunda verdad es que el ser en sí reside en la especie, más que en el individuo'.

Una síntesi magnífica de les tesis més sofisticades de la biologia evolutiva.

També tinc temps de veure Fahrenheit 451 al portàtil. Basada en la novel·la de Bradbury i dirigida per François Truffaut. Un al·legat liberal, punt.

Encara que no m'acaba de fer el pes l'estètica hippiosa dels campaments on resisteixen els home/llibre.

Just landed

Enrere queda la costa irlandesa, per davant l'Oceà, 500 milles per hora. Tornem a veure terra quan voregem Groenlàndia, després ve Terranova, la Península del Labrador, l'Estuari del Lawrence i Québec avall. Entrem als Estats Units per Maine i 40 minuts més tard Boston. Final de trajecte. Principi de l'aventura que encara jo mateix he de decidir ben bé perquè ha de servir.

La funcionaria del departament de Homeland Security de seguida ho enllesteix tot: em pren les empremptes, la foto i fora. La terminal no és gaire gran, almenys en relació a les dimensions del mastodòntic aeroport de Heathrow on he passat tot el dia.

Prenc un taxi a la porta mateix i inciem conversa amb el taxista. M'explica que va estar 6 anys als Marine Corps, és tot un ex-marine. Entre l'un i l'altre ens carreguem Europa, no sé qui dels dos amb més vehemència. Va voltar per tot el món amb l'exèrcit nord-americà, primera guerra del Golf inclosa. De totes maneres em concedeix que precisament Boston és la ciutat més europea dels Estats Units, no hem fet sort.

Arribo al pis a les 12 hora local i en Brendan em rep amb gran cordialitat. Precisament va passar el trimestre passat a la UPF. De moment dormo en una habitació provisional i demà acabarem d'enllestir els assumptes burocràtics. La primera impressió és bona.

Adéu

Marxo. Fa pocs minuts he acabat de fer la maleta, com sempre, per honorar la tradició, in extremis. Aquesta última nit, a més, no és d'aquelles que es conformen a passar sense deixar factura. El cas és que me'n vaig cansat i mig malalt però amb la il·lusió que sempre m'acompanya quan creuo l'Atlàntic i la por que sempre m'acompanya quan marxo tan lluny de casa.

En Raül i en Salvador han aprofitat l'ocasió per dedicar-me un article. Gràcies.

Roma, Joan Pau II

Dos quarts de set del matí a l'estació de Granollers, cotxe fins a l'aeroport de Girona. Autopista deserta, foscor. Eufòria de 190 km/h. Orgull de prescindir de les absurdes limitacions de velocitat a les carreteres catalanes. 40 minuts i baixem davant l'única terminal, el cotxe i el xófer se'n tornen.

No necessitem facturar, prenem les targetes d'embarcament i pugem a la sala de sortides.

És dijous, 7 d'abril de 2005. Quatre dies després del cèlebre titular "Joan Pau II ha mort".

A la sala d'espera s'hi veu algun capellà, alguna monja i un grup d'estudiants sorollosos que tenien el viatge comprat de feia mesos. Els acompanyen unes mestres bastant justetes que no paren de vomitar tòpics d'aeroport i em posen una mica nerviós. A dos quarts de vuit embarquem i a les vuit en punt sobrevolem el Mediterrani. El Cap de Creus, el golf de Lleó, Còrsega, Cerdenya, els Apenins i l'Adriàtic. Mitja volta sobre el mar i toquem terra a dos quarts de deu del matí. Havíem de volar directament a Roma-Ciampino però el segon aeroport romà està clausurat des d'ahir a la nit per rebre només els avions de les delegacions oficials. Ens desvien a Pescara, costa adriàtica, a 200 km de la capital italiana.

Desembarquem a la pista mateix, l'aeroport és molt petit. Temperatura ideal, lleuger ventet marítim. Com tots els aeroports i estacions de la zona en virtut del dispositiu especial pel funeral de demà, és ple de militars i carabinieri armats fins a les dents. Criden l'atenció dos helicòpters de l'armada que descansen pacíficament a 200 metres del nostre avió. La suspensió temporal del tractat de Shenghen a Itàlia permet als agents de l'autoritat fer-nos un control documental i físic exhaustiu, del tot improvisat per les circumstàncies, al minúscul edifici de la terminal.

Sortim de seguida de l'edifici i busquem algun mitjà per arribar ràpidament a Roma. Volem un bon lloc per demà. Tothom fa el mateix i fins al cap de dues hores no podrem agafar el bus. Esmorzem un entrepà i fruita que portem a la bossa i esperem al costat dels estudiants d'abans. Les mestres segueixen amb els seus discursos absurds: ara remuguen repetidament per l'arribada a Pescara i no a Roma i per la mort del Papa en aquestes dates. Ho deuen considerar una ofensa personal. Els alumnes estan per altres coses, indiferents als problemes logístics del seu propi transport. Alguns nois ja s'han tret les samarretes i es passegen davant les femelles lluint bíceps i abdominals. Segons diuen són d'un institut de Gavà. No costa de creure.

Continuarà.

Últims dies

El dimarts marxo, per fi, cap als Estats Units. Aquests últims dies aquí m'agraden pel que tenen de permanent cerimònia de comiat, una mica absurda donades les comunicacions actuals i els meus plans de freqüents visites a Barcelona. El cas és que tothom té ganes de veure'm i acaten la meva agenda sense queixar-se. També és destacable el fantàstic lubricant que suposa una imminent partida, o qualsevol trasbals notable, pel que fa a les converses amb tot tipus de coneguts amb qui no comparteixo cap passat rellevant ni debilitat clandestina confessada, condicions generalment necessàries per donar-los la categoria d'amics i suficients per no haver de recórrer a feixugues exposicions sobre els motius i plans de la partida per omplir l'estona que l'atzar resol fer-nos compartir. He perdut el compte de les vegades que he explicat l'on, quan, què i perquè d'aquesta aventura a individus l'interès dels quals en la meva sort és, en el millor dels casos, empíricament difícil de constatar.

Marxar dóna un poder efímer però gens menyspreable, semblant al que es concedeix instintivament als nens malalts: els límits de la permissivitat paterna, per exemple, s'eixamplen considerablement. És una idea de compensació, suposo, i en el cas dels comiats imminents deu ser compensació per la pèrdua total i evident del poder sobre la vida de qui es queda, sobre la seva quotidianitat, a partir d'ara a cinc mil quilòmetres d'indiferència de la meva.

Confesso que cada dia em costa més escriure sobre fets concrets de la meva vida i tampoc no sé si és bona idea convertir aquest blog en un aprenent de dietari d'interès més aviat incert.

Sanguinetti i altres ximpleries

"En estos tiempos de confusión y relativismo consumista, el compromiso más difícil es el compromiso cívico".
Julio María Sanguinetti, president de l'Urugay en els períodes 1985-1990 i 1995-2000.

Relativisme consumista? No tinc ni idea de què vol dir. Accepto aclariments de gent més savia que jo.

D'entrada això del consumisme ja fa un cert tuf a bajanada, a retòrica insubstancial, plena de tòpics, valgui la redundància: entenguem-nos, que la gent consumeixi més ara que abans no vol dir que hagin desenvolupat una sobtada pulsió pel consum desenfrenat sinó simplement que tenen molts més recursos per poder consumir i, com és normal, prefereixen més coses a menys coses, igual que abans suposo. No és que en altres temps es conformessin amb quatre verdures i carn una vegada a la setmana, el que passa és que no tenien altre remei. Sospito que l'únic continent que es deu salvar d'aquest virus és l'africà. Casualitat.

El relativisme l'entenc com un conjunt de teories de diferents ordres que consideren que un element o aspecte d'un sistema és relatiu, és a dir, depèn, d'algun altre element d'aquest sistema i només se'l pot jutjar valorant prèviament (és a dir acceptant com a cert o fals, bo o dolent) aquest altre. Es pot parlar de relativisme moral, cultural, cognitiu, etc. La idea és que la fonamentació d'un sistema ètic, per exemple, no es pot trobar més enllà d'aquest mateix sistema i no té sentit parlar d'una acció bona o dolenta en termes absoluts sinó només en tant que elements circumscrits en un sistema, dels molts que hi pot haver, que, com tots, manté una consistència, una lògica interna. Queda clar, suposo, que relativisme no vol dir nihilisme, que deu ser més aviat el substantiu que l'expresident volia acompanyar de l'adjectiu consumista.

Relativisme consumista em sona igual a relativisme marró. Així va Llatinoamèrica.

SOS

Tu creus que l'Estat ha de portar un registre minuciós de la teva activitat sexual i religiosa? O del teu historial mèdic? Doncs perquè collons ha de saber quants diners guanyes i quantes cases tens?

Així com en el primer cas tothom ho veu clar, fins i tot aquests de l'esquerra, de per si més justets, ningú no sembla alarmar-se perquè la burocràcia governamental disposi d'un registre minuciós amb tots els nostres ingressos i propietats. De la majoria dels nostres amics és ben possible que l'Estat en sàpiga moltes més coses que nosaltres mateixos, almenys pel que fa a renda i patrimoni.

Apel·lo a "Jutges [progres] per la Democràcia", a Montserrat Comes, sempre tant preocupada per protegir la intimitat i el domicili de criminals convictes denegant ordres de registre: facin alguna cosa, per l'amor de Déu, l'Estat està violant la meva privacitat amb tot de preguntes indiscretes sobre quant guanyo i què posseixo. I el millor és que si no responc la veritat venen uns senyors de blau i em tanquen dins una gàbia propietat d'aquest Gran Germà que vetlla nit i dia pel nostre 'benestar'.

El que respongui que aquest control és l'únic manera de recaptar els impostos necessaris, que cliqui aquí, si és tan amable.

Resposta ràpida: Impost sobre el Consum.

Cap d'any

He vist cap d'anys més divertits, francament.

L'escena era d'una sordidesa considerable: pis de Ciutat Vella habilitat com a sala de festa. Jo ja sóc cada dia més indiferent a aquest tipus d'espectacles, he desenvolupat una certa resistència al sentiment d'absurditat d'altres temps enmig d'aquestes orgies de post-adolescents amb més diners que imaginació. Fa temps encara patia, ara em relaxo i gaudeixo del paisatge. Darrera una barra improvisada dues noies i un noi serveixen copes amb la gràcia d'un cop de puny, sec, a l'estómac. A la sala hi descobreixo algun sofà; una tènue esperança s'il·lumina, més tard desmentida, de passar una estona de conversa relaxada amb alguna d'aquestes noies que ens presenta l'amic B.

Al final l'únic interessant que trobo és un noi, físic to-be, cínic, d'evident intel·ligència tot i que encara es diu d'esquerres. M'entreté amb les seves disquisicions politico-metafísiques una bona estona. El punxo una mica amb l'artilleria convencional i se'n surt millor del normal, amb només alguna concessió al tòpic que no es creu ni ell i se li nota.

A la sala l'alcohol fa estona que flueix amb abundància i les primeres anècdotes etíliques comencen a ser servides, per consum futur de víctimes i protagonistes, que per descomptat negaran amb vehemència haver-se intentat follar insistentment l'amiga de tota la vida amb resultats, com dic, més aviat anecdòtics.

Cap a les cinc són moltes les parelles de nova adquisició que es revolquen ebries i cofoies amunt i avall de la sala, mentre els recursos encara no assignats fem mans i mànigues per contribuir a l'equilibri del mercat nocturn modificant preus, exigències.

La teoria és que amb nivells suficentment baixos d'exigència, la nit acaba en equilibri.

Els meus 12 desitjos pel 2007

1. Suprimir l'educació pública
2. Suprimir la sanitat pública
3. Suprimir el sistema públic de pensions.
4. Suprimir les prestacions d'atur
5. Suprimir el salari mínim i tota la regulació laboral
6. Suprimir el ministeri de Medi Ambient
7. Eliminar totes les barreres al lliure comerç i a la lliure circulació de persones (sí, de persones també, sempre i quan es compleixin els punts 1 i 2)
8. Suprimir l'impost de la renda, de societats, de successions i qualsevol altre impost directe
9. Legalitzar les drogues (totes), l'eutanàsia, conduir sense cinturó de seguretat i sense casc a la moto.
10. Establir un únic impost sobre el consum
11. Canviar el sistema electoral proporcional per un de majoritari (tipus Regne Unit i EUA)
12. Enderrocar l'ONU i subhastar el solar de Manhattan

Bon any a tothom.