Últims dies

El dimarts marxo, per fi, cap als Estats Units. Aquests últims dies aquí m'agraden pel que tenen de permanent cerimònia de comiat, una mica absurda donades les comunicacions actuals i els meus plans de freqüents visites a Barcelona. El cas és que tothom té ganes de veure'm i acaten la meva agenda sense queixar-se. També és destacable el fantàstic lubricant que suposa una imminent partida, o qualsevol trasbals notable, pel que fa a les converses amb tot tipus de coneguts amb qui no comparteixo cap passat rellevant ni debilitat clandestina confessada, condicions generalment necessàries per donar-los la categoria d'amics i suficients per no haver de recórrer a feixugues exposicions sobre els motius i plans de la partida per omplir l'estona que l'atzar resol fer-nos compartir. He perdut el compte de les vegades que he explicat l'on, quan, què i perquè d'aquesta aventura a individus l'interès dels quals en la meva sort és, en el millor dels casos, empíricament difícil de constatar.

Marxar dóna un poder efímer però gens menyspreable, semblant al que es concedeix instintivament als nens malalts: els límits de la permissivitat paterna, per exemple, s'eixamplen considerablement. És una idea de compensació, suposo, i en el cas dels comiats imminents deu ser compensació per la pèrdua total i evident del poder sobre la vida de qui es queda, sobre la seva quotidianitat, a partir d'ara a cinc mil quilòmetres d'indiferència de la meva.

Confesso que cada dia em costa més escriure sobre fets concrets de la meva vida i tampoc no sé si és bona idea convertir aquest blog en un aprenent de dietari d'interès més aviat incert.